Dia 152: Salvador de Bahia

Dilluns internacional al petit Hostel Nega Maluca de Salvador de Bahia, on m'hi estaré fins dijous. A la parella de canadencs i a l'argentí s'hi ha unit un panameny, una noia de la pampa argentina, dues garotas holandeses i un israelí afincat als Estats Units, amb qui compratiré bons moments (sense sexe).

- My fucking name is Ramon - diu a modus de presentació l'israelí.

Segons explica, el topònim Ramon dóna nom a un accident geogràfic a Israel, i d'aquí ve el seu nom. No se'l veu massa content amb ell, cansat com està d'haver de d'explicar que no sap parlar castellà a tots els hispans que se li adrecen en la llengua de Cervantes un cop coneixen el seu nom. És, nom a part, un paio interessant: pràcticament de la mateixa quinta que jo, està tot just en la seva primera setmana d'un viatge iniciàtic al voltant del món que ha de durar un any. És inevitable tenir una sensació de relleu, de passar el testimoni, un cant a la llei inviolable de la vida: tot comença i tot acaba, i quan acaba, torna a començar. L'amic Ramon és un brooker bursari que ha viscut a New York, Los Angeles, Saint Louis, Cleveland i Washington DC fent diners a cabassos treballant més de dotze hores diàries: el perfecte prototip del lema viure per treballar. Ara, estressat i superat per la feina, i un cop superat i enterrat el seu divorci, es llença a la carretera amb molts dubtes, massa autosuficiència i un caràcter pessimista. És un tio intel·ligent i no somriu mai.

Tota la colla pessigolla quedem per fer una excursió al Mercado de Sao Joaquim i a l'Igreia do Bom Fim, al nord de la ciutat, per acabar finalment a la platja de Riviera, allunyada dels centre, tranquila, amb aigues transparents i sorra blanca. Anar en grup no té res a veure amb anar sol: les masses poden ser manipulades, dirigides, enganyades. Les masses es contradiuen, discuteixen, es desorienten. Però també es diverteixen, què carai. Així que el dia és un molt bon dia: relaxadament asseguts en un restaurant de platja, devorem peixet fregit i bevem cervesa fresca i ens banyem de tant en tant al mar calent de Bahia.

Per la tarda, després d'un gelat d'acerola i açaí, uns quants tornen cap al centre i tres de nosaltres ens quedem un parell d'hores més en una platgeta encara més solitària i tranquila, una delícia de sorra blanca a la vora d'un mar brillant, de blau intens. Xerrem i prenem el sol mentre les diferències generacionals comencen a aflorar: els trec tretze anys de diferència i la conversa s'enriqueix (i a voltes s'empobreix) amb punts de vista molt diferents. Gent jove, pà tou, ja se sap.

A la nit ens retrobem tots, amb dos fitxatges més: un californià i una alemana del sud. Sopem, casualitats de la vida, a la mateixa pizzeria on dos nits abans havia passat una estona de feliç (i un pèl alcoholitzada) sol·litud. El sopar és animat, amb acudits políticament incorrectes i més cervesa. Ja ho veieu, fent colla i fent panxa. Bona nit.