Dilluns de Ressurecció. Els detectors de febre diuen que no hi ha rastre d'altes temperatures corporals provocades per agents bacteriològics infiltrats. És, seria, l'oportunitat ideal per sortir a devorar la ciutat, conèixer els seus barris més amagats, les seves atraccions ocultes i assaborir una ciutat que està a la nostra disposició, soltera i sense compromís.
Però plou. Plou bastant. I ja en tinc prou, de mullar-me. Les meves mullenes han estat força documentades en aquest blog i totes elles han portat conseqüències negatives tot i que, les circumstàncies sota les quals he arribat absolutament xop a casa, han estat delicioses i irrepetibles. Ara però, no és moment d'agafar una nova mullena, tenint en compte les meves angines recents. Així que canviem de plans.
En comptes de passejar i perdre's eternament pels carers del Soho de New York, triem moure'ns clandestinament per l'hiperpoblat China Town, una successió desordenada de carrers amb moltes cares orientals, molts comerços asiàtics i una avorrida decoració xinesa. És una China Town passada per aigua, en tots els sentits: perquè plou, és clar, però també perquè no brilla amb llum pròpia, li manca caràcter, li falta personalitat. Sí, hi ha botigues orientals; sí, hi ha població autòctona; sí, hi ha bancs i caixes i drogueries i dentistes xinesos....peró li manca alguna cosa per ser un indret irrepetible. Els barris xinesos de San Francisco, de Londres o de Yokohama, per posar només uns exemples, són molt més espectaculars, divertits i autèntics que el China Town de New York.
A China Town però, portem a terme dues actuacions essencials: la primera, enviar les joguines comprades cap a Catalunya; la segona, dinar en un restaurant xinès un plat de peix i un plat de carn boníssims, asseguts al mig d'un petit menjador en una gran taula per a vuit, compartint estovalles amb d'altres intrèpits i tímids comensals. Molt autèntic. Això sí, quan el cambrer xinès, ja entrat en anys, veu que no li deixo propina, de seguida me la reclama al crit de Tip!, Tip! Tip!. Jo intento escórrer el bulto dient-li que sí, que estic molt tip i passi-ho-bé, però el nano no es deixa enredar -com a un xino- i insisteix en la gratificació extraordinària obligatòria: què ràpid han après els costums americans aquests paios.
Com que segueix plovent després de dinar, canviem el previst passeig per Central Park per una visita al Museu d'Art Modern, conegut mundialment amb l'horrible nom de MOMA. El Museu, a part d'oferir la seva col·lecció habitual de peces de disseny, quadres initel·ligibles, preses de pèl diverses i obres de reconegut prestigi de Picasso, Miró o Warhol, presenta aquests dies en exclusiva una exposició creada, dirigida i produïda per un dels genis cinematogràfics del segle: Tim Burton.
L'exposició ofereix mostres dels seus primers treballs, story-boards primitius, guions primogènits, i caricatures iniciàtiques, però també referències mitològiques als personatges claus de la seva cinematografia: Burton és imaginació, imaginació desbordada, una font inesgotable d'idees, de personatges i de situacions, un reguitzell inacabable d'ingenioses escenes oníriques, de mons irreals, de paisatges desbordants de creativitat. És un geni en vida, amb una ment que treballa les vint-i-quatre hores de dia fent allò tan difícil de fer: crear.
El MOMA ens absorveix les darreres hores i energies d'un dia mullat. Just a la sortida del museu però, encara tenim forces per cometre el primer delicte plegats: robem un paraigües verd que ens agrada més que el nostre. Amb el botí a la mà, disparant mirades intimidatòries a tort i a dret i sense girar-nos enrere, caminem molt depressa i agafats de la mà en direcció a la sortida, on ens espera el Cadillac dels Bonnie & Clyde amb el motor en marxa. Hi pugem i pitgem l'accelerador a fons: el cotxe surt volant, saltant per sobre d'un taxi groc i enfilant la sisena avinguda direcció Queens. Mentre conduïm sense fre pels carrers deserts de Manhattan esquivant cotxes i fugint del brugit d'una dotzena de cotxes de policia que ens empaiten, ens sentim protagonistes de la pel·lícula de les nostres vides. A mida que ens apropem a l'hotel però, gairebé sense adonar-nos, notem com les sirenes de policia van apagant-se, i comprovem que ja no es veuen pel retrovisor els refelxos blaus i vermells dels cotxes patrulla, i ens mirem als ulls i ens adonem que ni tan sols existeix ja el Cadillac ni hi ha cap persecusió. Ens acaba de despertar la veu negra i fosca del conductor del comboi, que anuncia que hem arribat a la nostra parada de Queensbridge, línia F. Propera estació, la realitat, anuncia a ritme de rap.
Baixem del metro i arribem a l'hotel. Un somriure es dibuixa en els nostres llavis mentre pugem amb l'ascensor: ha estat bonic veure's muntats en aquell descapotable vermell, desafiant el món. Molt bonic.
dilluns
diumenge
Dia 158: New York
Fa molts anys que no em perdo un Barça-Madrid al Camp Nou. Avui me'l perdré. És un dia trist. No és una tragèdia, d'acord, però és un dia trist. Bé, trist per mi, però no per a tothom: el meu cunyat, marit de la meva germana i amic de l'ànima ocuparà el meu lloc a l'Estadi. Així és la vida: uns riuen i els altres ploren. Me n'alegro per ell.
Així doncs el meu dia a New York està condicionat, de totes totes, pel Sant Sacrament que, a la una del migdia hora americana, s'oficiarà al Camp Nou. Alguns pensaran que no hi ha dret, altres que no s'entén. Molts, però, sé que m'entendran. I és que cap persona normal pot estar passejant tranquilament per New York, veient com els esquirols pugen i baixen dels arbres i com els taxis grocs recorren Manhattan amunt i avall sabent que a menys de 6.000 km d'allà està en joc el partit de l'any...
Degut a l'estat de les meves defenses, decideixo quedar-me a l'hotel i mirar el partit per Internet, evitant el desplaçament a un bar o al local de la Penya Barcelonista de New York. La veritat és que es passen molts nervis veien el partit des de tant lluny. Mirant el partit queda palès que les defenses del Barça estan més en forma que les meves. Quan l'àrbitre xiula el final, un crit d'alegria surt per la xemeneia d'un hotel de Queens. Oe, oe, oe.
Normalment quan acaba un partit del Barça amb victòria, toca cerveseta, una mica de sopar i a dormir. Avui però, són les tres de la tarda d'un magnífic -però gris- dia a New York. La sensació és ben estranya. Però vaja, ja que estem a New York, doncs sortim a fer un volt, no?
Comença a fer-se fosc quan iniciem la nostra ruta urbana per la Gran Ciutat. A la 34a. amb la 9a, a tocar de Penn Station, ens creuem amb una tenda de fotografia i d'electrònica espectacular. És una botiga de dues planes farcida de càmares de fotos, ordinadors, teleobjectius, telescopis, cables, endolls i altres martingales japoneses, atesa per un personal atent, eficient i professional: tots ells són jueus i la majoria d'ells van equipats amb trenes, barbes o vestimenta que els identifica clarament com a tals. La botiga funciona com un rellotge suís, amb una organització increïble. El que més sorprèn és el sistema de lliuramet i recollida del material comprat: sigui quina sigui la secció de la botiga on fas la comanda, el venedor corresponent pitja un botó verd i gros com un meló adosat a la paret i posa en marxa l'engranatge de cadenes i vies que transportarà la teva mercaderia fins a les profunditats de l'establiment on, uns altres treballadors de la botiga, la rebran, l'embolicaran i te l'encapçaran en un segon. Com si es tractés d'una gran planta de muntatge a la fàbrica de Willy Wonka, la botiga està farcida de rails, ponts elevats i passos subterranis per on circulen ordinadors i càmares fotogràfiques a tota velocitat camí d'un destí predistinat. Per celebrar aquest descobriment, adquirim una Canon que fa les fotos tota sola. Una meravella.
Ara ja som tres a New York. La família creix. Així que ella, la càmara i un servidor fem un passeig nocturn per la ciutat, sense notar massa el fred: tot i que la temperatura és baixa, l'alegria que dóna guanyar al Madrid ens escalfa l'ànima. Davant dels nostres ulls van passant les llums de la setena i la sisena avinguda i els reflexos blanquinosos de la pista de gel de Bryan Park, tot just darrera de la Public Library de la ciutat. Tot seguit, a l'alçada del famós carrer 42 quedem impressionats per la majestuositat de la Gran Central Station, la mítica estació de tren de la ciutat, decorada de marbre i silenci i vestida amb grans làmpades de llàgrimes burgeses penjades del sostre, on s'amaguen els somnis dels milers de viatjants que passen cada dia sota seu.
Des de la Gran Central Station ens dirigim cap a Broadway direcció nord, on coincidim amb la Metropolitan Opera House, una estructura de vidre i de colors vius, un modern edifici de materials revolucionaris i d'escales clàssiques amb estora vermella. Davant, una plaça dura acull una font molt bonica de la qual menen raigs de llums dins l'aigua.
- I la teva febre?- pregunta ella de sobte.
- Encara en tinc -menteixo-. Una mica.
- El termòmetre no diu això - respon amb un somriure.
- No me'n refio jo, dels termòmetres. Tu te'n refies?
- És clar. Perquè no ho hauria de fer?
- No són gent de fiar. Tu dic jo. Mira-te'ls. Són uns personatges ben sinistres, amb el seu cap metàl·lic i punxegut, la seva mania de posar-se sota el braç...o en llocs pitjors! I a més a més, plens de mercuri per tot arreu! Quins paios, els termòmetres!
- M'estàs prenent el pèl, nano?
- Ho intento. Però fes-me cas, no te'n refiïs.
- Ah, no? D'acord, no ho faré. Així no he de fer cas dels 37,5ºC que marca el MEU termòmetre...
La noia que ha vingut des de Barcelona per solucionar els meus problemes amb els bacteris brasilers ha fet molt bé la seva feina. Estic absolutament recuperat en només 48 hores. Ara però, és ella la que ha acollit amablement un exèrcit de bacteris en les seves precioses angines. Què he de fer? Fa més de cinc mesos que no em responsabilitzo de ningú més que de mi mateix. Però també fa més de cinc mesos que ningú em diu tapa't, que fa fred.
de sobte veig clar que fa més de cinc mesos que estava esperant l'ocasió perfecte per dir, deixa'm cuidar-te una miqueta, vols? L'essència no ha canviat. El món segueix girant en la mateixa direcció.
Així doncs el meu dia a New York està condicionat, de totes totes, pel Sant Sacrament que, a la una del migdia hora americana, s'oficiarà al Camp Nou. Alguns pensaran que no hi ha dret, altres que no s'entén. Molts, però, sé que m'entendran. I és que cap persona normal pot estar passejant tranquilament per New York, veient com els esquirols pugen i baixen dels arbres i com els taxis grocs recorren Manhattan amunt i avall sabent que a menys de 6.000 km d'allà està en joc el partit de l'any...
Degut a l'estat de les meves defenses, decideixo quedar-me a l'hotel i mirar el partit per Internet, evitant el desplaçament a un bar o al local de la Penya Barcelonista de New York. La veritat és que es passen molts nervis veien el partit des de tant lluny. Mirant el partit queda palès que les defenses del Barça estan més en forma que les meves. Quan l'àrbitre xiula el final, un crit d'alegria surt per la xemeneia d'un hotel de Queens. Oe, oe, oe.
Normalment quan acaba un partit del Barça amb victòria, toca cerveseta, una mica de sopar i a dormir. Avui però, són les tres de la tarda d'un magnífic -però gris- dia a New York. La sensació és ben estranya. Però vaja, ja que estem a New York, doncs sortim a fer un volt, no?
Comença a fer-se fosc quan iniciem la nostra ruta urbana per la Gran Ciutat. A la 34a. amb la 9a, a tocar de Penn Station, ens creuem amb una tenda de fotografia i d'electrònica espectacular. És una botiga de dues planes farcida de càmares de fotos, ordinadors, teleobjectius, telescopis, cables, endolls i altres martingales japoneses, atesa per un personal atent, eficient i professional: tots ells són jueus i la majoria d'ells van equipats amb trenes, barbes o vestimenta que els identifica clarament com a tals. La botiga funciona com un rellotge suís, amb una organització increïble. El que més sorprèn és el sistema de lliuramet i recollida del material comprat: sigui quina sigui la secció de la botiga on fas la comanda, el venedor corresponent pitja un botó verd i gros com un meló adosat a la paret i posa en marxa l'engranatge de cadenes i vies que transportarà la teva mercaderia fins a les profunditats de l'establiment on, uns altres treballadors de la botiga, la rebran, l'embolicaran i te l'encapçaran en un segon. Com si es tractés d'una gran planta de muntatge a la fàbrica de Willy Wonka, la botiga està farcida de rails, ponts elevats i passos subterranis per on circulen ordinadors i càmares fotogràfiques a tota velocitat camí d'un destí predistinat. Per celebrar aquest descobriment, adquirim una Canon que fa les fotos tota sola. Una meravella.
Ara ja som tres a New York. La família creix. Així que ella, la càmara i un servidor fem un passeig nocturn per la ciutat, sense notar massa el fred: tot i que la temperatura és baixa, l'alegria que dóna guanyar al Madrid ens escalfa l'ànima. Davant dels nostres ulls van passant les llums de la setena i la sisena avinguda i els reflexos blanquinosos de la pista de gel de Bryan Park, tot just darrera de la Public Library de la ciutat. Tot seguit, a l'alçada del famós carrer 42 quedem impressionats per la majestuositat de la Gran Central Station, la mítica estació de tren de la ciutat, decorada de marbre i silenci i vestida amb grans làmpades de llàgrimes burgeses penjades del sostre, on s'amaguen els somnis dels milers de viatjants que passen cada dia sota seu.
Des de la Gran Central Station ens dirigim cap a Broadway direcció nord, on coincidim amb la Metropolitan Opera House, una estructura de vidre i de colors vius, un modern edifici de materials revolucionaris i d'escales clàssiques amb estora vermella. Davant, una plaça dura acull una font molt bonica de la qual menen raigs de llums dins l'aigua.
- I la teva febre?- pregunta ella de sobte.
- Encara en tinc -menteixo-. Una mica.
- El termòmetre no diu això - respon amb un somriure.
- No me'n refio jo, dels termòmetres. Tu te'n refies?
- És clar. Perquè no ho hauria de fer?
- No són gent de fiar. Tu dic jo. Mira-te'ls. Són uns personatges ben sinistres, amb el seu cap metàl·lic i punxegut, la seva mania de posar-se sota el braç...o en llocs pitjors! I a més a més, plens de mercuri per tot arreu! Quins paios, els termòmetres!
- M'estàs prenent el pèl, nano?
- Ho intento. Però fes-me cas, no te'n refiïs.
- Ah, no? D'acord, no ho faré. Així no he de fer cas dels 37,5ºC que marca el MEU termòmetre...
La noia que ha vingut des de Barcelona per solucionar els meus problemes amb els bacteris brasilers ha fet molt bé la seva feina. Estic absolutament recuperat en només 48 hores. Ara però, és ella la que ha acollit amablement un exèrcit de bacteris en les seves precioses angines. Què he de fer? Fa més de cinc mesos que no em responsabilitzo de ningú més que de mi mateix. Però també fa més de cinc mesos que ningú em diu tapa't, que fa fred.
de sobte veig clar que fa més de cinc mesos que estava esperant l'ocasió perfecte per dir, deixa'm cuidar-te una miqueta, vols? L'essència no ha canviat. El món segueix girant en la mateixa direcció.
dissabte
Dia 157: New York
Un cel blau d'hivern em desperta a primera hora del matí. La temperatura és de cinc graus i no hi ha cap núvol que es miri la ciutat des de dalt. New York passeja embolicada dins d'un abric de vellut. La llum zenital del sol d'hivern encén ombres somortes, apagades, i tot està cobert d'una capa de gel imaginari, d'un tapís de fred que convida a caminar per la ciutat amb un gorro de llana i una bufanda gruixuda. És un d'aquests matins de tardor on l'hivern fa un assaig general, una preestrena de gelor i fred que mostra com de gran pot ser el seu poder quan li arribi l'hora. És un dia d'hivern de cel ras, jorn de ventisca volàtil i de fulles engrescades per les ratxes del vent del dimoni. Potser en qualsevol altre lloc i circumstància us diria que el que ve de gust és quedar-se a casa al costat d'una llar de foc, o d'una estufa, o d'un bon llibre que t'escalfi l'ànima, però estic a la Gran Ciutat, i és un gran plaer poder passar fred a New York.
Tot això ho penso des del llit estant, mirant per la finestra de l'habitació i observant la barriada tristona de Queens on està instal·lat el meu hotel. M'agradaria poder sortir a passar fred, però no em deixen. En aquests moments en què escric aquestes línies, la meva enfermera particular està trucant al metge. La febre no ha baixat. I tu no surts fins que et vegi un metge, ha dit. Collons, quin caràcter.
Així que suco les ganes de sortir en el cafè de l'esmorzar i em resigno a quedar-me al llit fins que un professional competent determini l'estat de les meves angines. Mentre esperem, iniciem una conversa animada que durarà fins que l'eminent doctor arribi. El meu viatge en solitari s'ha convertit, per unes hores, en un viatge a dos...i m'agrada.
A la una del migdia es presenta el metge. És un senyor alt, una mica encorvat i amb un somriure franc. Té cara de simpàtic. Què voleu que us digui, tractant-se de metges això és el millor que et pot passar: en general, tots plegats són una colla de cretins que juguen ser Déus omnipotents, personatges que es creuen màquines infalibles que tot ho saben, genis que mai s'equivoquen...tot i que realment són homes i dones tan erràtics i equivocats com cada un de nosaltres. Essent així, el millor que et pot passar és que, almenys, siguin simpàtics. El metge ve acompanyat del seu fill de deu anys, un nano amb cara d'intel·ligent i amb una retirada a Harry Potter. El xaval parla espanyol perfectament (sa mare és seguidora del Ràcing de Santander) i, després de saludar, s'asseu a la cadira reservada a la visites. Des d'allà controlarà la situació.
El metge em pregunta què em passa, quins símptomes tinc i què m'estic prenent. Escoltades les meves explicacions en un anglés paupèrrim i macarrònic, s'atura i mira son fill. Aquest, amb un gest li indica que ha de procedir a examinar-me la gola.
- Aaaaaaaaaaaa - faig amb la boca oberta, allargant el so vocàlic perquè els bacteris el sentin bé.
- Angines - diu el metge.
Un geni, ja ho deia jo.
Detectat el problema, cal aplicar la solució. El metge obre el seu maletí ple de gasses, aspirines, grapes, alcohol, augia beneïda, antibiòtics rectals, entisèptics, antialèrgics, antiquaris i antitèrmics. En un lateral pengen també xeringues de colors, xeringues verd pruna, vermell maduixa, groc llimona, blau barrufet. Cap allà es dirigeix la mà insegura del metge. Quan és a punt de decidir quina injecció em salvarà la vida, s'atura un instant i mira en direcció a son fill, que s'entreté dibuixant floretes d'Esclerantus en un DIN-A4 de l'Hotel. El nano, sense girar-se diu:
- Blau barrufet.
Són pare agafa la xeringa de color blau i pronuncia un gens convincent no te va a doler, amb accent càntabre. Si tu ho dius. La punxada -ai!- m'agafa per sorpresa a mi però també a la meva enfermera: marejada, rau mig estirada als peus del llit, blanca com un ninot de neu i amb cara d'haver tastat -en dejú- un gotet de licor de catxaça. Per la seva mirada absent algú diria que la punxada la rebuda ella. Però no: és a mi a qui han foradat el braç esquerra per introduir-me dins del cos un exèrcit de defenses especialitzades en combatre bacteris brasilers afincats en angines alienes. Esteu perduts, amics meus, no teniu res a fer.
- Estàs bé? - li pregunto a la noia d'ulls verd fusta.
- Sí, sí. No et preocupis. És que no m'agraden els metges.
- A mi tampoc. A mi només m'agraden les enfermeres.
- Millor per tu - diu, encara mig grogui.
- A veure si t'hauré de cuidar jo a tu - li dic profèticament.
El metge, mentrestant, recull les seves coses i escriu alguna cosa en un paper de receptes. Un cop ho té escrit, li ensenya al seu fill, que amb un boli vermell li corregeix les faltes d'ortografia i li rectifica la dosis prescrita. Total, un antibiòtic americà durant cinc dies i un parell de dosis d'antiinflamatori. Ah!, i puc passejar per la ciutat tranquilament.
Acomiadem el metge i a son pare donant-los les gràcies per haver vingut fins aquí. Són gent agradable. Però no hi ha gaire temps per sentimentalismes així que, seguint al peu de la lletra els consells d'aquest senyor tan amable que ha vingut a punxar-me, em vesteixo per sortir al carrer.
- Coneixes New York? -li pregunto
- No, encara no - respon ella
- Hi anem plegats? Jo sí que la conec - li dic fent-me el xulo.
- Anem-hi. Però tapa't, que fa fred - replica.
Així doncs passem la tarda plegats recorrent els carrers gèlids de la Gran Ciutat: barri de Chelsea, Union Square, Flatiron Building, Madison Square, Cinquena Avinguda, Empire State Building, Times Square i Rockefeller Center. S'ha fet fosc de seguida i el trajecte ha estat pràcticament una sortida nocturna, un passeig sota els estels de Nadal que creixen en tots els racons de la ciutat. New York està bonica i freda i plena de gent.
Sota les llums infinites de Times Square, les seves pupiles verdes semblen pous d'aigua sense fi. Es nota que li està agradant la ciutat. Els anuncis de mil colors pinten les nostres cares amb llums diverses, dibuixant perfils grocs i blaus i vermells brillants. Ha estat una gran tarda d'hivern prematur, un passeig sota les profunditats de mil capes de roba, una vespreda en bona companyia a la ciutat de New York.
- Et quedes uns dies més?
- Fins que estiguis recuperat. És el que diu el contracte.
- I després?
- Després ja ho veurem. Però ara, tapa't, que fa fred.
Em sembla que em faré el malaltó uns quants dies més...
Tot això ho penso des del llit estant, mirant per la finestra de l'habitació i observant la barriada tristona de Queens on està instal·lat el meu hotel. M'agradaria poder sortir a passar fred, però no em deixen. En aquests moments en què escric aquestes línies, la meva enfermera particular està trucant al metge. La febre no ha baixat. I tu no surts fins que et vegi un metge, ha dit. Collons, quin caràcter.
Així que suco les ganes de sortir en el cafè de l'esmorzar i em resigno a quedar-me al llit fins que un professional competent determini l'estat de les meves angines. Mentre esperem, iniciem una conversa animada que durarà fins que l'eminent doctor arribi. El meu viatge en solitari s'ha convertit, per unes hores, en un viatge a dos...i m'agrada.
A la una del migdia es presenta el metge. És un senyor alt, una mica encorvat i amb un somriure franc. Té cara de simpàtic. Què voleu que us digui, tractant-se de metges això és el millor que et pot passar: en general, tots plegats són una colla de cretins que juguen ser Déus omnipotents, personatges que es creuen màquines infalibles que tot ho saben, genis que mai s'equivoquen...tot i que realment són homes i dones tan erràtics i equivocats com cada un de nosaltres. Essent així, el millor que et pot passar és que, almenys, siguin simpàtics. El metge ve acompanyat del seu fill de deu anys, un nano amb cara d'intel·ligent i amb una retirada a Harry Potter. El xaval parla espanyol perfectament (sa mare és seguidora del Ràcing de Santander) i, després de saludar, s'asseu a la cadira reservada a la visites. Des d'allà controlarà la situació.
El metge em pregunta què em passa, quins símptomes tinc i què m'estic prenent. Escoltades les meves explicacions en un anglés paupèrrim i macarrònic, s'atura i mira son fill. Aquest, amb un gest li indica que ha de procedir a examinar-me la gola.
- Aaaaaaaaaaaa - faig amb la boca oberta, allargant el so vocàlic perquè els bacteris el sentin bé.
- Angines - diu el metge.
Un geni, ja ho deia jo.
Detectat el problema, cal aplicar la solució. El metge obre el seu maletí ple de gasses, aspirines, grapes, alcohol, augia beneïda, antibiòtics rectals, entisèptics, antialèrgics, antiquaris i antitèrmics. En un lateral pengen també xeringues de colors, xeringues verd pruna, vermell maduixa, groc llimona, blau barrufet. Cap allà es dirigeix la mà insegura del metge. Quan és a punt de decidir quina injecció em salvarà la vida, s'atura un instant i mira en direcció a son fill, que s'entreté dibuixant floretes d'Esclerantus en un DIN-A4 de l'Hotel. El nano, sense girar-se diu:
- Blau barrufet.
Són pare agafa la xeringa de color blau i pronuncia un gens convincent no te va a doler, amb accent càntabre. Si tu ho dius. La punxada -ai!- m'agafa per sorpresa a mi però també a la meva enfermera: marejada, rau mig estirada als peus del llit, blanca com un ninot de neu i amb cara d'haver tastat -en dejú- un gotet de licor de catxaça. Per la seva mirada absent algú diria que la punxada la rebuda ella. Però no: és a mi a qui han foradat el braç esquerra per introduir-me dins del cos un exèrcit de defenses especialitzades en combatre bacteris brasilers afincats en angines alienes. Esteu perduts, amics meus, no teniu res a fer.
- Estàs bé? - li pregunto a la noia d'ulls verd fusta.
- Sí, sí. No et preocupis. És que no m'agraden els metges.
- A mi tampoc. A mi només m'agraden les enfermeres.
- Millor per tu - diu, encara mig grogui.
- A veure si t'hauré de cuidar jo a tu - li dic profèticament.
El metge, mentrestant, recull les seves coses i escriu alguna cosa en un paper de receptes. Un cop ho té escrit, li ensenya al seu fill, que amb un boli vermell li corregeix les faltes d'ortografia i li rectifica la dosis prescrita. Total, un antibiòtic americà durant cinc dies i un parell de dosis d'antiinflamatori. Ah!, i puc passejar per la ciutat tranquilament.
Acomiadem el metge i a son pare donant-los les gràcies per haver vingut fins aquí. Són gent agradable. Però no hi ha gaire temps per sentimentalismes així que, seguint al peu de la lletra els consells d'aquest senyor tan amable que ha vingut a punxar-me, em vesteixo per sortir al carrer.
- Coneixes New York? -li pregunto
- No, encara no - respon ella
- Hi anem plegats? Jo sí que la conec - li dic fent-me el xulo.
- Anem-hi. Però tapa't, que fa fred - replica.
Així doncs passem la tarda plegats recorrent els carrers gèlids de la Gran Ciutat: barri de Chelsea, Union Square, Flatiron Building, Madison Square, Cinquena Avinguda, Empire State Building, Times Square i Rockefeller Center. S'ha fet fosc de seguida i el trajecte ha estat pràcticament una sortida nocturna, un passeig sota els estels de Nadal que creixen en tots els racons de la ciutat. New York està bonica i freda i plena de gent.
Sota les llums infinites de Times Square, les seves pupiles verdes semblen pous d'aigua sense fi. Es nota que li està agradant la ciutat. Els anuncis de mil colors pinten les nostres cares amb llums diverses, dibuixant perfils grocs i blaus i vermells brillants. Ha estat una gran tarda d'hivern prematur, un passeig sota les profunditats de mil capes de roba, una vespreda en bona companyia a la ciutat de New York.
- Et quedes uns dies més?
- Fins que estiguis recuperat. És el que diu el contracte.
- I després?
- Després ja ho veurem. Però ara, tapa't, que fa fred.
Em sembla que em faré el malaltó uns quants dies més...
divendres
Dia 156: New York
Són les sis del matí del meu 156è dia de viatge i la imponent figura de l'estàtua de la Llibertat, anclada a uns centenars de metres de les costes de Manhattan, em dóna la benvinguda de nou al país de les oportunitats. Des de la finestreta de l'avió veig com la seva flama encara encesa guia el camí dels nouvinguts cap al centre de l'univers. Em sento com si tornés a casa. De sobte, el pilot fa una virolla estranya, gira l'avió cap a l'est i es dirigeix cap a la pista d'aterratge del JFK. Welcome to the USA.
Mentre baixo de l'avió em pentino les celles i la barba per presentar-me davant de l'oficial d'Immigració nordamericana amb el millor aspecte possible. La febre no ha reaparegut i faig una pinta raonable, tot i que mai se sap com pot reaccionar un funcionari aduaner americà a les sis del matí. El meu torn arriba i una amable senyoreta amb cara d'haver dormit poc, asseguda darrera una pantalla d'ordinador, em pregunta quin és el motiu del meu viatge. Turisme. Tot seguit em diu que la toqui amb tots els dits. Dubto un moment, ja que no sé si vol que la toqui a ella o a la pantalla. Per la cara que fa, sembla que es refereix a la pantalla. Cal anar en compte: un simple error d'interpretació et pot costar anys de presó. Les meves petjades digitals queden gravades per a la posteritat en la base de dades de l'Oficina de Control Migratori. Llum verda: puc entrar. Un plaer.
Estic de nou a New York. Ja he passat quinze dies aquí abans d'anar al Brasil i ara en passaré nou més. I no em canso de ser-hi. El metro em deixa al centre de la Gran Ciutat. Surto a la superfície a esmorzar i a fer una volta. Em moc amb relativa facilitat pels carrers de Manhattan, amb un punt de familiaritat que no he tingut en cap altre ciutat que he visitat fins al moment. M'agrada. A més, la ciutat passa fred aquests dies, i els llums de Nadal comencen a encendre's i el vapor que surt dels respiradors del metro es cada vegada més espès, envoltant els carrers d'un alè fantasmagòric. Arreu es respira un aire de Gran Ciutat a les Portes d'un Bonic Nadal. M'agrada.
Vist el meu precari estat de salut, i tenint en compte els nombrosos bacteris que viatgen amb mi, decideixo que el millor és buscar un hotelet amb més infraestructura i més intimitat, deixant per una altra ocasió els hostals d'habitacions multitudinàries i banys comunitaris. Així doncs, estudio el mapa de la ciutat i trio el barri de Queens per instal·lar-me, on els preus són raonables i la comunicació amb els punts d'interès de la ciutat és prou bona.
Un cop instal·lat, rebo una trucada de Barcelona. És un Patge Reial amb la carta als Reis dels meus nebots. La llista és concisa i breu, amb una postdata en la que prega aprofitar el favorable canvi del dòlar respecte l'euro per carregar el trineu de joguines. I és així com, després d'escoltar la petició, em llenço en una cursa desenfrenada per exercir de Rei Mag a la ciutat dels Gratacels. Quina passada. Focalitzo el meu centre d'operacions en la botiga Toys'R'Us de Times Square, un temple dedicat a la joguina. La botiga és tan gran que hi quep una nòria enorme dins, on nen i nenes s'ho passen bomba pujant i baixant dels vagons decorats amb motius Disney, Pixar i d'altres sectes del sector. Són tres plantes de joguines, trens elèctrics, nines, jocs de taula, andròmines i milers d'articles de colors i formes diverses que atreuen centenars de persones en lenta perigranació a la Terra Santa, portant un somriure d'il·lusió al rostre. A mitja tarda, després d'algunes dificultats i una cua llarguíssima, tinc els juguets. Ole.
Quan cau el sol, però, acaba la treva. Unes dècimes excessives escalfen el meu cap, un timbal de batecs rítmics. Els meus bacteris contraataquen. Però ara ja no estic per hòsties i, tot i que els he agafat un cert afecte (hem compartit bons moments plegats), penso prendre decisions dràstiques. O ells o jo. Agafo el telèfon. Ara em sentiran.
Truco a la meva agència de viatges. Parlo amb un to dur i contundent. He llegit la lletra petita del contracte i no diu pas res de bacteris ni de virus, els dic mig cridant. I és clar, ells, que tranquil, que unes angines passen en tres o quatre dies. I jo, més enfadat encara amb la resposta, els dic que res de res, que no tinc dies per regalar, que el viatge s'acaba i que necessito estar bé ara mateix...i que facin el que vulguin, però que facin el favor d'eliminar del meu recorregut la presència de bacteris no desitjats. Per un moment em responen de mala manera, com dient que això és un cas de força major i que ells no tenen res a veure amb aquest tema, però de seguida els tallo i els demano a crits que es llegeixin el contracte firmat, on diu que durant la meva volta pel món cap virus ni bacteri podrà acompanyar-me. Volta al món en solitari, els recordo. D'acord, em dieuen, ens posem en marxa i et busquem una solució.
No passa més d'un quart d'hora quan em tornen a trucar.
- Welby? Aquesta nit, a l'aeroport. Terminal 1. T'enviem la solució. Ves-hi, t'estarà esperant.
Acudeixo a l'aeroport JKF de New York amb la mosca darrere l'orella i un parell de bacteris mirant-ho tot des dels balcons de les meves narius, interessats tant com jo en la Solució. La Terminal 1 de l'aeroport JFK és, a aquella hora del vespre, un formigeig de taiwanesos recent aterrats de les antípodes. Observo com els familiars els reben amb poques paraules i escasses efusions sentimentals: el caràcter oriental és fred en aquest tipus de rebudes, tornant-se tòrrid quan l'ocasió s'ho mereix.
- Tu ets en Welby, no? - em diu de sobte una morena d'ulls ametllats i de color verd fusta.
- Sí - dic mig estorat. Estava badant observant amb ulls de sociòleg el comportament dels compatriotes taiwanesos i no m'he adonat de la presència d'aquesta noia al meu costat.
- M'envia l'agència. Vinc a cuidar-te.
- Perdó?
- No has trucat queixant-te que estaves malaltó i necessitaves un remei urgent?. Jo sóc el remei. Vine amb mi
No puc negar que aquests paios de l'agència treballen bé. Sí senyor! No fa ni tres hores que he parlat amb Barcelona i ja tinc davant meu la Solució. I a primer cop d'ull, no està gens gens malament. Ara caldrà veure, però, com pensa arreglar la situació aquesta noia tan bonica.
- Què és enfermera, vostè?
- Mira nano -em respon amb molt de caràcter-, seré el que faci falta per solucionar aquest problema contractual. Si el que necessites és una enfermera, seré enfermera.
I dit això, enfila decidida cap a la porta de la terminal. La febre continua, però estic bastant convençut que estic en bones mans. A vegades pot ser un plaer estar malalt. Aprofito que es dóna la volta per donar gràcies al cel i repassar-la des dels talons fins als cabells. La veritat, no esperava una noia tan bonica darrere d'aquest taulell.
"No esperava una noia tan bonica darrere d’aquest taulell
El teu estil em fascina; on has estat tot aquest temps?
Aprofitaré, ara que et gires, per donar gràcies al Cel
i per passar-te revista, dels talons fins els cabells"
Manel -"Ceràmiques Guzman" 2008
Mentre baixo de l'avió em pentino les celles i la barba per presentar-me davant de l'oficial d'Immigració nordamericana amb el millor aspecte possible. La febre no ha reaparegut i faig una pinta raonable, tot i que mai se sap com pot reaccionar un funcionari aduaner americà a les sis del matí. El meu torn arriba i una amable senyoreta amb cara d'haver dormit poc, asseguda darrera una pantalla d'ordinador, em pregunta quin és el motiu del meu viatge. Turisme. Tot seguit em diu que la toqui amb tots els dits. Dubto un moment, ja que no sé si vol que la toqui a ella o a la pantalla. Per la cara que fa, sembla que es refereix a la pantalla. Cal anar en compte: un simple error d'interpretació et pot costar anys de presó. Les meves petjades digitals queden gravades per a la posteritat en la base de dades de l'Oficina de Control Migratori. Llum verda: puc entrar. Un plaer.
Estic de nou a New York. Ja he passat quinze dies aquí abans d'anar al Brasil i ara en passaré nou més. I no em canso de ser-hi. El metro em deixa al centre de la Gran Ciutat. Surto a la superfície a esmorzar i a fer una volta. Em moc amb relativa facilitat pels carrers de Manhattan, amb un punt de familiaritat que no he tingut en cap altre ciutat que he visitat fins al moment. M'agrada. A més, la ciutat passa fred aquests dies, i els llums de Nadal comencen a encendre's i el vapor que surt dels respiradors del metro es cada vegada més espès, envoltant els carrers d'un alè fantasmagòric. Arreu es respira un aire de Gran Ciutat a les Portes d'un Bonic Nadal. M'agrada.
Vist el meu precari estat de salut, i tenint en compte els nombrosos bacteris que viatgen amb mi, decideixo que el millor és buscar un hotelet amb més infraestructura i més intimitat, deixant per una altra ocasió els hostals d'habitacions multitudinàries i banys comunitaris. Així doncs, estudio el mapa de la ciutat i trio el barri de Queens per instal·lar-me, on els preus són raonables i la comunicació amb els punts d'interès de la ciutat és prou bona.
Un cop instal·lat, rebo una trucada de Barcelona. És un Patge Reial amb la carta als Reis dels meus nebots. La llista és concisa i breu, amb una postdata en la que prega aprofitar el favorable canvi del dòlar respecte l'euro per carregar el trineu de joguines. I és així com, després d'escoltar la petició, em llenço en una cursa desenfrenada per exercir de Rei Mag a la ciutat dels Gratacels. Quina passada. Focalitzo el meu centre d'operacions en la botiga Toys'R'Us de Times Square, un temple dedicat a la joguina. La botiga és tan gran que hi quep una nòria enorme dins, on nen i nenes s'ho passen bomba pujant i baixant dels vagons decorats amb motius Disney, Pixar i d'altres sectes del sector. Són tres plantes de joguines, trens elèctrics, nines, jocs de taula, andròmines i milers d'articles de colors i formes diverses que atreuen centenars de persones en lenta perigranació a la Terra Santa, portant un somriure d'il·lusió al rostre. A mitja tarda, després d'algunes dificultats i una cua llarguíssima, tinc els juguets. Ole.
Quan cau el sol, però, acaba la treva. Unes dècimes excessives escalfen el meu cap, un timbal de batecs rítmics. Els meus bacteris contraataquen. Però ara ja no estic per hòsties i, tot i que els he agafat un cert afecte (hem compartit bons moments plegats), penso prendre decisions dràstiques. O ells o jo. Agafo el telèfon. Ara em sentiran.
Truco a la meva agència de viatges. Parlo amb un to dur i contundent. He llegit la lletra petita del contracte i no diu pas res de bacteris ni de virus, els dic mig cridant. I és clar, ells, que tranquil, que unes angines passen en tres o quatre dies. I jo, més enfadat encara amb la resposta, els dic que res de res, que no tinc dies per regalar, que el viatge s'acaba i que necessito estar bé ara mateix...i que facin el que vulguin, però que facin el favor d'eliminar del meu recorregut la presència de bacteris no desitjats. Per un moment em responen de mala manera, com dient que això és un cas de força major i que ells no tenen res a veure amb aquest tema, però de seguida els tallo i els demano a crits que es llegeixin el contracte firmat, on diu que durant la meva volta pel món cap virus ni bacteri podrà acompanyar-me. Volta al món en solitari, els recordo. D'acord, em dieuen, ens posem en marxa i et busquem una solució.
No passa més d'un quart d'hora quan em tornen a trucar.
- Welby? Aquesta nit, a l'aeroport. Terminal 1. T'enviem la solució. Ves-hi, t'estarà esperant.
Acudeixo a l'aeroport JKF de New York amb la mosca darrere l'orella i un parell de bacteris mirant-ho tot des dels balcons de les meves narius, interessats tant com jo en la Solució. La Terminal 1 de l'aeroport JFK és, a aquella hora del vespre, un formigeig de taiwanesos recent aterrats de les antípodes. Observo com els familiars els reben amb poques paraules i escasses efusions sentimentals: el caràcter oriental és fred en aquest tipus de rebudes, tornant-se tòrrid quan l'ocasió s'ho mereix.
- Tu ets en Welby, no? - em diu de sobte una morena d'ulls ametllats i de color verd fusta.
- Sí - dic mig estorat. Estava badant observant amb ulls de sociòleg el comportament dels compatriotes taiwanesos i no m'he adonat de la presència d'aquesta noia al meu costat.
- M'envia l'agència. Vinc a cuidar-te.
- Perdó?
- No has trucat queixant-te que estaves malaltó i necessitaves un remei urgent?. Jo sóc el remei. Vine amb mi
No puc negar que aquests paios de l'agència treballen bé. Sí senyor! No fa ni tres hores que he parlat amb Barcelona i ja tinc davant meu la Solució. I a primer cop d'ull, no està gens gens malament. Ara caldrà veure, però, com pensa arreglar la situació aquesta noia tan bonica.
- Què és enfermera, vostè?
- Mira nano -em respon amb molt de caràcter-, seré el que faci falta per solucionar aquest problema contractual. Si el que necessites és una enfermera, seré enfermera.
I dit això, enfila decidida cap a la porta de la terminal. La febre continua, però estic bastant convençut que estic en bones mans. A vegades pot ser un plaer estar malalt. Aprofito que es dóna la volta per donar gràcies al cel i repassar-la des dels talons fins als cabells. La veritat, no esperava una noia tan bonica darrere d'aquest taulell.
"No esperava una noia tan bonica darrere d’aquest taulell
El teu estil em fascina; on has estat tot aquest temps?
Aprofitaré, ara que et gires, per donar gràcies al Cel
i per passar-te revista, dels talons fins els cabells"
Manel -"Ceràmiques Guzman" 2008
dijous
Dia 155: Salvador de Bahia - Rio - New York
Em desperto a quarts de nou del matí esgotat de tant exercici. He passat la nit fent atacs per sorpresa als punts elevats de les meves angines, amb resultats irregulars: he de lamentar algunes baixes tot i que el meu exèrcit de leucocits ha aconseguit recuperar algunes posicions. Com a resultat de tot plegat, a primera hora del matí la febre pràcticament ha marxat i les forces s'han equilibrat completament.
Així doncs, només obrir els ulls he donat permís al Grup d'Operacions Especials per acordar una sortida negociada amb els gèrmens incontrolats. Després d'uns minuts de dures negociacions hem arribat a un acord: els bacteris encaputxats portaran a terme una treva simptomàtica de vint-i-quatre hores a canvi de que jo els permeti entrar clandestinament als Estats Units. Em sembla un tracte just i raonable: jo puc viatjar amb tranquilitat fins a New York sense febre ni símptomes evidents de galipàndria i ells entren silenciosament al país de les hamburgueses sense que que jo denunciï la presència dels polissons davant les autoritats nordamericanes. Tracte fet.
Surto del Hostel Nega Maluca de Salvador de Bahia a migdia. No tinc febre, pràcticament. La treva funciona. Abandono la ciutat i el país. He estat sis nits aquí, la darrere parada de la meva escapada a Brasil. S'acaba el viatge subtropical i torna el fred de Nordamèrica. S'aproxima el final del viatge, augmenta la sensació de vertigen. De la calor al fred. De la llibertat deliberada a la rutina encorsetada. De la vida irreal a la dura realitat. Però encara no...
Un avió de l'aerolínia Gol em porta de tornada a Rio de Janeiro on, per uns moments, rememoro la meva arribada al Brasil, divuit dies enrere. Però els records només són petjades a la sorra d'una platja que el pas del temps ja ha esborrat. No queda rastre evident del meu pas per aquestes terrers alegres i calurosos, plenes de color, de mandra, d'alegria i de somriures. Tot el que queda està dins meu, imprès en lletres majúscules. M'ha agradat venir al Brasil. Hi tornaria.
L'avió s'enlaire. Brasil es queda palplantat sota els meus peus, allà baix. Porto un exèrcit de bacteris, una nina per la meva neboda i multitud de records, fotos i imatges. M'emporto platges i músiques, amics i somriures, emocions i sensacions úniques. Brasil t'enamora amb només una mirada, mirada de mulata, ulls d'altleta, cos de samba. Rio, Sao Paolo i Salvador, tres mons, tres Brasils, tres idees. Tres països dins d'un subcontinent. Tres amors en el mateix port.
El comandant posa rumb cap al nord, abandonant l'hemisferi austral, deixant enrere l'estiu i un tros de vida. Una sensació de trista enyorança embolcalla el viatge de tornada a les gèlides terres nordamericanes. Però la tristor no durarà gaire: New York m'espera amb un reguitzell de sorpreses.
Així doncs, només obrir els ulls he donat permís al Grup d'Operacions Especials per acordar una sortida negociada amb els gèrmens incontrolats. Després d'uns minuts de dures negociacions hem arribat a un acord: els bacteris encaputxats portaran a terme una treva simptomàtica de vint-i-quatre hores a canvi de que jo els permeti entrar clandestinament als Estats Units. Em sembla un tracte just i raonable: jo puc viatjar amb tranquilitat fins a New York sense febre ni símptomes evidents de galipàndria i ells entren silenciosament al país de les hamburgueses sense que que jo denunciï la presència dels polissons davant les autoritats nordamericanes. Tracte fet.
Surto del Hostel Nega Maluca de Salvador de Bahia a migdia. No tinc febre, pràcticament. La treva funciona. Abandono la ciutat i el país. He estat sis nits aquí, la darrere parada de la meva escapada a Brasil. S'acaba el viatge subtropical i torna el fred de Nordamèrica. S'aproxima el final del viatge, augmenta la sensació de vertigen. De la calor al fred. De la llibertat deliberada a la rutina encorsetada. De la vida irreal a la dura realitat. Però encara no...
Un avió de l'aerolínia Gol em porta de tornada a Rio de Janeiro on, per uns moments, rememoro la meva arribada al Brasil, divuit dies enrere. Però els records només són petjades a la sorra d'una platja que el pas del temps ja ha esborrat. No queda rastre evident del meu pas per aquestes terrers alegres i calurosos, plenes de color, de mandra, d'alegria i de somriures. Tot el que queda està dins meu, imprès en lletres majúscules. M'ha agradat venir al Brasil. Hi tornaria.
L'avió s'enlaire. Brasil es queda palplantat sota els meus peus, allà baix. Porto un exèrcit de bacteris, una nina per la meva neboda i multitud de records, fotos i imatges. M'emporto platges i músiques, amics i somriures, emocions i sensacions úniques. Brasil t'enamora amb només una mirada, mirada de mulata, ulls d'altleta, cos de samba. Rio, Sao Paolo i Salvador, tres mons, tres Brasils, tres idees. Tres països dins d'un subcontinent. Tres amors en el mateix port.
El comandant posa rumb cap al nord, abandonant l'hemisferi austral, deixant enrere l'estiu i un tros de vida. Una sensació de trista enyorança embolcalla el viatge de tornada a les gèlides terres nordamericanes. Però la tristor no durarà gaire: New York m'espera amb un reguitzell de sorpreses.
dimecres
Dia 154: Salvador de Bahia
Són petits animalons indefensos en perill d'extinció. S'agrupen en colònies humides i membranoses, compartint espai amb mucoses, estornuts i altes temperatures. Des de fa anys i panys són espècies perseguides, especímens amb una existència molt dura, sempre en lluita, sempre alerta. Els virus i els bacteris, petites bèsties que habiten entre nosaltres, viuen permanentment en guàrdia: en qualsevol moment i a qualsevol hora poden ser atacats indiscriminadament pels Cossos paramilitars dels Paracetamol, que arrassen sense miraments les colònies on habiten, matant petits i grans, mascles i femelles. La vida del virus i del bacteri és dura i perillosa.
Un parell d'ells han vingut a veure què tal me n'anava el viatge cap a Orient. Jo, que durant els cinc mesos de viatge no he tancat la porta a ningú i m'he mostrat receptiu, amigable i simpàtic amb tots els habitants de les terres que m'han acollit, no he volgut tractar aquests petits animalons brasilers de diferent manera -volia evitar discrimancions i malentesos- i els he deixat entrar: hem estat compartint teixits les darreres hores de Salvador de Bahia. Tot i la meva afabilitat, la nostra relació ha estat difícil, tirant a tempestuosa.
Amb aquests condicionants, el matí del darrer dia a Salvador ha estat un matí d'incubadora. Les primeres hores no m'he mogut gaire del racó del Hostel on, amb una caipirinha en una mà i un ordinador a l'altra, el món s'obre davant teu com una fruita madura. L'estat general, però, era de cansament acumulat i la xafogor del Brasil ha fet la resta. Així doncs, ha estat un matí de suc de fruites, de petites compres i de velocitat reduïda, com a càmara lenta.
Al migdia hem anat a dinar plegats jo i en "My fucking name is Ramon". Les afinitats dels viatjants són inescrutables. La veritat és que em trobo a gust amb aquest paio amb la seva agresivitat nordamericana a flor de pell i la seva sobèrbia occidental a la punta del nas, però també amb el seu sentit de l'humor tan jueu, amb la seva mirada absolutament despiatada sobre la condició humana, amb la seva cuirassa artificial i la seva autoproclamada condició de nihilista sentimental. L'edat també uneix, i les històries vitals també, i la mirada franca. Hem dinat i de seguida hem fet via de nou cap al Hostel: a ell l'esperava la seva xicota en conversa transfronterera per internet, i a mi, els bacteris i la seva festa sorpresa.
A primera hora de la tarda, observant símptomes claríssims de provocació i burla, he declarat la guerra als meus darrers amics brasilers, virus i bacteris inoportuns. Un cop publicada la declaració oficial de Guerra, he enviat un batalló d'Ibuprofens per ajudar el meu exèrcit de glòbuls blancs, equipats amb fumigadores de sèrie. L'objectiu era expulsar i aniquilar amb immediatesa la colònia d'okupes bacteriològics que havien instal·lat el seu campament itinerant en les planícies de les meves angines. La primera de les batalles, però, l'han guanyada aquests petits especímens, repel·lint l'atac de les meves defenses. Després d'aquesta desfeta no he tingut més remei que desconnectar el sistema operatiu, acomiadar-me del Brasil i d'en Ramon des del llit de l'habitació i planificar una bona estratègia per no perdre més batalles i guanyar la Guerra.
De moment, marxo a dormir havent de suportar la festa dels bacteris dins la meva gola, un festival pujat de to i d'altes temperatures.
Un parell d'ells han vingut a veure què tal me n'anava el viatge cap a Orient. Jo, que durant els cinc mesos de viatge no he tancat la porta a ningú i m'he mostrat receptiu, amigable i simpàtic amb tots els habitants de les terres que m'han acollit, no he volgut tractar aquests petits animalons brasilers de diferent manera -volia evitar discrimancions i malentesos- i els he deixat entrar: hem estat compartint teixits les darreres hores de Salvador de Bahia. Tot i la meva afabilitat, la nostra relació ha estat difícil, tirant a tempestuosa.
Amb aquests condicionants, el matí del darrer dia a Salvador ha estat un matí d'incubadora. Les primeres hores no m'he mogut gaire del racó del Hostel on, amb una caipirinha en una mà i un ordinador a l'altra, el món s'obre davant teu com una fruita madura. L'estat general, però, era de cansament acumulat i la xafogor del Brasil ha fet la resta. Així doncs, ha estat un matí de suc de fruites, de petites compres i de velocitat reduïda, com a càmara lenta.
Al migdia hem anat a dinar plegats jo i en "My fucking name is Ramon". Les afinitats dels viatjants són inescrutables. La veritat és que em trobo a gust amb aquest paio amb la seva agresivitat nordamericana a flor de pell i la seva sobèrbia occidental a la punta del nas, però també amb el seu sentit de l'humor tan jueu, amb la seva mirada absolutament despiatada sobre la condició humana, amb la seva cuirassa artificial i la seva autoproclamada condició de nihilista sentimental. L'edat també uneix, i les històries vitals també, i la mirada franca. Hem dinat i de seguida hem fet via de nou cap al Hostel: a ell l'esperava la seva xicota en conversa transfronterera per internet, i a mi, els bacteris i la seva festa sorpresa.
A primera hora de la tarda, observant símptomes claríssims de provocació i burla, he declarat la guerra als meus darrers amics brasilers, virus i bacteris inoportuns. Un cop publicada la declaració oficial de Guerra, he enviat un batalló d'Ibuprofens per ajudar el meu exèrcit de glòbuls blancs, equipats amb fumigadores de sèrie. L'objectiu era expulsar i aniquilar amb immediatesa la colònia d'okupes bacteriològics que havien instal·lat el seu campament itinerant en les planícies de les meves angines. La primera de les batalles, però, l'han guanyada aquests petits especímens, repel·lint l'atac de les meves defenses. Després d'aquesta desfeta no he tingut més remei que desconnectar el sistema operatiu, acomiadar-me del Brasil i d'en Ramon des del llit de l'habitació i planificar una bona estratègia per no perdre més batalles i guanyar la Guerra.
De moment, marxo a dormir havent de suportar la festa dels bacteris dins la meva gola, un festival pujat de to i d'altes temperatures.
Dia 153: Salvador de Bahia
Davant de les costes de Salvador de Bahia, flotant en les aigües tranquiles de la Badia de Todos Os Santos, hi ha la illa d'Itaparica, una extensió de terra de 35 km de llarg i d'uns 15 km d'amplada que gaudeix de platges paradisíaques, de tranquilitat budista i d'un clima d'estiuet durant tot l'any. Avui anirem cap allà un grup reduït de sis privilegiats, de vacances en plena segona quinzena de novembre.
El vaixell surt a quarts de deu del port de Salvador de Bahia. És un ferry que uneix ambdós ports regularment cada mitja hora per donar servei als que viuen a Salvador i trebalen a l'illa, o a la inversa. Som pràcticament els únics turistes del ferry, un trajecte que dura uns quaranta minuts. Passat aquest lapse de temps, el vaixell, amb empentes i rodolons, aparca al moll d'Itaparica vigilat de ben a prop per la imponent figura d'una església amb dues torres colonials, de blanc trencat i mirada trista, que observa l'escena melancòlicament: ja fa més de dos-cents anys que veu arribar i marxar vaixells rumb a terres que mai coneixerà, naus que surten amb destí a pàrams llunyans sense que ella pugui fer mai un pas endavant i pujar-hi i sortir finalment d'aquella monòtona illa on els dies passen sense que res canviï. L'església d'Itaparica, blanca i esvelta, altiva i trista, és el darrer esclau de l'illa.
Només arribar, uns intrèpids conductors de taxis ens venen la moto i part del taxi prometent portar-nos a platges de somni, de sorra deserta, d'aigües cristalines, de palmeres altes i primes, solitàries promeses arran de mar. Han tingut sort, els amics taxistes, ja que han ensopegat amb sis subjectes plens de fe i confiança: ens creiem les seves promeses, pugem al taxi i ens dirigim rumb al Paradís.
Els conductors són uns nanos negres amb celles albines i unes ales a l'esquena. Fins aquí res estrany. El que realment sobta és que puguin conduir a la velocitat del llamp mentre mantenen converses intrascendents i pujades de to sobre el sexe dels àngels. Les discussions són tan acalorades que per moments deixen anar el volant i gesticulen i mouen les mans nerviosament i fins i tot les ales s'estarrufen i adquireixen tonalitats fúcsies. Sembla que la carretera corre per trams costeruts ja que l'església d'Itaparica es veu cada vegada més petita, allà abaix. Com si voléssim, atravessem núvols invisibles i cels de cotó fluix.
Després d'un revolt tancat, el conductor atura el taxi angelical davant d'una barrera de peatge il·luminada pel potent sol de migdia. Al costat de la tanca hi ha una garita petita decorada amb motius de Nadal, un arbre amb boles de colors i un pessebre de fang. S'escolten nadales portugueses. De la petita guixeta surt el porter, barba blanca i túnica sagrada, sandàlies de pescador i bastó de comandament. Porta, al voltant del coll, una cadena d'or ben gruixuda amb les inicials S.P. Fa la salutació surfista amb el dit gros i el dit menut aixecats i pitja el botó que eleva la tanca fins al sostre del Cel, permetent-nos l'entrada: benvinguts al Paradís, resa un rètol lluminós, a peu d'una imatge.
La platja d'Itaparica és la postal màgica d'un paradís de sol, palmeres i aigua blava amb tocs turquesa. La sorra és blanca i tupida; l'aigua és transparent i càlida; les palmeres altes, verdes i plenes de cocos que cauen rítmicament, fent un clot en la sorra humida. Pràcticament ningú ens espera allà...únicament un xiringuito amb menges tradicionals i cervesa fresca, una parella d'aborígens menjant pomes sota l'ombra d'un pomer i un tal Saramago recitant en portugués passatges oblidats del Nou Testament. El dia és absolutament idílic i cal felicitar al departament d'atrezzo: la platgeta és absolutament deliciosa.
Tornem a quarts de cinc de la tarda després d'haver estat torrant-nos al sol tot el dia. Les converses s'han anat estovant amb el pas de les hores fins a pansir-se del tot al final del dia, com no podia ser d'una altra manera. A darrere hora, tots hem buscat la reconfortant presència de la Sol·litud, ajeguda sota l'ombra d'un cocoter: sempre és bo passar una estona en la seva companyia. Taxi de tornada, vaixell i a quarts de set de la tarda ja estem de tornada a Salvador de Bahia amb bones notícies des de Barcelona: 2-0 a l'Inter.
La nit es presenta moguda: dimarts a Salvador de Bahia és festa grossa. Batucades, concerts, festa i xerinola. Quina altra ciutat del món es pot permetre el luxe d'instaurar els dimarts al vespre com a Nit de Farra General? Turistes, autòctons, balladors professionals, orquestres amateurs, percussionistes de renom, animadors de postí, prostitutes de disseny, busca-vides d'ocasió, nens i nenes del carrer, tothom surt a ballar i a beure pels carrers del barri antic, seguint el ritme dels tambors i el timbals samberos que ressonen arreu. Un espectacle que cal veure.
El dia ha estat molt complet. La son acut ràpidament i s'apunta a la festa dels dimarts, movent-se com un rèptil intrèpid, entre les meves cames. A quarts de dues de la matinada la seva mossegada em deixa amb un ull cluc i l'altre a punt de tancar la paradeta. Demà, darrer dia a Salvador.
El vaixell surt a quarts de deu del port de Salvador de Bahia. És un ferry que uneix ambdós ports regularment cada mitja hora per donar servei als que viuen a Salvador i trebalen a l'illa, o a la inversa. Som pràcticament els únics turistes del ferry, un trajecte que dura uns quaranta minuts. Passat aquest lapse de temps, el vaixell, amb empentes i rodolons, aparca al moll d'Itaparica vigilat de ben a prop per la imponent figura d'una església amb dues torres colonials, de blanc trencat i mirada trista, que observa l'escena melancòlicament: ja fa més de dos-cents anys que veu arribar i marxar vaixells rumb a terres que mai coneixerà, naus que surten amb destí a pàrams llunyans sense que ella pugui fer mai un pas endavant i pujar-hi i sortir finalment d'aquella monòtona illa on els dies passen sense que res canviï. L'església d'Itaparica, blanca i esvelta, altiva i trista, és el darrer esclau de l'illa.
Només arribar, uns intrèpids conductors de taxis ens venen la moto i part del taxi prometent portar-nos a platges de somni, de sorra deserta, d'aigües cristalines, de palmeres altes i primes, solitàries promeses arran de mar. Han tingut sort, els amics taxistes, ja que han ensopegat amb sis subjectes plens de fe i confiança: ens creiem les seves promeses, pugem al taxi i ens dirigim rumb al Paradís.
Els conductors són uns nanos negres amb celles albines i unes ales a l'esquena. Fins aquí res estrany. El que realment sobta és que puguin conduir a la velocitat del llamp mentre mantenen converses intrascendents i pujades de to sobre el sexe dels àngels. Les discussions són tan acalorades que per moments deixen anar el volant i gesticulen i mouen les mans nerviosament i fins i tot les ales s'estarrufen i adquireixen tonalitats fúcsies. Sembla que la carretera corre per trams costeruts ja que l'església d'Itaparica es veu cada vegada més petita, allà abaix. Com si voléssim, atravessem núvols invisibles i cels de cotó fluix.
Després d'un revolt tancat, el conductor atura el taxi angelical davant d'una barrera de peatge il·luminada pel potent sol de migdia. Al costat de la tanca hi ha una garita petita decorada amb motius de Nadal, un arbre amb boles de colors i un pessebre de fang. S'escolten nadales portugueses. De la petita guixeta surt el porter, barba blanca i túnica sagrada, sandàlies de pescador i bastó de comandament. Porta, al voltant del coll, una cadena d'or ben gruixuda amb les inicials S.P. Fa la salutació surfista amb el dit gros i el dit menut aixecats i pitja el botó que eleva la tanca fins al sostre del Cel, permetent-nos l'entrada: benvinguts al Paradís, resa un rètol lluminós, a peu d'una imatge.
La platja d'Itaparica és la postal màgica d'un paradís de sol, palmeres i aigua blava amb tocs turquesa. La sorra és blanca i tupida; l'aigua és transparent i càlida; les palmeres altes, verdes i plenes de cocos que cauen rítmicament, fent un clot en la sorra humida. Pràcticament ningú ens espera allà...únicament un xiringuito amb menges tradicionals i cervesa fresca, una parella d'aborígens menjant pomes sota l'ombra d'un pomer i un tal Saramago recitant en portugués passatges oblidats del Nou Testament. El dia és absolutament idílic i cal felicitar al departament d'atrezzo: la platgeta és absolutament deliciosa.
Tornem a quarts de cinc de la tarda després d'haver estat torrant-nos al sol tot el dia. Les converses s'han anat estovant amb el pas de les hores fins a pansir-se del tot al final del dia, com no podia ser d'una altra manera. A darrere hora, tots hem buscat la reconfortant presència de la Sol·litud, ajeguda sota l'ombra d'un cocoter: sempre és bo passar una estona en la seva companyia. Taxi de tornada, vaixell i a quarts de set de la tarda ja estem de tornada a Salvador de Bahia amb bones notícies des de Barcelona: 2-0 a l'Inter.
La nit es presenta moguda: dimarts a Salvador de Bahia és festa grossa. Batucades, concerts, festa i xerinola. Quina altra ciutat del món es pot permetre el luxe d'instaurar els dimarts al vespre com a Nit de Farra General? Turistes, autòctons, balladors professionals, orquestres amateurs, percussionistes de renom, animadors de postí, prostitutes de disseny, busca-vides d'ocasió, nens i nenes del carrer, tothom surt a ballar i a beure pels carrers del barri antic, seguint el ritme dels tambors i el timbals samberos que ressonen arreu. Un espectacle que cal veure.
El dia ha estat molt complet. La son acut ràpidament i s'apunta a la festa dels dimarts, movent-se com un rèptil intrèpid, entre les meves cames. A quarts de dues de la matinada la seva mossegada em deixa amb un ull cluc i l'altre a punt de tancar la paradeta. Demà, darrer dia a Salvador.
Dia 152: Salvador de Bahia
Dilluns internacional al petit Hostel Nega Maluca de Salvador de Bahia, on m'hi estaré fins dijous. A la parella de canadencs i a l'argentí s'hi ha unit un panameny, una noia de la pampa argentina, dues garotas holandeses i un israelí afincat als Estats Units, amb qui compratiré bons moments (sense sexe).
- My fucking name is Ramon - diu a modus de presentació l'israelí.
Segons explica, el topònim Ramon dóna nom a un accident geogràfic a Israel, i d'aquí ve el seu nom. No se'l veu massa content amb ell, cansat com està d'haver de d'explicar que no sap parlar castellà a tots els hispans que se li adrecen en la llengua de Cervantes un cop coneixen el seu nom. És, nom a part, un paio interessant: pràcticament de la mateixa quinta que jo, està tot just en la seva primera setmana d'un viatge iniciàtic al voltant del món que ha de durar un any. És inevitable tenir una sensació de relleu, de passar el testimoni, un cant a la llei inviolable de la vida: tot comença i tot acaba, i quan acaba, torna a començar. L'amic Ramon és un brooker bursari que ha viscut a New York, Los Angeles, Saint Louis, Cleveland i Washington DC fent diners a cabassos treballant més de dotze hores diàries: el perfecte prototip del lema viure per treballar. Ara, estressat i superat per la feina, i un cop superat i enterrat el seu divorci, es llença a la carretera amb molts dubtes, massa autosuficiència i un caràcter pessimista. És un tio intel·ligent i no somriu mai.
Tota la colla pessigolla quedem per fer una excursió al Mercado de Sao Joaquim i a l'Igreia do Bom Fim, al nord de la ciutat, per acabar finalment a la platja de Riviera, allunyada dels centre, tranquila, amb aigues transparents i sorra blanca. Anar en grup no té res a veure amb anar sol: les masses poden ser manipulades, dirigides, enganyades. Les masses es contradiuen, discuteixen, es desorienten. Però també es diverteixen, què carai. Així que el dia és un molt bon dia: relaxadament asseguts en un restaurant de platja, devorem peixet fregit i bevem cervesa fresca i ens banyem de tant en tant al mar calent de Bahia.
Per la tarda, després d'un gelat d'acerola i açaí, uns quants tornen cap al centre i tres de nosaltres ens quedem un parell d'hores més en una platgeta encara més solitària i tranquila, una delícia de sorra blanca a la vora d'un mar brillant, de blau intens. Xerrem i prenem el sol mentre les diferències generacionals comencen a aflorar: els trec tretze anys de diferència i la conversa s'enriqueix (i a voltes s'empobreix) amb punts de vista molt diferents. Gent jove, pà tou, ja se sap.
A la nit ens retrobem tots, amb dos fitxatges més: un californià i una alemana del sud. Sopem, casualitats de la vida, a la mateixa pizzeria on dos nits abans havia passat una estona de feliç (i un pèl alcoholitzada) sol·litud. El sopar és animat, amb acudits políticament incorrectes i més cervesa. Ja ho veieu, fent colla i fent panxa. Bona nit.
- My fucking name is Ramon - diu a modus de presentació l'israelí.
Segons explica, el topònim Ramon dóna nom a un accident geogràfic a Israel, i d'aquí ve el seu nom. No se'l veu massa content amb ell, cansat com està d'haver de d'explicar que no sap parlar castellà a tots els hispans que se li adrecen en la llengua de Cervantes un cop coneixen el seu nom. És, nom a part, un paio interessant: pràcticament de la mateixa quinta que jo, està tot just en la seva primera setmana d'un viatge iniciàtic al voltant del món que ha de durar un any. És inevitable tenir una sensació de relleu, de passar el testimoni, un cant a la llei inviolable de la vida: tot comença i tot acaba, i quan acaba, torna a començar. L'amic Ramon és un brooker bursari que ha viscut a New York, Los Angeles, Saint Louis, Cleveland i Washington DC fent diners a cabassos treballant més de dotze hores diàries: el perfecte prototip del lema viure per treballar. Ara, estressat i superat per la feina, i un cop superat i enterrat el seu divorci, es llença a la carretera amb molts dubtes, massa autosuficiència i un caràcter pessimista. És un tio intel·ligent i no somriu mai.
Tota la colla pessigolla quedem per fer una excursió al Mercado de Sao Joaquim i a l'Igreia do Bom Fim, al nord de la ciutat, per acabar finalment a la platja de Riviera, allunyada dels centre, tranquila, amb aigues transparents i sorra blanca. Anar en grup no té res a veure amb anar sol: les masses poden ser manipulades, dirigides, enganyades. Les masses es contradiuen, discuteixen, es desorienten. Però també es diverteixen, què carai. Així que el dia és un molt bon dia: relaxadament asseguts en un restaurant de platja, devorem peixet fregit i bevem cervesa fresca i ens banyem de tant en tant al mar calent de Bahia.
Per la tarda, després d'un gelat d'acerola i açaí, uns quants tornen cap al centre i tres de nosaltres ens quedem un parell d'hores més en una platgeta encara més solitària i tranquila, una delícia de sorra blanca a la vora d'un mar brillant, de blau intens. Xerrem i prenem el sol mentre les diferències generacionals comencen a aflorar: els trec tretze anys de diferència i la conversa s'enriqueix (i a voltes s'empobreix) amb punts de vista molt diferents. Gent jove, pà tou, ja se sap.
A la nit ens retrobem tots, amb dos fitxatges més: un californià i una alemana del sud. Sopem, casualitats de la vida, a la mateixa pizzeria on dos nits abans havia passat una estona de feliç (i un pèl alcoholitzada) sol·litud. El sopar és animat, amb acudits políticament incorrectes i més cervesa. Ja ho veieu, fent colla i fent panxa. Bona nit.
Dia 151: Salvador de Bahia
La meva vessant més social encara està per arribar a Salvador de Bahia, ja que no serà fins demà que em pujaré al tren d'una petita ONU itinerant fent turisme pels contorns de la ciutat. Avui però, encaro el meu segon dia a Salvador amb la companyia de la sol·litud, l'únic company de viatge que mai et traïciona.
Com que ha estat el sol radiant qui m'ha fet llevar del llit més aviat del que el manual de les bones vacances considera òptim (vid. pàg. 32-34 "Guia ingènua per unes Vacances Espetarrants", Editorial La Bartola), decideixo anar a buscar-lo i parlar amb ell de tu a tu.
- On és el sol?- pregunto estúpidament.
- A praia, amigo - em contesten amb ritme pausat i lent.
Doncs cap a la platja, que hi falta gent.
Bé, he de reconèixer que mai una frase feta ha estat utilitzada amb tan poc encert com ara. A la platja NO falta gent. Més aviat en sobra. Totes les entrades estan venudes i gaire bé no quenden localitats. I és que és diumenge i les platges de Barra i de Porto són les més famoses, les més properes al centre de la ciutat i les que més ambient tenen les 24 hores del dia.
Ambdues platges dibuixen un angle recte perfecte unit per tres fortificacions colonials a les puntes i al vèrtex: Fort de Santa Maria, Fort de Sant Antonio i Fort de Sant Diogo. La vista des de cada un dels castells és blava i lluminosa. El dia és radiant. La vida és bella.
Equipat amb una bossa amb una tovallola, les ulleres de sol, un llibre i uns quants reals, em disposo a passejar per la platja, amb la intenció de banyar-me. La platja és de sorra fina i calenta, per gaire bé no es veu, ocupada com està per milers de bahianos que descansen panxa enlaire sota un sol cremador. Observo la fauna autòctona amb interès sociològic, fixant-me sobre tot l'aspecte més antropològic: les platges estan plenes de cossos esculturals (tant ells com elles), equipats amb banyadors (ells)i bikinis (elles) molt petits: els nanos marquen músculs i pollastre sense massa pudor i les garotes exhibeixen els seus culs punxeguts amb moviments elàstic. Quin mareig. Més enllà d'aquest aspecte folklòric, el públic en general és familiar, la majoria de raça negra. També hi ha algun turista blanquet blanquet, com ara jo, que destaca com un pèsol en una festa de fesols de Santa Pau.
Camino pràcticament una hora per la vora del mar, observant com es diverteixen els autòctons. La platja és un anar i venir de nens jugant, de pares renyant-los, de parelles enroscades i de solitaris que ho miren tot, com ara jo. La platja també està plena de venedors ambulants, tot i que per aquestes latituds el tema "Al rrrrrrrrrrico coco" està superat des de fa anys: gambes a l'allet, tires de formatge amb oregan fregides a l'instant en un fornet metàlic, croquetes de pollastre, cacahuets, ametlles i avellanes, cocos tropicals amb canyeta per beure'n l'àigua, cerveses, cocacoles i aigües naturals, ulleres de sol, rellotges, barrets, pipes, crispetes i altres menges que ja he oblidat. Tot això es ven i es compra en les delicioses platges de Salvador.
Cansat de caminar i de veure com es capbussen dins l'iagua tots menys jo, decideixo que ha arribat l'hora. Però vaig sol i tinc la sensació que un exèrcit de voltors devoradors de bosses alienes m'observa des de les alçades, esperant el moment just en què la presa es tiri a l'aigua per apropiar-se de les seves escasses però valuoses pertenències. Així que dono voltes i voltes per trobar un lloc segur i finalment...no el trobo. Tothom em mira, o això és el que el meu hiper-susceptible radar indica. Decideixo buscar el suport d'alguna ànima caritativa: algú que em pugui vigilar la bossa uns minuts. Selecciono la víctima. Descarto noies guapes i solitàries i també tios amb tanga que em miren lascivament, així com famílies nombroses pendents més de la quitxalla que d'una altra cosa. M'adreço amb un portugués limitat a un matrimoni entrat en anys i en carns.
- Sem problema, amigo - em diu la senyora, somrient
- Muito obrigado
És així com aconsegueixo banyar-me en les aigües (termals?) de les platges de Bahia, una piscina salada i calenteta que ajuda a fer passar la calor. I és que les aigües no es mouen perquè la platja disposa d'una cuirassa de roca natural a cent metres de la costa, mar endins, que atura tsunamis,onades i taurons i permet fruir d'unes aigües tranquiles i quietes.
Més fresc que una rosa, recupero la bossa i la vergonya i em dirigeixo cap als xiringuitos que inunden el vèrtex on conflueixen les dues platges. Tinc gana. Centenars de taules grogues i taronges amb les seves cadires de plàstic i les seves ombrel·les inunden la sorra fins a tocar l'aigua. Allà m'instal·lo un parell d'hores, menjant unes batatas fritas i uns bolinhos du bacalau, tot això regat amb una cervesa brasilera fresquíssima i de bones proporcions. Sota l'ombra d'un parasol gegant, a dos metres de l'aigua, mentre espanto amb la mà les mosques i els venedors ambulants que vénen a veure'm, passo una de les millors estones del viatge, devorant amb les mateixes ganes els bunyols i les patates com el llibre que tinc entremans. I a Barcelona, treballant, penso.
Torno quan el sol comença a caure. Un autobús em duu de nou a Pelourinho, a un quart d'hora del hostel. Hi arribo salat i content. Un gran dia de platja bahiana. Al vespre, després d'una dutxa absolutament necessària i benvinguda, surto a veure l'espectacle musical: és diumenge a la nit i la festa d'ahir continua. Allà conec tres nanos que estan en el mateix hostel (dos canadencs i un argentí) i iniciem una profunda i instrascendent amistat que durarà dos dies. Un cop fetes les presentacions i mentre la música continua, el cel es trenca en milions de gotes d'aigua. Però ningú es mou. Algun turista nòrdic conservador s'aixopluga, potser. La resta, gaudim d'una tormenta d'estiu al ritme de tambors africans. I és que nosaltres no som ni nòrdics ni conservadors, i allà ens quedem, aguantant el tipus, clavats al Pelourinho que ens tortura dolçament amb la seva música. Una reconfortant experiència (i una deliciosa galipàndria).
Com que ha estat el sol radiant qui m'ha fet llevar del llit més aviat del que el manual de les bones vacances considera òptim (vid. pàg. 32-34 "Guia ingènua per unes Vacances Espetarrants", Editorial La Bartola), decideixo anar a buscar-lo i parlar amb ell de tu a tu.
- On és el sol?- pregunto estúpidament.
- A praia, amigo - em contesten amb ritme pausat i lent.
Doncs cap a la platja, que hi falta gent.
Bé, he de reconèixer que mai una frase feta ha estat utilitzada amb tan poc encert com ara. A la platja NO falta gent. Més aviat en sobra. Totes les entrades estan venudes i gaire bé no quenden localitats. I és que és diumenge i les platges de Barra i de Porto són les més famoses, les més properes al centre de la ciutat i les que més ambient tenen les 24 hores del dia.
Ambdues platges dibuixen un angle recte perfecte unit per tres fortificacions colonials a les puntes i al vèrtex: Fort de Santa Maria, Fort de Sant Antonio i Fort de Sant Diogo. La vista des de cada un dels castells és blava i lluminosa. El dia és radiant. La vida és bella.
Equipat amb una bossa amb una tovallola, les ulleres de sol, un llibre i uns quants reals, em disposo a passejar per la platja, amb la intenció de banyar-me. La platja és de sorra fina i calenta, per gaire bé no es veu, ocupada com està per milers de bahianos que descansen panxa enlaire sota un sol cremador. Observo la fauna autòctona amb interès sociològic, fixant-me sobre tot l'aspecte més antropològic: les platges estan plenes de cossos esculturals (tant ells com elles), equipats amb banyadors (ells)i bikinis (elles) molt petits: els nanos marquen músculs i pollastre sense massa pudor i les garotes exhibeixen els seus culs punxeguts amb moviments elàstic. Quin mareig. Més enllà d'aquest aspecte folklòric, el públic en general és familiar, la majoria de raça negra. També hi ha algun turista blanquet blanquet, com ara jo, que destaca com un pèsol en una festa de fesols de Santa Pau.
Camino pràcticament una hora per la vora del mar, observant com es diverteixen els autòctons. La platja és un anar i venir de nens jugant, de pares renyant-los, de parelles enroscades i de solitaris que ho miren tot, com ara jo. La platja també està plena de venedors ambulants, tot i que per aquestes latituds el tema "Al rrrrrrrrrrico coco" està superat des de fa anys: gambes a l'allet, tires de formatge amb oregan fregides a l'instant en un fornet metàlic, croquetes de pollastre, cacahuets, ametlles i avellanes, cocos tropicals amb canyeta per beure'n l'àigua, cerveses, cocacoles i aigües naturals, ulleres de sol, rellotges, barrets, pipes, crispetes i altres menges que ja he oblidat. Tot això es ven i es compra en les delicioses platges de Salvador.
Cansat de caminar i de veure com es capbussen dins l'iagua tots menys jo, decideixo que ha arribat l'hora. Però vaig sol i tinc la sensació que un exèrcit de voltors devoradors de bosses alienes m'observa des de les alçades, esperant el moment just en què la presa es tiri a l'aigua per apropiar-se de les seves escasses però valuoses pertenències. Així que dono voltes i voltes per trobar un lloc segur i finalment...no el trobo. Tothom em mira, o això és el que el meu hiper-susceptible radar indica. Decideixo buscar el suport d'alguna ànima caritativa: algú que em pugui vigilar la bossa uns minuts. Selecciono la víctima. Descarto noies guapes i solitàries i també tios amb tanga que em miren lascivament, així com famílies nombroses pendents més de la quitxalla que d'una altra cosa. M'adreço amb un portugués limitat a un matrimoni entrat en anys i en carns.
- Sem problema, amigo - em diu la senyora, somrient
- Muito obrigado
És així com aconsegueixo banyar-me en les aigües (termals?) de les platges de Bahia, una piscina salada i calenteta que ajuda a fer passar la calor. I és que les aigües no es mouen perquè la platja disposa d'una cuirassa de roca natural a cent metres de la costa, mar endins, que atura tsunamis,onades i taurons i permet fruir d'unes aigües tranquiles i quietes.
Més fresc que una rosa, recupero la bossa i la vergonya i em dirigeixo cap als xiringuitos que inunden el vèrtex on conflueixen les dues platges. Tinc gana. Centenars de taules grogues i taronges amb les seves cadires de plàstic i les seves ombrel·les inunden la sorra fins a tocar l'aigua. Allà m'instal·lo un parell d'hores, menjant unes batatas fritas i uns bolinhos du bacalau, tot això regat amb una cervesa brasilera fresquíssima i de bones proporcions. Sota l'ombra d'un parasol gegant, a dos metres de l'aigua, mentre espanto amb la mà les mosques i els venedors ambulants que vénen a veure'm, passo una de les millors estones del viatge, devorant amb les mateixes ganes els bunyols i les patates com el llibre que tinc entremans. I a Barcelona, treballant, penso.
Torno quan el sol comença a caure. Un autobús em duu de nou a Pelourinho, a un quart d'hora del hostel. Hi arribo salat i content. Un gran dia de platja bahiana. Al vespre, després d'una dutxa absolutament necessària i benvinguda, surto a veure l'espectacle musical: és diumenge a la nit i la festa d'ahir continua. Allà conec tres nanos que estan en el mateix hostel (dos canadencs i un argentí) i iniciem una profunda i instrascendent amistat que durarà dos dies. Un cop fetes les presentacions i mentre la música continua, el cel es trenca en milions de gotes d'aigua. Però ningú es mou. Algun turista nòrdic conservador s'aixopluga, potser. La resta, gaudim d'una tormenta d'estiu al ritme de tambors africans. I és que nosaltres no som ni nòrdics ni conservadors, i allà ens quedem, aguantant el tipus, clavats al Pelourinho que ens tortura dolçament amb la seva música. Una reconfortant experiència (i una deliciosa galipàndria).
dimarts
Dia 150: Salvador de Bahia
Salvador de Bahia és la tercera ciutat més gran del Brasil en termes de població, després de Sao Paolo i Rio. Són pràcticament dos milions de persones les que viuen arranglerades a la part oriental de la Bahia du Todos Os Santos, una magnífica i enorme massa d'aigua que forada la terra del nord est del Brasil formant un llac incomplet ple de platges i illes de somni.
Ara bé, l'atracció fonamental de Salvador de Bahia, en termes purament turístics, és el seu Casc Antic, que ha agafat el nom de Pelourinho, famós per la seva arquitectura colonial, els seus carrers (mal) empedrats, els seus desnivells trencadors, la seva brutícia i el seu encant. Pelourinho ha estat declarat Patrimoni Munidal de la Humanitat per aquella colla de corruptes que configuren la UNESCO (no menys corruptes però que el COI, la ONU, l'Ajuntament de Santa Coloma o el PP Valencià....). Ara bé, des del punt de vista cultural, és Pelourinho el centre de la cultura africana al Brasil, la darrere reserva dels encestres negres que vingueren al Brasil colonial encadenats com a esclaus: enlloc com a Pelourinho per tastar tradicions milenàries, cuines africanes i músiques atemporals d'un continent desconegut.
Dedico tot el dia a passejar molt lentament pels carrers del Centre Històric, vagarejant sota un sol de justícia per les seves dreceres empinades, les seves places, la bonica catedral i diverses esglésies d'estil postcolonial. La gent està al carrer, viu al carrer, tot just asseguda en una cadira sense fer res o caminant amunt i avall venent andròmines, gelats, aigua o cervesa. La primera impressió de la ciutat té reminiscències cubanes, una Habana de parla portuguesa al nord del Brasil. Però no és Cuba, i a poc a poc et vas adonant del caràcter singular d'aquesta comunitat extrovertida i pausada que frueix d'una forma de viure única.
La plaça de Pelourinho, el centre de Salvador -on ahir vaig trobar una mà dins la meva butxaca- és de forma triangular, amb cases de mil colors al voltant i amanida amb les siluetes de dos esglésies al fons. Al mig de la plaça ja no està l'instrument de tortura de nom "Pelourinho", preparat sempre per actuar contra els esclaus descreguts o senzillment amb mal fari: un gran pal amb unes cadenes i uns ferros constituïen un monument a la condició humana, a l'estúpida condició humana, vull dir.
L'església i convent de Sao Francisco amb les parets cobertes d'or; la Praça de Se, amb la seva preciosa font portuguesa; l'elevador de La Cerda, que comunica la Ciutat Alta amb la Ciutat Baixa com si fos un mirall lisboeta lluny de la metròpoli; la Praça de Terreiro de Jesus i l'església do Carmo; les majestuoses escales plenes de brutícia de l'església du Santíssimo Sacramento, i un llarg etzètera configuren un dia fantàstic per conèixer la ciutat i la seva cultura.
Al vespre, després d'una reparadora dutxa, surto a sopar sol a una pizzeria de prop del Hostel. Demano una pizza i la llarga espera, sense llibre, sense conversa, sense acudits, la suporto pensant en aquesta xifra màgica: cent-cinquanta dies sol viatjant pel món. Un darrere l'altre. Un autèntic plaer. Qui s'apunta?
Ara bé, l'atracció fonamental de Salvador de Bahia, en termes purament turístics, és el seu Casc Antic, que ha agafat el nom de Pelourinho, famós per la seva arquitectura colonial, els seus carrers (mal) empedrats, els seus desnivells trencadors, la seva brutícia i el seu encant. Pelourinho ha estat declarat Patrimoni Munidal de la Humanitat per aquella colla de corruptes que configuren la UNESCO (no menys corruptes però que el COI, la ONU, l'Ajuntament de Santa Coloma o el PP Valencià....). Ara bé, des del punt de vista cultural, és Pelourinho el centre de la cultura africana al Brasil, la darrere reserva dels encestres negres que vingueren al Brasil colonial encadenats com a esclaus: enlloc com a Pelourinho per tastar tradicions milenàries, cuines africanes i músiques atemporals d'un continent desconegut.
Dedico tot el dia a passejar molt lentament pels carrers del Centre Històric, vagarejant sota un sol de justícia per les seves dreceres empinades, les seves places, la bonica catedral i diverses esglésies d'estil postcolonial. La gent està al carrer, viu al carrer, tot just asseguda en una cadira sense fer res o caminant amunt i avall venent andròmines, gelats, aigua o cervesa. La primera impressió de la ciutat té reminiscències cubanes, una Habana de parla portuguesa al nord del Brasil. Però no és Cuba, i a poc a poc et vas adonant del caràcter singular d'aquesta comunitat extrovertida i pausada que frueix d'una forma de viure única.
La plaça de Pelourinho, el centre de Salvador -on ahir vaig trobar una mà dins la meva butxaca- és de forma triangular, amb cases de mil colors al voltant i amanida amb les siluetes de dos esglésies al fons. Al mig de la plaça ja no està l'instrument de tortura de nom "Pelourinho", preparat sempre per actuar contra els esclaus descreguts o senzillment amb mal fari: un gran pal amb unes cadenes i uns ferros constituïen un monument a la condició humana, a l'estúpida condició humana, vull dir.
L'església i convent de Sao Francisco amb les parets cobertes d'or; la Praça de Se, amb la seva preciosa font portuguesa; l'elevador de La Cerda, que comunica la Ciutat Alta amb la Ciutat Baixa com si fos un mirall lisboeta lluny de la metròpoli; la Praça de Terreiro de Jesus i l'església do Carmo; les majestuoses escales plenes de brutícia de l'església du Santíssimo Sacramento, i un llarg etzètera configuren un dia fantàstic per conèixer la ciutat i la seva cultura.
Al vespre, després d'una reparadora dutxa, surto a sopar sol a una pizzeria de prop del Hostel. Demano una pizza i la llarga espera, sense llibre, sense conversa, sense acudits, la suporto pensant en aquesta xifra màgica: cent-cinquanta dies sol viatjant pel món. Un darrere l'altre. Un autèntic plaer. Qui s'apunta?
Dia 149: Sao Paolo - Salvador
Dia de mudances. La vida del nòmada amb diners a la butxaca és així de dura: ahir Rio, avui Sao Paolo, demà Salvador de Bahia. L'objectiu d'avui és arribar, efectivament, a Salvador, la primera capital del Brasil, ciutat històrica i emblema de la colònia portuguesa durant més de tres segles.
Faig el darrer esmorzar a Sao Paolo acompanyat de les estovalles de dibuixos animats i d'uns quants autòmates pintats a l'oli, companys d'allotjament. Mentre li foto mossegada a una torrada coberta d'una pàtina de melmelada d'abacaixí, un dels personatges tridimensionals amb qui comparteixo sostre, em dirigeix la paraula. Alabat Sia.
Es diu Wolfgam pero es fa dir Mr. Lobo, com el delirant personatge de Pulp Fiction. En Lobo és un alemany acomiadat i prejubilat amb una bona indemnització de la fàbrica Mercedes d'Stuttgar que va decidir vendre's l'ànima, la casa i el cotxe per instal·lar-se a Guatemala, comprar un terreny, plantar un hortet, rebre alguns turistes de pas i viure la vida sense estrés. Bon clima, poca feina, bona vida, diu. Renega uns quants minuts de la societat occidental i es mostra contundent en les seves tesis d'apocalisme social. Benvinguda sigui la visió trencadora i sincera. Guatemala, dius? Me l'apunto.
Però és tard i vol ploure i m'acomiado del Llop i de les seves ovelles, així com de l'staff de xocolota i sucre cremat de la Casa de Hänsel i Grettel. Motxila, metro, autobús i aeroport.
L'espera és llarga i un pèl caòtica, ja que la porta d'embarcament va canviant cada cinc minuts i l'avió, a sobre, va tard. Però no m'avorreixo. Chris McCandless segueix trasitant per terrenys hipnòtics en les pàgines del meu llibre i fa que les tres hores d'espera siguin emocionants. Suposo que un llibre és de les poques coses que poden fer emocionants tres hores d'aeroport, no?
Toca embarcar. A la porta de l'avió em saluda el paio de seguretat que ha control·lat, fa un parell d'hores, que no portés a sobre bombes explosives, ni ganivets per caçar elefants ni perilloses ampolles d'aigua. És un nano ben curiós a l'hora d'executar la seva feina: enlloc de registrar-me de dalt a abaix -com pertocaria pel fet que no em dóna la gana de passar sota l'arc detector de metalls-, m'ha fet ensenyar la cicatriu del Vietnam per acreditar que funciono a piles. Curiós, descarnat, però efectiu.
Arribo a Salvador que és ja és fosc. Negra nit, com la pell dels seus habitants, com el color dels seus balls, com els seus ulls, la seva vida. El taxi recorre les autopistes que uneixen l'aeroport amb el centre històric de la ciutat en una mica més de mitja hora. La meva ànima catalana s'esvera amb el taxímetre avançant inexorablement mentre una multitud col·lapsa absolutament la rua. Què passa avui? Avui és el dia Nacional de la Conciència Negra - em diu el taxista-, i remata: la segona festa més gran després del Caranaval. En Lula està aquí. Collons!
M'instal·lo al Hostel de Salvador de Bahia. És un molt bon lloc on passar uns dies, amb zones comuns de chill out, dormitoris còmodes, un gran esmorzar cada dia i un staff jove i ben entrenat. Molt diferent de la caseta al bosc de Sao Paolo. I un cop instal·lat, em llenço al carrer amb 60 reals (25 euros) a la butxaca, unes xancletes, una samarreta i uns pantalons. Benvingut a la perillosa, excitant i colorida ciutat de Salvador.
L'escenari principal on es desenvulpa la festa està a la plaça de Pelourinho, atestada amb quinze mil persones ballant, movent-se, saltant, robant. La música surt del punt més alt de la plaça, una superfície triangular amb una pendent molt pronunciada, una vertical plena de gent fent alpinisme musical, cent mil caps i un sol cor, amb una majoria eixordidora de raça negra, omplint de color, de festa i de cançons la nit. Dos-cents policies controlen la multitud sense massa ganes. Compro una cervesa i una cuixa de pollastre criolla amb salseta i pà ratllat cuinat per una africana ataviada amb vestit tradicional. Estic estorat amb l'espectacle, i més encara quan trobo una mà dins la meva butxaca.
- Hola, mà, que fas per aqui?
- Jo? Res!
- No fas res? Doncs jo diria que estàs en un lloc que no et toca
- Es que s'està calentet, saps?
-I un pepino! A fora fa 33ºC...i t'agrada estar calenteta?
- Sóc fredolica de mena - diu la mà.
- I aquest bitllet de 20 reals que portes entre els dits, és teu?
- Sí. Ara sí.
- I com l'has aconseguit?
- Ja saps, Déu proveeix.
- I un bé negre!
- Bé, almenys ho intentat.
- Ni que ho juris.
Quan la mà marxa tan buida com quan ha arribat, m'he sentit sol. La multitud seguia engolint la massa uniforme de ballarins eixalabrats com si no hagués menjat en cinc dies. Així doncs, he fet un pas enrere i m'he instal·lat a Tribuna Preferent, lluny del merder i al costat d'uns americans molt hippies de Colorado. Bona gent. A la una de la nit han tocat retirada i m'he unit a la comba que patinava alcoholitzada cap al cau.
Faig el darrer esmorzar a Sao Paolo acompanyat de les estovalles de dibuixos animats i d'uns quants autòmates pintats a l'oli, companys d'allotjament. Mentre li foto mossegada a una torrada coberta d'una pàtina de melmelada d'abacaixí, un dels personatges tridimensionals amb qui comparteixo sostre, em dirigeix la paraula. Alabat Sia.
Es diu Wolfgam pero es fa dir Mr. Lobo, com el delirant personatge de Pulp Fiction. En Lobo és un alemany acomiadat i prejubilat amb una bona indemnització de la fàbrica Mercedes d'Stuttgar que va decidir vendre's l'ànima, la casa i el cotxe per instal·lar-se a Guatemala, comprar un terreny, plantar un hortet, rebre alguns turistes de pas i viure la vida sense estrés. Bon clima, poca feina, bona vida, diu. Renega uns quants minuts de la societat occidental i es mostra contundent en les seves tesis d'apocalisme social. Benvinguda sigui la visió trencadora i sincera. Guatemala, dius? Me l'apunto.
Però és tard i vol ploure i m'acomiado del Llop i de les seves ovelles, així com de l'staff de xocolota i sucre cremat de la Casa de Hänsel i Grettel. Motxila, metro, autobús i aeroport.
L'espera és llarga i un pèl caòtica, ja que la porta d'embarcament va canviant cada cinc minuts i l'avió, a sobre, va tard. Però no m'avorreixo. Chris McCandless segueix trasitant per terrenys hipnòtics en les pàgines del meu llibre i fa que les tres hores d'espera siguin emocionants. Suposo que un llibre és de les poques coses que poden fer emocionants tres hores d'aeroport, no?
Toca embarcar. A la porta de l'avió em saluda el paio de seguretat que ha control·lat, fa un parell d'hores, que no portés a sobre bombes explosives, ni ganivets per caçar elefants ni perilloses ampolles d'aigua. És un nano ben curiós a l'hora d'executar la seva feina: enlloc de registrar-me de dalt a abaix -com pertocaria pel fet que no em dóna la gana de passar sota l'arc detector de metalls-, m'ha fet ensenyar la cicatriu del Vietnam per acreditar que funciono a piles. Curiós, descarnat, però efectiu.
Arribo a Salvador que és ja és fosc. Negra nit, com la pell dels seus habitants, com el color dels seus balls, com els seus ulls, la seva vida. El taxi recorre les autopistes que uneixen l'aeroport amb el centre històric de la ciutat en una mica més de mitja hora. La meva ànima catalana s'esvera amb el taxímetre avançant inexorablement mentre una multitud col·lapsa absolutament la rua. Què passa avui? Avui és el dia Nacional de la Conciència Negra - em diu el taxista-, i remata: la segona festa més gran després del Caranaval. En Lula està aquí. Collons!
M'instal·lo al Hostel de Salvador de Bahia. És un molt bon lloc on passar uns dies, amb zones comuns de chill out, dormitoris còmodes, un gran esmorzar cada dia i un staff jove i ben entrenat. Molt diferent de la caseta al bosc de Sao Paolo. I un cop instal·lat, em llenço al carrer amb 60 reals (25 euros) a la butxaca, unes xancletes, una samarreta i uns pantalons. Benvingut a la perillosa, excitant i colorida ciutat de Salvador.
L'escenari principal on es desenvulpa la festa està a la plaça de Pelourinho, atestada amb quinze mil persones ballant, movent-se, saltant, robant. La música surt del punt més alt de la plaça, una superfície triangular amb una pendent molt pronunciada, una vertical plena de gent fent alpinisme musical, cent mil caps i un sol cor, amb una majoria eixordidora de raça negra, omplint de color, de festa i de cançons la nit. Dos-cents policies controlen la multitud sense massa ganes. Compro una cervesa i una cuixa de pollastre criolla amb salseta i pà ratllat cuinat per una africana ataviada amb vestit tradicional. Estic estorat amb l'espectacle, i més encara quan trobo una mà dins la meva butxaca.
- Hola, mà, que fas per aqui?
- Jo? Res!
- No fas res? Doncs jo diria que estàs en un lloc que no et toca
- Es que s'està calentet, saps?
-I un pepino! A fora fa 33ºC...i t'agrada estar calenteta?
- Sóc fredolica de mena - diu la mà.
- I aquest bitllet de 20 reals que portes entre els dits, és teu?
- Sí. Ara sí.
- I com l'has aconseguit?
- Ja saps, Déu proveeix.
- I un bé negre!
- Bé, almenys ho intentat.
- Ni que ho juris.
Quan la mà marxa tan buida com quan ha arribat, m'he sentit sol. La multitud seguia engolint la massa uniforme de ballarins eixalabrats com si no hagués menjat en cinc dies. Així doncs, he fet un pas enrere i m'he instal·lat a Tribuna Preferent, lluny del merder i al costat d'uns americans molt hippies de Colorado. Bona gent. A la una de la nit han tocat retirada i m'he unit a la comba que patinava alcoholitzada cap al cau.
Dia 148: Sao Paolo
Al món hi ha museus de pintures i d'escultures; hi ha museus d'art modern, d'art rupestre, d'art precolombí i fins i tot interessantíssims museus d'art xinès de la dinastia Ming; també hi ha museus d'història, d'astronomia, de cinema, de teatre, museus sobre sexe, astrologia o etnografia; museus de joguines, d'autòmates, de dibuixos, de rellotges; museus de la ciutat, museus locals, museus olímpics... Museus i més museus. Fins i tot, un museu dedicat a la xocolota.
Al Brasil, on si no, hi ha el Museu del Futbol.
Qui pot discutir avui en dia la importància social del futbol? Qui gosa posar en dubte la influència globalitzadora d'aquests esport de masses? Qui pot negar-li al futbol tenir el seu propi museu?
A la ciutat de Sao Paolo, dins de l'Estadi Municipal Pablo Machado de Caravalho, està instal·lat aquest magnífic museu, al qual he dedicat més de mig dia. És clar que és un museu del futbol brasiler, però l'idiona del futbol és internacional.
La primera de les sales està dedicada al col·leccionisme. I aquí és on em trobo amb la primera sorpresa: juntament amb una col·lecció molt acolorida de samarretes d'equips de futbol brasilers desconeguts, hi ha vitrines i vitrines plenes de botons, el joc de taula del futbol, precursor del Subbuteo: botons amb els noms dels equips, botons amb el nom dels jugadors, botons de mida estàndard, precioses peces simètriques. Una llampec de nostàlgia ha il·luminat la magnífica col·lecció: els anys vuitanta m'havia fet un fart de jugar a botons amb mon pare, un entusiaste d'aquest esport de saló: ara bé, el nostre era un joc de botons bastant amateur ja que jugàvem amb botons extrets del baül de cosir, i tots eren diferents, de formes estrambòtiques, de tamanys, de colors i de formes diverses.... i la pilota, una bola de paper de plata. Records que vénen del passat i que fan sentir-me viu, dolorosament viu.
La segona de les exposicions ens mostra una petita història dels millors vint jugadors del Brasil, quatre dels quals els he vist jugar jo amb la samarreta del Barça. Un plaer. A continuació, un seguit de cabines audiovisuals et permeten gaudir de 30 jugades històriques del futbol brasiler comentades per un periodista o un personantge famós. Gols decisius, penaltys errats, jugades increïbles, finals guanyades...impossible perdre-s'ho.
La tercera de les exposicions tracta de lligar la història del país amb la història del futbol amb una sensacional sèrie de fotografies d'època i vídeos elaborats amb molta idea. I no només la història, també la cultura i la forma de vida brasilera, connectada al joc de la pilota. Quan surts d'aquesta sala passes pel batejat Racó del Silenci, dedicat al Maracanazo, la derrota més dolorosa de la seleccio de Brasil: final del Mundial ell 1950 a Maracaná, Brasil 1- Uruguay 2, i silenci a Maracaná, al país, al món.
La quarta de les sales dedicada a la seleccao, la gran icona del país, el veritable Deu dels Estats Units del Brasil. Allà es repassa la història dels mundials, amb especial atenció a Suècia 58, Chile 62, Mèxic 70, USA 98 i Corea-Japó 2002, el pentacampionat brasiler.
El Museu continua amb un audiovisual de cants i dances de la torçida brasilera i acaba amb un record pels dos més grans -Pelé i Garrincha- i una curiosa col·lecció de frases celèbres, dades curioses i un compendi de normes futbolístiques: allà pots aprendre, per exemple, que les porteries de futbol medeixien el què medeixen perquè aquesta era la mida de la porta d'entrada del Campus de Cambridge on es van reunir els experts anglesos per redactar la normativa; o que un jugador brasiler té el rècord de més gols marcats en la seva pròpia porteria en un sol partit (quatre)...però que el partit el va guanyar el seu equip per 5-4; o que en els inicis del futbol fer una falta dins de l'àrea (penalty) era una cosa tan lletja i tan contradictòria amb l'esperit del fair play que el porter s'apartava educadament quan el davanter xutava el penalty. És una veritable llàstima que el porter de l'Steaua no hagués visitat Sao Paolo uns dies abans de la final de Sevilla.
Quan surto d'allà, queda només un tros de tarda. Fa una calor espantosa. Agafo el metro fins al barri de Liberdade, el barri japonès de Sao Paolo, i tracto de relaxar-me passejant pels carrers zen de la ciutat. No ho aconsegueixo perquè, tot i que els comerços i la gent que hi viu són nipons, el tràfic, el clima i l'estres continua essent el de Sao Paolo. Ni els metòdics japonesos han pogut rebaixar el clima terrorífic de la ciutat més gran de Sudamèrica.
Tot i això, us confesso que demà marxaré de la ciutat i que ja la trobo a faltar.
Al Brasil, on si no, hi ha el Museu del Futbol.
Qui pot discutir avui en dia la importància social del futbol? Qui gosa posar en dubte la influència globalitzadora d'aquests esport de masses? Qui pot negar-li al futbol tenir el seu propi museu?
A la ciutat de Sao Paolo, dins de l'Estadi Municipal Pablo Machado de Caravalho, està instal·lat aquest magnífic museu, al qual he dedicat més de mig dia. És clar que és un museu del futbol brasiler, però l'idiona del futbol és internacional.
La primera de les sales està dedicada al col·leccionisme. I aquí és on em trobo amb la primera sorpresa: juntament amb una col·lecció molt acolorida de samarretes d'equips de futbol brasilers desconeguts, hi ha vitrines i vitrines plenes de botons, el joc de taula del futbol, precursor del Subbuteo: botons amb els noms dels equips, botons amb el nom dels jugadors, botons de mida estàndard, precioses peces simètriques. Una llampec de nostàlgia ha il·luminat la magnífica col·lecció: els anys vuitanta m'havia fet un fart de jugar a botons amb mon pare, un entusiaste d'aquest esport de saló: ara bé, el nostre era un joc de botons bastant amateur ja que jugàvem amb botons extrets del baül de cosir, i tots eren diferents, de formes estrambòtiques, de tamanys, de colors i de formes diverses.... i la pilota, una bola de paper de plata. Records que vénen del passat i que fan sentir-me viu, dolorosament viu.
La segona de les exposicions ens mostra una petita història dels millors vint jugadors del Brasil, quatre dels quals els he vist jugar jo amb la samarreta del Barça. Un plaer. A continuació, un seguit de cabines audiovisuals et permeten gaudir de 30 jugades històriques del futbol brasiler comentades per un periodista o un personantge famós. Gols decisius, penaltys errats, jugades increïbles, finals guanyades...impossible perdre-s'ho.
La tercera de les exposicions tracta de lligar la història del país amb la història del futbol amb una sensacional sèrie de fotografies d'època i vídeos elaborats amb molta idea. I no només la història, també la cultura i la forma de vida brasilera, connectada al joc de la pilota. Quan surts d'aquesta sala passes pel batejat Racó del Silenci, dedicat al Maracanazo, la derrota més dolorosa de la seleccio de Brasil: final del Mundial ell 1950 a Maracaná, Brasil 1- Uruguay 2, i silenci a Maracaná, al país, al món.
La quarta de les sales dedicada a la seleccao, la gran icona del país, el veritable Deu dels Estats Units del Brasil. Allà es repassa la història dels mundials, amb especial atenció a Suècia 58, Chile 62, Mèxic 70, USA 98 i Corea-Japó 2002, el pentacampionat brasiler.
El Museu continua amb un audiovisual de cants i dances de la torçida brasilera i acaba amb un record pels dos més grans -Pelé i Garrincha- i una curiosa col·lecció de frases celèbres, dades curioses i un compendi de normes futbolístiques: allà pots aprendre, per exemple, que les porteries de futbol medeixien el què medeixen perquè aquesta era la mida de la porta d'entrada del Campus de Cambridge on es van reunir els experts anglesos per redactar la normativa; o que un jugador brasiler té el rècord de més gols marcats en la seva pròpia porteria en un sol partit (quatre)...però que el partit el va guanyar el seu equip per 5-4; o que en els inicis del futbol fer una falta dins de l'àrea (penalty) era una cosa tan lletja i tan contradictòria amb l'esperit del fair play que el porter s'apartava educadament quan el davanter xutava el penalty. És una veritable llàstima que el porter de l'Steaua no hagués visitat Sao Paolo uns dies abans de la final de Sevilla.
Quan surto d'allà, queda només un tros de tarda. Fa una calor espantosa. Agafo el metro fins al barri de Liberdade, el barri japonès de Sao Paolo, i tracto de relaxar-me passejant pels carrers zen de la ciutat. No ho aconsegueixo perquè, tot i que els comerços i la gent que hi viu són nipons, el tràfic, el clima i l'estres continua essent el de Sao Paolo. Ni els metòdics japonesos han pogut rebaixar el clima terrorífic de la ciutat més gran de Sudamèrica.
Tot i això, us confesso que demà marxaré de la ciutat i que ja la trobo a faltar.
diumenge
Dia 147: Sao Paolo
A la una, a les dues i a les....tres! Sí, a la tercera ha estat la vençuda. Avui per fi he trepitjat territori sioux sense por a les fletxes. A l'hora d'esmorzar, tot decidit, he fumigat les meves absurdes pors amb suc d'açaí i unes torradetes de melmelada de cajú. Toca viure el centre de Sao Paolo sense por, m'he dit a mi mateix. A més, per acabar-me d'animar, he rememorat les paraules de l'Olinto quan contestava els meus dubtes sobre la seguretat al Brasil: "Sao Paolo no és Bagdad"-em va dir. Quina sort! Som-hi.
He pujat a l'habitació i allà m'esperava l'equip de maquilladors i de vestuari per la seqüència que estava a punt de protagonitzar. Portarà per títol "Tu a Bagdad i jo a Sao Paolo", una versió gore de l'ensucrada "Tu a Boston i jo a California". El Director de vestuari, un vell verd amb la mà molt llarga i una faldilleta molt curta ha decidit que m'havia de posar la samarreta més vella i suada, els pantalons més bruts i les hawaianes d'anar per casa. Amb aquesta pinta aconseguiré, segons m'ha dit, fer pena als hipotètics delinqüents. Un geni, aquest paio. Potser el que aconsegueixo és que em donin almoïna...
Després ha estat el torn del maquillatge. La responsable de Maquillatge, amant esporàdica del gerent del hostel, el qual -de tant en tant- es fica al llit amb el Director de Vestuari, que és parella de la madrastra -per part de pare- del germà de l'esmentada responsable de maquillatge, ha tret un estoig gran i quadrat amb l'escut de l'exèrcit brasiler gravat al davant: pintures de guerra. M'han pintat dues línies negres sotra els meus ulls, com si fos el quarterback dels Denver Broncos, i han sombrejat el meu rostre amb tocs de mala llet. Potser els dolents de la peli no em faran res amb aquesta pinta, però pago el preu d'espantar tothom amb aquest rictus de la mala sombra. En fi, què hi farem.
Han cridat Acció! i m'he aixecat de la cadira tot fent un bot. La massagista m'ha fet una ràpida incursió a les cervicals i l'utiller m'ha aixugat la suor del front amb una tovallola blanca i m'ha col·locat la protecció dental dins la boca, dient-me a cau d'orella "protegeix-te la barbeta! protegeix-te la barbeta!" Però d'on han tret aquest sonat? En fi. He obert la porta i he sortit al carrer mig desputllat: no duc ni passaport, ni tarjeta de crèdit, ni telèfon mòbil: sóc un home lliure.
He rodat per Sao Paolo dues escenes ben diferents. La primera, una versió light per passar durant l'horari infantil, amb tocs culturals i sense sexe explícit. La segona, després de dinar, ha estat porno social del dur, un documental ple de tensió i crits apte només per urbanites amb insomni i curiositat malaltissa.
Primera part: Plaça de la República, Biblioteca Nacional, Convent de Sao Bento i Museu Anchieta a l'edifici anomenat Patio de Colegio. Aquest darrer ha estat el punt més interessant de la visita ja que aquest edifci va ser el primer que es va aixecar l'any 1570 a l'indret on avui creix una ciutat de 12 milions d'habitants: van ser dos religiosos jesuïtes els qui van fundar la ciutat en un pujolet de l'interior de les costes del Brasil. Un d'ells, el pare Anchieta, era un vasc nascut a Tenerife que va esdevenir el màxim impulsor vital, cultural i religiós del llogarret de Sao Paolo. Una església-restaurant-museu ocupa el lloc on va néixer la ciutat. Molt interessant.
A la mitja part, i abans de començar a rodar la seqüencia més interessant i més heavy del dia, he portat a terme dues activitats necessàries i satisfactòries: dinar (avui, una feijoada brasilera autèntica, amb mongetes negres, tocino, verdures, pà ratllat i un tros de carn encara per identificar), i pujar a una de les torres més altes de Sao Paolo (l'edifici del Banc de l'Estat del Brasil, dissenyat els anys 30 amb l'estil de l'Empire State Building de New York que s'eleva 35 pisos sobre el centre de la ciutat i ofereix vistes espectaculars).
Segona part: m'he repintat les pintures de guerra, una mica descolorides pels 32ºC d'avui i m'he dirigit cap a la Rua 25 de março i el Mercat Central de la ciutat. He caminat durant un parell d'hores per tot el barri comercial del centre, farcit com un formiguer en plena activitat: centenars de venedors ambulants (venent andròmines, articles de pell, begudes calentes i menjar recremat, articles de Nadal, peces de cotxes, bitllets d'autobusos, fruites, sucs, llegums, joguines, i tres-centes mil coses més); milers de persones badant i comprant (movent-se entre carrerons estrets, esquivant decibels a tota potència i carteristes amb poca destresa, homes, dones, nens i nenes, estrangers, turistes, autòctons, immigrants emigrats, negres, blancs, homes alts de color xocolata, xinesos baixets, coreans barbuts, africans cantarins); desenes de policies amb el dit al gatell de la metralleta (amb ulleres fosques i somriure congelat en una ganyota de mala llet) i uns quants animalons corretejant lliurament (gossos, gats, alguna cabra, ocells i sembla ser que algú ha vist un hipopòtam blanc, tot i que està pendent de confirmació).
Ha estat un viatge als inferns sense patir cap cremada. Una muntanya russa d'emocions, d'ensurts, de mirades, d'empentes. Un camí de Sirga cap a la redempció i la curació total de les angúnies. He disfrutat com un tonto de l'ambient, del caos, del soroll estrident, de les mirades que et roben la respiració. Ha estat una excursió directe al cor de la Gran Ciutat, sense dreceres i sense amagatall possible. Hi tornaria demà mateix.
He sortit d'aquell cau de perdició absolutament esgotat, com si les bateries s'haguessin descarregat davant d'aquella pluja de tensions contradictòries. Un suc de coco amb llet ha servit per lubricar el gps rovellat del meu cervell i portar-me de nou cap al Hostel, de tornada. Allà m'esperava l'equip del rodatge en plena bacanal. Jo he passat i me n'he anat directament a dormir sense sopar: la meva capacitat d'acumular estímuls estava (feliçment) esgotada.
He pujat a l'habitació i allà m'esperava l'equip de maquilladors i de vestuari per la seqüència que estava a punt de protagonitzar. Portarà per títol "Tu a Bagdad i jo a Sao Paolo", una versió gore de l'ensucrada "Tu a Boston i jo a California". El Director de vestuari, un vell verd amb la mà molt llarga i una faldilleta molt curta ha decidit que m'havia de posar la samarreta més vella i suada, els pantalons més bruts i les hawaianes d'anar per casa. Amb aquesta pinta aconseguiré, segons m'ha dit, fer pena als hipotètics delinqüents. Un geni, aquest paio. Potser el que aconsegueixo és que em donin almoïna...
Després ha estat el torn del maquillatge. La responsable de Maquillatge, amant esporàdica del gerent del hostel, el qual -de tant en tant- es fica al llit amb el Director de Vestuari, que és parella de la madrastra -per part de pare- del germà de l'esmentada responsable de maquillatge, ha tret un estoig gran i quadrat amb l'escut de l'exèrcit brasiler gravat al davant: pintures de guerra. M'han pintat dues línies negres sotra els meus ulls, com si fos el quarterback dels Denver Broncos, i han sombrejat el meu rostre amb tocs de mala llet. Potser els dolents de la peli no em faran res amb aquesta pinta, però pago el preu d'espantar tothom amb aquest rictus de la mala sombra. En fi, què hi farem.
Han cridat Acció! i m'he aixecat de la cadira tot fent un bot. La massagista m'ha fet una ràpida incursió a les cervicals i l'utiller m'ha aixugat la suor del front amb una tovallola blanca i m'ha col·locat la protecció dental dins la boca, dient-me a cau d'orella "protegeix-te la barbeta! protegeix-te la barbeta!" Però d'on han tret aquest sonat? En fi. He obert la porta i he sortit al carrer mig desputllat: no duc ni passaport, ni tarjeta de crèdit, ni telèfon mòbil: sóc un home lliure.
He rodat per Sao Paolo dues escenes ben diferents. La primera, una versió light per passar durant l'horari infantil, amb tocs culturals i sense sexe explícit. La segona, després de dinar, ha estat porno social del dur, un documental ple de tensió i crits apte només per urbanites amb insomni i curiositat malaltissa.
Primera part: Plaça de la República, Biblioteca Nacional, Convent de Sao Bento i Museu Anchieta a l'edifici anomenat Patio de Colegio. Aquest darrer ha estat el punt més interessant de la visita ja que aquest edifci va ser el primer que es va aixecar l'any 1570 a l'indret on avui creix una ciutat de 12 milions d'habitants: van ser dos religiosos jesuïtes els qui van fundar la ciutat en un pujolet de l'interior de les costes del Brasil. Un d'ells, el pare Anchieta, era un vasc nascut a Tenerife que va esdevenir el màxim impulsor vital, cultural i religiós del llogarret de Sao Paolo. Una església-restaurant-museu ocupa el lloc on va néixer la ciutat. Molt interessant.
A la mitja part, i abans de començar a rodar la seqüencia més interessant i més heavy del dia, he portat a terme dues activitats necessàries i satisfactòries: dinar (avui, una feijoada brasilera autèntica, amb mongetes negres, tocino, verdures, pà ratllat i un tros de carn encara per identificar), i pujar a una de les torres més altes de Sao Paolo (l'edifici del Banc de l'Estat del Brasil, dissenyat els anys 30 amb l'estil de l'Empire State Building de New York que s'eleva 35 pisos sobre el centre de la ciutat i ofereix vistes espectaculars).
Segona part: m'he repintat les pintures de guerra, una mica descolorides pels 32ºC d'avui i m'he dirigit cap a la Rua 25 de março i el Mercat Central de la ciutat. He caminat durant un parell d'hores per tot el barri comercial del centre, farcit com un formiguer en plena activitat: centenars de venedors ambulants (venent andròmines, articles de pell, begudes calentes i menjar recremat, articles de Nadal, peces de cotxes, bitllets d'autobusos, fruites, sucs, llegums, joguines, i tres-centes mil coses més); milers de persones badant i comprant (movent-se entre carrerons estrets, esquivant decibels a tota potència i carteristes amb poca destresa, homes, dones, nens i nenes, estrangers, turistes, autòctons, immigrants emigrats, negres, blancs, homes alts de color xocolata, xinesos baixets, coreans barbuts, africans cantarins); desenes de policies amb el dit al gatell de la metralleta (amb ulleres fosques i somriure congelat en una ganyota de mala llet) i uns quants animalons corretejant lliurament (gossos, gats, alguna cabra, ocells i sembla ser que algú ha vist un hipopòtam blanc, tot i que està pendent de confirmació).
Ha estat un viatge als inferns sense patir cap cremada. Una muntanya russa d'emocions, d'ensurts, de mirades, d'empentes. Un camí de Sirga cap a la redempció i la curació total de les angúnies. He disfrutat com un tonto de l'ambient, del caos, del soroll estrident, de les mirades que et roben la respiració. Ha estat una excursió directe al cor de la Gran Ciutat, sense dreceres i sense amagatall possible. Hi tornaria demà mateix.
He sortit d'aquell cau de perdició absolutament esgotat, com si les bateries s'haguessin descarregat davant d'aquella pluja de tensions contradictòries. Un suc de coco amb llet ha servit per lubricar el gps rovellat del meu cervell i portar-me de nou cap al Hostel, de tornada. Allà m'esperava l'equip del rodatge en plena bacanal. Jo he passat i me n'he anat directament a dormir sense sopar: la meva capacitat d'acumular estímuls estava (feliçment) esgotada.
divendres
Dia 146: Sao Paolo
M'he despertat a quarts de nou del matí rememorant el meu precipitat passeig pel centre de Sao Paolo d'ahir al migdia. He reproduït les imatges en el meu DVD intern: les he passades un parell de cops, he parat les imatges en un punt concret, he pitjat el botó d'slow motion i m'he vist a càmara lenta, caminant pel centre de la ciutat. Hi ha alguna cosa que no m'acaba d'agradar...i no sé què és. He parat el vídeo i he augmentat la imatge fins que aquesta ha estat devorada per un exèrcit de píxels quadrats, i aleshores ho he vist clar: caminava pel centre de Sao Paolo amb por. Inadmisible.
A Barcelona, abans d'iniciar aquest viatge, resseguia amb el dits els contorns de la bola del món, imaginant universos desconeguts, somniant despert en trepitjar metròpolis estratosfèriques, ciutats irrespirables. Durant els dies previs a emprendre el viatge, només evocar el nom de Sao Paolo, el sol fet de posar el dit sobre el lloc exacte del Globus Terraqui on estava ubicada, feia que un calfred d'emoció i felicitat s'apoderés de mi. Sao Paolo, la ciutat més gran de Sudamèrica; Sao Paolo, el motor de Brasil...I resulta que un cop hi sóc, després de recòrrer entre tren, avió, baixell i cotxe més de 50.000 km., hi passejo amb por. No pot ser.
La por ens anul·la. La por ens bloqueja. La por ens cega. La por ens mata. La por és irracional i liquida somnis i fumiga els trossets de felicitat que el món ens ofereix a cada instant.
La meva setmana a Rio amb l'Olinto i família ha estat meravellosa...però m'han contagiat la seva por, els seus temors. Segurament temors raonats i explicables, fruit d'anys d'experiència. No estic dient que fossin temors infundats...només dic que eren temors, pors, angúnies que han fet que -passejant per Sao Paolo- construeixi murs de vidre transparent entre mi i la realitat de la ciutat. Potser els consells de màxima precaució et salven la vida...però en tot cas, si és així, tens una vida més avorrida, menys sincera. Val la pena?
I avui he tornat al centre de Sao Paolo i he lluitat contra aquesta sensació d'inseguretat que tant em fot. No me n'he sortit. Però me'n sortiré. Segur. Així doncs, la visita a la catedral i la seva plaça (Praça de Se) ha estat un rapidíssim rally esquivant fantasmes: els meus propis fantasmes i els fantasmes de carns i óssos que vagareigen per la plaça, gent sense casa, gent sense ofici, gent sense por, gent amb males pintes, gent mal vestida, gent pobre la manjoria, gent pacífica la majoria, gent bona la majoria.
La tarda l'he dedicada al Museu d'Art de Sao Paolo, el MASP, una de les icones de la ciutat, ubicat en un edifici singular aixecat sobre quatre columnes titàniques de color vermell. A dins, quatre exposicions molt interessants per un no iniciat com jo: (1) la relació de l'escultor francès Rodin amb la fotografia; (2) l'obra fotogràfica d'un tal Walker, americà que visquè durant la Gran Depressió; (3) una reflexió sobre els mites i el seu reflex en l'art al llarg dels segles; (4) i una col·lecció de retrats pictòrics de totes les èpoques i tots els estils per repensar sobre com ens veuen els altres i com ens veiem a nosaltres mateixos. Vient les exposicions, també he tingut por: por de la meva pròpia ignorància.
Les exposicions d'art em pugen l'ànim i, quan surto d'un museu, tinc comprovat que la meva vessant artística rep un raig d'hormones i s'accelera la meva imaginació (ja de per si un pèl desvocada). Sao Paolo no ha estat una excepció. Així doncs, he passejat un parell d'hores per la metròpolis paulista en direcció al Hostel, observant amb pedanteria angles morts en els edificis de la ciutat i em els generosos escots de les noies. En definitiva, una espècie de borratxera espiritual que m'ha fet fer fotografies absurdes i m'ha conduït a reflexions estúpides sobre el perquè de tot plegat, que afortunadament us estalviaré. Ha estat una tornada feliç, sense haver de recòrrer a les drogues.
He arribat al Hostel de colorins i m'he relaxat amb una dutxa de serpentines i un sopar de confeti dolç. L'ambient de dibuixos animats d'aquest alberg em dóna molt bon rotllo, i als vespres, enlloc de conquerir discoteques de caipirinhas i garotas paulistes, em vesteixo amb l'hàbit franciscà de viatge i em quedo en la meva cel·la, escrivint, escoltant música o llegint relaxadament en el patio d'estil mexicà del hostel. Què més puc demanar?
PD.- Entrada escrita a quarts d'una de la matinada sota la perniciosa influència de tres llaunes de cervesa "BRAHMS. Originau du Brasil". Perdoneu les molèsties
A Barcelona, abans d'iniciar aquest viatge, resseguia amb el dits els contorns de la bola del món, imaginant universos desconeguts, somniant despert en trepitjar metròpolis estratosfèriques, ciutats irrespirables. Durant els dies previs a emprendre el viatge, només evocar el nom de Sao Paolo, el sol fet de posar el dit sobre el lloc exacte del Globus Terraqui on estava ubicada, feia que un calfred d'emoció i felicitat s'apoderés de mi. Sao Paolo, la ciutat més gran de Sudamèrica; Sao Paolo, el motor de Brasil...I resulta que un cop hi sóc, després de recòrrer entre tren, avió, baixell i cotxe més de 50.000 km., hi passejo amb por. No pot ser.
La por ens anul·la. La por ens bloqueja. La por ens cega. La por ens mata. La por és irracional i liquida somnis i fumiga els trossets de felicitat que el món ens ofereix a cada instant.
La meva setmana a Rio amb l'Olinto i família ha estat meravellosa...però m'han contagiat la seva por, els seus temors. Segurament temors raonats i explicables, fruit d'anys d'experiència. No estic dient que fossin temors infundats...només dic que eren temors, pors, angúnies que han fet que -passejant per Sao Paolo- construeixi murs de vidre transparent entre mi i la realitat de la ciutat. Potser els consells de màxima precaució et salven la vida...però en tot cas, si és així, tens una vida més avorrida, menys sincera. Val la pena?
I avui he tornat al centre de Sao Paolo i he lluitat contra aquesta sensació d'inseguretat que tant em fot. No me n'he sortit. Però me'n sortiré. Segur. Així doncs, la visita a la catedral i la seva plaça (Praça de Se) ha estat un rapidíssim rally esquivant fantasmes: els meus propis fantasmes i els fantasmes de carns i óssos que vagareigen per la plaça, gent sense casa, gent sense ofici, gent sense por, gent amb males pintes, gent mal vestida, gent pobre la manjoria, gent pacífica la majoria, gent bona la majoria.
La tarda l'he dedicada al Museu d'Art de Sao Paolo, el MASP, una de les icones de la ciutat, ubicat en un edifici singular aixecat sobre quatre columnes titàniques de color vermell. A dins, quatre exposicions molt interessants per un no iniciat com jo: (1) la relació de l'escultor francès Rodin amb la fotografia; (2) l'obra fotogràfica d'un tal Walker, americà que visquè durant la Gran Depressió; (3) una reflexió sobre els mites i el seu reflex en l'art al llarg dels segles; (4) i una col·lecció de retrats pictòrics de totes les èpoques i tots els estils per repensar sobre com ens veuen els altres i com ens veiem a nosaltres mateixos. Vient les exposicions, també he tingut por: por de la meva pròpia ignorància.
Les exposicions d'art em pugen l'ànim i, quan surto d'un museu, tinc comprovat que la meva vessant artística rep un raig d'hormones i s'accelera la meva imaginació (ja de per si un pèl desvocada). Sao Paolo no ha estat una excepció. Així doncs, he passejat un parell d'hores per la metròpolis paulista en direcció al Hostel, observant amb pedanteria angles morts en els edificis de la ciutat i em els generosos escots de les noies. En definitiva, una espècie de borratxera espiritual que m'ha fet fer fotografies absurdes i m'ha conduït a reflexions estúpides sobre el perquè de tot plegat, que afortunadament us estalviaré. Ha estat una tornada feliç, sense haver de recòrrer a les drogues.
He arribat al Hostel de colorins i m'he relaxat amb una dutxa de serpentines i un sopar de confeti dolç. L'ambient de dibuixos animats d'aquest alberg em dóna molt bon rotllo, i als vespres, enlloc de conquerir discoteques de caipirinhas i garotas paulistes, em vesteixo amb l'hàbit franciscà de viatge i em quedo en la meva cel·la, escrivint, escoltant música o llegint relaxadament en el patio d'estil mexicà del hostel. Què més puc demanar?
PD.- Entrada escrita a quarts d'una de la matinada sota la perniciosa influència de tres llaunes de cervesa "BRAHMS. Originau du Brasil". Perdoneu les molèsties
dijous
Dia 145: Sao Paolo
Sao Paolo és la ciutat més gran de tot el continent sudamericà, més gran que Buenos Aires, cinc vegades més gran que Rio, molt més extensa que Caracas o Lima. Només a la ciutat hi viuen 12 milions de persones. Grans avingudes pleníssimes de cotxes tot el dia, indústries i fàbriques a l'extraradi, milions de persones desplaçant-se amunt i avall; pobresa, crits i clàxons, advocats elegants, venedors ambulants, taxis plens, autobusos sorollosos; botigues chic, tenderetes al carrer; llibreries, teatres i cinemes; centres de beneficiència i espais culturals. Buf, el primer dia a Sao Paolo és estressant.
Com vaig fer a Paris, Varsòvia, Sant Petersburg o Tokyo, el primer dia de visita prefereixo no agafar el metro i trepitjar la ciutat, anar a peu i descobrir com es respira i com es viu a la gran urb. Això, a Sao Paolo, és un exercici bastant temerari. No per la perillositat de la ciutat (de dia tot està bastant tranquil), sinó per les dimensions i el tràfic infernal. Però bé, aquesta és la meva decisió.
M'he levat d'hora i he sortit de puntetes de l'habitació per no despertar el monstre dels Goonies, que dormia plàcidament. Surto de Vila Mariana, el barri on està ubicat el Hostel, a les onze del matí. Un cop al carrer, he tirat direcció nord est per a anar a buscar l'avinguda Paulista, artèria principal de la ciutat, seu d'oficines, bancs, botigues, restaurants i centres d'art. Sao Paolo és la capital industrial, bancària, econòmica i cultural del país; el motor, la màquina que fa moure aquest gegant amb peus de fang, un país de gran potencial que tot just ara comença el seu enlairament. A diferència dels cariocas de Rio, els paulistas tenes fama de treballadors, de persones serioses, responsables i emprenedores. És clar que deu haver-hi de tot, com a tot arreu, però en general el paulista (com el català) penca, estudia i treballa molt.
Disfruto de l'empenta de l'avinguda Paulista, plena de gent i de ritme de gran ciutat. A tocar del final de l'avinguda, i quan ja porto una hora i mitja caminant, giro a mà dreta i em dirigeixo cap al centre, per carrerons més petits però amb el mateix intens tràfic. Faré un tast del centre (Teatre Municipal, viaducte de Cha...) i dinaré allà mateix. La primera sensació és de caos controlat: milers de persones al carrer sortint de treballar, comprant o demanant almoïna. Passejo per una zona de xiringuitos i mercats ambulants i, per ser el primer dia, decideixo que ja en tinc prou.
Torno caminant cap a l'avinguda Paulista per uns altres carrers i, un cop allà, m'aturo a la Livraria Cultura, el centre cultural més impresionant de la capital: tres plantes de llibres i música en un espai dissenyat amb fusta, escales de fantasia i colors brillants, una autèntica meravella comparada amb les franquícies estàndard tipus FNAC o similar. Sofàs vermells, sillons tapissats, petits bars per fer un cafezinho mentre escoltes música, i lleixes i lleixes plenes de cultura i d'art configuren un oasis increïble al mig de la ciutat.
Un cop surto, paro a fer un suc de coco en un dels nombrosos establiments d'aquest tipus que inunden les ciutats brasileres. Cansat, agafo el metro de tornada fins al Hostel. Dutxeta reparadora i sopar senzill a la cuina de colorins.
Abans d'anar a dormir, el gerent em diu que he de canviar d'habitació. Vaja. No li ho dic, però me n'alegro. Mentre recullo les coses per traslladar-me, arriba l'homenot, em saluda amb un so gutural i em somriu mostrant-me dos dents. Darrere d'ell ve una dona rabassuda i policromada, amb posat tímid i absent.
- La meva dona - em diu amb un somriure infantil
- Tant de gust.
Marxo a l'altre habitació i em poso a dormir. Avui el monstre del Goonies ja no plora. Me n'alegro per ell. Bona nit
Com vaig fer a Paris, Varsòvia, Sant Petersburg o Tokyo, el primer dia de visita prefereixo no agafar el metro i trepitjar la ciutat, anar a peu i descobrir com es respira i com es viu a la gran urb. Això, a Sao Paolo, és un exercici bastant temerari. No per la perillositat de la ciutat (de dia tot està bastant tranquil), sinó per les dimensions i el tràfic infernal. Però bé, aquesta és la meva decisió.
M'he levat d'hora i he sortit de puntetes de l'habitació per no despertar el monstre dels Goonies, que dormia plàcidament. Surto de Vila Mariana, el barri on està ubicat el Hostel, a les onze del matí. Un cop al carrer, he tirat direcció nord est per a anar a buscar l'avinguda Paulista, artèria principal de la ciutat, seu d'oficines, bancs, botigues, restaurants i centres d'art. Sao Paolo és la capital industrial, bancària, econòmica i cultural del país; el motor, la màquina que fa moure aquest gegant amb peus de fang, un país de gran potencial que tot just ara comença el seu enlairament. A diferència dels cariocas de Rio, els paulistas tenes fama de treballadors, de persones serioses, responsables i emprenedores. És clar que deu haver-hi de tot, com a tot arreu, però en general el paulista (com el català) penca, estudia i treballa molt.
Disfruto de l'empenta de l'avinguda Paulista, plena de gent i de ritme de gran ciutat. A tocar del final de l'avinguda, i quan ja porto una hora i mitja caminant, giro a mà dreta i em dirigeixo cap al centre, per carrerons més petits però amb el mateix intens tràfic. Faré un tast del centre (Teatre Municipal, viaducte de Cha...) i dinaré allà mateix. La primera sensació és de caos controlat: milers de persones al carrer sortint de treballar, comprant o demanant almoïna. Passejo per una zona de xiringuitos i mercats ambulants i, per ser el primer dia, decideixo que ja en tinc prou.
Torno caminant cap a l'avinguda Paulista per uns altres carrers i, un cop allà, m'aturo a la Livraria Cultura, el centre cultural més impresionant de la capital: tres plantes de llibres i música en un espai dissenyat amb fusta, escales de fantasia i colors brillants, una autèntica meravella comparada amb les franquícies estàndard tipus FNAC o similar. Sofàs vermells, sillons tapissats, petits bars per fer un cafezinho mentre escoltes música, i lleixes i lleixes plenes de cultura i d'art configuren un oasis increïble al mig de la ciutat.
Un cop surto, paro a fer un suc de coco en un dels nombrosos establiments d'aquest tipus que inunden les ciutats brasileres. Cansat, agafo el metro de tornada fins al Hostel. Dutxeta reparadora i sopar senzill a la cuina de colorins.
Abans d'anar a dormir, el gerent em diu que he de canviar d'habitació. Vaja. No li ho dic, però me n'alegro. Mentre recullo les coses per traslladar-me, arriba l'homenot, em saluda amb un so gutural i em somriu mostrant-me dos dents. Darrere d'ell ve una dona rabassuda i policromada, amb posat tímid i absent.
- La meva dona - em diu amb un somriure infantil
- Tant de gust.
Marxo a l'altre habitació i em poso a dormir. Avui el monstre del Goonies ja no plora. Me n'alegro per ell. Bona nit
Dia 144: Rio de Janeiro - Sao Paolo
No fa ni una setmana que m'acomiadava de l'amable senyora de Barcelona amb llàgrimes a les parpelles i avui, de nou, toca dia de comiats. No m'agrada. Però és el que toca, tot comença i tot acaba. I avui, diumenge 15 de novembre, dia de celebració i d'exhaltació patriòtica en commemoració a la proclamació de la República dels Estats Units del Brasil fa 120 anys, és dia d'acomiadar-me dels meus amfitrions brasilers. Marxo cap a Sao Paolo.
Tot i ser dia de comiat, la jornada ha començat com sempre: amb molta, molta calma. L'Olinto Sènior i la Maria da Gloria van dir-me que passarien a buscar-nos a les deu del matí per l'apartament, ja que jo vaig manifestar en veu alta la necessitat de planificar una mica el diumenge: no volia arribar a Sao Paolo a les tantes de la nit. Doncs bé, jo m'he llevat a un quart de nou, he fet la bossa, m'he dutxat i he esperat, en và, que l'Olinto es despertés. Encara havia d'anar al banc i fer un esmorzar com Déu mana -tal com ens havíem promès abans d'anar a dormir-, però la realitat era que, a dos quarts i mig de deu, l'Olinto dormia.
Calia fer alguna cosa. I sí, he pecat. Ho confesso. He agafat el comandament a distància de la tele -encesa, és clar- i he anat pujant el volum a poc a poc. La missió era despertar-lo amb cert tacte. Ho he aconseguit en cinc minuts: he despertat l'Olinto i tots els veïns. Quan s'ha adonat de l'hora, enlloc d'esbarar-se ha dit: vaig a dutxar-me, encara hi ha temps. Com els envejo.
I sí, els seus pares s'han presentat a tres d'onze mentre nosaltres dos esmorzàvem en el Suco Beach de la cantonada. Quan he pujat al cotxe, son pare, mirant el rellotge, m'ha dit:
- Veig que tu també gaudeixes del ritme lentinho dels brasilers, eh! Muito bem.
El comiat a l'estació d'autobusos, d'on sortia el meu autocar cap a Sao Paolo, ha estat emotiu. Si voleu que us digui la veritat, una pàtina aquosa ha entelat el darrer instant, l'última abraçada. Durant aquests dies, tant els pares com, sobretot, el meu amfitrió, m'han dedicat cada hora i cada instant del seu temps amb el millor dels seus somriures, amb el més gran dels seus esforços...sense esforç. Una delícia. Només un retret: no m'han deixat pagar res (cap dinar, cap sopar, cap peatge, cap entrada) i això és difícil de pair per un català. Muito obrigado, amb el cor a la mà.
L'autocar ha trigat cinc hores i mitja en arribar a la capital de l'Estat Paulista, la ciutat més gran de Sudamerica: 12 milions de persones hi viuen. El trajecte ha estat plàcid i còmode.
He arribat a Sao Paolo a les sis de la tarda. Encara era clar. M'he dirigit cap al metro. Tenia molt estudiat el recorregut a fer fins arribar al Hostel, on hi passaré cinc nits. Línia blava direcció sud fins a la parada d'Ana Rosa. Un cop allà, m'he orientat amb el mapa de l'estació i he caminat cinc minuts per un barri molt tranquil. De seguida he vist el Hostel en un carrer lateral. Ja hi sóc: benvingut a la Casa de la Bruixa de Hänsel i Grettel.
El Hostel té les parets de xocoloata, les cortines de llimona, els matalassos de sucre cremat. Estovalles de quadres vermells i negres, taules de colorins i coixins de fantasia. Llençols de paper machê. El gerent i amo de l'establiment és un brasiler blanc com la llet, dos metres d'albina figura i veu de pito. La seva dona, una barrufeta de pell morena i pitrera ampla, camina de puntetes i somriu eternament. Les lliteres estan pintades a la paret amb colors vius, com imatges tridimensionals amb vida pròpia. Les dutxes són de cotó fluix; la nevera, de cartró pedra. La resta d'hostes, autòmates del Tibidabo de somriure histriònic i poques paraules.
Marxo a dormir dora. La meva habitació només té quatre lliteres: una és la meva, una altra està buida, la tercera està ocupada per una noia que dorm des de les sis de la tarda, i en la quarta -sota meu- hi dorm un senyor gros, corpulent, enorme, com si patís de gota, amb els llençols embolicats i la cara enfonsada dins del coixí. La finestra de l'habitació està oberta i entra un airet suau i agradable. També hi entra molta llum i, d'aquesta manera, l'habitació a les fosques està pintada de blanc-i-negre, com un gran tauler d'escacs surrealista on totes les caselles blanques estan juntes en un costat i les negres a l'altre. M'adormo.
A les dues de la matinada, però, un gran xàfec cau sobre Sao Paolo i em desperto amb el soroll de la tormenta. Puja una olor de gespa mullada, de jardí regat. Plou molt fort i la tempesta elèctrica és contestada amb ràbia per trons enfadats. Un polsim d'aigua entra a l'habitació, impulsat pel vent i l'ambient es refresca: fa fred al Brasil. Tot d'una, l'homenot que dorm a la llitera de sota meu es lleva del llit, s'aixeca disparat amb una elasticitat sorprenent si tenim en compte la seva grandària i va directe cap a la finestra oberta, esquitxada amb gotes de pluja. Es queda allà dret, dempeus, palplantat, immòbil, com un estaquirot, mirant cap a l'infinit. Jo me'l miro des del llit estant, amb cert respecte. De sobte, sense avís previ, comença a udular. És un udol somort, trist. És un crit de pena. Udola com si plorés. O potser és que plora, no n'estic segur. Tinc -ho confesso- una mica de por. S'hi passa una bona estona allà, davant de la finestra oberta, udulant. Quan acaba, es gira i li veig la cara, il·luminada tènuement per la llum que entra en esbiaix: és igual que el monstre encadenat de la peli dels Goonies! Jo crec que és ell. Em tapo el cap amb el coixí i tanco els ulls ben fort: que es faci de dia, que es faci de dia....
Tot i ser dia de comiat, la jornada ha començat com sempre: amb molta, molta calma. L'Olinto Sènior i la Maria da Gloria van dir-me que passarien a buscar-nos a les deu del matí per l'apartament, ja que jo vaig manifestar en veu alta la necessitat de planificar una mica el diumenge: no volia arribar a Sao Paolo a les tantes de la nit. Doncs bé, jo m'he llevat a un quart de nou, he fet la bossa, m'he dutxat i he esperat, en và, que l'Olinto es despertés. Encara havia d'anar al banc i fer un esmorzar com Déu mana -tal com ens havíem promès abans d'anar a dormir-, però la realitat era que, a dos quarts i mig de deu, l'Olinto dormia.
Calia fer alguna cosa. I sí, he pecat. Ho confesso. He agafat el comandament a distància de la tele -encesa, és clar- i he anat pujant el volum a poc a poc. La missió era despertar-lo amb cert tacte. Ho he aconseguit en cinc minuts: he despertat l'Olinto i tots els veïns. Quan s'ha adonat de l'hora, enlloc d'esbarar-se ha dit: vaig a dutxar-me, encara hi ha temps. Com els envejo.
I sí, els seus pares s'han presentat a tres d'onze mentre nosaltres dos esmorzàvem en el Suco Beach de la cantonada. Quan he pujat al cotxe, son pare, mirant el rellotge, m'ha dit:
- Veig que tu també gaudeixes del ritme lentinho dels brasilers, eh! Muito bem.
El comiat a l'estació d'autobusos, d'on sortia el meu autocar cap a Sao Paolo, ha estat emotiu. Si voleu que us digui la veritat, una pàtina aquosa ha entelat el darrer instant, l'última abraçada. Durant aquests dies, tant els pares com, sobretot, el meu amfitrió, m'han dedicat cada hora i cada instant del seu temps amb el millor dels seus somriures, amb el més gran dels seus esforços...sense esforç. Una delícia. Només un retret: no m'han deixat pagar res (cap dinar, cap sopar, cap peatge, cap entrada) i això és difícil de pair per un català. Muito obrigado, amb el cor a la mà.
L'autocar ha trigat cinc hores i mitja en arribar a la capital de l'Estat Paulista, la ciutat més gran de Sudamerica: 12 milions de persones hi viuen. El trajecte ha estat plàcid i còmode.
He arribat a Sao Paolo a les sis de la tarda. Encara era clar. M'he dirigit cap al metro. Tenia molt estudiat el recorregut a fer fins arribar al Hostel, on hi passaré cinc nits. Línia blava direcció sud fins a la parada d'Ana Rosa. Un cop allà, m'he orientat amb el mapa de l'estació i he caminat cinc minuts per un barri molt tranquil. De seguida he vist el Hostel en un carrer lateral. Ja hi sóc: benvingut a la Casa de la Bruixa de Hänsel i Grettel.
El Hostel té les parets de xocoloata, les cortines de llimona, els matalassos de sucre cremat. Estovalles de quadres vermells i negres, taules de colorins i coixins de fantasia. Llençols de paper machê. El gerent i amo de l'establiment és un brasiler blanc com la llet, dos metres d'albina figura i veu de pito. La seva dona, una barrufeta de pell morena i pitrera ampla, camina de puntetes i somriu eternament. Les lliteres estan pintades a la paret amb colors vius, com imatges tridimensionals amb vida pròpia. Les dutxes són de cotó fluix; la nevera, de cartró pedra. La resta d'hostes, autòmates del Tibidabo de somriure histriònic i poques paraules.
Marxo a dormir dora. La meva habitació només té quatre lliteres: una és la meva, una altra està buida, la tercera està ocupada per una noia que dorm des de les sis de la tarda, i en la quarta -sota meu- hi dorm un senyor gros, corpulent, enorme, com si patís de gota, amb els llençols embolicats i la cara enfonsada dins del coixí. La finestra de l'habitació està oberta i entra un airet suau i agradable. També hi entra molta llum i, d'aquesta manera, l'habitació a les fosques està pintada de blanc-i-negre, com un gran tauler d'escacs surrealista on totes les caselles blanques estan juntes en un costat i les negres a l'altre. M'adormo.
A les dues de la matinada, però, un gran xàfec cau sobre Sao Paolo i em desperto amb el soroll de la tormenta. Puja una olor de gespa mullada, de jardí regat. Plou molt fort i la tempesta elèctrica és contestada amb ràbia per trons enfadats. Un polsim d'aigua entra a l'habitació, impulsat pel vent i l'ambient es refresca: fa fred al Brasil. Tot d'una, l'homenot que dorm a la llitera de sota meu es lleva del llit, s'aixeca disparat amb una elasticitat sorprenent si tenim en compte la seva grandària i va directe cap a la finestra oberta, esquitxada amb gotes de pluja. Es queda allà dret, dempeus, palplantat, immòbil, com un estaquirot, mirant cap a l'infinit. Jo me'l miro des del llit estant, amb cert respecte. De sobte, sense avís previ, comença a udular. És un udol somort, trist. És un crit de pena. Udola com si plorés. O potser és que plora, no n'estic segur. Tinc -ho confesso- una mica de por. S'hi passa una bona estona allà, davant de la finestra oberta, udulant. Quan acaba, es gira i li veig la cara, il·luminada tènuement per la llum que entra en esbiaix: és igual que el monstre encadenat de la peli dels Goonies! Jo crec que és ell. Em tapo el cap amb el coixí i tanco els ulls ben fort: que es faci de dia, que es faci de dia....
Dia 143: Rio de Janeiro (2a part: Rodizio)
Dinar en un Restaurant Brasiler Especialitzat en Rodizio de Carns és com anar a una corrida de braus on el toro ets tu.
Bandarillers i espadatxins armats amb trossos de carn fumenjant t'assalten per davant, pel darrere, pel costat i per sota la taula, fins i tot. Vénen amb els seus vestits de gala, amb el seu caminar elegant, cronometrats per no arribar ni massa d'hora ni massa tard, en el moment just. Quan un d'ells arriba, tot just l'altre acaba de marxar. No pots ni aixecar els ulls del plat, perquè si els mires, vénen de dos en dos, dipositen la seva ofrena dins del teu plat i es retiren, no massa lluny, esperant per atacar-te de nou.
Quin mareig. I què bo que està! Picanha nobre, bou entallat, xoriço argentí, bisteca brasilera, cor de picanha, frango a la brasa....totes les varietats de carn empalades en grans sabres i tallades al moment davant teu, amb el greix recremadet i regalimant una punteta de sang, en el punt just de cocció. Una meravella.
Hem arribat aquí després de recollir la tia, el cosí i la nòvia. Al final no vindran els nebots i serem només 7 a taula: bonic quadre neoclàssic que porta per títol "Dinar de dissabte amb família brasilera". Com podeu veure, el personatge assegut a la dreta, amb barba de vint dies, és l'únic que no és brasiler. Que com ho sabem? Fàcil. Fixeu-vos com riu les gràcies a deshora, com contesta que sí quan hauria de dir que no...i sobretot, cóm té el plat!: es nota que és la seva primera gran corrida-Rodizio, ja que és l'únic que té el plat ple de carn -que es refreda-, mentre els altres tenen només un parell de trossets i van demanant més a mida que se'ls acaben. És l'art de torejar amb destresa els cambrers que t'embasteixen.
El restaurant, el pis dels cosins i l'apartament de la tia estan dins del què ells anomenen condominios, que podríem traduir com a "Urbanitzacions". Però no són urbanitzacions com les entenem a Catalunya: els condominios de Rio estan ubicats als afores també -concretament a l'espectacular barriada de Barra de Tijuca, una espècie de Miami Beach en ple Brasil, amb platges de 12 km, centres comercials amb aire condicionat, restaurants americans, piscines i palmeres-, però aquest és l'únic tret coincident. Són, aquestes urbanitzacions, grups d'altíssims edificis fortificats amb doble sistema de seguretat i amb tots els serveis necessaris per viure-hi: escola, restaurant, bar, oficina de correus, jardins, gronxadors, botigues, farmàcia i puticlub. Són illes falsificades, microcosmos de seguretat, presons de rics amb llibertat vigilada, en definitiva, móns fabricats de mentida i a mida de brasilers i estrangers que volen viure a Rio com si visquessin a Miami. Curiós de veure.
El dinar ha estat força bé i el dia ha valgut la pena. De fet, abans del dinar familiar hem donat un tomb per les quatre grans platges de Rio (Copacabana, Ipanema, Leblon i Barra de Tijuca), gaudint d'un paisatge preciós i molt típic de la capital carioca: sol, platges, nens i nenes amb banyador i onades picants.
Quan ja ens aixecàvem de la taula, he rebut una trucada d'en Welby. Escolta, m'ha dit, que t'he contractat l'extensió també. L'extensió?, li he preguntat. Sí, dinar amb família brasilera més tarda de compres. Collons, tio, no fotis, saps que no m'agrada anar de compres! Que vagi bé, és el darrer que ha dit, i ha penjat. Cáguntot.
I així ha estat com he passat les meves darreres hores a Rio, en un centre comercial Made in Florida amb una família brasilera. Mentre ells miraven què comprar, jo mirava les brasileres que compraven. Mirar és gratis, em van dir un dia. I és cert, no m'he gastat ni un duro i m'ho he passat molt bé. Per cert, les noies brasileres, maques, molt maques (tot i que jo em fixava, bàsicament, en el seu interior...).
Bandarillers i espadatxins armats amb trossos de carn fumenjant t'assalten per davant, pel darrere, pel costat i per sota la taula, fins i tot. Vénen amb els seus vestits de gala, amb el seu caminar elegant, cronometrats per no arribar ni massa d'hora ni massa tard, en el moment just. Quan un d'ells arriba, tot just l'altre acaba de marxar. No pots ni aixecar els ulls del plat, perquè si els mires, vénen de dos en dos, dipositen la seva ofrena dins del teu plat i es retiren, no massa lluny, esperant per atacar-te de nou.
Quin mareig. I què bo que està! Picanha nobre, bou entallat, xoriço argentí, bisteca brasilera, cor de picanha, frango a la brasa....totes les varietats de carn empalades en grans sabres i tallades al moment davant teu, amb el greix recremadet i regalimant una punteta de sang, en el punt just de cocció. Una meravella.
Hem arribat aquí després de recollir la tia, el cosí i la nòvia. Al final no vindran els nebots i serem només 7 a taula: bonic quadre neoclàssic que porta per títol "Dinar de dissabte amb família brasilera". Com podeu veure, el personatge assegut a la dreta, amb barba de vint dies, és l'únic que no és brasiler. Que com ho sabem? Fàcil. Fixeu-vos com riu les gràcies a deshora, com contesta que sí quan hauria de dir que no...i sobretot, cóm té el plat!: es nota que és la seva primera gran corrida-Rodizio, ja que és l'únic que té el plat ple de carn -que es refreda-, mentre els altres tenen només un parell de trossets i van demanant més a mida que se'ls acaben. És l'art de torejar amb destresa els cambrers que t'embasteixen.
El restaurant, el pis dels cosins i l'apartament de la tia estan dins del què ells anomenen condominios, que podríem traduir com a "Urbanitzacions". Però no són urbanitzacions com les entenem a Catalunya: els condominios de Rio estan ubicats als afores també -concretament a l'espectacular barriada de Barra de Tijuca, una espècie de Miami Beach en ple Brasil, amb platges de 12 km, centres comercials amb aire condicionat, restaurants americans, piscines i palmeres-, però aquest és l'únic tret coincident. Són, aquestes urbanitzacions, grups d'altíssims edificis fortificats amb doble sistema de seguretat i amb tots els serveis necessaris per viure-hi: escola, restaurant, bar, oficina de correus, jardins, gronxadors, botigues, farmàcia i puticlub. Són illes falsificades, microcosmos de seguretat, presons de rics amb llibertat vigilada, en definitiva, móns fabricats de mentida i a mida de brasilers i estrangers que volen viure a Rio com si visquessin a Miami. Curiós de veure.
El dinar ha estat força bé i el dia ha valgut la pena. De fet, abans del dinar familiar hem donat un tomb per les quatre grans platges de Rio (Copacabana, Ipanema, Leblon i Barra de Tijuca), gaudint d'un paisatge preciós i molt típic de la capital carioca: sol, platges, nens i nenes amb banyador i onades picants.
Quan ja ens aixecàvem de la taula, he rebut una trucada d'en Welby. Escolta, m'ha dit, que t'he contractat l'extensió també. L'extensió?, li he preguntat. Sí, dinar amb família brasilera més tarda de compres. Collons, tio, no fotis, saps que no m'agrada anar de compres! Que vagi bé, és el darrer que ha dit, i ha penjat. Cáguntot.
I així ha estat com he passat les meves darreres hores a Rio, en un centre comercial Made in Florida amb una família brasilera. Mentre ells miraven què comprar, jo mirava les brasileres que compraven. Mirar és gratis, em van dir un dia. I és cert, no m'he gastat ni un duro i m'ho he passat molt bé. Per cert, les noies brasileres, maques, molt maques (tot i que jo em fixava, bàsicament, en el seu interior...).
dimecres
Dia 143: Rio de Janeiro (1a part: la trucada)
Dissabte. Darrer dia a Rio de Janeiro. Em desperto amb ganes d'aprofitar-lo al màxim: no se sap quan tindré l'oportunitat de tornar a la capital carioca.
L'Olinto dorm com un tronc mentre la tele -encesa- parla sobre la més que probable relació entre l'apagada general que va patir el país dimarts passat i l'arribada de Madonna a Rio, aquell mateix dia. Mentre els brasilers estan pendents de tan interessant notícia i el meu amfitrió ronca sorollosament, decideixo que el meu darrer dia ha de ser especial. Rellegeixo una revista turística, miro el mapa i consulto a internet. Pèrò no em decideixo, tot sembla massa convencional. No sé. Potser ha arribat el moment de fer servir el comodí de la trucada.
Ring. Ring
- Agència de Viatges Mondo-Rotondo, el meu nom és Jéssica, tot i que el meu pare segueix dient-me Sergio, en què puc ajudar-lo?
- Jéssica, hola, sóc jo.
-Marcus! Quina alegria!
- Està el jefe?
- Sí, però està reunit. Com estàs, preciositat? Fa dies que no sabem res de tu. Encara duus aquella barba tan sexi?
- Jéssica, t'he dit mil cops que no em diguis preciositat...i sí, duc la barba sexi...més o menys com la teva quan et lleves al matí.
- Això ha esta un cop baix.
- Perdona Jéssica, no ho tornaré a dir.
- Es que sempre estàs igual, Marcus. Ja n'estic farta....Saps què? El mes que ve m'opero.
- Ja....això dius des de fa un any.
- No. Que sí, que ara va de debò. Ja tinc hora al doctor Fesubé. És el millor.
- Me n'alegro. De veritat. Segur que et deixa com nova. Encara està reunit, en Welby?
- Sí. Vull dir, no. Ja ha acabat. Li estaven fent les ungles.
- Me'l pots passar? Gràcies. Una abraçada
- Uix, nen, que soso que ets. Una abraçada, una abraçada...estos catalanes! Qué paciencia, Dios mío, qué paciencia!. Te'l passo, preciositat.
- T'he dit que no hem ....
- Sí? Qui és? Ets tu, Marcus?
- Eh...ah, sí, Welby, que tal? com va tot?
- Això tu, malparit!, encara fotent el bandarra per aquells móns de Déu, eh?.
- Sí, això sembla. Tot bé pel moment.
- I què les caipirinhes?, hehehehe,...tu ja m'entens!
- Les caiprinhes, molt bones. Eh!, escolta, que no tinc molt de temps, que el reportatge de la Madonna està a punt d'acabar?
- La Madonna? Què dius? Estàs amb la Madonna? Fill de la gran puta, però estàs fet lo puto crack!, nen...
- Que no, Welby, que no. Deixa-ho estar. Anem al gra.
- Tu diràs.
- Welby, fins al moment tot ha sortit molt bé. Ho heu organitzat tot de conya.
- És que ho dubtaves?, hehehe.
- No, no. No és això. Saps, tothom es creu que ho he organitzat jo solet, aquest tinglado, i ja em va bé que s'ho creguin. `
- Cap problema. La nostra discreció entra dins del preu.
- Perfecte. I si no recordo malament, tinc dret al "Comodí de la trucada" per gaudir d'un extra gratuït, no?. Ja saps, sóc jurista i em llegeixo la lletra petita dels contractes....
- Ah!, cabronàs, t'has llegit la lletra petita! hehehe...sabia que ho faries!
- Hi tinc dret.
- I tant!. Quin servei extra vols?
- Mira, avui és el meu darrer dia a Rio. Busca'm alguna cosa diferent per fer. No sé, alguna activitat singular. Dona'm un ventall d'alternatives i en trio una. D'acord?
- Al Brasil? Activitat singular? Per avui mateix?
- Sí, per avui mateix.
- Nano, truques molt just...
- Sí, ho sé, però hi tinc dret.
- Que sí home, que sí. Dona'm dos minuts
- O.K.
L'àrea més famosa de Die Fliedermaus, de Johann Strauss, sona com a fil musical a l'atra banda del telèfon. Espero pacientment assegut al llit, amb la porta tancada de l'habitació per no despertar ningú.
- Allò? Estàs encara aquí?
- Sí, aquí estic.
- Mira...a veure, sí. Un moment....sí, aquí ho tinc. A veure. Em sents?
- Sí, perfectament.
- Mira nano, no hi ha massa cosa. M'avises amb poc temps. Si m'ho haguessis dit la setmana passada t'hagués preparat una festa de samba amb el Ronaldo ballant i el Ronaldinho tocant els tambors. Però ja està ple.
- Vaja. Què et queda.
- Aviam. Et puc oferir un tour molt guapo. Encara tinc un parell de places. Es diu "Favela's & Pegamento Tour". El tinc en oferta. Si l'agafas, tens de regal un vale per una sessió en una clínica de desintoxicació.
- Collons, no sona molt bé, no?
- Què va, què va. És divertidíssim....si surts en vida, hehehehe. Mira, et recollim en cotxe d'aquí una hora per casa l'Olinto i vas directe a la Favela Rocinho, bastant a prop d'Ipanema. És guai perquè pujaràs sense autorització dels capos, i segurament et dispararan.
- Com dius?
- Sí, amb metralletes! hehehehe. Però tranquil, home, que el cotxe està blindat. Què dic blindat!?, Súper-blindat!!!
- Segueix.
- Quan arribis a dalt de tot, el xofer et deixarà allà tirat. Sol.
- Sol?
- Ja saps com són aquests paios, els xofers: uns cagats! Que si el conveni col·lectiu diu que no poden fer activitats perilloses, que si tal, que si Pascual. Martingalas! Total, que per llei o per conveni o per com es digui, no poden baixar del cotxe i acompanyar-te per la favela.
- Ja. I que se suposa que faré jo allà tot sol?
- Tranquil! Tot control·lat. Tenim un agent infiltrat a la favela. En Zé Pequenho. Un nano encantador. Amb aquest sí que no tinc cap problema, tu: li pago quatre duros -en negre, hehe- i no ve cada dos per tres parlant del refotut conveni col·lectiu! Un àngel!
- Welby, quants anys té, el nano aquest?
- Anys? No sé. I quina importància té això?. Anys? I perquè m'ho preguntes?
- Quants?
- Nou
- Nou anys!? Però això és explotació infantil! Que et fotran a la presó!
- Ni presó ni òsties, Marcus. Tot control·lat. Tinc subornada mitja polícia de Rio.
- Mare meua....
- En Zé Pequenho vindrà a buscar-te a la favela. No pateixis. El que no et puc dir és l'hora, saps?. El nano és complidor i tal, però el tema puntualitat no és el seu fort. Depèn molt de si està serè o no.
- Serè? Que beu, la criatura?
- No. Esnifa. Pegamento.
- Collons!
- Bé, tu t'amagues en algun racó o en alguna casa mentre esperes que vingui el nano. Has après una mica de portugués, oi?. Doncs això. T'amagues i ell vindrà a trobar-te.
- Com sabrà on sóc?
- Tothom sabrà on ets! hehehehe
- Joder.
- Quan arribi, et portarà a donar un tomb per la favela i t'oferirà la possibilitat d'anar plegats a les Semifinals del XIXè Campionat "Snif, snif, que se celebra justament avui. És maco de veure. I no et pensis, que està ben organitzat. Està patrocinat pel clan dels Imedio.
- Els Imedio...entenc.
- Sí, són una mena d'Olimpiades que fan amb els nens i nenes de la favela. Fliparàs, nen! hehehehe. I tranquil, que no fan control antidòping! hehehehe!
- No fa ni puta gràcia, Welby. No m'agrada.
- Collons, no volies un cosa diferent? Singular! I com dius que no t'agrada, si encara no coneixes el millor?
- El millor?
- Sí, la teva sortida de la favela en helicòpter, mentre la policia i els narcotraficants estan en plena guerra de granades, metralletes i bombes de fum. Una passada!
- No m'agrada. No ho vull saber.
- Tu t'ho perds. Però que sàpigues que la gent surt contenta.
- Ah, si?
- Sí. sí, t'ho prometo. Mira, l'últim client, un australià, com es deia...a veure, ah sí, aquí tinc el nom i l'adreça de quan vam enviar el ram de flors al velatori. Gulliver!. Quin nom, eh!. Gulliver! El paio s'ho va passar de mort, hehehe. Abans de palmar-la...es va desagnar, saps? l'helicòpter que l'havia de treure d'allà va ser abatut abans de tocar terra i vam haver d'enviar l'equip d'operacions especials...i és clar, van aribar molt tard i el nano ja havia perdut molta sang. Però, com et deia, el Gulliver aquest dels collons, mentre estava a l'hospital lluitant entre la vida i la mort, em va escriure un e-mail dient-me que havia estat l'experiència de la seva vida. Mira, si vols te'l llegeixo. Diu: benvulgut Sr.Welby,...
- Welby! No vull que em llegeixis el refotut e-mail dels pebrots. I no vull fer aquest Tour.
- No?
- No. Què més tens?
- Un moment.
Ara són els Cors de Nabuco els que apareixen com a fil musical. Em relaxo tararejant la música. Sento que l'Olinto es remou neguitós al sofà-llit, però dóna mitja volta i segueix roncant. La tele segueix especulant sobre la potència sexual de la Reina del Pop, capaç de fer saltar els ploms d'un país sencer.
- Escolta?
- Digues-me
- Mira, tinc una altra cosa per aquí, però, comparat amb l'altre, aquesta és per nenas.
- Què és?
- El Sergio...vull dir, la Jéssica, diu que està super bé.
- Ai, ai, ai
- Mira, és el Tour "Lambada Meticulosa". És maco de fer.
- No sona molt bé.
- Sí home, ja veuràs. A més, tu portes viatjant gaire bé cinc mesos i ja has vist de tot.
- Sorpren-me
- Es tracta de participar en la Marathon de la Lambada brasilera. Molta festa i molt bon rotllo.
- Aha, Està bé. Què més?
- Doncs això, que vas allà i et donen unes classes gratuïtes de lambada i et conviden a ballar i tota la pesca.
- Ah. Bueno.
- Te'l quedes?
- Què m'amagues, Welby?
- Res.
- Ho noto. M'amagues alguna cosa!
- Res...Alguns detalls menors...
- Menors? Explicame'ls.
- Mira, la lambada és organitzada per l'Associació de Trasvestits Viciosos de l'Estat de Mato Grosso. Els més viciosos del país.
- Segueix.
- Tu aniràs allà com a l'atracció principal de la festa. Tots aquells homenots vestits de princesa estaran esperant....a tu. Sempre és així: ells organitzen el ball i les classes i nosaltres, des de l'Agència, posem la mascota.
- Mascota?
- Bé, sí...ells li diuen així. Crec que és perquè el client, o sigui tu, passa de mans en mans i tothom l'abraça i li diu que l'estima molt l'acaricia.
- Collons!
- Sí, sí, els collons també. Tot. Es veu que t'acaricien per tot arreu. Què? Fa?
- No.
- Vaja. Tothom queda molt content. Mira, precisament el darrer client, un francès de la Bretanya...
- He dit que no. Què tens més?
- Com ets!
- Que tens més?
- Uf, així tan divertit com aquests dos tours que t'he ofert....no sé, no sé.
- Welby, no cal que sigui tan divertit. Amb una mica divertit, em conformo.
- D'acord, nano. Espera un segon.
La preciosa Obertura 1812 de Tchaikovski sona a l'altra banda del telèfon. Els canons russos fent fora les tropes napoleòniques retronen amb força sota la batuta de Von Karajan. Quan encara no han acabat de tronar, la veu histriònica del meu interlocutor els interromp.
- Està fotuda la cosa, Marcus.
- A veure, digues-me?
- Tot molt avorridot.
- T'escolto.
- Mira, tenim una passejada comentada pels darrers minuts en vida de l'Aryton Senna, amb un vídeo en tres dimensions de l'accident.
- Mola?
- Ta bé. Està ben parit, el simulacre. Es com si estiguessis a dins del fórmula 1 amb el què es va estavallar. És un bon muntatge...tot que prefereixo el de la favela..... Està bé. Acabes magullat i tot. És molt real.
- No cal. Què més tens?
- A veure. Tenim també en oferta un trajecte d'anada amb el DeLorean de l'empresa fins al 1889, directament a la Festa de Comiat dels Emperadors a l'Illa Fiscal. Ja saps, Pedro II, la tísica de la seva filla -la princesa-, nobles, militars i notaris.
- Només d'anada?
- Sí,...., deixa'm mirar. A veure...sí, pel que tu pagues, només t'entra l'anada al Passat, però no la tornada al Futur. Allà t'hauries d'espavilar...
- Ja, molt bonic!.
- Ei, que no és tan difícil. Trenques la línia espai-temps i tornes cap aquí...
- Complicat, Welby. Alguna cosa més?
- Coses menors. Un partit de futbol-platja amb el Romàrio i les seves quatre ex-dones; participar en un culebrot brasiler fent de minyona a l'estil Gracieta Moralesh; acompanyar el Lula a les seves classes de gramàtica bàsica brasilera i riure una estona d'ell.
- No sé...
- Segueixo. Ser adoptat per una família brasilera i assitir a un dinar familiar en un Rodizio amb avis, néts, tietes i cosins; tirar-se en paracaigudes sobre el Pao d'Açucar mentre filmen la teva cara d'escagarrinat i pengen el vídeo al Youtube,...
- El Rodizio.
- Què?
- El dinar amb una família brasilera amb tietes, cosins i néts.
- Això?
- Sí, què passa. Vull veure com viuen els brasilers...i em sembla una bona oportunitat d'experimentar-ho.
- Com vulguis. Segur que no vols agafar el Tour de la favela?
- Que no, de veritat. M'està bé aquest.
- Com vulguis. Ja té raó el Sergio..., vull dir, la Jéssica, que ets un soso.
- Estalvia't els comentaris, Welby. Vull aquest, i punt.
- Molt bé. Deixa'm veure. Ah, sí. Mira, amb aquesta "excursió" tens un pot de bicarbonat de regal. Ja saps, el Rodizio atipa molt....
- Quan comença?
- Tot just ara....
En Welby penja el telèfon i em deixa amb la paraula a la boca. En aquell instant entra l'Olinto, amb cara de son.
- Bom dia.
- Bom dia -li dic.
- M'acaben de trucar els meus pares - em diu amb lleganyes a la cara-. Anem a dinar al millor restaurant de Rodizio de Rio.
- Genial!
- Sí. I saps què?
- Sorpren-me - li dic aixecant una cella.
- S'han apuntat les meves tietes, els meus cosins i els meus dos nebots!
L'Olinto dorm com un tronc mentre la tele -encesa- parla sobre la més que probable relació entre l'apagada general que va patir el país dimarts passat i l'arribada de Madonna a Rio, aquell mateix dia. Mentre els brasilers estan pendents de tan interessant notícia i el meu amfitrió ronca sorollosament, decideixo que el meu darrer dia ha de ser especial. Rellegeixo una revista turística, miro el mapa i consulto a internet. Pèrò no em decideixo, tot sembla massa convencional. No sé. Potser ha arribat el moment de fer servir el comodí de la trucada.
Ring. Ring
- Agència de Viatges Mondo-Rotondo, el meu nom és Jéssica, tot i que el meu pare segueix dient-me Sergio, en què puc ajudar-lo?
- Jéssica, hola, sóc jo.
-Marcus! Quina alegria!
- Està el jefe?
- Sí, però està reunit. Com estàs, preciositat? Fa dies que no sabem res de tu. Encara duus aquella barba tan sexi?
- Jéssica, t'he dit mil cops que no em diguis preciositat...i sí, duc la barba sexi...més o menys com la teva quan et lleves al matí.
- Això ha esta un cop baix.
- Perdona Jéssica, no ho tornaré a dir.
- Es que sempre estàs igual, Marcus. Ja n'estic farta....Saps què? El mes que ve m'opero.
- Ja....això dius des de fa un any.
- No. Que sí, que ara va de debò. Ja tinc hora al doctor Fesubé. És el millor.
- Me n'alegro. De veritat. Segur que et deixa com nova. Encara està reunit, en Welby?
- Sí. Vull dir, no. Ja ha acabat. Li estaven fent les ungles.
- Me'l pots passar? Gràcies. Una abraçada
- Uix, nen, que soso que ets. Una abraçada, una abraçada...estos catalanes! Qué paciencia, Dios mío, qué paciencia!. Te'l passo, preciositat.
- T'he dit que no hem ....
- Sí? Qui és? Ets tu, Marcus?
- Eh...ah, sí, Welby, que tal? com va tot?
- Això tu, malparit!, encara fotent el bandarra per aquells móns de Déu, eh?.
- Sí, això sembla. Tot bé pel moment.
- I què les caipirinhes?, hehehehe,...tu ja m'entens!
- Les caiprinhes, molt bones. Eh!, escolta, que no tinc molt de temps, que el reportatge de la Madonna està a punt d'acabar?
- La Madonna? Què dius? Estàs amb la Madonna? Fill de la gran puta, però estàs fet lo puto crack!, nen...
- Que no, Welby, que no. Deixa-ho estar. Anem al gra.
- Tu diràs.
- Welby, fins al moment tot ha sortit molt bé. Ho heu organitzat tot de conya.
- És que ho dubtaves?, hehehe.
- No, no. No és això. Saps, tothom es creu que ho he organitzat jo solet, aquest tinglado, i ja em va bé que s'ho creguin. `
- Cap problema. La nostra discreció entra dins del preu.
- Perfecte. I si no recordo malament, tinc dret al "Comodí de la trucada" per gaudir d'un extra gratuït, no?. Ja saps, sóc jurista i em llegeixo la lletra petita dels contractes....
- Ah!, cabronàs, t'has llegit la lletra petita! hehehe...sabia que ho faries!
- Hi tinc dret.
- I tant!. Quin servei extra vols?
- Mira, avui és el meu darrer dia a Rio. Busca'm alguna cosa diferent per fer. No sé, alguna activitat singular. Dona'm un ventall d'alternatives i en trio una. D'acord?
- Al Brasil? Activitat singular? Per avui mateix?
- Sí, per avui mateix.
- Nano, truques molt just...
- Sí, ho sé, però hi tinc dret.
- Que sí home, que sí. Dona'm dos minuts
- O.K.
L'àrea més famosa de Die Fliedermaus, de Johann Strauss, sona com a fil musical a l'atra banda del telèfon. Espero pacientment assegut al llit, amb la porta tancada de l'habitació per no despertar ningú.
- Allò? Estàs encara aquí?
- Sí, aquí estic.
- Mira...a veure, sí. Un moment....sí, aquí ho tinc. A veure. Em sents?
- Sí, perfectament.
- Mira nano, no hi ha massa cosa. M'avises amb poc temps. Si m'ho haguessis dit la setmana passada t'hagués preparat una festa de samba amb el Ronaldo ballant i el Ronaldinho tocant els tambors. Però ja està ple.
- Vaja. Què et queda.
- Aviam. Et puc oferir un tour molt guapo. Encara tinc un parell de places. Es diu "Favela's & Pegamento Tour". El tinc en oferta. Si l'agafas, tens de regal un vale per una sessió en una clínica de desintoxicació.
- Collons, no sona molt bé, no?
- Què va, què va. És divertidíssim....si surts en vida, hehehehe. Mira, et recollim en cotxe d'aquí una hora per casa l'Olinto i vas directe a la Favela Rocinho, bastant a prop d'Ipanema. És guai perquè pujaràs sense autorització dels capos, i segurament et dispararan.
- Com dius?
- Sí, amb metralletes! hehehehe. Però tranquil, home, que el cotxe està blindat. Què dic blindat!?, Súper-blindat!!!
- Segueix.
- Quan arribis a dalt de tot, el xofer et deixarà allà tirat. Sol.
- Sol?
- Ja saps com són aquests paios, els xofers: uns cagats! Que si el conveni col·lectiu diu que no poden fer activitats perilloses, que si tal, que si Pascual. Martingalas! Total, que per llei o per conveni o per com es digui, no poden baixar del cotxe i acompanyar-te per la favela.
- Ja. I que se suposa que faré jo allà tot sol?
- Tranquil! Tot control·lat. Tenim un agent infiltrat a la favela. En Zé Pequenho. Un nano encantador. Amb aquest sí que no tinc cap problema, tu: li pago quatre duros -en negre, hehe- i no ve cada dos per tres parlant del refotut conveni col·lectiu! Un àngel!
- Welby, quants anys té, el nano aquest?
- Anys? No sé. I quina importància té això?. Anys? I perquè m'ho preguntes?
- Quants?
- Nou
- Nou anys!? Però això és explotació infantil! Que et fotran a la presó!
- Ni presó ni òsties, Marcus. Tot control·lat. Tinc subornada mitja polícia de Rio.
- Mare meua....
- En Zé Pequenho vindrà a buscar-te a la favela. No pateixis. El que no et puc dir és l'hora, saps?. El nano és complidor i tal, però el tema puntualitat no és el seu fort. Depèn molt de si està serè o no.
- Serè? Que beu, la criatura?
- No. Esnifa. Pegamento.
- Collons!
- Bé, tu t'amagues en algun racó o en alguna casa mentre esperes que vingui el nano. Has après una mica de portugués, oi?. Doncs això. T'amagues i ell vindrà a trobar-te.
- Com sabrà on sóc?
- Tothom sabrà on ets! hehehehe
- Joder.
- Quan arribi, et portarà a donar un tomb per la favela i t'oferirà la possibilitat d'anar plegats a les Semifinals del XIXè Campionat "Snif, snif, que se celebra justament avui. És maco de veure. I no et pensis, que està ben organitzat. Està patrocinat pel clan dels Imedio.
- Els Imedio...entenc.
- Sí, són una mena d'Olimpiades que fan amb els nens i nenes de la favela. Fliparàs, nen! hehehehe. I tranquil, que no fan control antidòping! hehehehe!
- No fa ni puta gràcia, Welby. No m'agrada.
- Collons, no volies un cosa diferent? Singular! I com dius que no t'agrada, si encara no coneixes el millor?
- El millor?
- Sí, la teva sortida de la favela en helicòpter, mentre la policia i els narcotraficants estan en plena guerra de granades, metralletes i bombes de fum. Una passada!
- No m'agrada. No ho vull saber.
- Tu t'ho perds. Però que sàpigues que la gent surt contenta.
- Ah, si?
- Sí. sí, t'ho prometo. Mira, l'últim client, un australià, com es deia...a veure, ah sí, aquí tinc el nom i l'adreça de quan vam enviar el ram de flors al velatori. Gulliver!. Quin nom, eh!. Gulliver! El paio s'ho va passar de mort, hehehe. Abans de palmar-la...es va desagnar, saps? l'helicòpter que l'havia de treure d'allà va ser abatut abans de tocar terra i vam haver d'enviar l'equip d'operacions especials...i és clar, van aribar molt tard i el nano ja havia perdut molta sang. Però, com et deia, el Gulliver aquest dels collons, mentre estava a l'hospital lluitant entre la vida i la mort, em va escriure un e-mail dient-me que havia estat l'experiència de la seva vida. Mira, si vols te'l llegeixo. Diu: benvulgut Sr.Welby,...
- Welby! No vull que em llegeixis el refotut e-mail dels pebrots. I no vull fer aquest Tour.
- No?
- No. Què més tens?
- Un moment.
Ara són els Cors de Nabuco els que apareixen com a fil musical. Em relaxo tararejant la música. Sento que l'Olinto es remou neguitós al sofà-llit, però dóna mitja volta i segueix roncant. La tele segueix especulant sobre la potència sexual de la Reina del Pop, capaç de fer saltar els ploms d'un país sencer.
- Escolta?
- Digues-me
- Mira, tinc una altra cosa per aquí, però, comparat amb l'altre, aquesta és per nenas.
- Què és?
- El Sergio...vull dir, la Jéssica, diu que està super bé.
- Ai, ai, ai
- Mira, és el Tour "Lambada Meticulosa". És maco de fer.
- No sona molt bé.
- Sí home, ja veuràs. A més, tu portes viatjant gaire bé cinc mesos i ja has vist de tot.
- Sorpren-me
- Es tracta de participar en la Marathon de la Lambada brasilera. Molta festa i molt bon rotllo.
- Aha, Està bé. Què més?
- Doncs això, que vas allà i et donen unes classes gratuïtes de lambada i et conviden a ballar i tota la pesca.
- Ah. Bueno.
- Te'l quedes?
- Què m'amagues, Welby?
- Res.
- Ho noto. M'amagues alguna cosa!
- Res...Alguns detalls menors...
- Menors? Explicame'ls.
- Mira, la lambada és organitzada per l'Associació de Trasvestits Viciosos de l'Estat de Mato Grosso. Els més viciosos del país.
- Segueix.
- Tu aniràs allà com a l'atracció principal de la festa. Tots aquells homenots vestits de princesa estaran esperant....a tu. Sempre és així: ells organitzen el ball i les classes i nosaltres, des de l'Agència, posem la mascota.
- Mascota?
- Bé, sí...ells li diuen així. Crec que és perquè el client, o sigui tu, passa de mans en mans i tothom l'abraça i li diu que l'estima molt l'acaricia.
- Collons!
- Sí, sí, els collons també. Tot. Es veu que t'acaricien per tot arreu. Què? Fa?
- No.
- Vaja. Tothom queda molt content. Mira, precisament el darrer client, un francès de la Bretanya...
- He dit que no. Què tens més?
- Com ets!
- Que tens més?
- Uf, així tan divertit com aquests dos tours que t'he ofert....no sé, no sé.
- Welby, no cal que sigui tan divertit. Amb una mica divertit, em conformo.
- D'acord, nano. Espera un segon.
La preciosa Obertura 1812 de Tchaikovski sona a l'altra banda del telèfon. Els canons russos fent fora les tropes napoleòniques retronen amb força sota la batuta de Von Karajan. Quan encara no han acabat de tronar, la veu histriònica del meu interlocutor els interromp.
- Està fotuda la cosa, Marcus.
- A veure, digues-me?
- Tot molt avorridot.
- T'escolto.
- Mira, tenim una passejada comentada pels darrers minuts en vida de l'Aryton Senna, amb un vídeo en tres dimensions de l'accident.
- Mola?
- Ta bé. Està ben parit, el simulacre. Es com si estiguessis a dins del fórmula 1 amb el què es va estavallar. És un bon muntatge...tot que prefereixo el de la favela..... Està bé. Acabes magullat i tot. És molt real.
- No cal. Què més tens?
- A veure. Tenim també en oferta un trajecte d'anada amb el DeLorean de l'empresa fins al 1889, directament a la Festa de Comiat dels Emperadors a l'Illa Fiscal. Ja saps, Pedro II, la tísica de la seva filla -la princesa-, nobles, militars i notaris.
- Només d'anada?
- Sí,...., deixa'm mirar. A veure...sí, pel que tu pagues, només t'entra l'anada al Passat, però no la tornada al Futur. Allà t'hauries d'espavilar...
- Ja, molt bonic!.
- Ei, que no és tan difícil. Trenques la línia espai-temps i tornes cap aquí...
- Complicat, Welby. Alguna cosa més?
- Coses menors. Un partit de futbol-platja amb el Romàrio i les seves quatre ex-dones; participar en un culebrot brasiler fent de minyona a l'estil Gracieta Moralesh; acompanyar el Lula a les seves classes de gramàtica bàsica brasilera i riure una estona d'ell.
- No sé...
- Segueixo. Ser adoptat per una família brasilera i assitir a un dinar familiar en un Rodizio amb avis, néts, tietes i cosins; tirar-se en paracaigudes sobre el Pao d'Açucar mentre filmen la teva cara d'escagarrinat i pengen el vídeo al Youtube,...
- El Rodizio.
- Què?
- El dinar amb una família brasilera amb tietes, cosins i néts.
- Això?
- Sí, què passa. Vull veure com viuen els brasilers...i em sembla una bona oportunitat d'experimentar-ho.
- Com vulguis. Segur que no vols agafar el Tour de la favela?
- Que no, de veritat. M'està bé aquest.
- Com vulguis. Ja té raó el Sergio..., vull dir, la Jéssica, que ets un soso.
- Estalvia't els comentaris, Welby. Vull aquest, i punt.
- Molt bé. Deixa'm veure. Ah, sí. Mira, amb aquesta "excursió" tens un pot de bicarbonat de regal. Ja saps, el Rodizio atipa molt....
- Quan comença?
- Tot just ara....
En Welby penja el telèfon i em deixa amb la paraula a la boca. En aquell instant entra l'Olinto, amb cara de son.
- Bom dia.
- Bom dia -li dic.
- M'acaben de trucar els meus pares - em diu amb lleganyes a la cara-. Anem a dinar al millor restaurant de Rodizio de Rio.
- Genial!
- Sí. I saps què?
- Sorpren-me - li dic aixecant una cella.
- S'han apuntat les meves tietes, els meus cosins i els meus dos nebots!
dimarts
Dia 142: Rio de Janeiro (2a part: Maracaná)
Maracaná és un temple. Maracaná és un mite. Maracaná és la ciutat d'Oz. Maracaná és la catedral, l'altar major, la basílica de Sant Pere dels seguidors d'aquesta religió anomenada futbol. Maracaná, Maracaná.
L'Ana Paula, el seu germà Marco i la seva amiga Giovanna són fanàtics del Vasco da Gama, uns dels equips de Rio de Janeiro que juguen la lliga brasilera. A Rio hi ha unes disputes futbolístiques apoteòsiques entre les torçidas del Flamengo, el Fluminense, el Botafogo i el Vasco de Gama. Aquests dies m'he empapat de cultura futbolística i he après a distingir els equips, les seves trajectòries i la seva idiosincràsia: el Flamengo és el club amb més seguidors del Brasil (35 milions de persones!), el Fluminense és el club més antic, i el Vasco de Gama és el club dels emigrants portuguesos i el seus descendents. Avui, el Vasco es juga el títol (de segona divisió) davant d'un equip mediocre: si guanya, serà campió. Maracaná estarà a reventar.
Quedem a les 20.30 davant de la porta principal, als peus de l'estàtua de Bellini. Aquests brasilers cada dia em sorprenen més. Potser els he jutjat malament: si són capaços d'esculpir una estàtua en honor al famós compositor italià a les portes de Maracaná, és que encara conserven un gust per la cultura clàssica i per les arts europees. Quan arribo allà, però, torno a la realitat: Bellini era el capità de la seleccao brasilera que va guanyar el Mundial del 70 (el Mundial de Pelè). Sembla que baixi d'Arbeca....
Els voltants de l'Estadi estan invadits per un exèrcit de brasilers esverats i espitats, cantant, ballant i cridant. Policies a cavall controlen la massa cridanera, plena de samarretes blanques i negres del Vasco, de banderes portugueses i de trompetes estridents. No és el mateix ambient familiar, pausat i tranquil de les immediacions del Camp Nou, un dia de partit.
Ens trobem tots cinc a la porta de l'Estadi i accedim a Maracaná. Ep, no només és gent jove i exhaltada, també hi ha famílies, alguna dona embarassada (ja ho sap el seu ginecòleg?) i algun turista nòrdic despistat. Maracaná em rep amb majestuositat. El primer que em sorprèn és el seu aspecte net, polit, nou: l'estadi és de propietat municipal i és utilitzat per tots els equips de la ciutat per jugar-hi la majoria dels partits, i és el Govern qui s'encarrega de mantenir-lo i de renovar-lo, amb èxit. Es veu molt més nou i molt menys rústic que el Camp del Barça.
Maracaná és un Estadi de forma rodona, absolutament esfèrica, que dóna una sensació d'amplitud bestial: només té dos graderies i, per tant, és molt més baix que els grans estadis europeus, però és ample, moooolt ample. Ostenta el rècord mundial d'espectadors en un partit de futbol, segons ens explica el Marco: 178.000 persones. Ara només hi caben 110.000 perquè han instal·lat cadires a tot el camp. Abans, quan només hi havia graderies, hi cabien 200.00o persones dempeus, algunes de les quals accedien al sotre de les tribunes i corrien amunt i avall amb perill evident de caure al buit...
Un cop trobem la boca que dóna accés a les nostres localitats, entrem a l'Arena. Quaranta mil persones ja estan a les graderies cridant, saltant, ballant i tocant tambors amb gust de samba. Tothom està dret, a les escales, als passadissos, sobre les boques d'entrada, sobre les cadires, aixecant els braços, onejant banderes, cantant fins a morir. No he vist mai res semblant. És al·lucinant. Pugem escales amunt mentre una bandera de 1000 metres quadrats ens cobreix completament, pintant la graderia amb els colors del Vasco de Gama. Sota la bandera gegant els crits ressonen amb més força: és l'escenari abans de la batalla. Cares pintades. Gent excitada. Cants de guerra i dances vora el foc. Afilen les armes. Resen a déus estranys. Es conjuren per la victòria. Salten tots a la vegada, com un sol home, conjurant esperits immortals. És la guerra.
El partit comença i la cridòria no para. No s'aturarà en cap moment, ni tan sols quan l'equip contrari marca el primer gol. 0-1. La cara dels nostres acompanyants és un poema (dec fer jo la mateixa cara quan veig un partit del Barça?). El partit es veu dempeus, prohibit seure. Banderes gegants onegen constantment i la torçida canta i canta. Arriba el descans i tant els jugadors com l'afició, descansen. Podem seure.
La segona part comença amb gran exitació. Penalty a favor del Vasco. La gent es torna boja, s'abracen, es fan petons (a mi no) i salten. Ei, que encara no han marcat, els intento explicar. No em senten. Gravo el penalty amb la meva càmara: no em vull perdre la celebració del gol. Xuta. El porter para la pilota. Maracaná calla, només un segon, només un instant. moment màgic: és un segon a càmara lenta. Cares de decepció. S'estiren els cabells. Hi ha un home gran que plora. Passat el disgust, Maracaná torna a explotar: Vasco! Vasco!
Només deu minuts després un jugador del Vasco entra a l'àrea i és caçat de nou per un defensa. Un altre penalty! La gent demana que el torni a llençar el mateix que l'ha fallat. Robeeeeeeeeeeerto!, Robeeeeeeeeeeeeerto! Gol!. 1-1. Una bogeria. Algú s'abraça a mi, però punxa. Vaja. La cridòria és espectacular i els tambors ressonen amb més força.
Tota la segona part és un anar i venir del Vasco buscant la victòria. A deu minuts del final, el Cel s'obre sobre Maracaná: el Vasco fa el 2-1. El títol és seu. La gent està feliç i canten i salten d'alegria fins que la festa s'acaba, mitja hora després de la finalització del partit. Roberto Dinamita, que va jugar (poc i malament) al Barça de Cruyff és el President del Vasco, i és vitorejat per la graderia. Quina bogeria.
Abandonem Maracaná esgotats però contents. Uns perquè el seu equip ha guanyat. Els altres, perquè hem trepitjat Maracaná i hem gaudit d'un espectacle únic. Obrigado.
L'Ana Paula, el seu germà Marco i la seva amiga Giovanna són fanàtics del Vasco da Gama, uns dels equips de Rio de Janeiro que juguen la lliga brasilera. A Rio hi ha unes disputes futbolístiques apoteòsiques entre les torçidas del Flamengo, el Fluminense, el Botafogo i el Vasco de Gama. Aquests dies m'he empapat de cultura futbolística i he après a distingir els equips, les seves trajectòries i la seva idiosincràsia: el Flamengo és el club amb més seguidors del Brasil (35 milions de persones!), el Fluminense és el club més antic, i el Vasco de Gama és el club dels emigrants portuguesos i el seus descendents. Avui, el Vasco es juga el títol (de segona divisió) davant d'un equip mediocre: si guanya, serà campió. Maracaná estarà a reventar.
Quedem a les 20.30 davant de la porta principal, als peus de l'estàtua de Bellini. Aquests brasilers cada dia em sorprenen més. Potser els he jutjat malament: si són capaços d'esculpir una estàtua en honor al famós compositor italià a les portes de Maracaná, és que encara conserven un gust per la cultura clàssica i per les arts europees. Quan arribo allà, però, torno a la realitat: Bellini era el capità de la seleccao brasilera que va guanyar el Mundial del 70 (el Mundial de Pelè). Sembla que baixi d'Arbeca....
Els voltants de l'Estadi estan invadits per un exèrcit de brasilers esverats i espitats, cantant, ballant i cridant. Policies a cavall controlen la massa cridanera, plena de samarretes blanques i negres del Vasco, de banderes portugueses i de trompetes estridents. No és el mateix ambient familiar, pausat i tranquil de les immediacions del Camp Nou, un dia de partit.
Ens trobem tots cinc a la porta de l'Estadi i accedim a Maracaná. Ep, no només és gent jove i exhaltada, també hi ha famílies, alguna dona embarassada (ja ho sap el seu ginecòleg?) i algun turista nòrdic despistat. Maracaná em rep amb majestuositat. El primer que em sorprèn és el seu aspecte net, polit, nou: l'estadi és de propietat municipal i és utilitzat per tots els equips de la ciutat per jugar-hi la majoria dels partits, i és el Govern qui s'encarrega de mantenir-lo i de renovar-lo, amb èxit. Es veu molt més nou i molt menys rústic que el Camp del Barça.
Maracaná és un Estadi de forma rodona, absolutament esfèrica, que dóna una sensació d'amplitud bestial: només té dos graderies i, per tant, és molt més baix que els grans estadis europeus, però és ample, moooolt ample. Ostenta el rècord mundial d'espectadors en un partit de futbol, segons ens explica el Marco: 178.000 persones. Ara només hi caben 110.000 perquè han instal·lat cadires a tot el camp. Abans, quan només hi havia graderies, hi cabien 200.00o persones dempeus, algunes de les quals accedien al sotre de les tribunes i corrien amunt i avall amb perill evident de caure al buit...
Un cop trobem la boca que dóna accés a les nostres localitats, entrem a l'Arena. Quaranta mil persones ja estan a les graderies cridant, saltant, ballant i tocant tambors amb gust de samba. Tothom està dret, a les escales, als passadissos, sobre les boques d'entrada, sobre les cadires, aixecant els braços, onejant banderes, cantant fins a morir. No he vist mai res semblant. És al·lucinant. Pugem escales amunt mentre una bandera de 1000 metres quadrats ens cobreix completament, pintant la graderia amb els colors del Vasco de Gama. Sota la bandera gegant els crits ressonen amb més força: és l'escenari abans de la batalla. Cares pintades. Gent excitada. Cants de guerra i dances vora el foc. Afilen les armes. Resen a déus estranys. Es conjuren per la victòria. Salten tots a la vegada, com un sol home, conjurant esperits immortals. És la guerra.
El partit comença i la cridòria no para. No s'aturarà en cap moment, ni tan sols quan l'equip contrari marca el primer gol. 0-1. La cara dels nostres acompanyants és un poema (dec fer jo la mateixa cara quan veig un partit del Barça?). El partit es veu dempeus, prohibit seure. Banderes gegants onegen constantment i la torçida canta i canta. Arriba el descans i tant els jugadors com l'afició, descansen. Podem seure.
La segona part comença amb gran exitació. Penalty a favor del Vasco. La gent es torna boja, s'abracen, es fan petons (a mi no) i salten. Ei, que encara no han marcat, els intento explicar. No em senten. Gravo el penalty amb la meva càmara: no em vull perdre la celebració del gol. Xuta. El porter para la pilota. Maracaná calla, només un segon, només un instant. moment màgic: és un segon a càmara lenta. Cares de decepció. S'estiren els cabells. Hi ha un home gran que plora. Passat el disgust, Maracaná torna a explotar: Vasco! Vasco!
Només deu minuts després un jugador del Vasco entra a l'àrea i és caçat de nou per un defensa. Un altre penalty! La gent demana que el torni a llençar el mateix que l'ha fallat. Robeeeeeeeeeeerto!, Robeeeeeeeeeeeeerto! Gol!. 1-1. Una bogeria. Algú s'abraça a mi, però punxa. Vaja. La cridòria és espectacular i els tambors ressonen amb més força.
Tota la segona part és un anar i venir del Vasco buscant la victòria. A deu minuts del final, el Cel s'obre sobre Maracaná: el Vasco fa el 2-1. El títol és seu. La gent està feliç i canten i salten d'alegria fins que la festa s'acaba, mitja hora després de la finalització del partit. Roberto Dinamita, que va jugar (poc i malament) al Barça de Cruyff és el President del Vasco, i és vitorejat per la graderia. Quina bogeria.
Abandonem Maracaná esgotats però contents. Uns perquè el seu equip ha guanyat. Els altres, perquè hem trepitjat Maracaná i hem gaudit d'un espectacle únic. Obrigado.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
