La segona nit al tren ha estat, de nou, absolutament reparadora. Només cal dir que m'he llevat més tard de les deu del matí, havent dormit més de nou hores. Espectacular.
El paisatge ha canviat lleugerament mentre anem avançant cap a Àsia. La barrera dels Urals, muntanyes mitològiques que separen geogràficament Europa d'Àsia encara queden lluny, però els verds són ara més salvatges, i les grans extensions sense arbres van apareixent cada vegada més amb més freqüència, camps de matolls baixos i d'herbes altres que configuren catifes verdes que brillen quan en sol els acarona. Al fons segueixen creiexent boscos gegantins com bolets, a l'ombra dels quals descansen i s'amaguen les bèsties que no es deixen veure, Davant dels nostres ulls un desert de verdor sense animals ni humans, trencat únicament per l'aparició d'alguna dacha russa al mig del no res.
Les convivències russes avui han adquirit un grau d'apoteosis, arribant al clímax a darrere hora de la tarda.
Just després de l'esmorzar he anat a fer cua per rentar-me les dents al lavabo de la comuna hippie ferroviària en que s'ha convertirt el Transiberià. Quan portava una estona esperant, una noia russa d'uns 40 anys ha passat per allà i m'ha dir en rus que no funcionaven. Quan li he dit que no parava rus, ella m'ho ha explicat en un acadèmic i polit anglès. Vint minuts després, s'ha acostat a mi i m'ha dit si podia parlar amb mi, encuriosida com estava per conèixer un guiri per aquelles latituds. I tant.
On vas? Perquè? Vas sol? Perquè? I després a on? I perquè? I d'on vens i tot això. Natàlia, que així s'ha batejat, és professora d'anglès a Vladivostok i tornen a casa ella, el seu marit i els dos nens de 6 i 4 anys. De seguida l'Ilian, el seu marit, s'atansa i em convida a passar al seu compartiment a menjar alguna cosa i a veure vodca. Mare de Déu senyor! He llegit tantes coses sobre la capacitat alcohòlica dels russos i tantes sobre la convivència de no dir mai que no a un oferiment hospitalari d'aquesta gent, que no puc negar-me...tot i preveure una turca descomunal si no em controlo.
Així doncs, ha dinat amb l'Ilia, la Natalia i els seus dos encantadors fills (Maxim i Natasha) mentre bebíem vodca amb certa moderació: traguet de vozca i trosset de pepino amb sal o de poma per mitigar els efectes de l'alcohol. Ha estat una experiència molt bèstia, una barreja entre cimera internacional (l'Ilia i jo parlant a través d'una intèrpret, la Natalia) i una autèntica convivència amb una família russa. No tinc paraules per descriure l'amabilitat, la curiositat i l'afabilitat de tota aquesta gent, veritables amfitrions dels seus palaus, palaus que no són altra cosa que la seva ànima. Són molt rics perquè tot el que tenen ho volen compartir amb tu.
La cimera internacional ha continuat amb intercanvi de música autòctona d'ordinador a ordinador ja que l'Ilia es pirra per la música espanyolai francesai sobretot la llatinoamericana i col·lecciona músiques d'arreu molt difícils daconseguir a Rússia. Jo ja tinc al meu ordinador una col·lecció completa de cançons russes i un recopilatori en diversos idiomes de la cançó principal de la películ·la Che Guevara. L'intervanvi és profitós: ara a Vladivostok escoltaran Sopa de Cabra, Els Pets, La Casa Azul, Pastora o Antonia Font, entre d'altres.
La tarda ha estat el moment culminant. La família sencera s'ha instal·lat al meu compartiment juntament amb el Maxims i la Vika, amb qui han fet bones migues parlant ells de l'exèrcit (tots dos treballen a l'Exèrcit Rus) i elles d'altres coses, i sobretot continuant amb l'interrogatori al bàrbar de les llargues barbes, aprofitant que la Natàlia parla molt bon anglès. Ha estat colpidor veure com els meus companys de compartiment, ara que teníem traductora, s'han llençat a preguntar-me totes les coses que havien volgut preguntar-me però que la barrera de l'idioma els impedia. Mentrestant, els nens jugant i explicant acudits en rus i fent dibuixos a la meva llibreta, mentre la cervesa i el vodca continuaven rajant sense parar. La foto de família que ens hem fet és un fresc incomparable de la veritable realitat d'aquest viatge.
He acabat el dia al compartiment de l'Ilia veient una peli americana d'acció, en rus, amb els nens explicant-me amb emoció que passaria a la següent escena, demostrant que havien vist la pelicula mil cops. Sort que els meus progressos en la llengua russa no són el suficientment grans com perquè els nens m'hagin xafat el final de la peli: el noi es queda amb la noia i li fa un petó. The End.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada