Dia 34: Kanazawa - Tokyo (primera part)

Kimono i tatami: primera nit al Japó.

Enfilem el camí cap a l'estació per agafar el tren direcció Tokyo: avui toca fer l'entrada a la capital imperial del Japó. Trigarem unes quatre hores en arribar-hi amb el tren bala, anomenat Shinkansen.

De camí a l'estació parem a esmorzar en una terrasseta. Ens asseiem i demanem un cafe amb llet. La terrassa dóna a una concurrenguda avinguda on passa força gent. A l'hora de pagar ens dirigim en Xavi i jo a l'interior del local deixant a la taula de la terrassa les motxiles, la cartera, els mòbils i el bitlleter, tot ben visible. Cinc minuts després, sortim a fora i tot continua allà. Estem al Japó: el robatori és una deshonra.

Esmorzats, passem per un banc per canviar diners. L'oficina és enorme, amb un sostre de més de 15 metres. Tots els treballadors del banc ocupen les seves cadires en una única sala: parlen per telèfon, comenten alguns temes, atenen clients però el silenci és sepulcral i l'ambient de treball és espectacularment relaxat. Estem al Japó: el silenci és una virtud.

Abans de canviar-nos els diners, la noia que ens atent ens té quinze minuts esperant. Ens diu que la seva feina està essent supervisada pel seu cap i que sense el seu conforme no ens pot donar els iens. Estem al Japó: la jerarquia a la feina és una religió.

Abandonem el banc amb els diners i preguntem en una botiga de roba on para l'autobús que va a l'estació. Ens fan passar i seure. Es connecten a internet i ens imprimeixen un plànol amb les parades més properes. Ens acompanyen fora de l'establiment i ens indiquen amb gestos quina és la direcció. Ens acomiaden amb unes reverències de 9o graus. Estem al Japó: l'hospitalitat és un manament obligatori.

De camí a la parada hi ha una brigada de tres homes fent obres al carrer. Ocupen un tros d'acera de poc més de 5 metres. A banda i banda dels obrers hi ha dues persones que tenen com a única missió advertir de les obres als peatons, indicar amb la mà per on cal passar i demanar perdó. Estem al Japó: la seguretat és el primer.

L'autobús arriba. Pugem. De seguida passem per davant del lloc on ens van llogar la bici i recordem que l'únic requisit que ens van demanar va ser omplir en un paper el nostre nom. No ens van demanar documentació, ni passaport, ni fiança, ni res de res. Ens van donar dues bicicletes pel preu del lloguer de 5 hores confiant plenament en nosaltres, bàrbars occidentals. Estem al Japó: tothom compleix les seves obligacions no per por al càstig sinó perquè les obligacions s'han de complir.

Arribem a l'estació i comprem els bitllets. Tenim una hora d'espera. Comprem unes pastes per menjar al tren i ens les emboliquen per regal. A les 12.07 el tren ha d'arrancar direcció Tokyo, i efectivament a les 12.07 arranca. Estem al Japó: la puntualitat no és res més que una obligació.

A les 16.20 arribem a l'estació de Tokyo. Milers de persones ocupen les andanes i els passadissos, però la senyalització és modèlica i no ens perdem. Ens acomiadem: en Xavi continua el seu camí, però ens trobarem per sopar plegats aquesta mateixa setmana. Agafo el tren cap a l'hotel. Em perdo una mica. Pregunto a un taxista per l'hotel i em diu puja. Em porta fins allà en dos minuts. No em cobra res. Arigatoo. Estem al Japó...i no a Barcelona.

Arribo a l'hotel. Kimono i tatami.