Dia 13: Sant Petersburg

Segon dia a Sant Petersburg, durant el qual ens hem apartat de l'aparador turístic que és la ribera del Riu Neva, l'artèria per on corre la sang blava i aristocràtica de la ciutat. Hem anat, doncs, més enllà de l'aparador però no hem arribat fins a la rebotiga.

I és que Sant Petersburg és, bàsicament, un conjunt de tres grans illes, unides les tres per diversos ponts. El Neva les abraça amb els seus braços de riu i infiltra en cada una d'elles canals navegables, que teixeixen una xarxa de carrers i canals, ponts i baixells que ens recorda moltes vegades a Amsterdam, la ciutat que va entusiasmar el seu fundador, i fins i tot Venècia. Avui hem viatjat a peu per les ribes dels canals accessoris, creuats per ponts egipcis i envoltats de palaus, cases senyorials, casones aristocràtiques, antics edificis, immobles tots ells de diferents colors, verds, crema, foscos, vermellosos, rosats, blaus, verd un altre cop: l´univers cromàtic és tan ric -i tan ben estudiat- com la diversitat d'estils arquitectònics. Un plaer pels sentits.

Trencant aquesta harmonia barroca i neoclàssica de la majoria dels edificis, apareix a tocar d'un dels canals l'Església de la Sang Vessada, amb nom de película de Tarantino. Per fora, el temple recorda els sugus de colors de Sant Nicolau de Moscou, però no tant pujats de to ni tan brillants. És indiscutiblement una església de factura russa, amb cúples ortodoxes amb forma de ceballot, i molta càrrega ornamentística. Per dins, compleix la tradició d'estar tota decorada, de dalt a baix (no deixen ni un trosset en blanc) amb imatges religioses i un gran iconoclasta de fusta italiana treballat amb molta perícia. Però com sempre, ens hem fixat més en la motivació històrica de l'església que en la seva (bellíssima) factura: el temple va ser edificat a finals del segle XIX en el mateix lloc on el zar Alexandre II va ser ferit mortalment per un activista socialista radical. L'atemptat va tenir lloc l'any 1881, Marx i Engels ja havien extès les seves tesis teòriques a l'Europa treballadora i a Rússia, en plena (i retardada) revolució industrial, les condicions de treball del proletariat eren despòtiques i miserables. Aquest zar, que és avi de Nicolau II, el zar que morirà assassinat a mans dels revolucionaris l'any 1917, la filla del qual és la fantasmagòrica Anastasia, mor a mans d'un radical de la banda dels treballadors reclamant més drets, però podia haver estat assassinat perfectament a mans de l'aristocràcia, del poder, dels terratinents, que estaven alarmats per l'aperturisme social del seu mandat: escoles públiques, primers drets laborals, etc. Quina trista realitat!: va obrir la finestra a la nova realitat, va començar a adaptar la vida als nous corrents socials, i va fer enemics a totes dues ribes de la societat: els treballadors volien molt més. Els empresaris, l'aristocràcia, els poderosos volien molt menys. L'assassinat es va produir a tocar del moll del canal Moika. El zar va caure ferit al riu, entre les dues ribes. Ambdues estaven massa lluny per poder-se acostar i salvar la vida. Sang Vessada. Sang de zar absolutista i aperturista.

El passeig per les ribes dels canals Moika i Fontaka ens ha portat a descobrir, darrera de la seva arquitectura, històries peculiars que diuen molt del caràcter rus:
- Aquí a mà dreta un palau altament fortificat, seu del punt aduaner de control de les dues mercaderies més importants del segle XVIII a Rússia: la sal...i el vodca.
- A mà esquerra, un palau grandiós, amb un frontó clàssic i columnates de Partenon Grec, caseta que la zarina Isabel, filla ilegítima de Pere I el Gran i una prostituta, va fer construir al seu amant: ostentació de les banyes del seu admirable espòs, unes banyes de 12.000 metres quadrats al bell mig de Sant Petersburg.
- Més endavant, un edifici enorme seu del banc de Rússia durant la revolució russa, altament protegit pel zar: els forats de les bales i els senyals inequívocs d'artilleria expliquen com els vermells bolxevics van assaltar el banc: van remontar un baixell de guerra canal a munt, van reventar un parell de ponts i van disparar canons contra la seu del banc!, Uns angelets aquests bolxevics.
- Una mica més allà podem veure el Palau de Mijailov, edifici aixecat expressament pel zar Pau I, fill de Catalina la Gran a inicis del XIX, que no volia viure al Palau d'Hivern, seu oficial del zar: es va fer fer una residència-castell, amb pasadissos secrets, portes trampa, finestres petites i murs gruixuts perquè estava segur que seria assassinat -després que una bruixa li llegís el fat- i va voler viure en un castell invulnerable, espantat, fugint de la seva pròpia ombra. Però ni així va poder fugir de la mort violenta a mans dels seus enemics...i és que ni els zars poden fugir del seu destí.

El nostre destí, després d'un dia de moltes històries i molts quilòmetres, és anar a dormir d'hora i agafar forces per encarar demà un port de primera categoria: l'Ermitage.