Dia 138: Rio de Janeiro

Rio de Janeiro, la Cidade Maravelhosa, em rep amb aires de bossa-nova només aterrar. Vinicius de Moraes recita una melodia que fa ballar l'ànima a ritme de cabell d'àngel. Suaument, delicadament, la música m'ensabona amb un fregall de dolçor i entro dins del núvol humit de Rio de bon humor i amb unes pessigolles mossegant-me la boca de l'estòmac: estic a Rio!

El meu amfitrió em rep amb entusiame a l'aeroport. Ell ha arribar fa un parell d'hores i està feliç per començar una setmana de vacances lluny de l'estressant vida laboral d'advocat dels tribunals d'Amapà, al nord del Brasil, a tocar de l'estuari de l'Amazones.

Un taxi local ens porta de safari pels carrers del nord de Rio, direcció sud. El trànsit és un autèntic caos, una immensa caravana de cotxes amuntegats un darrere l'altre marxant a poc a poc, a ritme de samba tranquila, com si forméssim part d'una gran processor o com si participéssim en la Rua d'un carlinhos brown qualsevol. És així com el nord de Rio passa molt a poc a poc davant dels nostres ulls: aquí és on es concentren la pràctica totalitat dels barris de favelas de Rio, cau de pobresa i, massa vegades, de violència. Encaramant-se muntanya a munt desafiant la llei de la gravetat, s'observen cases de teulada fràgil i de terra fangós multiplicant-se entre els arbres. Són barriades enormes on pràcticament no hi ha presència governamental, ni policia ni serveis públics; zones amb les seves pròpies normes, amb la seva pròpia llei; hàbitats poblats en massa ocasions per delinqüents dedicats al tràfic de drogues i a d'altres activitats il·lícites.

L'origen de les faveles es troba a finals del segle XIX. El 13 de maig de 1888 s'aboleix l'esclavitud al Brasil (un dels darrers països en prohibir aquesta xacra) i milers de ciutadants negres es troben, d'un dia per l'altre, lliures però sense feina, sense educació i sense cap lloc on dormir. Sense recursos. Aquest col·lectiu, que mai ha tingut accés a l'educació, que mai ha tingut cap oportunitat, s'instal·la provisionalment al centre i al port de Rio, però és expulsat d'allà per les autoritats. La solució és pujar a les muntanyes de la ciutat i establir-se allà, edificant cases amb materials ben pobres, en indrets sense condicions, construint barris sencers de favelas, pàrams de pobresa. Encara avui, moltes de les muntanyes de nord del Rio estan poblades amb els barris pobres que van ser creats del no res a finals de Segle XIX i pricipis del XX. L'Estat no ha pogut o no ha volgut remeiar aquesta situació i ja fa més de cent anys que aquells status quo es manté.

Passat un túnel, apareixem -de cop- a la zona sud de Rio. Un altre món. Caipirinhes xerrant al carrer, rues plenes de flors i de vida, hotels, restaurants, comerços chic, platges precioses i llacs drenats inunden aquest Rio més turístic ocupat pels barris de Leblon, Ipanema i Copacabana.

Un cop instal·lats en l'apartament d'Ipanema fem una petita volta de reconeixement i tot seguit anem cap al Pao d'Açucar, sens dubte la muntanya que dóna sentit a Rio, la postal de la capital carioca: des d'allà, un cop abandonat el doble telefèric que et porta fins al pic més alt, s'observa una vista preciosa: les platges d'Ipanema, Copacabana, Flamengo i Botofago, el llac interior, les muntanyes plenes de faveles, el pont kilomètirc que divideix la badia de Guanabara en dos i el gran Corcovado, el Crist de braços oberts donant-nos la benvinguda des de les alçades.

Són les quatre i encara no hem dinat. Tornem cap a Ipanema. El primer dinar-sopar el farem en un lloc molt típic, una Choperia (cervesaria) on fan uns plats de carn boníssims, segons em prometen. La promesa es compleix amb escreix amb la picanha que ens serveixen, un plat de carn adobada acompanyada de condiments brasilers. Boníssima.

Són les sis de la tarda.
El cansament surt de cop.
Migdiada al vespre.
Soparem res en una pizzeria.

Primer dia a Rio: el riu d'emocions comença a desbocar-se.