El meu anar-i-venir pel món ha girat com una truita. On abans hi havia hamburgueses de colesterol, ara hi ha verdura fresca. On abans hi havia lliteres diminutes, ara hi ha grans llits amb tres coixins; on abans hi havia vagareig i solitud, ara hi ha objectius i companyia; on abans hi havia una fotografia moguda ara hi ha una postal de balneari.
He plegat veles. He parat el motor. He llençat l'ancora al mar i he decidit quedar-me una setmana en paisatges coneguts, en terrenys ja trepitjats, en habitacions del meu passat. He obert la porta de la nau especial i he deixat entrar un extraterrestre, que m'ha dit: l'extraterrestre ets tu. I té raó: m'he mirat al mirall i m'ha agradat veure'm amb la pell verda, les antenes brillants, les orelles en punta i el nas de trompeta: sóc un marciano.
He permès que la noria s'aturés en sec. De cop. Gaire bé sense avisar. Quin vertigen des d'aquí dalt, no? Vols dir que no prendrem mal, si ens estem tan quiets? El vent bufa com bufava abans, però mentre m'anava movent no es notava gens aquest airet: vols dir que no pendrem mal, si ens estem tan quiets?
La meva bombolla hipotèrmica d'aïllament perd aire. Un porus invisible deixar passar el fred i la calor. I perdem altitud, capità. Normal, normal. No passa res. Les agulles del rellotge van ara més a poc a poc. Estàs segur? Sí, capità. Estàs equivocat: no van més a poc a poc: van enrere. Enrere, capità? Sí, enrere. Normal, normal. No passa res.
L'ancora s'ha quedat travada en la Cinquena Avinguda de la Gran Ciutat, entre Union Square i el Central Park. Vestit de neopré he viatjat a la recerca d'aquesta gran tona d'acer amb forma de tatuatge: Madison Square, Broadway Ave., Flatiron Building, Empire State Building, Biblioteca de New York, Gran Central Terminal, Chrisler Building, Rockefeller Center, Saint Patrick's Church, Trump Tower i Tiffany's. Ni rastre.
I aleshores han baixat 100.000 atletes disfressats de marathonians i New York ha exclatat d'alegria. Go! Go! Go! cridaven tots. I jo buscant l'ancora.
Un altre tipus de felicitat recorre les vies del tren de mitjanit. Fins ara era vermella; ara és blava. Fins ara era salada; ara és dolça. Fins ara era meva; ara és compartida. I mentrestant, velles sensacions lluminoses m'envolten de tant en tant, flaixos psicodèlics d'instants rebatejats.
Times Square tanca la paradeta amb la seva potència divina. Si Déu existeix, viu a Times Square.
Fragment de "Quaderns inintel·ligibles"- Marcus Welby, 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada