Dia 9: Moscou

Ja sóc a Moscou, un dels principals objectius dels viatge. I per primer cop estaré tres dies en un lloc, sense moure'm d'una ciutat a una altra. Això vol dir moltes coses. Vol dir, per exemple, que he desfet la motxila i he descobert roba allà sota; vol dir que he anat al supermercat i he comprat alguna cosa per esmorzar demà tranquilament, com si fos a casa; vol dir que puc imaginar-me a mi mateix vivint a Moscou. Perquè no?

De fet, viatjar, aquest cop, no volia dir anar d'un costat a un altre fent el màxim de fotografies possibles i acumular records dins del disc dur de manera precipitada i desordenada. Aquesta vegada toca -tocaria, millor dit- intentar estar en els llocs, no passar-hi. Estar i ser-hi a la vegada, no ser-hi sense estar, no sé si m'explico.

Moscou és la capital de la Russia Imperial gràcies als boscos que l'envolten. Com deia ahir, l'origen de la nació russa està a Kiev, lloc on es fundà la primera ciutat de la tribu dels rus, bàrbars euroasiàtics que provenien de les zones del nord, de Sibèria i de Finlàndia. Kiev va ser seu de la nació durant 400 anys, però va perdre els favors capitalins a favor de Moscou perquè aquesta última ciutat era més fàcil de defensar, endinsada com està al bell mig d'una vall de frondosos boscos de vida i fulla perenne.

I és que Moscou és un bosc de milers de moscovites que, al matí, assalten el metro majestuós com si del cuirassat Potemkin es tractés, embestint portes, vagons, escales mecàniques i turistes despistats, fagocitant amb la seva boscosa humanitat aquell que no és prou viu per sobreviure en la selva del transport públic subterrani. Algunes estacions de metro són, per cert, d'una bellesa artística pròpies d'un museu. Tant és així que, aquest matí mentre baixava a les profundidats abismals de Moscou s'ha produit una escena de coreografia perfecte, ballet immaculat en un escenari pintat de teatre, i un artista convidat -jo mateix- que interpretaven el número amb perfecte sincronia. No us enredo si us dic que, en un moment donat, mentre sonaven les notes de l'Obertura 1812 de Tchaikovsky, he cregut que tot estava assajat i preparat perquè jo, mesquinet, pugués gaudir-ne. Spassiba Rusky.

També és, Moscou, un bosc de palaus imperials, d'esglésies farcides d'iconos religiosos i d'avingudes quilomètriques i estalinistes, de presons històriques del NKVD i després del KGB, de cúpules de color de Sugus de pinya i de taronja i de maduixa, i de fortaleses de defensa amb el nom mitològic de Kremlin. També té Moscou mòmies dissecades d'antics revolucionaris, mercats ambulants on subhasten les escorrialles de l'Ancient Règim i, sobretot, places vermelles: la Plaça Roja de Moscú. Increïblement colpidora, 1000 anys d'història recorren davant dels teus ulls quan trepitges aquest lloc sagrat. I sí, es vermella a estones, però també blava i blanca i gris, i de nou vermella, color que no monopolitza els tons de la Plaça, ja que el seu nom, segons he llegit, significa també Bella, en eslau antic. Bella i vermella. Queda bé, oi?

Per la nit ha plogut amb ganes i he gaudit de tornar cap a l'Hotel sense presses, mollant-me la roba i els cabells, amb calma, com si visqués allà, com si fos del barri...i m'hagués deixat el paraigües a casa