Sao Paolo és la ciutat més gran de tot el continent sudamericà, més gran que Buenos Aires, cinc vegades més gran que Rio, molt més extensa que Caracas o Lima. Només a la ciutat hi viuen 12 milions de persones. Grans avingudes pleníssimes de cotxes tot el dia, indústries i fàbriques a l'extraradi, milions de persones desplaçant-se amunt i avall; pobresa, crits i clàxons, advocats elegants, venedors ambulants, taxis plens, autobusos sorollosos; botigues chic, tenderetes al carrer; llibreries, teatres i cinemes; centres de beneficiència i espais culturals. Buf, el primer dia a Sao Paolo és estressant.
Com vaig fer a Paris, Varsòvia, Sant Petersburg o Tokyo, el primer dia de visita prefereixo no agafar el metro i trepitjar la ciutat, anar a peu i descobrir com es respira i com es viu a la gran urb. Això, a Sao Paolo, és un exercici bastant temerari. No per la perillositat de la ciutat (de dia tot està bastant tranquil), sinó per les dimensions i el tràfic infernal. Però bé, aquesta és la meva decisió.
M'he levat d'hora i he sortit de puntetes de l'habitació per no despertar el monstre dels Goonies, que dormia plàcidament. Surto de Vila Mariana, el barri on està ubicat el Hostel, a les onze del matí. Un cop al carrer, he tirat direcció nord est per a anar a buscar l'avinguda Paulista, artèria principal de la ciutat, seu d'oficines, bancs, botigues, restaurants i centres d'art. Sao Paolo és la capital industrial, bancària, econòmica i cultural del país; el motor, la màquina que fa moure aquest gegant amb peus de fang, un país de gran potencial que tot just ara comença el seu enlairament. A diferència dels cariocas de Rio, els paulistas tenes fama de treballadors, de persones serioses, responsables i emprenedores. És clar que deu haver-hi de tot, com a tot arreu, però en general el paulista (com el català) penca, estudia i treballa molt.
Disfruto de l'empenta de l'avinguda Paulista, plena de gent i de ritme de gran ciutat. A tocar del final de l'avinguda, i quan ja porto una hora i mitja caminant, giro a mà dreta i em dirigeixo cap al centre, per carrerons més petits però amb el mateix intens tràfic. Faré un tast del centre (Teatre Municipal, viaducte de Cha...) i dinaré allà mateix. La primera sensació és de caos controlat: milers de persones al carrer sortint de treballar, comprant o demanant almoïna. Passejo per una zona de xiringuitos i mercats ambulants i, per ser el primer dia, decideixo que ja en tinc prou.
Torno caminant cap a l'avinguda Paulista per uns altres carrers i, un cop allà, m'aturo a la Livraria Cultura, el centre cultural més impresionant de la capital: tres plantes de llibres i música en un espai dissenyat amb fusta, escales de fantasia i colors brillants, una autèntica meravella comparada amb les franquícies estàndard tipus FNAC o similar. Sofàs vermells, sillons tapissats, petits bars per fer un cafezinho mentre escoltes música, i lleixes i lleixes plenes de cultura i d'art configuren un oasis increïble al mig de la ciutat.
Un cop surto, paro a fer un suc de coco en un dels nombrosos establiments d'aquest tipus que inunden les ciutats brasileres. Cansat, agafo el metro de tornada fins al Hostel. Dutxeta reparadora i sopar senzill a la cuina de colorins.
Abans d'anar a dormir, el gerent em diu que he de canviar d'habitació. Vaja. No li ho dic, però me n'alegro. Mentre recullo les coses per traslladar-me, arriba l'homenot, em saluda amb un so gutural i em somriu mostrant-me dos dents. Darrere d'ell ve una dona rabassuda i policromada, amb posat tímid i absent.
- La meva dona - em diu amb un somriure infantil
- Tant de gust.
Marxo a l'altre habitació i em poso a dormir. Avui el monstre del Goonies ja no plora. Me n'alegro per ell. Bona nit
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada