Dia 133: New York

M'he despertat encara amb els ecos de Broadway al cap. La partitura del gran Bob Fosse em punxava les neurones i unes quantes semifuses estaven encara escampades pel coixí. He recollit els pentagrames de Chicago de la meva memòria i els he guardat al calaix dels records, una caixeta de música que, quan s'obre, entona melodies del passat.

Hem sortit al carrer i hem vist caure, de nou, el dòlar. El pobre està fet un cromo: no fa res més que caure dia rere dia. Acabarà malament, aquest nano. Poca resistència. I poc seny: últimament, estant tan malament com està l'Economia, se l'ha vist acompanyat d'en Rompetechos, aquell afable senyor de Cuenca, d'ulleres gruixudes i calva pretoriana que confonia "Patos & Sandias" amb "Platos del Día", fotent-se unes nates espectaculars. L'hauríeu de veure com va pel carrer, el pobre dòlar: camina amb passets lents i insegurs, agafant-se als fanals i als carretons dels Hot Dogs, com una vella xiruca que no s'aguanta els pets. Vesteix gavardina fosca i ulleres de sol, va tapat amb un barret d'ala ampla i porta bigoti postís per evitar que la gent el reconegui pel carrer...però tot i així, sempre hi ha algú que s'hi fixa i li diu, collons dòlar, que baix que has caigut!; o un altre que l'insulta i crida ben alt quina vergonya!; o un tercer que aixeca la veu per dir mireu!, aquí ve el dòlar, arrosegant-se com un gos. Passa molta vergonya i la seva autoestima està pels terres...fins i tot els nens del Bronx el persegueixen i li tiren pedres i se n'enfoten d'ell. Deprimit i depreciat, vagareja com un ànima en pena, caminant amb dificultats. I no hi ha dia que no caigui i es foti de lloros. Pobret.

De camí als grans magatzems del Lower Manhattan n'hem recollit uns quants del terra i hem abusat d'ells: eps! que està permès! Els europeus d'Europa tenim dret a abusar físicament i mentalment del pobre dòlar, sense que les autoritats competents moguin un dit per evitar-ho. Davant d'aquesta tesitura, hem atracat alguna botiga de moda amb feixos de dòlars devaluats a les butxaques i n'hem sortit indemnes. Que duri.

Passat el punt del migdia hem dinat al Pier 17 de New York, el Maremàgnum de la Gran Ciutat, a tocar del pont de Brooklyn. El dinar ha estat correcte, el servei eficient i les postres molt dolces. A l'hora de demanar el compte, la cambrera ens ha dit que no tenia àvia i que la seva diligent feina de portar els plats a taula, endur-se els bruts a la cuina i servir un parel de cops l'aigua en un got llarg havia estat espectacular, increïble, espeterrant i que, per tant, tenia clar que es mereixia un 20% de propina. La quantitat estava carregada al compte sota el concepte de Gratuity, sumat, arrodonit i embolicat pel turista de torn. Amèrica, què hi farem! Crec que quan torni a treballar passaré una minuta extra cada mes al Departament de Nòmines sota el nom de Gratuity i faré que em paguin un 20% més per la meva cara-bonita (i dura).

Oblidat l'incident diplomàtic amb la millor cambrera del món i part de l'univers, hem dirigit les nostres passes cap al sostre de la ciutat, cap al cim estelar de New York: l'Empire State Building. L'edifici llarguíssim se sosté sobre els hombros d'un vestíbul preciós de marbres foscos i brillants, un espai senyorial i distingit. L'ascensor és un coet interespacial que et porta a una altra dimensió: el pis 86. Des d'allà, pots veure tot Manhattan, part de Brooklyn i de Queens i un trosset d'Staten Island. No hi ha vista que superi el panorama de 360 graus de la mítica torre de la 34st amb la 5ena Av.

Quan hi hem arribat, la llum del dia s'estava acomiadant a la porta: tenia una xerrera important i no acabava d'anar-se'n, com aquelles visites que no marxen mai per més que les arraconis al rebedor de casa entre el penjarobes i el moble baix amb la correspondència, encara per obrir. La seva presència ha servit per ser conscients de la magnitud i de l'esplendor de la ciutat i dels seus límits. Quan la llum ha marxat, Manhattan ha encès els milions de fanalets que caracteritzen la seva imponent estampa: ha esta aleshores quan New York ens ha mostrat el camí dels somnis, el trencall que condueix directament al Cel dels impossibles. La terrassa de l'Empire State Building és una postal impossible d'igualar, perquè els impossibles no poden volar tan alt: com un ocell, com un avió, com un somni, et pots deixar anar i sobrevolar la ciutat sense por, sense temor, ple de vida.

Quan marxàvem hem vist com una gavardina fosca,un barret d'ala ampla i un bigoti postís corria escales a munt amb intencions suïcides. Darrere d'ell, per impedir-ho, corria també el secretari d'Estat del Tresor Americà i un jove becari amb un bisturí. No sabem pas si l'hauran enganxat. Si el dòlar cau (o es llença) des del pis 86 de l'Empire State Building ja poden recollir els bocins del país amb una aspiradora.