Dia 140: Rio de Janeiro

És migdia i em trobo dinant en un local amb tauletes de marbre, gegantins miralls rococó, pastissos du Belem i decoració modernista: és la Confiteria Colombo, la pastisseria més famosa del país. Està situada al centre de la ciutat, en plena voràgine, envoltada de carrers bruts i estrets, places obertes, bruma d'humitat i calor, tribunals, advocats, venedors ambulants, policies i milers de persones amunt i avall. El local és una meravella, un trosset d'Europa al mig de Rio, un anacronisme màgic i sobtat que et transporta a finals del segle XIX: presidents, primers ministres, jutges i ambaixadors han devorat al llarg dels anys els seus dolços i ara, turistes i autòctons, es barregen amb els habituals del local, gaudint d'un ambient únic.

Hem arribat aquí després d'intentar pujar de nou al Corcovado: quan hem arribat allà, un gran núvol amb cara de son se'ns ha rigut a la cara.
- He arribat jo primer - ha dit sorneguer
- No penses marxar d'aquí? -li hem preguntat, enfadats.
- S'està moito bem, aquí - ha respòs, mandrós, el núvol.
Vaja, el que faltava, un núvol carioca amb poques ganes de bellugar-se.
- Estàs molt gros, núvol. T'hauries de moure: l'exercici és bo per la salut, fins i tot per la salut dels núvols.
- Estic canshado - ha dit amb veu mig adormida.
- Tornarem demà.
- Ta bom - ha dit mentre es col·locava bé el coixí de gotes per seguir dormint sobre el cim del Corcovado.

Així ha estat com hem canviat de plan i hem acabat al centre dinant dolços brasilers i alguna tapa típica del país. Quan hem acabat ens hem fet una foto contra el miral gegantí de la paret del fons, col·locat davant d'un altre mirall: hem sortit retratats milers de cop per l'efecte multiplicador dels reflexos paral·lels, un univers infinit de records en un sol flash, un miracle per repetició: em quedo amb la foto, al·legoria de les vacances infinites en què cal convertir la nostra vida.

Sortint del centre ens hem dirigit cap al Paço Real, una preciosa construcció del segle XIX on van viure els emperadors del Brasil. Efectivament, els emperadors no són patrimoni únicament dels Romans: també el Brasil en va tenir.
- Emperadors? - han dit els seguidors d'aquest blog
- Efectivament. Voleu que us en faci cinc cèntims?
- Buenu - ha dit una veu, no massa convençuda.
- És absolutament necessari? - ha dit una altra, més atrevida
- Absolutament.

Els Emperadors del Brasil van ser dos: Pedro I i Pedro II. Tots dos van ostentar el seu cetre imperial durant el segle XIX. La història de Brasil és poc coneguda a Europa. Se sap que els portuguesos van descobrir les costes brasileres l'any 1502 i que s'hi van instal·lar, dedicant-se a explotar les seves riqueses i a matar les seves gents. Se sap que competien amb els espanyols a veure qui era més animal i sanguinari. I se sap que durant (tres) segles Brasil va ser una colònia portuguesa. Però molts desconeixíem que l'any 1808, el rei de Portugal Joao O Gordo, espantat davant l'imminent entrada dels exèrcits de Napoleon al país, va exiliar-se al Brasil juntament amb la seva cort: 15.000 portuguesos acompanyaren al Rei al Brasil! Amb el rei i la Cort al Brasil, aquest es convertí en Regne i Rio en la seva capital. Durant aquells temps Rio de Janeiro va ser l'única ciutat no europea capital d'un Regne europeu.

El Rei portugués va abandonar el seu país i s'hi va quedar uns anys, al Brasil, donant un exemple ben pobre al seu poble, tal com històricament han fet les monarquies de tot el món, autèntics dèspotes covards que utilitzen la corona per omplir les seves butxaques amb diners, pecats i molt poca vergonya. L'any 1821, amb el perill de Napoleon ja conjurat gràcies als anglesos, el rei retornà a Portugal, deixant el seu fill Pedro a Brasil. Un seguit de circumstàncies històriques van provocar que l'any 1822 el príncep de Portugal declarés la independència del país, això sí, amb la condició d'esdevenir ell, l'Emperador, emperador amb poder legislatiu i executiu. Així va ser com Brasil va convertir-se en un Imperi i Pedro I en el seu primer emperador. La història explica que només vuit anys després, l'any 1831, va abdicar en el seu fill Pedro II, segon emperador del Brasil que va regnar fins el 1889!, any de l'adveniment de la República Brasilera (que dura fins avui en dia).

Brasil ha passat, en només dos-cents anys, del sarampió de la Colònia a la grip de la República, passant per la diarrea del Regne i l'escarlatina de l'Imperi. I segueix dempeus, malgrat tot.

Sortim del Paço Real mentre es fa fosc i guadim de la marabunta de Rio a l'hora en què la gent plega de treballar. Tres-cents vint-i-dos autobusos creuen l'avinguda Carvalho du Melo mentre Rio es llença al carrer per respirar una mica de vida, per disfrutar del seu capvespre. L'autobús que agafem està ple del tot. A gran velocitat fem el camí direcció Ipanema, veient com s'encenen els llums de la ciutat. Gràcies a l'estretor de l'autobús, tots els passatgers saltem a la vegada, com si fóssim una orquestra simfònica ben entrenada, cada cop que el conductor enganxa de ple un dels milers de sots que esquitxen els carrers de la ciutat, tobogans sense frens que fan elevar-nos mig metre del terra i tocar el sostre del bus amb el cap. Muito legao!

Arribem a Ipanema. Els cariocas invadeixen els seus bars al capvespre per relaxar-se abans de tornar a casa. Nosaltres fem el mateix i triem el millor (o el més famós) dels locals: és el bar Veloso, rebatejat amb el nom de Garota de Ipanema, on el Vinicius de Moraes i el Tom Jobin es trobaven cada matí per fer unes canyes mentre veien passar les noies que anaven cap a la platja: enamorats d'una rossa molt bonica, van composar sobre les estovalles d'una taula d'aquest bar la famosíssima cançó Garota de Ipanema, coneguda mundialment. Corria l'any 1962. Ells es van fer famosos (i rics), la garota també (és actualment una de les celebritats més conegudes del Brasil), i el bar va canviar de nom per adoptar el títol de la cançó com a nom del local. Allà passem un parell d'hores xerrant i menjant i tararejant la famosa tonada.

El dia s'acaba i anem cap a casa. Ens passen les hores sense adornar-nos. El rellotge està prohibit a Rio: res es planifica, tot s'improvitza. Potser arribes als llocs abans de que tanquin...o potser no. Però tant és. Les vacances a Rio amb un amfitrió brasiler són un mar de calma, un oceà d'improvització. El sistema consisteix en sortir de casa amb moltes idees per fer i, al final del dia, donar-se compte de que no n'hem fet cap ni una. I tot i així, somriure i pensar, i què!, no passa res, la vida és bonica a Rio, no?

Olha que coisa mais linda, mais cheia de graça
É ela a menina que vem e que passa
Num doce balanço caminho do mar.

Moça do corpo dourado, do sol de Ipanema
O seu balançado é mais que um poema
É a coisa mais linda que eu já vi passar

(Garota de Ipanema, 1962. Vinicius de Moraes & Tom Jobin)