Dia 159: New York

Dilluns de Ressurecció. Els detectors de febre diuen que no hi ha rastre d'altes temperatures corporals provocades per agents bacteriològics infiltrats. És, seria, l'oportunitat ideal per sortir a devorar la ciutat, conèixer els seus barris més amagats, les seves atraccions ocultes i assaborir una ciutat que està a la nostra disposició, soltera i sense compromís.

Però plou. Plou bastant. I ja en tinc prou, de mullar-me. Les meves mullenes han estat força documentades en aquest blog i totes elles han portat conseqüències negatives tot i que, les circumstàncies sota les quals he arribat absolutament xop a casa, han estat delicioses i irrepetibles. Ara però, no és moment d'agafar una nova mullena, tenint en compte les meves angines recents. Així que canviem de plans.

En comptes de passejar i perdre's eternament pels carers del Soho de New York, triem moure'ns clandestinament per l'hiperpoblat China Town, una successió desordenada de carrers amb moltes cares orientals, molts comerços asiàtics i una avorrida decoració xinesa. És una China Town passada per aigua, en tots els sentits: perquè plou, és clar, però també perquè no brilla amb llum pròpia, li manca caràcter, li falta personalitat. Sí, hi ha botigues orientals; sí, hi ha població autòctona; sí, hi ha bancs i caixes i drogueries i dentistes xinesos....peró li manca alguna cosa per ser un indret irrepetible. Els barris xinesos de San Francisco, de Londres o de Yokohama, per posar només uns exemples, són molt més espectaculars, divertits i autèntics que el China Town de New York.

A China Town però, portem a terme dues actuacions essencials: la primera, enviar les joguines comprades cap a Catalunya; la segona, dinar en un restaurant xinès un plat de peix i un plat de carn boníssims, asseguts al mig d'un petit menjador en una gran taula per a vuit, compartint estovalles amb d'altres intrèpits i tímids comensals. Molt autèntic. Això sí, quan el cambrer xinès, ja entrat en anys, veu que no li deixo propina, de seguida me la reclama al crit de Tip!, Tip! Tip!. Jo intento escórrer el bulto dient-li que sí, que estic molt tip i passi-ho-bé, però el nano no es deixa enredar -com a un xino- i insisteix en la gratificació extraordinària obligatòria: què ràpid han après els costums americans aquests paios.

Com que segueix plovent després de dinar, canviem el previst passeig per Central Park per una visita al Museu d'Art Modern, conegut mundialment amb l'horrible nom de MOMA. El Museu, a part d'oferir la seva col·lecció habitual de peces de disseny, quadres initel·ligibles, preses de pèl diverses i obres de reconegut prestigi de Picasso, Miró o Warhol, presenta aquests dies en exclusiva una exposició creada, dirigida i produïda per un dels genis cinematogràfics del segle: Tim Burton.

L'exposició ofereix mostres dels seus primers treballs, story-boards primitius, guions primogènits, i caricatures iniciàtiques, però també referències mitològiques als personatges claus de la seva cinematografia: Burton és imaginació, imaginació desbordada, una font inesgotable d'idees, de personatges i de situacions, un reguitzell inacabable d'ingenioses escenes oníriques, de mons irreals, de paisatges desbordants de creativitat. És un geni en vida, amb una ment que treballa les vint-i-quatre hores de dia fent allò tan difícil de fer: crear.

El MOMA ens absorveix les darreres hores i energies d'un dia mullat. Just a la sortida del museu però, encara tenim forces per cometre el primer delicte plegats: robem un paraigües verd que ens agrada més que el nostre. Amb el botí a la mà, disparant mirades intimidatòries a tort i a dret i sense girar-nos enrere, caminem molt depressa i agafats de la mà en direcció a la sortida, on ens espera el Cadillac dels Bonnie & Clyde amb el motor en marxa. Hi pugem i pitgem l'accelerador a fons: el cotxe surt volant, saltant per sobre d'un taxi groc i enfilant la sisena avinguda direcció Queens. Mentre conduïm sense fre pels carrers deserts de Manhattan esquivant cotxes i fugint del brugit d'una dotzena de cotxes de policia que ens empaiten, ens sentim protagonistes de la pel·lícula de les nostres vides. A mida que ens apropem a l'hotel però, gairebé sense adonar-nos, notem com les sirenes de policia van apagant-se, i comprovem que ja no es veuen pel retrovisor els refelxos blaus i vermells dels cotxes patrulla, i ens mirem als ulls i ens adonem que ni tan sols existeix ja el Cadillac ni hi ha cap persecusió. Ens acaba de despertar la veu negra i fosca del conductor del comboi, que anuncia que hem arribat a la nostra parada de Queensbridge, línia F. Propera estació, la realitat, anuncia a ritme de rap.

Baixem del metro i arribem a l'hotel. Un somriure es dibuixa en els nostres llavis mentre pugem amb l'ascensor: ha estat bonic veure's muntats en aquell descapotable vermell, desafiant el món. Molt bonic.