Dia 143: Rio de Janeiro (2a part: Rodizio)

Dinar en un Restaurant Brasiler Especialitzat en Rodizio de Carns és com anar a una corrida de braus on el toro ets tu.

Bandarillers i espadatxins armats amb trossos de carn fumenjant t'assalten per davant, pel darrere, pel costat i per sota la taula, fins i tot. Vénen amb els seus vestits de gala, amb el seu caminar elegant, cronometrats per no arribar ni massa d'hora ni massa tard, en el moment just. Quan un d'ells arriba, tot just l'altre acaba de marxar. No pots ni aixecar els ulls del plat, perquè si els mires, vénen de dos en dos, dipositen la seva ofrena dins del teu plat i es retiren, no massa lluny, esperant per atacar-te de nou.

Quin mareig. I què bo que està! Picanha nobre, bou entallat, xoriço argentí, bisteca brasilera, cor de picanha, frango a la brasa....totes les varietats de carn empalades en grans sabres i tallades al moment davant teu, amb el greix recremadet i regalimant una punteta de sang, en el punt just de cocció. Una meravella.

Hem arribat aquí després de recollir la tia, el cosí i la nòvia. Al final no vindran els nebots i serem només 7 a taula: bonic quadre neoclàssic que porta per títol "Dinar de dissabte amb família brasilera". Com podeu veure, el personatge assegut a la dreta, amb barba de vint dies, és l'únic que no és brasiler. Que com ho sabem? Fàcil. Fixeu-vos com riu les gràcies a deshora, com contesta que sí quan hauria de dir que no...i sobretot, cóm té el plat!: es nota que és la seva primera gran corrida-Rodizio, ja que és l'únic que té el plat ple de carn -que es refreda-, mentre els altres tenen només un parell de trossets i van demanant més a mida que se'ls acaben. És l'art de torejar amb destresa els cambrers que t'embasteixen.

El restaurant, el pis dels cosins i l'apartament de la tia estan dins del què ells anomenen condominios, que podríem traduir com a "Urbanitzacions". Però no són urbanitzacions com les entenem a Catalunya: els condominios de Rio estan ubicats als afores també -concretament a l'espectacular barriada de Barra de Tijuca, una espècie de Miami Beach en ple Brasil, amb platges de 12 km, centres comercials amb aire condicionat, restaurants americans, piscines i palmeres-, però aquest és l'únic tret coincident. Són, aquestes urbanitzacions, grups d'altíssims edificis fortificats amb doble sistema de seguretat i amb tots els serveis necessaris per viure-hi: escola, restaurant, bar, oficina de correus, jardins, gronxadors, botigues, farmàcia i puticlub. Són illes falsificades, microcosmos de seguretat, presons de rics amb llibertat vigilada, en definitiva, móns fabricats de mentida i a mida de brasilers i estrangers que volen viure a Rio com si visquessin a Miami. Curiós de veure.

El dinar ha estat força bé i el dia ha valgut la pena. De fet, abans del dinar familiar hem donat un tomb per les quatre grans platges de Rio (Copacabana, Ipanema, Leblon i Barra de Tijuca), gaudint d'un paisatge preciós i molt típic de la capital carioca: sol, platges, nens i nenes amb banyador i onades picants.

Quan ja ens aixecàvem de la taula, he rebut una trucada d'en Welby. Escolta, m'ha dit, que t'he contractat l'extensió també. L'extensió?, li he preguntat. Sí, dinar amb família brasilera més tarda de compres. Collons, tio, no fotis, saps que no m'agrada anar de compres! Que vagi bé, és el darrer que ha dit, i ha penjat. Cáguntot.

I així ha estat com he passat les meves darreres hores a Rio, en un centre comercial Made in Florida amb una família brasilera. Mentre ells miraven què comprar, jo mirava les brasileres que compraven. Mirar és gratis, em van dir un dia. I és cert, no m'he gastat ni un duro i m'ho he passat molt bé. Per cert, les noies brasileres, maques, molt maques (tot i que jo em fixava, bàsicament, en el seu interior...).