Dia 129: New York

31 d'octubre. Halloween. La Nit dels Morts. Carabasses, calaveres, teles d'aranyes, bruixes i bruixots, escombres i llums d'espelmes taronges i udols de llops de mitjanit. Halloween, Nit de disbauxa i xerinola. Ostesses de l'1,2,3, dràcules amb barretina, spidermans alèrgics a les aranyes, princeses amb bigoti, ratolins de disseny, perruques de pèl de gos, vestimentes de colors, pintallavis de purpurina i calcetes de paper machê. New York s'ha convertit en una epidèmia de disfresses, en la Sodoma & Gomorra del vestit desvergonyit, habitada per milers de persones repintades i maquillades, lluint cossos de tela i cotó fluix cosits amb fils de mil colors.

Halloween, la Nit de la Por. Jo he avançat unes hores la celebració i ja durant la matinada he passat por. El telegrama d'ahir al vespre m'ha portat sons intranquils, somnis de poeta incomprès, al·lucinacions de Carpanta desganat. Què voldran? Qui seran? Em faran omplir un test de l'embaràs? Hauré de bufar per un tubet? Serà difícil l'examen? I que passa si no l'aprovo? Les preguntes mal contestades desconten? Què hem de fer per poder ser grans sense perdre la dignitat en l'intent? Que volen aquesta gent, que truca de matinada?. La por ha pintat els malsons amb pintura negra. M'he despertat i era tot fosc. Ni el sol havia gosat treure el cap.

La nit d'insomni ha precedit al so agut del despertador. Bip! Bip! Era hora de llevar-se. Calia encarar el dia i mirar-lo a la cara. Som-hi. Deien que arribaven a l'aeroport, i cap allà he anat, esquivant taxistes disfressats de llagosta, pilots disfressats de pilota, ostesses de vol amb la faldilla curta i la llengua llarga i passatgers amb ensaïmades relligades i suculentes, perduts en un vol transoceànic que sortia de Mahó. També m'he trobat un equip de rugby femení ple de senyores sense afeitar, un hebreu de dòcil mirada lamentant-se contra un mur i un exèrcit de copilots manifestant-se silenciosament.

M'ha costat, però finalment he arribat a la porta on, teòricament, hauria de desembarcar, directament des de Barcelona, aquell grupet de bates blanques i mascaretes protectores disposat a comprovar quina és la meva salut després d'estar 128 dies en aquest estat vegetatiu de felicitat, dins d'un mon rodó sense èter ni gravetat, columpiant-me i enfotent-me de tots i de tothom i torejant tabús i devorant minuts i gasificant pors d'un altre món també, regant cada dia el meu jardí. O potser no serien bates blanquinoses les que vindrien sinó exèrcits de bombers amb mangueres de rutina, preparats per apagar focs d'encenalls, guspires de llums i de colors, ràbies de dillunsos enfeinats, enveges grosses com pernils.

Anava mirant com la gent sortia per entre les portes de la terminal, que vomitava riuades de persones i personetes amb presses i llàgrimes als ulls, expectants, contents, amargats i desinflats. Però ni rastre del CSI. He aturat un home amb un vestit gris, que extreia un brut calendari de la butxaca i cantava tristament un blues depriment; he tractat de parlar amb una dependenta molt bonica darrere d'aquell taulell (el seu estil em fascina, on has estat tot aquest temps?); he demanat suport a un vell carterista amb els dits arrugats per l'artrosi; he provat sort amb la lluna i la pruna, vestides de dol...però ningú en sabia res. Ningú els havia vist.

Quan ja marxava desil·lusionat i frustrat, una senyora molt amable m'ha cridat pel meu nom. Carai. Quan ha arribat fins a on jo estava, m'ha fet una abraçada dolça i m'ha dit que els del Control no vindran, que tenen feina a la fàbrica de xoriços de Santa Coloma. I que segueixi fruint del viatge, i que si menjo bé i que si no em penso afeitar la barba o què.

- Dona, és que això de no afeitar-se mola...

I ha continuat dient que li sembla molt bé, sí senyor, i que m'ho passi bé, però que vagi alerta amb els de la Sindicatura de Comptes quan torni a Barcelona, que hi ha algun Síndic que no veu gens clar els meus números.

- Que s'hi posi fulles (i unes ulleres) -li he contestat a l'amable senyora.
- Digues que sí, fill.

S'ha fet el silenci, només trencat per les seves paraules, alguna cosa així com buenu, jo m'en vaig.
- Escolti! -li he dit quan ja estava d'esquena.
S'ha girat i amb les celles m'ha respòs:
- Que hi ha, jove?
- Ja que ha estat tan amable de venir fins aquí -li he dit amb un to de confidència i confiança- i donar-me el missatge d'aquests miserables fiscalitzadors d'emocions que es diuen i es desdiuen amb la impunitat pròpia de funcionaris austrohúngars....perquè no es queda uns dies amb mi i ens cruspim la ciutat plegats?
- Quin disbarat, fill! - ha dit amb accent d'Horta (de més amunt de plaça Eivissa)-. Que no m'has mirat?. Si podria ser la teva mare!
- Sí, ho sé. Precisament per això li ho dic, amable senyora. Què em diu?
- Accepto.
- Perfecte.
- Marxem?
- Marxem.

I així ha estat com he sortit de l'aeroport portant penjant del bracet una amable senyora de Barcelona disfressada d'encantadora mare, com la que un servidor té el gust i l'honor de presumir de. Quan li expliqui a ma mare, segur que no s'ho creurà.