Dia 154: Salvador de Bahia

Són petits animalons indefensos en perill d'extinció. S'agrupen en colònies humides i membranoses, compartint espai amb mucoses, estornuts i altes temperatures. Des de fa anys i panys són espècies perseguides, especímens amb una existència molt dura, sempre en lluita, sempre alerta. Els virus i els bacteris, petites bèsties que habiten entre nosaltres, viuen permanentment en guàrdia: en qualsevol moment i a qualsevol hora poden ser atacats indiscriminadament pels Cossos paramilitars dels Paracetamol, que arrassen sense miraments les colònies on habiten, matant petits i grans, mascles i femelles. La vida del virus i del bacteri és dura i perillosa.

Un parell d'ells han vingut a veure què tal me n'anava el viatge cap a Orient. Jo, que durant els cinc mesos de viatge no he tancat la porta a ningú i m'he mostrat receptiu, amigable i simpàtic amb tots els habitants de les terres que m'han acollit, no he volgut tractar aquests petits animalons brasilers de diferent manera -volia evitar discrimancions i malentesos- i els he deixat entrar: hem estat compartint teixits les darreres hores de Salvador de Bahia. Tot i la meva afabilitat, la nostra relació ha estat difícil, tirant a tempestuosa.

Amb aquests condicionants, el matí del darrer dia a Salvador ha estat un matí d'incubadora. Les primeres hores no m'he mogut gaire del racó del Hostel on, amb una caipirinha en una mà i un ordinador a l'altra, el món s'obre davant teu com una fruita madura. L'estat general, però, era de cansament acumulat i la xafogor del Brasil ha fet la resta. Així doncs, ha estat un matí de suc de fruites, de petites compres i de velocitat reduïda, com a càmara lenta.

Al migdia hem anat a dinar plegats jo i en "My fucking name is Ramon". Les afinitats dels viatjants són inescrutables. La veritat és que em trobo a gust amb aquest paio amb la seva agresivitat nordamericana a flor de pell i la seva sobèrbia occidental a la punta del nas, però també amb el seu sentit de l'humor tan jueu, amb la seva mirada absolutament despiatada sobre la condició humana, amb la seva cuirassa artificial i la seva autoproclamada condició de nihilista sentimental. L'edat també uneix, i les històries vitals també, i la mirada franca. Hem dinat i de seguida hem fet via de nou cap al Hostel: a ell l'esperava la seva xicota en conversa transfronterera per internet, i a mi, els bacteris i la seva festa sorpresa.

A primera hora de la tarda, observant símptomes claríssims de provocació i burla, he declarat la guerra als meus darrers amics brasilers, virus i bacteris inoportuns. Un cop publicada la declaració oficial de Guerra, he enviat un batalló d'Ibuprofens per ajudar el meu exèrcit de glòbuls blancs, equipats amb fumigadores de sèrie. L'objectiu era expulsar i aniquilar amb immediatesa la colònia d'okupes bacteriològics que havien instal·lat el seu campament itinerant en les planícies de les meves angines. La primera de les batalles, però, l'han guanyada aquests petits especímens, repel·lint l'atac de les meves defenses. Després d'aquesta desfeta no he tingut més remei que desconnectar el sistema operatiu, acomiadar-me del Brasil i d'en Ramon des del llit de l'habitació i planificar una bona estratègia per no perdre més batalles i guanyar la Guerra.

De moment, marxo a dormir havent de suportar la festa dels bacteris dins la meva gola, un festival pujat de to i d'altes temperatures.