Dia 144: Rio de Janeiro - Sao Paolo

No fa ni una setmana que m'acomiadava de l'amable senyora de Barcelona amb llàgrimes a les parpelles i avui, de nou, toca dia de comiats. No m'agrada. Però és el que toca, tot comença i tot acaba. I avui, diumenge 15 de novembre, dia de celebració i d'exhaltació patriòtica en commemoració a la proclamació de la República dels Estats Units del Brasil fa 120 anys, és dia d'acomiadar-me dels meus amfitrions brasilers. Marxo cap a Sao Paolo.

Tot i ser dia de comiat, la jornada ha començat com sempre: amb molta, molta calma. L'Olinto Sènior i la Maria da Gloria van dir-me que passarien a buscar-nos a les deu del matí per l'apartament, ja que jo vaig manifestar en veu alta la necessitat de planificar una mica el diumenge: no volia arribar a Sao Paolo a les tantes de la nit. Doncs bé, jo m'he llevat a un quart de nou, he fet la bossa, m'he dutxat i he esperat, en và, que l'Olinto es despertés. Encara havia d'anar al banc i fer un esmorzar com Déu mana -tal com ens havíem promès abans d'anar a dormir-, però la realitat era que, a dos quarts i mig de deu, l'Olinto dormia.

Calia fer alguna cosa. I sí, he pecat. Ho confesso. He agafat el comandament a distància de la tele -encesa, és clar- i he anat pujant el volum a poc a poc. La missió era despertar-lo amb cert tacte. Ho he aconseguit en cinc minuts: he despertat l'Olinto i tots els veïns. Quan s'ha adonat de l'hora, enlloc d'esbarar-se ha dit: vaig a dutxar-me, encara hi ha temps. Com els envejo.

I sí, els seus pares s'han presentat a tres d'onze mentre nosaltres dos esmorzàvem en el Suco Beach de la cantonada. Quan he pujat al cotxe, son pare, mirant el rellotge, m'ha dit:
- Veig que tu també gaudeixes del ritme lentinho dels brasilers, eh! Muito bem.

El comiat a l'estació d'autobusos, d'on sortia el meu autocar cap a Sao Paolo, ha estat emotiu. Si voleu que us digui la veritat, una pàtina aquosa ha entelat el darrer instant, l'última abraçada. Durant aquests dies, tant els pares com, sobretot, el meu amfitrió, m'han dedicat cada hora i cada instant del seu temps amb el millor dels seus somriures, amb el més gran dels seus esforços...sense esforç. Una delícia. Només un retret: no m'han deixat pagar res (cap dinar, cap sopar, cap peatge, cap entrada) i això és difícil de pair per un català. Muito obrigado, amb el cor a la mà.

L'autocar ha trigat cinc hores i mitja en arribar a la capital de l'Estat Paulista, la ciutat més gran de Sudamerica: 12 milions de persones hi viuen. El trajecte ha estat plàcid i còmode.

He arribat a Sao Paolo a les sis de la tarda. Encara era clar. M'he dirigit cap al metro. Tenia molt estudiat el recorregut a fer fins arribar al Hostel, on hi passaré cinc nits. Línia blava direcció sud fins a la parada d'Ana Rosa. Un cop allà, m'he orientat amb el mapa de l'estació i he caminat cinc minuts per un barri molt tranquil. De seguida he vist el Hostel en un carrer lateral. Ja hi sóc: benvingut a la Casa de la Bruixa de Hänsel i Grettel.

El Hostel té les parets de xocoloata, les cortines de llimona, els matalassos de sucre cremat. Estovalles de quadres vermells i negres, taules de colorins i coixins de fantasia. Llençols de paper machê. El gerent i amo de l'establiment és un brasiler blanc com la llet, dos metres d'albina figura i veu de pito. La seva dona, una barrufeta de pell morena i pitrera ampla, camina de puntetes i somriu eternament. Les lliteres estan pintades a la paret amb colors vius, com imatges tridimensionals amb vida pròpia. Les dutxes són de cotó fluix; la nevera, de cartró pedra. La resta d'hostes, autòmates del Tibidabo de somriure histriònic i poques paraules.

Marxo a dormir dora. La meva habitació només té quatre lliteres: una és la meva, una altra està buida, la tercera està ocupada per una noia que dorm des de les sis de la tarda, i en la quarta -sota meu- hi dorm un senyor gros, corpulent, enorme, com si patís de gota, amb els llençols embolicats i la cara enfonsada dins del coixí. La finestra de l'habitació està oberta i entra un airet suau i agradable. També hi entra molta llum i, d'aquesta manera, l'habitació a les fosques està pintada de blanc-i-negre, com un gran tauler d'escacs surrealista on totes les caselles blanques estan juntes en un costat i les negres a l'altre. M'adormo.

A les dues de la matinada, però, un gran xàfec cau sobre Sao Paolo i em desperto amb el soroll de la tormenta. Puja una olor de gespa mullada, de jardí regat. Plou molt fort i la tempesta elèctrica és contestada amb ràbia per trons enfadats. Un polsim d'aigua entra a l'habitació, impulsat pel vent i l'ambient es refresca: fa fred al Brasil. Tot d'una, l'homenot que dorm a la llitera de sota meu es lleva del llit, s'aixeca disparat amb una elasticitat sorprenent si tenim en compte la seva grandària i va directe cap a la finestra oberta, esquitxada amb gotes de pluja. Es queda allà dret, dempeus, palplantat, immòbil, com un estaquirot, mirant cap a l'infinit. Jo me'l miro des del llit estant, amb cert respecte. De sobte, sense avís previ, comença a udular. És un udol somort, trist. És un crit de pena. Udola com si plorés. O potser és que plora, no n'estic segur. Tinc -ho confesso- una mica de por. S'hi passa una bona estona allà, davant de la finestra oberta, udulant. Quan acaba, es gira i li veig la cara, il·luminada tènuement per la llum que entra en esbiaix: és igual que el monstre encadenat de la peli dels Goonies! Jo crec que és ell. Em tapo el cap amb el coixí i tanco els ulls ben fort: que es faci de dia, que es faci de dia....