Dia 141: Rio de Janeiro

Diuen que els europeus que viatgen per Amèrica Llatina queden atrapats en la tela d'aranya de la parsimònia i del ritme cansat de les seves gents. Impossible d'escapar, italians, alemanys, finlandesos o catalans mouen frenèticament els seus braços i les seves cames durant les primeres hores, dies o setmanes (això depèn de cada un), en un intent desesperat per fugir de les seves urpes. Passat aquest lapse de temps i totalment esgotats per l'esforç, ho deixen corre. I és en aquell instant quan comencen a gaudir de veritat del país, de les gents i dels paisatges, que han estat creats per ser assoborits amb calma, sense pressa, sense estrés i amb molta improvisació.

Tot i això, avui he aconseguit dotar de cert ritme europeu la nostra visita a Rio, amb un resultat, deixeu-m'ho dir, més que satisfactori. El meu amfitrió brasiler, al final del dia, m'ha manifestat diverses vegades com d'increïble ha estat per ell el dia d'avui, en el qual hem fet tantes i tantes coses (en un sol dia!)...per, tot seguit, adormir-se profundament i sobtada com un nen petit, completament esgotat.

I no us penseu que el dia ha estat res de l'altre dijous. Per començar, ens hem llevat tardet, sense presses. Un reportatge a la televisió sobre motos ha despertat del son més profund l'Olinto i, d'aquesta manera, hem pogut iniciar el dia a una hora raonable. Que qui ha encès la tele? Ningú. La tele ha estat en marxa tota la nit, com cada dia, emetent un run-run perpètuo: sí, l'Olinto dorm al sofà-llit del menjador amb la TV encesa tota la nit (no comment).

Hem sortit al carrer i hem anat cap al centre històric, direcció a la Praça 15 de noviembre, que commemora el dia de la proclamació de la República. Quan hem baixat de l'autobús, una pluja tropical ens ha escupit un exèrcit de gotes gruixudes i mullades. Davant d'aquella aigua primaveral, hem canviat l'ordre de la nostra visita i hem decidit entrar al Museu Històric Nacional en primer lloc. L'Olinto es queixa amargament que a la majoria dels brasilers no els interessa la cultura ni la història del seu propi país, que no llegeixen i que només consumeixen futebol, carnaval i festa. Veient l'aspecte desolat del magnífic Museu, te n'adones que té raó: pel que em diu, els governants estan molt interessats en que tot continuï així, entusiastes de la vella teoria del Pan & Circo.

El Museu està molt ben parit i molt documentat...tot i que no està acabat. Reformat el 2006 i organitzat en cinc grans sales (1.Pobladors originaris; 2. Conquesta portuguesa i colònia; 3. Regne de Brasil; 4. Emperadors i 5. El Brasil republicà), només les dues primeres són visitables. Diuen que obriran la resta el 2010. Tot i així, val la pena la visita. Muito bonito.

Sortint del Museu i sense dinar, anem disparats cap a l'Ilha Fiscal, una illa enclavada al bell mig de la badia de Guaranà que era utilitzada com a lloc de control de les mercaderies navals, una espècie d'aduana. El lloc no tindria més interès si no fos per la seva posició espectacular al mig del mar i de la badia de Rio -amb vistes del Pao d'Açucar, el Corcovado, les platges de Flamengo i Botofogo i el litoral del centre històric-, i per la peculiaritat del seu edifici, un castell neogòtic de punxes allargades i de salons ovals. Allà els emperadors celebraren festes i convits, i justament en aquesta illa es reuniren per darrer cop tota la hight society del Brasil (nobles, aristòcrates, militars, ambaixadors, actors, senadors, polítics, periodistes...) abans de la proclamació de la República: corria l'any 1889. L'episodi és conegut en els llibres d'història del Brasil com El Darrer Sopar de l'Imperi. M'ha agradat.

Sortim de l'Ilha Fiscal a les cinc de la tarda. És cert, no hem dinat encara. I no dinarem. L'arròs ja està cubat. Només posar un peu a terra ferma, aixequem el cap i veiem la figura imponent del Corcovado, el gran Sant Crist de braços oberts, que ens saluda des de lluny: el núvol ha marxat!
- Toca córrer, Olinto
- Però...

L'agafo de la màniga i comencem a caminar de pressa. Pregunto quin autobús va al Corcovado mentre ell truca per saber quan puja el darrer trenet fins al cim. Perfecte!, encara manca una hora pel darrer tren. Trobem la parada de l'autobús en un pas soterrat del centre de Rio. L'autobús tarda 15 minuts. Hi pugem i li diem al conductor que segueixi l'estela del Crist, a tota màquina. Creuem mitja ciutat en mitja hora i arribem quan manquen tres minuts perquè surti el tren de les 17.30. Però tranquils: si el perdem, ens han informat que encara hi ha un a les 18.00 hores. Quan arribem a la guixeta però, una morena avorrida i amb cara de son ens diu que no, que ja han tancat, que feia mal temps i que el tren de les 17.00 ha estat l'últim.
- Podeu tornar demà. Obrim a les 8.30 - diu amb molta calma
- Però si ens heu dit per telèfon que fins a les sis de la tarda hi havia servei?
- No sé.
- Tu no ho saps, però jo sí que ho sé. Acabem de trucar!
- No sé.
- I a més, no hi ha núvols, no fa mal temps!
- No sé.
- Com és que s'ha acabat el servei abans d'hora?
- No sé
- Collons!
- No sé

Esforç inútil. Capcots i entresuats, donem mitja volta.
Al final del caminet que mena al carrer, hi ha una munió de gent. Un carioca calv i amb cara de fenici està informant a crits que ell té una furgoneta per portar a qui vulgui (i pagui) a dalt de la muntanya del Corcovado. És només un euro més car que el tren oficial. Què fem?

En aquests moments va molt bé anar amb un autòcton que coneix molt millor que tu els perills potencials del país i de les seves gents. L'Olinto mira el paio de dalt a baix i diu: tudo bem . Acceptem, no hi ha perill. Juntament amb nosaltres puja una parella amb un nadó i dos noies franceses. Tot sortirà bé. Ens durà fins a dalt del cim i ens tornarà a recollir, ja fosc, en el punt acordat. El pare de la criatura, brasiler, ens explicarà més tard que el carioca-conductor-de-furgonetes-pirata li havia promès que ens vindria a recollir a l'hora convinguda...perquè portaven un nadó. I si no hagués vingut cap nadó amb nosaltres? La pregunta queda sense resposta. I no vull pensar-hi més, d'acord?

Iniciem el camí cap al Corcovado circulant per una carretera de curves i selva, esquivant favelas i ciclistes que baixen a tota llet a lloms de bicicletes sense frens. Fem una primera parada abans d'arribar: és el mirador que ofereix la vista de Rio de Janeiro més espectacular que hem vist fins ara. Des d'una muntanya alta, la badia de Rio es mostra espectacular davant nostre, amb l'emblemàtica figura del Pao d'Açucar a la seva dreta, dromedari de doble gepa que eleva a mite la vista de la ciutat. Això és Rio! Des d'allà també, però en direcció contrària, s'observa a dalt de la muntanya la silueta fantasmagòrica del Crist Redemptor, envoltat de núvols i boira que esborronen el seu somriure plàcid i la seva figura graciosa i amistosa, tornat-lo amenaçador. Quina por.

La furgoneta fa els darrers kilòmetres d'ascensió i arribem a dalt. Un cop allà, el vent que bufa fort porta amunt i avall els núvols, permetent fotografiar el Gran Crist mil i un cops i gaudir de les vistes kilomètriques de tota la ciutat. Fa fred allà dalt, però tenim l'ànima calenta amb l'emoció del moment. És una de les meravalles del món, i allà està, davant nostre, amb els braços oberts, abraçant el món nit i dia (Bé, hem de dir als que no heu estat allà que, aproximadament cada vint minuts, el nano descansa i abaixa els braços, es pren uns cereals o un plàtan per agafar forces, i deixa que un equip de maquilladors i estilistes li aixuguin el front amb una tovallola humida, li repinten els contorns dels ulls i li treguin la pols. Òbviament, durants aquells instants està prohibit fer fotos, sota pena de presó de per vida).

A poc a poc es fa fosc. L'estàtua Cristiana s'il·lumina tènuement i la ciutat pren exemple, encenent les seves llums. Aquell homenot de braços en creu i mirada angelical impressiona, de tan a prop: et mira, t'observa i sembla que et pugui llegir el pensament. Cap a les set de la tarda, i durant una pausa per descansar, ens convida a marxar, que té son i està cansat. Li fem cas i baixem de la muntanya on, com ja he explicat, ens espera el nostre guia.

El dia es completa amb un sopar en una pizzeria (us imagineu quina gana tenia?), amb l'Olinto, el seu cosí Roberto i la seva nòvia Ana Paula. Són molt bona gent i em tenen preparat una sessió intensiva de portugués, ja que el sopar es desenvolupa amb la llengua de Saramago sobre la taula (dit en sentit metafòric, és clar). Ell és un capità de la marina enrolat en els cossos d'operacions especials (d'aquests que escalen muntanyes, salten en paracaigudes, se submergeixen en l'Amazones i fan colònies solitàries a la selva menjant cucs, aranyes i sargantes). Ella treballa d'administrativa i parla un portugués més entenedor, ja que el seu pare és portugués. El sopar és boníssim i el lloc és autèntic: una carpa plena de xiringuitos cariocas on la gent de Rio passa els capvespres conversant, bebent, menjant i mirant-se mútuament.

Com a postres d'un dia (i d'un post) esgotador, pizza dolça de bananes, canela i xocolata, especialitat brasilera. Mmmmm.