Dia 19: Transiberia

Tres nits al tren. El temps s'atura i es deforma i torna a aturar-se. Quan portes tres nits en un tren que no para mai, dia i nit, plogui o nevi, la percepció del pas del temps i de les hores es transforma en una sensació irreal, que augmenta quan experimentes el canvi d'horari: a mida que vas avançant cap a l'Est, vas perdent hores. Aquí és una hora més. Ara dues. Ara tres més. Fins a cinc hores hem perdut. Però el teu ritme de vida, les teves constants vitals no s'adapten tan fàcilment a aquests canvis: sí que veus que el sol està caient, però no tens son; sí que veus que la llum del dia entra com un huracà per la finestra del tren, però vols seguir dormint; sí que veus que la gent va esmorzant, dinant o sopant, però no tens gana.

Encarem el tercer i definitiu dia de la primera part del Transiberià amb les mateixes ganes però amb el GPS una mica rovellat: no tenim molt clar ni quina hora és, ni quan toca dormir ni quan hauríem de berenar. A més a més a Rússia tots els trens i totes les estacions mantenen l'hora de Moscou, invariables a la realitat: quan el tren fa una parada i baixem a estirar les cames, mires i remires el rellotge de l'estació mil cops perquè és difícil de pair que digui que són les tres del migdia i tu vegis molt clarament que el sol està caient i al dia li queden poques hores. Un dia algú va decidir que la URSS era "una y grande (¿y libre?)" i que l'hora de Moscou era la bona per a la correcta circulació dels trens. Ja s'ho faran.

El dia transcorre una mica més apagadot que els dies anteriors, com totes les jornades de clausura, com el darrer dia d'un cap de setmana llarg. Encara és festa, encara estem tots plegats però en l'ambient es deixa notar que això s'acaba i un cert deix de tristesa omple l'ambient de vagó.

Aquest darrer dia he llegit més i he pogut prestar mes atenció al paisatge canviant, on ara la planície ha estat substituïda per petits pujolets d'herba verdíssima. L'orografia canvia amb l'aparició de nombrosos rius i poblats de casetes siberianes, totes de fusta, petites, amb un jardinet o un hortet al davant. Avui haurem vist paisatges precisosos quan acabi el dia: ens acostem al llac Baikal i la vegetació comença a canviar i els nuclis urbans a augmentar.

Pel que fa als meus companys de viatge, saciada la sed de coneixement inicial, tot transcorre amb més tranquilitat. Després d'una parada llarga on desenes de venedors han tornat a oferir els seus productes, el militar rus Illia m'ha convidat a una cervesa i m'ha proposat, a través de la seva dona-intèrpret, d'ensenyar-me els racons de Valdivostok quan arribi a la ciutat d'aqui 10 dies: òbviament no puc dir que no a l'oferiment i ja tinc reservat el dia 26 de juliol, el meu darrer dia a Rússia, per a la família de l'Illia i la Natàlia. Encara em socialitzaré, vés per on.

Finalment he inciat converses amigables amb els quatre francesos del compartiment veí, quatre professors de primària de la zona dels Alps a prop de Chamonix que viatgen fins a Mongòlia i Xina. Són gent tocant la seixantena però amb molts viatges a les seves espatlles: com a bons francesos, només un d'ells parla una mica d'anglès (amb aquell accent tant difícil d'entendre). Xerrem una estona i al final del dia em convidaran a fer un traguet de vodca. Trés bien.

Com anem perdent hores a mida que ens acostem al Baikal, toca anar a dormir més aviat d'hora. Arribarem a Irkustk -la nostra parada- a les 6.30 del matí...tot i que l'horari oficial, les nostres constants i el nostre ritme ens diran que són dues quarts de dues de la matinada. Tot un rebombori que pagarem amb molta son, segur.

Prop de la una de la matinada la matriuska del tren ens desperta. Arribem a Irkutsk, Sibèria. Comiat molt emotiu d'en Maxim i la Vika, intercanvi de mails i tota la parafernàlia que acompanya a aquests comiats tan sobtats, tan articifials, com sobtada i artificial ha estat la nostra amistat. És el microcosmos del Transiberià que crea sinèrgies de familiaritat d'una considerable trascendència, però que poden desaparèixer tan ràpidament com quan van arribar. Ja veurem.

Estic a Sibèria, són les dues de la matinada i fa un sol radiant.