Dia 10: Moscou (continuació...)

Dia molt complet a Moscou. Després de llevar-nos com a casa, vam sortir de l'hotel en direcció al centre, a la Biblioteca Lenin. Està situada a poca distància del Kremlin i s'aixeca majestuosa amb les seva típica estructura estalinista: columnes altíssimes, formes rectes sense imaginació ni esperança: un immens edifici que tributa homenatge a la lectura amb una concepció arquitectònica particular i peculiar. Única.

Des d'allà, iniciem un passeig en direcció al vell barri d'Arbat, que va ser seu del protelariat rus durant l'època de la revolució industrial però que ara conserva poques coses d'aquella època: són carrerons petits amb un bulevard peatonal al mig que s'ha convertit en una rambla turística, amb estàtues humanes, pintors i caricaturistes, dos Starbucks i un McDonald's. Una llàstima. Tot i així, el barri és molt agradable, es conserven edificis sorprenents i particulars com el Teatre del Poble, una de les cases de Pushkin, i diversos edificis d'estils diversos. Moscou et corprèn si frueixes observant en una sola avinguda cinc o sis estils arquitectònics diferents, tots junts, seguits un darrere l'altre, sense solució de continuitat: el palau barroc, la caseta modernista, la seu oficial d'estil soviètic i la dacha rural veïna d'una església de cúpules ortodoxament rodones i de colors brillants. Centenars de carrerons, de carrers i d'avingudes de Moscou són un compendi arquitectònic dels darrers cinc segles.

Tornem del barri d'Arbat pel carrer Novy Arbat, el carrer nou que tanca pel nord l'antic barri obrer. Es tracta d'una avinguda de 60 metres d'amplada amb edificis de 30 plantes: arquitectura ordinària soviètica que Brezhnev va impulsar, fastiguejat per la bellesa del barri. Per desgràcia els governs comunistes satèlits van copiar aquest estil en les seves metròpolis, i així, les perifèries d'Odessa, Minsk, Kiev, Praga, Budapest, Sofia o Bucarest tenen, totes, aquesta fesonomia de tanatori arquitectònic, torres de formigó sense vida.

Deixant enrere l'autopista on ens havíem ficat, entrem en un carreró ple de palaus i museus, conservatoris de música i estàtues de Txaitkovsky. Llirs entre cards. El carrer desemboca a les muralles del Kremlin, en una plaça oberta plena de vida, on soldats, recent casats, famílies passejant de dissabte i turistes transiten tots per l'asolellada tarda de Moscou. El sol ofereix llum idílica per fer fotos i inevitablement ens acostem, de nou, a la Plaça Roja per fer fotografies: per primer cop en tot el viatge ens invadeix l'ànim compulsiu del turista fotògraf.

Des de la plaça Roja, metro cap al sud de Moscou per veure una de les esglésies més maques coronada per boles de gelat de llimona i, més al nord, la magnífica Catedral del Crist Salvador. Aquesta catedral és impressionant, perfecte, un culte a l'arquitectura bizantina de Santa Sofia d'Istambul o de San Marco de Venezia. No és menys impressionant la seva trista història, mirall dels avatars del caràcter i de la vida russes: va ser construïda l'any 1837 pel zar Nicolau I i es va convertir en icona de la religiositat de totes les rússies, per la seva bellesa, pels seus mosaics i per les seves pintures icones. Va salvar els mobles en la revolta de 1905 i després amb l'adveniment de la Revolució dels soviets i la guerra civil entre bolxevics i manxevics també va sortir prou ben parada. Va suportar l'empenta de Lenin però no les forces i el poder diabòlic d'Stalin, que va ordenar enderrocar-la, destruir-la, perquè representava un punt d'esperança, una llum on fixar-se, un alè d'esperança. Era un llumí en l'obscuritat. Però a Stalin res li podia fer ombra, ni tan sols la insignificant llum d'un petit llumí en la cova immnesa de l'absolutisme. L'any 1930 va ser dinamitada. No en va quedar res del seu esplendor. Un negre forat. Allà s'hi va projectar el gran Palau dels Soviets, que no es va poder portar a terme per l'inici de la II Guerra Mundial, per la qual cosa, un gran solar, ninxo de vergonya, va subsistir fins a l'any 1990 en el mateix indret on abans hi havia hagut una magnífica catedral. Va ser aleshores quan va sorgir entre la societat civil i religiosa moscovita la idea de reconstruir l'església igual com havia estat aixecada pel zar. L'alcalde va dir que d'acord, però només si es feia mitjançant col·lecta popular: particulars, oligolàrques i mafiosos interessats van reunir en vuit mesos les rubles que calien per construir l'església i en només 4 anys es va aixecar de nou la catedral, igual que la de l'any 1837, amb els frescos, les icones i les dimensions (102 metres d'alçada) d'abans. Un prodigi.

El dia acaba de nou a la Plaça Roja. La seva majestuosa dimensió, la seva combinació de colors, la seva barreja indissimulada d'estils, d'èpoques i d'històries fa pensar en l'eternitat de l'home. Sobretot, en l'eternitat de l'home rus, que sembla no defallir mai davant les adversitats.