Dia 31: Vladivostok

El darrer dia a Rússia es lleva amb un sol espectacular per dir-nos adéu. Ens expliquen els que viuen aquí que no veien la llum del sol des de feia més d'un mes, i que tot just des d'ahir ha tornat l'estiu, que havia abandonat la ciutat sense avisar i abans d'hora. Sabent-ho, sembla clar que nosaltres portàvem enganxat el bon temps a les rodes del tren, doncs hem gaudit de sol i bones temperaturtes durant les tres setmanes a Rússia.

Mentre vivim les darreres hores a Rússia, un flash back en blanc i negre ens mostra amb nitidesa la matinada del 3 de juliol, quan entràvem al país dels soviets en un tren nocturn des de Kiev per estar-nos-hi més de vint dies. Teníem per endavant tres setmanes per gaudir de Moscou, de Sant Petersburg, del llac Baikal i del Transiberià en tota la seva extensió. Ha estat un veritable plaer visitar, conèixer i viure aquest país: les seves ciutats, la seva naturalesa i el seu idioma. Però sobretot la seva gent, amb la seva complexa personalitat, la seva extrema hospitalitat, la seva primitiva benvinguda molts cops i els seus càlids comiats, la seva bellesa salvatge i el seu orgull. Ha estat un plaer i una sorpresa.

Tot el matí a Vladivostok marxa amb la prepració de l'equipatge, l'autobús cap a l'estació marítima i el control de passaports. Ens fan estar allà a les dues del migdia i el baixell no deixarà el port de Vladivostok fins a les set de la tarda. Les hores passen lentes, amb una lentitud de vacances, de final d'etapa, de parèntesis relaxant. Deixem Rússia per embarcar-nos en un ferry enorme direcció Japó. El baixell és una immensa nau de moquetes tapissades amb motius aràbics, camarots individuals, coberta de vistes obertes i piscina (sense aigua), de discoteques envellides (sense gent) i de bars musicals (sense orxata).

El viatge torna a començar. Seguim avançant. Fem un passa més cap a l'Est. Cada vegada més lluny. De seguida deixarem enrere la badia d'Or i passarem davant les costes de les tres illes russes que encerclen Vladivostok endinsant-nos a l'Oceà Pacífic, Mar del Japó, direcció Sud-Est.

Per primer cop durant el viatge no viatjo sol. Hem creat una associació sense ànim de lucre i amb anim de divertir-nos amb un català que viatja sol, fent també quelcom més que unes simples vacances. En Xavi també ha estat víctima de l'encant del Transiberià fins a Vladivostok i del ferry cap al Japó, on ja hi ha estat moltes vegades. Ens hem fet socis temporals fins que les nostres rutes se separin, mentre compartim més d'un punt de vista i més de dues cerveses. Després d'un mes fora de casa sense poder parlar català, aquest consorci d'emocions és un punt d'inflexió gratificant. Vides diferents que es creuen en un punt llunyà del mapa, a 12.000 km de casa, per riure de tot i de tothom, també de nosaltres mateixos.

Rússia va desapareixent de l'horitzó. Es difumina la imatge dels baixells i submarins de guerra, s'esborra la badia d'Or de Vladivostok i la càmara s'allunya lentament seguint el vol de les gavines i l'estela que el baixell va dibuixant sobre l'oceà. La imatge es fa fonedissa, la boira cau molt lentament i el sol marxa remugant a dormir. Un baixell de pesca ens albira des de lluny i ens diu adéu-siau amb un toc de sirena nostàlgica. El sol ja és una bola de gelat de llimona incandescent penentrant en les profunditats del mar, a l'oest: Rússia desapareix per sempre i només romandrà en el nostre record. També per sempre.