Dia de comiats. Alguna llàgrima. A l'aeroport internacional JFK em retrobo amb la soletat, la companya de viatge que mai et deixa sol. D'alguna manera, el viatge es reinicïa. D'alguna manera, tot torna a la situació de fa una setmana. El parèntesi es tanca amb forma de mitja lluna i obre la porta a un nou viatge.
Tornant de l'aeroport, New York s'asseu al seient del costat i em diu aquella terrible frase: "Hem de parlar". Parlem, doncs. Us faig un resum: m'ha vingut a dir que s'ha cansat de mi, que ja n'hi ha prou d'anar amunt i avall pels seus carrers com si fos un habitant més de la ciutat, que no es podien tolerar més aquestes passejades sense rumb. Que ella tenia un prestigi de ciutat estressant, de ciutat amb mil coses per fer, de ciutat inabastable...i que la meva actitud allà era negativa per la seva reputació.
Quan ha acabat de parlar, s'ha aixecat pesadament i m'ha dit:
- Et vull fora de la ciutat demà al migdia.
Molt bé. Cap problema. Dia de comiats. Alguna llàgrima. Marxo, però prometo (i aquí sona la música èpica de violins i trompetes i el cel s'enfosqueix i es torna taronja fosc, d'un color semblant a la castanya), prometo que tornaré!
Arribo al hostel on passaré la nit i preparo la motxilla: marxo de viatge. Separo la roba d'abric de la roba d'estiu i tiro una moneda a l'aire: si surt cara, marxaré a països freds; si surt creu, a països calents. Creu.
Marxo a dormir pensant on podria anar. Mentre dormo, representants dioplomàtics de diversos països vénen a veure'm amb catàlegs i regals, oferint els seus productes, països calentets acabats de sortir del forn: el cònsol de Madagascar, l'embaixadora de Nova Zelanda, el primer ministre de Sudan, la primera dama de Colòmbia, el dictador de les Bahames, el mulà de Dubai...tots ells em tempten, m'atavalen, m'estiren de la màniga, m'agafen de la mà. Em desperto a mitja nit, neguitós. On aniré a parar?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada