Dia 23: Llac Baikal (1a part)

Primer dia sencer a l'illa siberiana d'Oljkos, rodejada de l'aigua geladíssima del Llac Baikal. La nit ha estat dura, com el somier format de troncs d'arbres de Sibèria, que no són precisament tovets. El mal dormir no ha fet minvar les ganes de fer la primera activitat a l'aire lliure, després de tantes hores de tren que portem acumulades.

El dia ha començat ben estrany però, ja que a l'hora d'esmorzar hem observat com en Kim-Chi rebia una trucada i paralava per telèfon bastant esverat. Què et passa, Kim-Chi, li hem preguntat quan ha acabat. Al principi no ho volia explicar, i a nosaltres ja ens estava bé, perquè parla anglès (això diu ell) però costa una barbaritat entedre´l. Però bé, la finlandesa ha insistit (es coneixen del Transiberià, i aquí a l'illa això vol dir que són pràcticament família), i ell ens ho explicat.
- M'estaven fent una entrevista en directe per la tele coreana - ens assembla que ha dit.
- Collons! Que ets famós, nano? - li hem preguntat.
- Sí, una mica. Us ho explico?

I aleshores en Kim-Chi ens ha fet un resum de la seva vida. Realment colpidor (si és que l'hem entès bé).

El pare de Kim-Chi era, de jove, un fervoròs comunista que havia llegit totes les obres de Marx i Engels. Creia fermament en els ideals que predicava el pare Lenin, i professava una fe malaltissa per la revolució maoista instaurada l'any 1949 en el país veí. Corea serà un estat comunista, es veu que deia a amics, coneguts i saludats. Quan ell estava en plena adolescència, Corea es va dividir després de la guerra, i ell va quedar engabiat en la Corea del Sud proamericana,capitalista i aperturista. Tenia 15 anys.

La mare de Kim-Chi era una noia de comarques. Comarques coreanes, volem dir. De poble, vaja. Tot i que va deixar d'anar a l'escola ben aviat, com era força intel·ligent va guanyar un concurs estatal per la gent sense recursos i va aconseguir una beca per anar a la Universitat, a Seül. Allà va convertir-se en una activista pro-drets humans i una defensora d'una Corea oberta al món i amb la vista posada en el veí americà i no pas en els veïns xinesos. Quan la guerra va acabar i van dividir el país en dues Coreas, ella estava fent pràctiques en una ONG de Pyong Yang, la capital del nord i allà es va quedar. Tenia 18 anys.

Tots dos ansiaven creuar la prohibida frontera per poder viure els seus ideals en el seu país. Tots dos van dedicar els seus esforços a planificar la fugida del país. No es van casar, van abandonar els seus amics, i van deixar d'assistir a les timbes de ping-pong o les classes de cuina.

El 3 de febrer de 1980 van decidir creuar el mur. Tenien prop de la cinquantena. Sense saber res un de l'altre, tots dos van triar aquella data, el pare perquè era l'aniversari de la mort de Tostky, i la mare perquè feia 10 anys justament de l'últim intent de fugida de Corea del Nord. Els seus plans van executar-se a la perfecció, tant era el temps que portaven preparant-ho. A les 23.49 h. d'aquell mateix dia, tots dos van treure el cap pel forat del túnel excavat amb una culletera de postres, creient que havien traspassat la frontera. Quan van alçar els ulls i es van veure, una guspira va iluminar la nit... era el focus de la torre de vigilància de Corea del Nord que els il·luminava amb ràbia. De seguida, el vigilant de la torre de Corea del Sud els va enfocar també. Van passar uns segons eterns. Cap dels dos policies fronteres s'atreviren a disparar per por de matar un conciutadà, pena castigada amb la mort a tots dos països. El pare i la mare de Kim-Chi es trobaben al vell mig dels filferros que separaven ambdós països, en terra de ningú. Tots dos havien fet només mig camí i s'havien quedat a les portes del seu objectiu.

Es va organitzar un dispositiu de seguretat increíble, i es van inciar les negociacions, en les quals van intervenir fins i tot els presidents de tots dos països. Cap d'ells vola cedir. Cap d'ells autoritzava la fugida d'un ciutadà al país enemic, considerant aquesta possibilitat una afrenta a l'orgull patri i a la unitat de la nació. Es va decretar l'immobilisme: d'allà no es movia ningú. Sabut això, la Creu Roja va ser autoritzada a portar unes mantes i una tenda de campanya i alguna cosa de menjar.

Van passar les hores i la mare i el pare de Kim-Chi no s'havien dirigit la paraula. Estaven asseguts sl mig de les fronteres de filferro, d'esquenes un de l'altre, enfadats. Quan havien passat tres dies i la situació ni canviava ni tenia pinta de que ho fes, van començar a dirigir-se mirades que volien dir alguna cosa així com "acosta'm la llet, comunista de pà-suca't-amb-oli" o "passa'm el sucre, capitalista obsessiva". Atès que la cosa anava per llarg, el clima a la tenda de campanya es va anar relaxant, i un dia, sortint del lavabo militar instal·lat davant la tenda, van començar a parlar. Primer discutiren sobre els grans temes abstractes i les grans teories socials, després passaren a parlar de com solucionar petits problemes reals en base a les teories que defensaven... per acabar posant-se d'acord amb més coses de les que haguessin pensat. I una cosa va portar a l'altre, i quan feia un any que estaven tancats entre dos països va néixer en Kim-Chi.

Ara ell és un jove activista famós per tractar d'obrir ponts de diàleg entre ambdós estats. I d'aquí venia l'entrevista.

- I els teus pares? Segueixen allà al mig dels filferros, en terra de ningú?
- Sí. Ara la tenda ja té jardí i acabem d'instal·lar l'aire condicionat i la TDT. Són ja molt grans però són feliços. I no se senten tancats ni presoners. Sempre diuen que qui estan tancats són tots els altres.

Com l'anglès d'aquest nano és bastant dolent, és possible (i probable) que alguna cosa de les que ha explicat no sigui exactament com jo ara jo l'explico. Però tampoc passa res, oi?

Hem acabat d'smorzar i cadascú ha decidit fer un activitat diferent: els txecs creuaven l'illa amb bici, la finlandesa i el danès s'ho montaven a cavall, en Kim-Chi anava d'excursió organitzada, i jo he agafat una bici. Una aventura que explicaré en un altre post.