Al món hi ha museus de pintures i d'escultures; hi ha museus d'art modern, d'art rupestre, d'art precolombí i fins i tot interessantíssims museus d'art xinès de la dinastia Ming; també hi ha museus d'història, d'astronomia, de cinema, de teatre, museus sobre sexe, astrologia o etnografia; museus de joguines, d'autòmates, de dibuixos, de rellotges; museus de la ciutat, museus locals, museus olímpics... Museus i més museus. Fins i tot, un museu dedicat a la xocolota.
Al Brasil, on si no, hi ha el Museu del Futbol.
Qui pot discutir avui en dia la importància social del futbol? Qui gosa posar en dubte la influència globalitzadora d'aquests esport de masses? Qui pot negar-li al futbol tenir el seu propi museu?
A la ciutat de Sao Paolo, dins de l'Estadi Municipal Pablo Machado de Caravalho, està instal·lat aquest magnífic museu, al qual he dedicat més de mig dia. És clar que és un museu del futbol brasiler, però l'idiona del futbol és internacional.
La primera de les sales està dedicada al col·leccionisme. I aquí és on em trobo amb la primera sorpresa: juntament amb una col·lecció molt acolorida de samarretes d'equips de futbol brasilers desconeguts, hi ha vitrines i vitrines plenes de botons, el joc de taula del futbol, precursor del Subbuteo: botons amb els noms dels equips, botons amb el nom dels jugadors, botons de mida estàndard, precioses peces simètriques. Una llampec de nostàlgia ha il·luminat la magnífica col·lecció: els anys vuitanta m'havia fet un fart de jugar a botons amb mon pare, un entusiaste d'aquest esport de saló: ara bé, el nostre era un joc de botons bastant amateur ja que jugàvem amb botons extrets del baül de cosir, i tots eren diferents, de formes estrambòtiques, de tamanys, de colors i de formes diverses.... i la pilota, una bola de paper de plata. Records que vénen del passat i que fan sentir-me viu, dolorosament viu.
La segona de les exposicions ens mostra una petita història dels millors vint jugadors del Brasil, quatre dels quals els he vist jugar jo amb la samarreta del Barça. Un plaer. A continuació, un seguit de cabines audiovisuals et permeten gaudir de 30 jugades històriques del futbol brasiler comentades per un periodista o un personantge famós. Gols decisius, penaltys errats, jugades increïbles, finals guanyades...impossible perdre-s'ho.
La tercera de les exposicions tracta de lligar la història del país amb la història del futbol amb una sensacional sèrie de fotografies d'època i vídeos elaborats amb molta idea. I no només la història, també la cultura i la forma de vida brasilera, connectada al joc de la pilota. Quan surts d'aquesta sala passes pel batejat Racó del Silenci, dedicat al Maracanazo, la derrota més dolorosa de la seleccio de Brasil: final del Mundial ell 1950 a Maracaná, Brasil 1- Uruguay 2, i silenci a Maracaná, al país, al món.
La quarta de les sales dedicada a la seleccao, la gran icona del país, el veritable Deu dels Estats Units del Brasil. Allà es repassa la història dels mundials, amb especial atenció a Suècia 58, Chile 62, Mèxic 70, USA 98 i Corea-Japó 2002, el pentacampionat brasiler.
El Museu continua amb un audiovisual de cants i dances de la torçida brasilera i acaba amb un record pels dos més grans -Pelé i Garrincha- i una curiosa col·lecció de frases celèbres, dades curioses i un compendi de normes futbolístiques: allà pots aprendre, per exemple, que les porteries de futbol medeixien el què medeixen perquè aquesta era la mida de la porta d'entrada del Campus de Cambridge on es van reunir els experts anglesos per redactar la normativa; o que un jugador brasiler té el rècord de més gols marcats en la seva pròpia porteria en un sol partit (quatre)...però que el partit el va guanyar el seu equip per 5-4; o que en els inicis del futbol fer una falta dins de l'àrea (penalty) era una cosa tan lletja i tan contradictòria amb l'esperit del fair play que el porter s'apartava educadament quan el davanter xutava el penalty. És una veritable llàstima que el porter de l'Steaua no hagués visitat Sao Paolo uns dies abans de la final de Sevilla.
Quan surto d'allà, queda només un tros de tarda. Fa una calor espantosa. Agafo el metro fins al barri de Liberdade, el barri japonès de Sao Paolo, i tracto de relaxar-me passejant pels carrers zen de la ciutat. No ho aconsegueixo perquè, tot i que els comerços i la gent que hi viu són nipons, el tràfic, el clima i l'estres continua essent el de Sao Paolo. Ni els metòdics japonesos han pogut rebaixar el clima terrorífic de la ciutat més gran de Sudamèrica.
Tot i això, us confesso que demà marxaré de la ciutat i que ja la trobo a faltar.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada