Dia 143: Rio de Janeiro (1a part: la trucada)

Dissabte. Darrer dia a Rio de Janeiro. Em desperto amb ganes d'aprofitar-lo al màxim: no se sap quan tindré l'oportunitat de tornar a la capital carioca.

L'Olinto dorm com un tronc mentre la tele -encesa- parla sobre la més que probable relació entre l'apagada general que va patir el país dimarts passat i l'arribada de Madonna a Rio, aquell mateix dia. Mentre els brasilers estan pendents de tan interessant notícia i el meu amfitrió ronca sorollosament, decideixo que el meu darrer dia ha de ser especial. Rellegeixo una revista turística, miro el mapa i consulto a internet. Pèrò no em decideixo, tot sembla massa convencional. No sé. Potser ha arribat el moment de fer servir el comodí de la trucada.

Ring. Ring
- Agència de Viatges Mondo-Rotondo, el meu nom és Jéssica, tot i que el meu pare segueix dient-me Sergio, en què puc ajudar-lo?
- Jéssica, hola, sóc jo.
-Marcus! Quina alegria!
- Està el jefe?
- Sí, però està reunit. Com estàs, preciositat? Fa dies que no sabem res de tu. Encara duus aquella barba tan sexi?
- Jéssica, t'he dit mil cops que no em diguis preciositat...i sí, duc la barba sexi...més o menys com la teva quan et lleves al matí.
- Això ha esta un cop baix.
- Perdona Jéssica, no ho tornaré a dir.
- Es que sempre estàs igual, Marcus. Ja n'estic farta....Saps què? El mes que ve m'opero.
- Ja....això dius des de fa un any.
- No. Que sí, que ara va de debò. Ja tinc hora al doctor Fesubé. És el millor.
- Me n'alegro. De veritat. Segur que et deixa com nova. Encara està reunit, en Welby?
- Sí. Vull dir, no. Ja ha acabat. Li estaven fent les ungles.
- Me'l pots passar? Gràcies. Una abraçada
- Uix, nen, que soso que ets. Una abraçada, una abraçada...estos catalanes! Qué paciencia, Dios mío, qué paciencia!. Te'l passo, preciositat.
- T'he dit que no hem ....
- Sí? Qui és? Ets tu, Marcus?
- Eh...ah, sí, Welby, que tal? com va tot?
- Això tu, malparit!, encara fotent el bandarra per aquells móns de Déu, eh?.
- Sí, això sembla. Tot bé pel moment.
- I què les caipirinhes?, hehehehe,...tu ja m'entens!
- Les caiprinhes, molt bones. Eh!, escolta, que no tinc molt de temps, que el reportatge de la Madonna està a punt d'acabar?
- La Madonna? Què dius? Estàs amb la Madonna? Fill de la gran puta, però estàs fet lo puto crack!, nen...
- Que no, Welby, que no. Deixa-ho estar. Anem al gra.
- Tu diràs.
- Welby, fins al moment tot ha sortit molt bé. Ho heu organitzat tot de conya.
- És que ho dubtaves?, hehehe.
- No, no. No és això. Saps, tothom es creu que ho he organitzat jo solet, aquest tinglado, i ja em va bé que s'ho creguin. `
- Cap problema. La nostra discreció entra dins del preu.
- Perfecte. I si no recordo malament, tinc dret al "Comodí de la trucada" per gaudir d'un extra gratuït, no?. Ja saps, sóc jurista i em llegeixo la lletra petita dels contractes....
- Ah!, cabronàs, t'has llegit la lletra petita! hehehe...sabia que ho faries!
- Hi tinc dret.
- I tant!. Quin servei extra vols?
- Mira, avui és el meu darrer dia a Rio. Busca'm alguna cosa diferent per fer. No sé, alguna activitat singular. Dona'm un ventall d'alternatives i en trio una. D'acord?
- Al Brasil? Activitat singular? Per avui mateix?
- Sí, per avui mateix.
- Nano, truques molt just...
- Sí, ho sé, però hi tinc dret.
- Que sí home, que sí. Dona'm dos minuts
- O.K.

L'àrea més famosa de Die Fliedermaus, de Johann Strauss, sona com a fil musical a l'atra banda del telèfon. Espero pacientment assegut al llit, amb la porta tancada de l'habitació per no despertar ningú.

- Allò? Estàs encara aquí?
- Sí, aquí estic.
- Mira...a veure, sí. Un moment....sí, aquí ho tinc. A veure. Em sents?
- Sí, perfectament.
- Mira nano, no hi ha massa cosa. M'avises amb poc temps. Si m'ho haguessis dit la setmana passada t'hagués preparat una festa de samba amb el Ronaldo ballant i el Ronaldinho tocant els tambors. Però ja està ple.
- Vaja. Què et queda.
- Aviam. Et puc oferir un tour molt guapo. Encara tinc un parell de places. Es diu "Favela's & Pegamento Tour". El tinc en oferta. Si l'agafas, tens de regal un vale per una sessió en una clínica de desintoxicació.
- Collons, no sona molt bé, no?
- Què va, què va. És divertidíssim....si surts en vida, hehehehe. Mira, et recollim en cotxe d'aquí una hora per casa l'Olinto i vas directe a la Favela Rocinho, bastant a prop d'Ipanema. És guai perquè pujaràs sense autorització dels capos, i segurament et dispararan.
- Com dius?
- Sí, amb metralletes! hehehehe. Però tranquil, home, que el cotxe està blindat. Què dic blindat!?, Súper-blindat!!!
- Segueix.
- Quan arribis a dalt de tot, el xofer et deixarà allà tirat. Sol.
- Sol?
- Ja saps com són aquests paios, els xofers: uns cagats! Que si el conveni col·lectiu diu que no poden fer activitats perilloses, que si tal, que si Pascual. Martingalas! Total, que per llei o per conveni o per com es digui, no poden baixar del cotxe i acompanyar-te per la favela.
- Ja. I que se suposa que faré jo allà tot sol?
- Tranquil! Tot control·lat. Tenim un agent infiltrat a la favela. En Zé Pequenho. Un nano encantador. Amb aquest sí que no tinc cap problema, tu: li pago quatre duros -en negre, hehe- i no ve cada dos per tres parlant del refotut conveni col·lectiu! Un àngel!
- Welby, quants anys té, el nano aquest?
- Anys? No sé. I quina importància té això?. Anys? I perquè m'ho preguntes?
- Quants?
- Nou
- Nou anys!? Però això és explotació infantil! Que et fotran a la presó!
- Ni presó ni òsties, Marcus. Tot control·lat. Tinc subornada mitja polícia de Rio.
- Mare meua....
- En Zé Pequenho vindrà a buscar-te a la favela. No pateixis. El que no et puc dir és l'hora, saps?. El nano és complidor i tal, però el tema puntualitat no és el seu fort. Depèn molt de si està serè o no.
- Serè? Que beu, la criatura?
- No. Esnifa. Pegamento.
- Collons!
- Bé, tu t'amagues en algun racó o en alguna casa mentre esperes que vingui el nano. Has après una mica de portugués, oi?. Doncs això. T'amagues i ell vindrà a trobar-te.
- Com sabrà on sóc?
- Tothom sabrà on ets! hehehehe
- Joder.
- Quan arribi, et portarà a donar un tomb per la favela i t'oferirà la possibilitat d'anar plegats a les Semifinals del XIXè Campionat "Snif, snif, que se celebra justament avui. És maco de veure. I no et pensis, que està ben organitzat. Està patrocinat pel clan dels Imedio.
- Els Imedio...entenc.
- Sí, són una mena d'Olimpiades que fan amb els nens i nenes de la favela. Fliparàs, nen! hehehehe. I tranquil, que no fan control antidòping! hehehehe!
- No fa ni puta gràcia, Welby. No m'agrada.
- Collons, no volies un cosa diferent? Singular! I com dius que no t'agrada, si encara no coneixes el millor?
- El millor?
- Sí, la teva sortida de la favela en helicòpter, mentre la policia i els narcotraficants estan en plena guerra de granades, metralletes i bombes de fum. Una passada!
- No m'agrada. No ho vull saber.
- Tu t'ho perds. Però que sàpigues que la gent surt contenta.
- Ah, si?
- Sí. sí, t'ho prometo. Mira, l'últim client, un australià, com es deia...a veure, ah sí, aquí tinc el nom i l'adreça de quan vam enviar el ram de flors al velatori. Gulliver!. Quin nom, eh!. Gulliver! El paio s'ho va passar de mort, hehehe. Abans de palmar-la...es va desagnar, saps? l'helicòpter que l'havia de treure d'allà va ser abatut abans de tocar terra i vam haver d'enviar l'equip d'operacions especials...i és clar, van aribar molt tard i el nano ja havia perdut molta sang. Però, com et deia, el Gulliver aquest dels collons, mentre estava a l'hospital lluitant entre la vida i la mort, em va escriure un e-mail dient-me que havia estat l'experiència de la seva vida. Mira, si vols te'l llegeixo. Diu: benvulgut Sr.Welby,...
- Welby! No vull que em llegeixis el refotut e-mail dels pebrots. I no vull fer aquest Tour.
- No?
- No. Què més tens?
- Un moment.

Ara són els Cors de Nabuco els que apareixen com a fil musical. Em relaxo tararejant la música. Sento que l'Olinto es remou neguitós al sofà-llit, però dóna mitja volta i segueix roncant. La tele segueix especulant sobre la potència sexual de la Reina del Pop, capaç de fer saltar els ploms d'un país sencer.

- Escolta?
- Digues-me
- Mira, tinc una altra cosa per aquí, però, comparat amb l'altre, aquesta és per nenas.
- Què és?
- El Sergio...vull dir, la Jéssica, diu que està super bé.
- Ai, ai, ai
- Mira, és el Tour "Lambada Meticulosa". És maco de fer.
- No sona molt bé.
- Sí home, ja veuràs. A més, tu portes viatjant gaire bé cinc mesos i ja has vist de tot.
- Sorpren-me
- Es tracta de participar en la Marathon de la Lambada brasilera. Molta festa i molt bon rotllo.
- Aha, Està bé. Què més?
- Doncs això, que vas allà i et donen unes classes gratuïtes de lambada i et conviden a ballar i tota la pesca.
- Ah. Bueno.
- Te'l quedes?
- Què m'amagues, Welby?
- Res.
- Ho noto. M'amagues alguna cosa!
- Res...Alguns detalls menors...
- Menors? Explicame'ls.
- Mira, la lambada és organitzada per l'Associació de Trasvestits Viciosos de l'Estat de Mato Grosso. Els més viciosos del país.
- Segueix.
- Tu aniràs allà com a l'atracció principal de la festa. Tots aquells homenots vestits de princesa estaran esperant....a tu. Sempre és així: ells organitzen el ball i les classes i nosaltres, des de l'Agència, posem la mascota.
- Mascota?
- Bé, sí...ells li diuen així. Crec que és perquè el client, o sigui tu, passa de mans en mans i tothom l'abraça i li diu que l'estima molt l'acaricia.
- Collons!
- Sí, sí, els collons també. Tot. Es veu que t'acaricien per tot arreu. Què? Fa?
- No.
- Vaja. Tothom queda molt content. Mira, precisament el darrer client, un francès de la Bretanya...
- He dit que no. Què tens més?
- Com ets!
- Que tens més?
- Uf, així tan divertit com aquests dos tours que t'he ofert....no sé, no sé.
- Welby, no cal que sigui tan divertit. Amb una mica divertit, em conformo.
- D'acord, nano. Espera un segon.

La preciosa Obertura 1812 de Tchaikovski sona a l'altra banda del telèfon. Els canons russos fent fora les tropes napoleòniques retronen amb força sota la batuta de Von Karajan. Quan encara no han acabat de tronar, la veu histriònica del meu interlocutor els interromp.

- Està fotuda la cosa, Marcus.
- A veure, digues-me?
- Tot molt avorridot.
- T'escolto.
- Mira, tenim una passejada comentada pels darrers minuts en vida de l'Aryton Senna, amb un vídeo en tres dimensions de l'accident.
- Mola?
- Ta bé. Està ben parit, el simulacre. Es com si estiguessis a dins del fórmula 1 amb el què es va estavallar. És un bon muntatge...tot que prefereixo el de la favela..... Està bé. Acabes magullat i tot. És molt real.
- No cal. Què més tens?
- A veure. Tenim també en oferta un trajecte d'anada amb el DeLorean de l'empresa fins al 1889, directament a la Festa de Comiat dels Emperadors a l'Illa Fiscal. Ja saps, Pedro II, la tísica de la seva filla -la princesa-, nobles, militars i notaris.
- Només d'anada?
- Sí,...., deixa'm mirar. A veure...sí, pel que tu pagues, només t'entra l'anada al Passat, però no la tornada al Futur. Allà t'hauries d'espavilar...
- Ja, molt bonic!.
- Ei, que no és tan difícil. Trenques la línia espai-temps i tornes cap aquí...
- Complicat, Welby. Alguna cosa més?
- Coses menors. Un partit de futbol-platja amb el Romàrio i les seves quatre ex-dones; participar en un culebrot brasiler fent de minyona a l'estil Gracieta Moralesh; acompanyar el Lula a les seves classes de gramàtica bàsica brasilera i riure una estona d'ell.
- No sé...
- Segueixo. Ser adoptat per una família brasilera i assitir a un dinar familiar en un Rodizio amb avis, néts, tietes i cosins; tirar-se en paracaigudes sobre el Pao d'Açucar mentre filmen la teva cara d'escagarrinat i pengen el vídeo al Youtube,...
- El Rodizio.
- Què?
- El dinar amb una família brasilera amb tietes, cosins i néts.
- Això?
- Sí, què passa. Vull veure com viuen els brasilers...i em sembla una bona oportunitat d'experimentar-ho.
- Com vulguis. Segur que no vols agafar el Tour de la favela?
- Que no, de veritat. M'està bé aquest.
- Com vulguis. Ja té raó el Sergio..., vull dir, la Jéssica, que ets un soso.
- Estalvia't els comentaris, Welby. Vull aquest, i punt.
- Molt bé. Deixa'm veure. Ah, sí. Mira, amb aquesta "excursió" tens un pot de bicarbonat de regal. Ja saps, el Rodizio atipa molt....
- Quan comença?
- Tot just ara....

En Welby penja el telèfon i em deixa amb la paraula a la boca. En aquell instant entra l'Olinto, amb cara de son.
- Bom dia.
- Bom dia -li dic.
- M'acaben de trucar els meus pares - em diu amb lleganyes a la cara-. Anem a dinar al millor restaurant de Rodizio de Rio.
- Genial!
- Sí. I saps què?
- Sorpren-me - li dic aixecant una cella.
- S'han apuntat les meves tietes, els meus cosins i els meus dos nebots!