Dia 22: Llac Baikal

Avui era dia d'excursió. Deixem enrera el fantàstic hostel d'Irkustk per encarar quatre dies de vacances a la paradisíaca illa d'Oljkon, a l'est del llac Baikal i a 280 kilòmetres de la capital siberiana. El dia comença ben aviat atès que el viatge fins allà és llarg, prop de 7 hores no sempre per carretreres asfaltades. Òbviament no anem sols, sinó que aquest tipus d'excursions s'organitzen omplint fins a dalt de tot els autobusos: en el nostre hi caben 12 persones i el conductor. I efectivament, anem plens amb una bona representació internacional: un matrimoni polonès que viu a Ekaterimburg, una finlandesa i un danès, una parella de polacs que viuen a Viena, un coreà, un català (jo mateix), i a meitad del viatge s'afegirà una senyora russa i tres catalanets estudiants de l'UPC. Que petit és el món.

El viatge no es fa gens pesat. Són sis hores i mitja en un minibus per carreteres amb bonys i plenes de pols. Hi ha gustos per tot, direu. És clar. Però des del nostre punt de vista, aquest tipus de trajectes mig salvatges per paisatges nous, per moltes hores que durin i per molt malament que estigui la carretera, han de formar part, necessàriament, de les millors vacances que pots fer. Fins i tot acabes disfrutant amb cada sotrac sobtat (sense sobrepassar els límits del massoquisme) ja que és en aquest tipus d'aventures turístiques on adquireix més sentit la màxima del viatger, que diu que allò important no és arribar a destí sinó el camí que et porta al destí. Viatjar, com a concepte abstracte, està molt a prop d'aquesta experiència concreta.

El paisatge que hem anat veient durant les més de sis hores de trajecte ha estat espectacular per la seva magnitud i immensitat: infinites planícies verdes que no s'acaben mai, horitzonts perpendiculars que s'allunyen cada cop més, extensions d'herba baixa esquitxada per petits bosquets d'arbres de Nadal, ramats de vaques perdudes conduits per cowboys a cavall. I de sobte, el llac: un inmens blau sobre la catifa verda, arrissat amb blanques crestes d'escuma.
A quarts de cinc hem arribat al Hostel, situat a la capital de l'illa, un poblat de 800 habitants construït íntegrament amb cases de fusta i teulades d'uralita. El poble, situat en una petita vall que mira al llac, és un destartalat conjunt de cases amb carrers sense esfaltar i plens de sorra. Habitació doble sense cap lavabo, a compartir amb el coreà. Com que és realment difícil pronunciar el seu nom, ens ha autoritzat a que l'anomenen Kim-Chi, en honor a la mai prou valorada cuina coreana. Què voleu que us digui, és estrany: és com si tu marxessis a Corea i, com que no saben pronunciar Josep Antoni, et fessis dir "Pambtomaquet" o, encara pitjor, "Carndolla" (que té rima fàcil i lletja).

La tarda ha consitit en buscar la soletat perduda les darreres hores, fent una passejada circular pels voltants del poble, caminant pels revolts de les seves muntanyes, que miren el llac. Ha estat un passeig molt reconfortant, on certament hem trobat la soletat que havíem extraviat, però on també hem trobat el fort vent que bufa tot l'any a l'illa, les platges de sorra blanca de la costa nord, els penyassegats plens de gavines inquietes i arbres en equilibri precari i les caletes arrasarades on moren els baixells de pesca.

Després de sopar, hem anat a veure si el sol s'amagava darrere les muntanyes que coronen el llac. Postal de llums groguenques i ataronjades amb final feliç: el sol ha trobat el seu lloc darrere dels turons i nosaltres el nostre llit en una caseta de fusta, amb vistes al llac Baikal. Bona nit a tots. Sí, a tu també Kim-Chi.