Dia 142: Rio de Janeiro (2a part: Maracaná)

Maracaná és un temple. Maracaná és un mite. Maracaná és la ciutat d'Oz. Maracaná és la catedral, l'altar major, la basílica de Sant Pere dels seguidors d'aquesta religió anomenada futbol. Maracaná, Maracaná.

L'Ana Paula, el seu germà Marco i la seva amiga Giovanna són fanàtics del Vasco da Gama, uns dels equips de Rio de Janeiro que juguen la lliga brasilera. A Rio hi ha unes disputes futbolístiques apoteòsiques entre les torçidas del Flamengo, el Fluminense, el Botafogo i el Vasco de Gama. Aquests dies m'he empapat de cultura futbolística i he après a distingir els equips, les seves trajectòries i la seva idiosincràsia: el Flamengo és el club amb més seguidors del Brasil (35 milions de persones!), el Fluminense és el club més antic, i el Vasco de Gama és el club dels emigrants portuguesos i el seus descendents. Avui, el Vasco es juga el títol (de segona divisió) davant d'un equip mediocre: si guanya, serà campió. Maracaná estarà a reventar.

Quedem a les 20.30 davant de la porta principal, als peus de l'estàtua de Bellini. Aquests brasilers cada dia em sorprenen més. Potser els he jutjat malament: si són capaços d'esculpir una estàtua en honor al famós compositor italià a les portes de Maracaná, és que encara conserven un gust per la cultura clàssica i per les arts europees. Quan arribo allà, però, torno a la realitat: Bellini era el capità de la seleccao brasilera que va guanyar el Mundial del 70 (el Mundial de Pelè). Sembla que baixi d'Arbeca....

Els voltants de l'Estadi estan invadits per un exèrcit de brasilers esverats i espitats, cantant, ballant i cridant. Policies a cavall controlen la massa cridanera, plena de samarretes blanques i negres del Vasco, de banderes portugueses i de trompetes estridents. No és el mateix ambient familiar, pausat i tranquil de les immediacions del Camp Nou, un dia de partit.

Ens trobem tots cinc a la porta de l'Estadi i accedim a Maracaná. Ep, no només és gent jove i exhaltada, també hi ha famílies, alguna dona embarassada (ja ho sap el seu ginecòleg?) i algun turista nòrdic despistat. Maracaná em rep amb majestuositat. El primer que em sorprèn és el seu aspecte net, polit, nou: l'estadi és de propietat municipal i és utilitzat per tots els equips de la ciutat per jugar-hi la majoria dels partits, i és el Govern qui s'encarrega de mantenir-lo i de renovar-lo, amb èxit. Es veu molt més nou i molt menys rústic que el Camp del Barça.

Maracaná és un Estadi de forma rodona, absolutament esfèrica, que dóna una sensació d'amplitud bestial: només té dos graderies i, per tant, és molt més baix que els grans estadis europeus, però és ample, moooolt ample. Ostenta el rècord mundial d'espectadors en un partit de futbol, segons ens explica el Marco: 178.000 persones. Ara només hi caben 110.000 perquè han instal·lat cadires a tot el camp. Abans, quan només hi havia graderies, hi cabien 200.00o persones dempeus, algunes de les quals accedien al sotre de les tribunes i corrien amunt i avall amb perill evident de caure al buit...

Un cop trobem la boca que dóna accés a les nostres localitats, entrem a l'Arena. Quaranta mil persones ja estan a les graderies cridant, saltant, ballant i tocant tambors amb gust de samba. Tothom està dret, a les escales, als passadissos, sobre les boques d'entrada, sobre les cadires, aixecant els braços, onejant banderes, cantant fins a morir. No he vist mai res semblant. És al·lucinant. Pugem escales amunt mentre una bandera de 1000 metres quadrats ens cobreix completament, pintant la graderia amb els colors del Vasco de Gama. Sota la bandera gegant els crits ressonen amb més força: és l'escenari abans de la batalla. Cares pintades. Gent excitada. Cants de guerra i dances vora el foc. Afilen les armes. Resen a déus estranys. Es conjuren per la victòria. Salten tots a la vegada, com un sol home, conjurant esperits immortals. És la guerra.

El partit comença i la cridòria no para. No s'aturarà en cap moment, ni tan sols quan l'equip contrari marca el primer gol. 0-1. La cara dels nostres acompanyants és un poema (dec fer jo la mateixa cara quan veig un partit del Barça?). El partit es veu dempeus, prohibit seure. Banderes gegants onegen constantment i la torçida canta i canta. Arriba el descans i tant els jugadors com l'afició, descansen. Podem seure.

La segona part comença amb gran exitació. Penalty a favor del Vasco. La gent es torna boja, s'abracen, es fan petons (a mi no) i salten. Ei, que encara no han marcat, els intento explicar. No em senten. Gravo el penalty amb la meva càmara: no em vull perdre la celebració del gol. Xuta. El porter para la pilota. Maracaná calla, només un segon, només un instant. moment màgic: és un segon a càmara lenta. Cares de decepció. S'estiren els cabells. Hi ha un home gran que plora. Passat el disgust, Maracaná torna a explotar: Vasco! Vasco!

Només deu minuts després un jugador del Vasco entra a l'àrea i és caçat de nou per un defensa. Un altre penalty! La gent demana que el torni a llençar el mateix que l'ha fallat. Robeeeeeeeeeeerto!, Robeeeeeeeeeeeeerto! Gol!. 1-1. Una bogeria. Algú s'abraça a mi, però punxa. Vaja. La cridòria és espectacular i els tambors ressonen amb més força.

Tota la segona part és un anar i venir del Vasco buscant la victòria. A deu minuts del final, el Cel s'obre sobre Maracaná: el Vasco fa el 2-1. El títol és seu. La gent està feliç i canten i salten d'alegria fins que la festa s'acaba, mitja hora després de la finalització del partit. Roberto Dinamita, que va jugar (poc i malament) al Barça de Cruyff és el President del Vasco, i és vitorejat per la graderia. Quina bogeria.

Abandonem Maracaná esgotats però contents. Uns perquè el seu equip ha guanyat. Els altres, perquè hem trepitjat Maracaná i hem gaudit d'un espectacle únic. Obrigado.