Dia 12: Sant Petersburg (2)

El dia s'acaba. Dutxa reparadora i sopar lleuger a base d'amanida i peix al forn. Me'n vaig a dormir al meu llit de l'habitació comunitària on he escollit passar les nits blanques (que no en blanc) de Sant Petersburg. Per primer cop, i ja era hora, gaudiré dels serveis exclusius d'un International Youth Hostel, amb habitacions de lliteres infinites i lavabos i dutxes comunitàries, Benvinguda sigui l'experiència.

Ara ja m'hi he acostumat, però aquest matí, a l'hora de fer la meva entrada al Hostel, tot ha estat ben estrany. Reconec que tinc tendència a imaginar-me coses que no sómn, però us asseguro que les sensacions que he tingut no sé si han estat reals o fruit de la meva imaginació o, segurament, un compendi d'ambdues. Us en relato els fets.

Com us deia, arribava al Hostel havent dormit poc i malament en un tren nocturn. Està bastant a prop de l'estació així que he decidit anar a peu. A mida que m'hi acostava, tenia la sensació que la ciutat anava perdent força i que m'endisav als afores. El mapa no deia pas això, però jo tenia aquesta sensació. A tocar del número 28 del carrer Apresoiakaya, m'ha semblat que un parell d'homes, instal·lats en pisos alts vigilaven la porta de l'hostal: dueien una escombra a la mà, o un telescopi, vaja, no ho sé, un objecte allargat. He entrat a l'Hostal i una russa molt grassa m'ha rebut amb cara de dormida. M'ha preguntat el nom, l´ha localitzat a la llista i m'ha semblat que deia alguna cosa com "benvingut a l'infern", però el meu rus bàsic és deplorable, així que haurà dit "benvingut: fa fred com a l'hivern". I és cert, fa frescota a Sant Petersburg.

He pujat a l'habitació mentre, de fons, m'ha semblat sentir un parell de crits: les portes neccessiten una mica d'oli, he pensat. Justament la porta de la meva habitació era oberta i m'ha rebut un home d'uns 50 anys amb un pijama rallat: s'acavaba de llevar. En un dels llits encara dormia un nano jove, amb una cicatriu a la galta. L'home dels 50 anys s'ha presentat em dic Greg i m'ha donat la benvinguda, preguntant-me:
- Quant de temps?
- Quant de temps? - he fet - Tres dies - li he contestat.
Ha somrigut irònicament i posant-me una mà a l'espatlla, paternalista, m'ha semblat que deia:
- Tots diuen el mateix.
- I vostè? - se m'ha acudit preguntar-li
- Set anys i un dia - he entès
Òbviament no l'he entès bé, segur que no, però juraria que ha dit això. Però quan estava intentant traduir exactament allò que m'havia dit, ell mateix em diu:
- Hora d'esmorzar.
I m'ha agafat per la samarreta i m'ha portat, amablement, fins al fons del corredor.

La sala on servien l'esmorzar era grisa i amb les parets tacades d'humitat. Tres grans taules, amb capacitat per més de seixanta persones assegudes en bancs de fusta estaven alienades davant d'una barra metàlica on se servia l'esmorzar. Hem agafat una safata, d'aquestes que tenen ja la superfície adapatada per fer-la servir de plat de sopa i plat normal, i fins i tot un espai petit i còncau per les postres, una peça de fruita, un flam, què sé jo. Arrosegant la safata i fent cua amb la resta d'hostes, una cambrera darrera una reixa servia el ranxo de l'esmorzar. La veritat és que, com mai he estat abans en un Youth Hostel ni m'ha sorprès ni m'ha deixat de sorprendre. El que sí que m'ha sorprès és que la majoria d'hostes portessi posat un pijama molt semblant al del meu company d'habitació, però vaja, això de la globalització veig que arriba a tot arreu. Deu ser d`H&M, he pensat. Mentre pensava tot això el meu company, en Greg, s'ha assegut a l'extrem d'una taula amb d'altres companys, que pel que es veia, ja es coneixien, i han començat a empassar-se l'esmorzar a cullerades grans sense parlar entre ells. Jo he agafat la safata i he anat a buscar un lloc per seure. Just a la dreta hi havia un espai en el banc però quan he anat a seure, el paio que hi havia allà ha corregut el cul i ha ocupat tot l'esplai. Antipàtic. He caminat pel passadís central, amb la sensació que tothom em mirava. Just quan anava a seure en una punta del banc de la taula del mig, de nou el paio del costat ha fet un moviment raro i m'ha dit.
- Ocupat! - cridant-me.

En Greg, des de la distància, m'ha fet un senyal amb la mà: em deixaven un espai a prop seu i dels seus col·legues. M'he dirigit cap a allà i quan estava a punt d'arribar, un rus que s'aixecava, just en aquell moment, m'ha fet la traveta i he caigut. Ja és mala sort. No és culpa d'ell, no. Em sembla.

He pogut recuperar part de l'esmorzar però, i he arribat al trosset de banc que m'havien reservat. He començat a menjar però realment les mongetes estofades no em venien de gust i després de menjar-ne una mica, he apartat el plat. Un dels companys del Greg, un negre de Harlem, m'ha dit si no anava a menjar-m'ho.
- No -li he dit.
I s'ha llençat com un possés a la meva safata i en tres cullerades s'ho ha empassat tot.
- Tindràs mal de panxa si menges tan ràpid - li he dit.
M'ha mirat com si jo vingués de la Lluna, ha eruptat sorollosament i ha marxat.

Quan sortíem del menjador comunitari, un parell de xavals s'han començat a increpar i s'ha organitzat una bona baralla. Per sort, jo ja estava a l'habitació. La gent de la direcció del Hostel ha arribat per calmar els ànims, i ha separat el soviètic i el vietnamita que es barallaven. Quan tot s'ha calmat, el director, un tal Alex Caide ens ha fotut un rollo sobre el bon comportament, la convivència i tot això: semblava l'alcalde Clos inaugurant el Forum de les Cultures. Ara bé, m'ha sobtat entendre que ens amenaçava en ser més dur a partir d'ara, si no ens portàvem bé. Ho hauré entès malament.

He desfet la bossa, he col·locat el meu raspall de dents a la lleixa i el llibre a la tauleta. Entra poca llum a l'habitació per llegir, he pensat. És cert, poques finestres i totes molt altes i primes.

De sobte ha entrat un home a l'habitació: l'altre company de dormitori. Ens hem saludat. Era un home gran, gaire bé la setentena diria jo, i porta un somriure dibuixat als llavis. A part del pijama semblant a la resta, m'ha sorprès que portés un ocellet petit a la butxaca del davant del pijama: era un gorrionet recent nascut, amb qui parlava sovint i a qui alimentava amb trossets de pà. Feien una estranya parella, sí senyor.
- Quant de temps? - m'ha preguntat
- Com? Ah!, tres dies - li he dit, amb la mosca darrere l'orella.
- Perquè estàs aquí? - ha tornat a preguntar, sense esborrar el somriure de beat.
- De vacances - he respòs
- Tots diuen el mateix - ha interromput sorollosament en Greg. I han esclatat tots dos a riure.

No havien acabat de riure quan el negre de Harlem ha tret el cap per la porta de l'habitació i ha dit
- Pati.
- I tant que hi anem - ha exclamat en Greg - Així el coneixeràs. I m'ha tornat a agafar per la samarreta i m'ha conduït fins al pati del Hostal.

Està bé. Hi ha una pista de bàsket i un fronton. Mola. Molts dels que estaven esmorzant abans estaven allà, fent una espècie de gimcama o de joc, no sé: donaven voltes al pati, amb les mans al darrere i parlant en veu baixa. No tots. Alguns estaven asseguts en unes escales, fumant. Altres, es passaven paquets de sota mà. Suposo que estaven preparant una sorpresa per algú, vés a saber.

Mentre estàvem al pati se m'ha acostat el rus que, sense voler, m'havia fet caure al menjador. Crec que m'ha demanat si li podia deixar una mica de sabó per la dutxa, o alguna cosa així. No l'he entès molt bé, pero feia cara d'enfadat. No tic cap problema en deixar-li una mica de xampú, però sense mariconades, eh?. Bé, no sé, és un paio molt estrany. Potser fins i tot és familiar del Zom Taims. S'assemblen una miqueta.

Quan han estat les dotze, una sirena del port ha sonat molt fort: segurament un creuer que zalpa cap a Helsinki o Oslo. Coincidint amb la sirena, tothom a martxat cap a les habitacions. En aquell moment hem reparat en què el jove de la cicatriu feia estona que no el veiem. No sé que ha passat que tothom s'ha posat nerviós, buscant-lo. Corredisses i crits. No sé, potser és que el buscaven per fer-li la sorpresa...De sobte s'han sentit dos detonacions a l'exterior. Bam! Bam! Al port, he llegit, els dimarts la Guàrdia del Zar fa exhibicions i llença salves en honor als caiguts. Han semblat molt reals. Aquests russos són uns cracs. Després l'ambient s´ha calmat. Tothom ha tornat a les seves habitacions. Quan he preguntat al vell de l'ocellet si havien trobar el jove de la cicatriu, m'ha dit que sí però que no vindria a dormir...més. Jo he aprofitat i m'he canviat de llitera: la seva estava més a prop de la finestra...i si no ha de tornar...

Després he marxat a donar una volta per la ciutat i quan he tornat, no sé, he notat tot una mica canviat, més normal. Bé, tampoc és que m'hagin sorprès massa coses aquest matí: no havia estat mai, fins ara, en un Yoth Hostel, així que ni m'ha sorprès ni m'ha deixat de sorprendre.