Dia 142: Rio de Janeiro (1a part: Petròpolis)

Totes les monarquies passen calor. Molta calor. Reis i Reines, prínceps i princeses pateixen per les altes temperatures, pobrets. Serà per culpa de les seves vestimentes de mil capes; serà per les seves corones pesades; serà perquè sempre estan fent competicions de vela o festes fastuoses, o per tot plegat a la vegada, la qüestió és que, mesquinets, passen molta calor. Pobres criatures.

I com que tenen tants diners i tan poca vergonya, tots, sense excepció, es fan construir un Palau d'Estiu per escapar de les altes temperatures durant l'època en que la calor apreta. Els emperadors xinesos i els japonesos, els Reis d'Anglaterra i d'Holanda, les monaquies birmanes i sueques, totes, sense excepció, tenen la seva caseta als afores...

Els Emperadors del Brasil, també. Evidentment.

Hem arribat a Petròpolis a migdia després d'una hora i mitja en cotxe des de Rio (Petròpolis, en honor a Pedro I, que està a tocar de Teresòpolis, en honor a l'emperadriu Teresa. Originals, eh?). Petròpolis és una ciutat crescuda a ritme de Palau Imperial: els emperadors del Brasil suaven i suaven a Rio i, cansats de tant suar, es van fer construir una caseta de 25.000 metres quadrats en una zona muntanyosa del nord de Rio, envoltada de mata atlàntica i atravessada per corrents d'aire ben fresquetes. Un paradís. Allà s'hi va instal·lar la família imperial i bona part de la Cort portuguesa, construint una ciutat del no-res. Avui en dia la casa és un magnífic Museu on es conserven les habitacions, els salons i les cambres de la reialesa, i la ciutat és un punt turístic importantíssim pels cariocas, a més de centre universitari.

L'Olinto ha fet dos fitxatges espectaculars a darrere hora i avui som quatre els que anem d'excursió. No, malpensats, els fitxatges no són dos garotas brasileres de curves redemptores i tridimensionals ataviades amb tanga fosforescent, sinó una parella de brasilers, ja entrats en la seixantena, absolutament deliciosos i divertits: els seus pares.

Hem dinat plegats i hem compartit records i experiències brasileres i catalanes. Hem rememorat els anys (a meitat dels vuitanta) en què ells van viure a Barcelona, d'on es van endur valuosos coneixements professionals, gratificants experiències personals i molt bons amics. Conserven un acceptable castellà i la conversa ha estat animada i tendra. Des d'aquí un homenatge i una reverència a l'Olinto Senior i a la Maria da Gloria. Un plaer. Per cert, el tret que més destaquen dels catalans, allò que més els va impactar de la seva relació amb tots nosaltres va ser la lleialtat: ens consideren un poble fidel, fidels a la nostra cultura i als nostres principis i lleials als nostres amics. Preneu-ne nota.

El dinar ha estat una xurrascada brasilera autèntica, una espècie de parrillada de carn amb arròs, papas i uns cereals autòctons. Un cop dinats, visita a la catedral i al Museu: un gran palau, molt bonic, molt ben explicat i amb molta història. Carai, com es cuidaven els senyors (i les senyores) emperadors!

Agafem el cotxe a mitja tarda de tornada a Rio. Un núvol gris esquitxa el vidre amb gotetes lluminoses. La tarda es presenta amb son i digestió pesada, un horitzó pla de descans i escasses emocions. Mentalment penso que aquesta nit toca fer una mica de repòs. Assegut en el seient del davant del cotxe veig passar el tràfic horitzontal amb un ull mig tancat per la son i amb l'altre fent equilibris per no tancar-se del tot. De sobte, sona el telèfon de l'Olinto. Fala en portuguès molt ràpid i gaire bé no entenc res. Quan penja, em mira i em diu somrient:
- Estàs cansat?
- Home, una mica.
- Així, no voldràs anar aquesta nit a Maracaná, no?
- Maracaná? Maracanà!!