Dia 151: Salvador de Bahia

La meva vessant més social encara està per arribar a Salvador de Bahia, ja que no serà fins demà que em pujaré al tren d'una petita ONU itinerant fent turisme pels contorns de la ciutat. Avui però, encaro el meu segon dia a Salvador amb la companyia de la sol·litud, l'únic company de viatge que mai et traïciona.

Com que ha estat el sol radiant qui m'ha fet llevar del llit més aviat del que el manual de les bones vacances considera òptim (vid. pàg. 32-34 "Guia ingènua per unes Vacances Espetarrants", Editorial La Bartola), decideixo anar a buscar-lo i parlar amb ell de tu a tu.
- On és el sol?- pregunto estúpidament.
- A praia, amigo - em contesten amb ritme pausat i lent.

Doncs cap a la platja, que hi falta gent.
Bé, he de reconèixer que mai una frase feta ha estat utilitzada amb tan poc encert com ara. A la platja NO falta gent. Més aviat en sobra. Totes les entrades estan venudes i gaire bé no quenden localitats. I és que és diumenge i les platges de Barra i de Porto són les més famoses, les més properes al centre de la ciutat i les que més ambient tenen les 24 hores del dia.

Ambdues platges dibuixen un angle recte perfecte unit per tres fortificacions colonials a les puntes i al vèrtex: Fort de Santa Maria, Fort de Sant Antonio i Fort de Sant Diogo. La vista des de cada un dels castells és blava i lluminosa. El dia és radiant. La vida és bella.

Equipat amb una bossa amb una tovallola, les ulleres de sol, un llibre i uns quants reals, em disposo a passejar per la platja, amb la intenció de banyar-me. La platja és de sorra fina i calenta, per gaire bé no es veu, ocupada com està per milers de bahianos que descansen panxa enlaire sota un sol cremador. Observo la fauna autòctona amb interès sociològic, fixant-me sobre tot l'aspecte més antropològic: les platges estan plenes de cossos esculturals (tant ells com elles), equipats amb banyadors (ells)i bikinis (elles) molt petits: els nanos marquen músculs i pollastre sense massa pudor i les garotes exhibeixen els seus culs punxeguts amb moviments elàstic. Quin mareig. Més enllà d'aquest aspecte folklòric, el públic en general és familiar, la majoria de raça negra. També hi ha algun turista blanquet blanquet, com ara jo, que destaca com un pèsol en una festa de fesols de Santa Pau.

Camino pràcticament una hora per la vora del mar, observant com es diverteixen els autòctons. La platja és un anar i venir de nens jugant, de pares renyant-los, de parelles enroscades i de solitaris que ho miren tot, com ara jo. La platja també està plena de venedors ambulants, tot i que per aquestes latituds el tema "Al rrrrrrrrrrico coco" està superat des de fa anys: gambes a l'allet, tires de formatge amb oregan fregides a l'instant en un fornet metàlic, croquetes de pollastre, cacahuets, ametlles i avellanes, cocos tropicals amb canyeta per beure'n l'àigua, cerveses, cocacoles i aigües naturals, ulleres de sol, rellotges, barrets, pipes, crispetes i altres menges que ja he oblidat. Tot això es ven i es compra en les delicioses platges de Salvador.

Cansat de caminar i de veure com es capbussen dins l'iagua tots menys jo, decideixo que ha arribat l'hora. Però vaig sol i tinc la sensació que un exèrcit de voltors devoradors de bosses alienes m'observa des de les alçades, esperant el moment just en què la presa es tiri a l'aigua per apropiar-se de les seves escasses però valuoses pertenències. Així que dono voltes i voltes per trobar un lloc segur i finalment...no el trobo. Tothom em mira, o això és el que el meu hiper-susceptible radar indica. Decideixo buscar el suport d'alguna ànima caritativa: algú que em pugui vigilar la bossa uns minuts. Selecciono la víctima. Descarto noies guapes i solitàries i també tios amb tanga que em miren lascivament, així com famílies nombroses pendents més de la quitxalla que d'una altra cosa. M'adreço amb un portugués limitat a un matrimoni entrat en anys i en carns.

- Sem problema, amigo - em diu la senyora, somrient
- Muito obrigado

És així com aconsegueixo banyar-me en les aigües (termals?) de les platges de Bahia, una piscina salada i calenteta que ajuda a fer passar la calor. I és que les aigües no es mouen perquè la platja disposa d'una cuirassa de roca natural a cent metres de la costa, mar endins, que atura tsunamis,onades i taurons i permet fruir d'unes aigües tranquiles i quietes.

Més fresc que una rosa, recupero la bossa i la vergonya i em dirigeixo cap als xiringuitos que inunden el vèrtex on conflueixen les dues platges. Tinc gana. Centenars de taules grogues i taronges amb les seves cadires de plàstic i les seves ombrel·les inunden la sorra fins a tocar l'aigua. Allà m'instal·lo un parell d'hores, menjant unes batatas fritas i uns bolinhos du bacalau, tot això regat amb una cervesa brasilera fresquíssima i de bones proporcions. Sota l'ombra d'un parasol gegant, a dos metres de l'aigua, mentre espanto amb la mà les mosques i els venedors ambulants que vénen a veure'm, passo una de les millors estones del viatge, devorant amb les mateixes ganes els bunyols i les patates com el llibre que tinc entremans. I a Barcelona, treballant, penso.

Torno quan el sol comença a caure. Un autobús em duu de nou a Pelourinho, a un quart d'hora del hostel. Hi arribo salat i content. Un gran dia de platja bahiana. Al vespre, després d'una dutxa absolutament necessària i benvinguda, surto a veure l'espectacle musical: és diumenge a la nit i la festa d'ahir continua. Allà conec tres nanos que estan en el mateix hostel (dos canadencs i un argentí) i iniciem una profunda i instrascendent amistat que durarà dos dies. Un cop fetes les presentacions i mentre la música continua, el cel es trenca en milions de gotes d'aigua. Però ningú es mou. Algun turista nòrdic conservador s'aixopluga, potser. La resta, gaudim d'una tormenta d'estiu al ritme de tambors africans. I és que nosaltres no som ni nòrdics ni conservadors, i allà ens quedem, aguantant el tipus, clavats al Pelourinho que ens tortura dolçament amb la seva música. Una reconfortant experiència (i una deliciosa galipàndria).