Dia 149: Sao Paolo - Salvador

Dia de mudances. La vida del nòmada amb diners a la butxaca és així de dura: ahir Rio, avui Sao Paolo, demà Salvador de Bahia. L'objectiu d'avui és arribar, efectivament, a Salvador, la primera capital del Brasil, ciutat històrica i emblema de la colònia portuguesa durant més de tres segles.

Faig el darrer esmorzar a Sao Paolo acompanyat de les estovalles de dibuixos animats i d'uns quants autòmates pintats a l'oli, companys d'allotjament. Mentre li foto mossegada a una torrada coberta d'una pàtina de melmelada d'abacaixí, un dels personatges tridimensionals amb qui comparteixo sostre, em dirigeix la paraula. Alabat Sia.

Es diu Wolfgam pero es fa dir Mr. Lobo, com el delirant personatge de Pulp Fiction. En Lobo és un alemany acomiadat i prejubilat amb una bona indemnització de la fàbrica Mercedes d'Stuttgar que va decidir vendre's l'ànima, la casa i el cotxe per instal·lar-se a Guatemala, comprar un terreny, plantar un hortet, rebre alguns turistes de pas i viure la vida sense estrés. Bon clima, poca feina, bona vida, diu. Renega uns quants minuts de la societat occidental i es mostra contundent en les seves tesis d'apocalisme social. Benvinguda sigui la visió trencadora i sincera. Guatemala, dius? Me l'apunto.

Però és tard i vol ploure i m'acomiado del Llop i de les seves ovelles, així com de l'staff de xocolota i sucre cremat de la Casa de Hänsel i Grettel. Motxila, metro, autobús i aeroport.

L'espera és llarga i un pèl caòtica, ja que la porta d'embarcament va canviant cada cinc minuts i l'avió, a sobre, va tard. Però no m'avorreixo. Chris McCandless segueix trasitant per terrenys hipnòtics en les pàgines del meu llibre i fa que les tres hores d'espera siguin emocionants. Suposo que un llibre és de les poques coses que poden fer emocionants tres hores d'aeroport, no?

Toca embarcar. A la porta de l'avió em saluda el paio de seguretat que ha control·lat, fa un parell d'hores, que no portés a sobre bombes explosives, ni ganivets per caçar elefants ni perilloses ampolles d'aigua. És un nano ben curiós a l'hora d'executar la seva feina: enlloc de registrar-me de dalt a abaix -com pertocaria pel fet que no em dóna la gana de passar sota l'arc detector de metalls-, m'ha fet ensenyar la cicatriu del Vietnam per acreditar que funciono a piles. Curiós, descarnat, però efectiu.

Arribo a Salvador que és ja és fosc. Negra nit, com la pell dels seus habitants, com el color dels seus balls, com els seus ulls, la seva vida. El taxi recorre les autopistes que uneixen l'aeroport amb el centre històric de la ciutat en una mica més de mitja hora. La meva ànima catalana s'esvera amb el taxímetre avançant inexorablement mentre una multitud col·lapsa absolutament la rua. Què passa avui? Avui és el dia Nacional de la Conciència Negra - em diu el taxista-, i remata: la segona festa més gran després del Caranaval. En Lula està aquí. Collons!

M'instal·lo al Hostel de Salvador de Bahia. És un molt bon lloc on passar uns dies, amb zones comuns de chill out, dormitoris còmodes, un gran esmorzar cada dia i un staff jove i ben entrenat. Molt diferent de la caseta al bosc de Sao Paolo. I un cop instal·lat, em llenço al carrer amb 60 reals (25 euros) a la butxaca, unes xancletes, una samarreta i uns pantalons. Benvingut a la perillosa, excitant i colorida ciutat de Salvador.

L'escenari principal on es desenvulpa la festa està a la plaça de Pelourinho, atestada amb quinze mil persones ballant, movent-se, saltant, robant. La música surt del punt més alt de la plaça, una superfície triangular amb una pendent molt pronunciada, una vertical plena de gent fent alpinisme musical, cent mil caps i un sol cor, amb una majoria eixordidora de raça negra, omplint de color, de festa i de cançons la nit. Dos-cents policies controlen la multitud sense massa ganes. Compro una cervesa i una cuixa de pollastre criolla amb salseta i pà ratllat cuinat per una africana ataviada amb vestit tradicional. Estic estorat amb l'espectacle, i més encara quan trobo una mà dins la meva butxaca.
- Hola, mà, que fas per aqui?
- Jo? Res!
- No fas res? Doncs jo diria que estàs en un lloc que no et toca
- Es que s'està calentet, saps?
-I un pepino! A fora fa 33ºC...i t'agrada estar calenteta?
- Sóc fredolica de mena - diu la mà.
- I aquest bitllet de 20 reals que portes entre els dits, és teu?
- Sí. Ara sí.
- I com l'has aconseguit?
- Ja saps, Déu proveeix.
- I un bé negre!
- Bé, almenys ho intentat.
- Ni que ho juris.

Quan la mà marxa tan buida com quan ha arribat, m'he sentit sol. La multitud seguia engolint la massa uniforme de ballarins eixalabrats com si no hagués menjat en cinc dies. Així doncs, he fet un pas enrere i m'he instal·lat a Tribuna Preferent, lluny del merder i al costat d'uns americans molt hippies de Colorado. Bona gent. A la una de la nit han tocat retirada i m'he unit a la comba que patinava alcoholitzada cap al cau.