Em desperto a quarts de nou del matí esgotat de tant exercici. He passat la nit fent atacs per sorpresa als punts elevats de les meves angines, amb resultats irregulars: he de lamentar algunes baixes tot i que el meu exèrcit de leucocits ha aconseguit recuperar algunes posicions. Com a resultat de tot plegat, a primera hora del matí la febre pràcticament ha marxat i les forces s'han equilibrat completament.
Així doncs, només obrir els ulls he donat permís al Grup d'Operacions Especials per acordar una sortida negociada amb els gèrmens incontrolats. Després d'uns minuts de dures negociacions hem arribat a un acord: els bacteris encaputxats portaran a terme una treva simptomàtica de vint-i-quatre hores a canvi de que jo els permeti entrar clandestinament als Estats Units. Em sembla un tracte just i raonable: jo puc viatjar amb tranquilitat fins a New York sense febre ni símptomes evidents de galipàndria i ells entren silenciosament al país de les hamburgueses sense que que jo denunciï la presència dels polissons davant les autoritats nordamericanes. Tracte fet.
Surto del Hostel Nega Maluca de Salvador de Bahia a migdia. No tinc febre, pràcticament. La treva funciona. Abandono la ciutat i el país. He estat sis nits aquí, la darrere parada de la meva escapada a Brasil. S'acaba el viatge subtropical i torna el fred de Nordamèrica. S'aproxima el final del viatge, augmenta la sensació de vertigen. De la calor al fred. De la llibertat deliberada a la rutina encorsetada. De la vida irreal a la dura realitat. Però encara no...
Un avió de l'aerolínia Gol em porta de tornada a Rio de Janeiro on, per uns moments, rememoro la meva arribada al Brasil, divuit dies enrere. Però els records només són petjades a la sorra d'una platja que el pas del temps ja ha esborrat. No queda rastre evident del meu pas per aquestes terrers alegres i calurosos, plenes de color, de mandra, d'alegria i de somriures. Tot el que queda està dins meu, imprès en lletres majúscules. M'ha agradat venir al Brasil. Hi tornaria.
L'avió s'enlaire. Brasil es queda palplantat sota els meus peus, allà baix. Porto un exèrcit de bacteris, una nina per la meva neboda i multitud de records, fotos i imatges. M'emporto platges i músiques, amics i somriures, emocions i sensacions úniques. Brasil t'enamora amb només una mirada, mirada de mulata, ulls d'altleta, cos de samba. Rio, Sao Paolo i Salvador, tres mons, tres Brasils, tres idees. Tres països dins d'un subcontinent. Tres amors en el mateix port.
El comandant posa rumb cap al nord, abandonant l'hemisferi austral, deixant enrere l'estiu i un tros de vida. Una sensació de trista enyorança embolcalla el viatge de tornada a les gèlides terres nordamericanes. Però la tristor no durarà gaire: New York m'espera amb un reguitzell de sorpreses.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada