Róda el món i torna al born.
Fi del viatge. Darrer dia en ruta. Acabar per tornar a començar. El meu viatge al voltant del món viu el seu darrer suspir: avui l'enterraré en una cerimònia íntima on només jo i els meus records hi assitirem. Hi haurà alguna llàgrima, segur que sí; però sobretot hi haurà milers de somriures, centenars de rialles. I molta nostàlgia.
Em llevo a quarts de nou. Bournemouth em mira amb cara de son i amb un nus a la gola. No tornaràs?, sembla preguntar-se. No ho sé, crec que no, penso en veu alta. Recullo les coses per darrer cop, fent els mateixos gestos, les mateixes rutines, els mateixos mecanismes automàtics que he fet els darrers mesos quan era hora de recollir la casa i marxar a buscar uns altres sols, uns altres sons. La motxilla és plena de records i roba bruta, en perfecte harmonia. Obro la porta de l'habitació i m'acomiado cerimoniosament. Baixo les escales carregat de sensacions ben extranyes i agafo velocitat empès per la inèrcia de l'adéu. Vaig baixant avall, avall, avall fins a topar-me amb mi mateix, pujant unes escales ben similars ara fa gaire bé sis mesos en un hotelet de Paris: era la meva primera nit del viatge, la primera vegada que trepitjava el món pujat sobre la meva estora voladora i solitària. Era la primera passa cap a l'Est, cap al més enllà, cap a la felicitat.
- Han passat cent setanta cinc dies- li he dit al meu mirall.
- Gairebé sis mesos! - m'ha respòs, impressionat-. Seguiries viatjant?
-Seguiria viatjant.
Però he decidit tornar a casa. Ni les circumstàncies ni els lligams ni les nòmines han estat arguments per fer-me tornar a casa. Únicament la meva voluntat ha estat escoltada. Reflexiono, penso, m'aturo. Sóc jo qui ha decidit donar per acabada aquesta aventura i n'estic orgullós. Vaig ser jo qui va decidir marxar. He estat jo qui ha decidit tornar. Barcelona m'espera.
Abans d'agafar l'avió, passejo la meva nostàlgia anticipada pels carrers freds i desangelats de Bournemouth, cementari d'emocions, trampoli de sensacions. M'acosto tot caminant fins al Pier i m'hi estic un parell d'hores mirant el ritme pausat de les ones i el blau lluminós i cegador del mar. Diapositives de mil colors passen davant meu i cent mil barquetes de records apareixen a l'horitzó. Estic content.
Abandono la platgeta de Bournemouth, menjo alguna cosa i enfilo carrer amunt per recollir la motxilla i anar cap a l'aeroport. Però, enlloc d'anar per l'avinguda principal directe cap a l'hotel, un potent camp magnètic em transporta per carrerons secundaris sense que ni jo ni la meva voluntat puguem fer-hi res, com si una gegantina i invisible cinta transportadora em dugués per on ella vulgués, sense oportunitat de desviar-se ni un centímetre de la ruta marcada. Camino a cegues pel centre de la ciutat, seguint un instint, un somni, un perquè. Finalment, quan hi arribo al davant, la força magnètica que em teledirigeix cessa. Però jo ja estic atrapat. Em trobo a les portes d'una gran llibreria de viatges en plena liquidació d'existències. El cant de les sirenes ressona amb força i ve de l'interior. Entro. Evidentment que hi entro.
Sí, ho confesso, he passat les darreres dues hores del meu viatge... en una llibreria de viatges. He estat documentant-me, deleitant-me, gaudint de milers de guies que dibuixen en les seves pàgines trajectes infinits, trens plens de màgia, pobles plens de vida. He gaudit bussejant de nou per paisatges desconeguts i he notat, un cop més, aquell pessigolleig tan intens que sents a la boca de l'estòmac quan descobreixes que encara hi ha tantes i tantes coses per descobrir. He sortit d'allà amb un parell de guies sota el braç. De quins països? Ho haureu de descobrir en el proper blog.
De Bournemouth a Girona hi ha tot un món però només una hora i quart de trajecte en avió. Sense pràcticament adonar-me he creuat el darrer bassal d'aigua que em separava de casa, el darrer escull, la darrera frontera. A les set de la tarda del meu 175è dia de viatge, dimecres setze de desembre, he aterrat a Catalunya, cinc mesos i vint-i-dos dies després d'agafar el tren a l'Estació de França, direcció est. Benvingut a casa, m'ha dit una veu coneguda.
És fosc quan el tren m'ha deixat a Sants. Aquí vaig agafar el primer tren que em va dur a la casella de sortida, l'endemà de Sant Joan. L'Estació està exactament igual que uns mesos enrere. Aquell rètol mig torçat que anunciava la liquidació per jubilació de la joieria del vestíbul segueix allà, encara mig torçat. El tren que va a Maçanat, via 3, Maçanet, via 3, continua sortint a les 21.24. Com sempre. Com abans. La gent que tragina maletes i malsons continua sense somriure: caminen mirant el terra, amb por a descobrir nous móns en rostres desconeguts. Tot continua igual. Res s'ha mogut de lloc. Res ha canviat. Segueixo endavant i passo per davant d'un aparador de llums blavoses on les imatges reboten amb estoïcisme i exactitud. M'aturo. Alço els ulls i m'hi veig reflectit. Somric. Ara ja sé que no tot éstà igual que abans: hi ha coses que sí que han canviat.
Camino a poc a poc per l'estació en direcció a la sortida, que continua allà on la vaig deixar. La porta s'obre i es tanca de manera automàtica i quan s'obre, deixa veure els carrers de la ciutat. Els carrers de la meva ciutat. Abans de creuar aquella darrera frontera sense control de passaports, respiro fons i agafo forces. A pocs metres de distància es veu ja el tràfic somort de la gran ciutat i una mica més enllà hi viuen els meus records, els meus amics, la meva família, la meva vida. Quan surti per aquella porta i trepitgi novament els carrers de Barcelona, el contador es posarà a zero de nou, el cronòmetro començarà a comptar. La vida tornarà a començar. Som-hi.
diumenge
Dia 174: Bournemouth
Té disset anys i tota la vida per davant. Veu la vida com una autopista diàfana plena de portes entreobertes a punt per empenyer-les i creuar el seu dintell. Té cinc mil portes, cinc mil sortides per escapar d'un camí que encara no està marcat, per seguir una vida que encara està per escriure. Fa goig veure'l. Somriu, com somric jo ara, com he somrigut jo aquests cinc mesos i mig de viatge en solitari. Somriu de felicitat, d'estúpida i addictiva felicitat per la descoberta de nous mons; somriu per les pessigolles que fa el futur sota la barbeta, per l'alegria que dóna disposar lliurament d'un xec en blanc, d'una extensió immensa de neu verge llesta per ser trepitjada, per tenir davant seu una platja oblidada de sorres blanques per on encara no ha passat mai ningú.
Tu que somrius tant, li he dit, acompanya'm avui per Bourbemouth. I ell, o jo, ja no sé qui, ha dit, d'acord, però recorda que ets tu qui m'acompanya a mi, i no el contrari.
- D'acord, d'acord -li he dit de seguida, per evitar discutir de semàntica quàntica tan aviat al matí- . El que tu diguis. Som'hi.
I aquest marrec de disset anys, aquest explorador de móns universals i innocents que va estar per aquestes contrades fa més de divuit anys, m'ha agafat del bracet i, amb un crit engrescador i ple de vitalitat adolescent, m'ha empès carrer avall tot fent saltirons.
Bournemouth segueix tenint aquell aire inconfusible de vila marinera al bell mig de la campinya anglesa, una barreja explosiva que m'ha atrapat amb els tentacles de la nostàlgia. He baixat per un carrer comercial de formes sinuoses que anava menant cap al down town, pavimentada zona comercial d'absolutes gangues de temporada, escenaris congelats de temps pretèrits. Un cop al bell mig de l'ou, nadant en ple rovell, un carreró insignificant s'obre pas cap a la Square, epicentre neuràlgic d'aquest poble amb ínfules de ciutat balneari. Des d'allà, un parc verd i urbà, seu de concerts d'estiu, glorietes abandonades i petons oblidats, inunda la memòria amb onades de vells moments. I quan el parc acaba, la platja. I allà, el pier.
El Pier de Bournemouth és la seva Torre Eiffel, el seu Taj Majal, el meu Dorado. La seva silueta allargada i prima penetrant la mar salada dels meus records punxa la memòria amb esclats lluminosos i focs artificials. El nano m'avança. Camina amb la boca oberta per les fustes velles de la plataforma, mirant sempre endavant, mai enrere. Jo el segueixo amb la mirada i contemplo com s'abraça emocionat a una onada d'amics apareguts del no res, gotes d'aigua d'antigues cares gravades en foc a la sala de retines. Pausa vital. Rebobinem la vida.
- Marxem! - crido - Anem cap a Poole.
Poole és un municipi independent cosit sense costures a la platgeta de Bournemouth. És aquest el punt de trobada de les meves inquietuds, del meu tarannà; el lloc de reunió de la meva forma de ser, dels meus somnis i dels meus anhels. Les nits d'estiu eren de Bournemouth, amb la seva platja, les seves casetes de pescadors i els seus parcs amagats, però els dies de canícula britànica eren de Poole, amb la seva Acadèmia d'art i confecció vital, amb les seves residències de llibertat, amb els seus carrers de muntanyes russes a l'anglesa i la seva barreja de nacions i nacionalitats. Poole, antiga capital imperial en el mapa del meu passat.
Hi arribem tots dos a migdia, en el mateix autobús de dos pisos que tantes vegades havia vingut a buscar-me durant les tardes adolescents. Passo de llarg del centre i m'acosto al Pub on tots els capvespres eren revetlles de Sant Joan, capella ardent d'un passat que jau de cos present davant meu, al costat d'un Bowling que es conserva com si per ell no haguessin passats els anys.
Entro a prendre una cervesa. És l'hora de dinar i no hi ha ningú: davant meu es dibuixa un desangelat paisatge de tardor plujosa al sud d'Anglaterra. Darrere meu, però, entra el meu acompanyant seguit d'un brugit de llums i escalfors, d'un rebombori de llençols blancs i cadenes i rialles: una comitiva de personatges elevats als altars de la nostàlgia entren fent la conga i saludant efusivament: precioses sirenes de llavis de Ginebra, mitològiques amazones de rínxols de Bilbao, pellroges parpelles del Solsonès i melucs de les ribes del Rhin. I també boques catalanes, i celles italianes, i narius suïsses, somriures austríacs, salutacions andaluses, ritmes colombians. Tots són allà, amb ell, omplint-lo de dibuixos i gargots, de petons i de fantasies, de cartes i de segells.
Jo me'l miro des de la barra estant, sol, acompanyat únicament per una solitària pinta de Guiness. M'agrada veure'l tan feliç. Tanco els ulls i no em sento sol: invoco amb la imaginació les cares alemanes, poloneses i russes, els rostres canadencs i americans, els ulls japonesos i tahilandesos, les rialles catalanes i les mirades brasileres que m'han acompanyat aquests mesos, i vénen de seguida, i em miren amb veu dolça i brinden amb mi. I el pub és una festa.
- T'assembles molt a mi - em diu el nano de disset anys, des de l'altra punta de la barra.
- Vols dir? - li dic, mentre faig l'ullet a un record siberià.
- Ets pastat, nen - em respon.
- No tant, no tant - li contesto amb la suficiència del qui se sap, equivocadament, un graó per sobre de l'altre.
- On veus la diferència? - pregunta.
- Tu estàs començant. Tens tota la vida per davant. Totes les portes estan obertes. Nano! tu pots ser el que vulguis, pots fer el que desitgis. Pots triar el camí que més t'agradi cap a la felicitat. Res tens escrit. Tot està per escriure. Tot és possible.
- Per a tu també, amic meu. Tu també pots triar encara. Tu també ets, com jo, amo del teu propi destí. Tu també, encara, pots obrir totes les portes. Tu també.
- Puc?
- És clar. O és que no has après res, d'aquest viatge, burro?
- Què vols dir?
- Tu mateix ho has experimentat. No cal que ningú t'ho digui. Tot és possible. Ara ja ho saps. Tot és a les teves mans. Només es tracta de véncer la por.
- La por? Por de què? De qui?
- Por de tu mateix, nano. Por del teu camí, por de les portes que estan encara per obrir. Sens curiositat per saber què hi ha darrere d'elles, oi? Doncs obre-les!
- Així de fàcil?
- Així de fàcil...i així de difícil. Però sobretot, així de senzill, així d'evident. La teva fugida de la realitat, aquest viatge, així t'ho demostra.
- Què vols dir?
-Pensa. No fa ni un any que no et veies capaç d'empendre un viatge en solitari. No ho veies possible. No era viable dins del teu cap. Somniaves despert en fer-lo, però no gosaves ni plantejar-te, realment, fer un pas endavant i fer-ho. I mira't ara.
- Sí, ho he fet.
- Ho has fet! Ho has fet. Senzillament ho has fet. Ho veus?
- Sí.
El cambrer m'ha servit una altra cervesa negra. L'escuma ha tardat en anar desapareixent, a poc a poc. Aquí té, senyor, m'ha dit, i després s'ha dirigit cap al nano de disset anys i l'ha acompanyat a abandonar el local. Menor d'edat, ha remugat quan ha tornat de tancar la porta i deixar el pobre xaval a l'intempèrie. Collons. M'he begut la cervesa ràpidament i he sortit de seguida del Woodman. Però ell ja no hi era.
Perdut i desorientat, m'he posat a perseguir una ombra pels carrers serens de Poole. M'he creuat amb una cantonada humida, amb un solar ocupat, amb una vella escola que ja no és més que un record. L'he buscat arreu, entre carrers oblidats que transiten direcció al passat i he resseguit les seves passes, la seva veu, buscant un lloc comú, un indret on tots dos ens puguessim trobar, o millor dit, on ens puguéssim retrobar. Després de vagarejar una bona estona entre llençols de blanca memòria, l'he trobat recolzat contra la tàpia d'una casa.
- Vius aquí ? - li pregunto.
- Aquí és on em vaig quedar, sí. No ho recordes?
- No.
- Tu em vas deixar aquí.
- Vaig ser jo?
- Sí. Vas voler que em quedés aquí. Vindré a buscar-te, em vas dir. No t'oblidaré, em vares prometres. Tu seràs el camí que em guiarà, em vas assegurar. Però després, res de res.
- Què vols dir, res de res?
- Que et vas oblidar de mi. Em vas deixar aquí, tancat en aquest món adolescent, en una habitació fosca de la memòria: vas apagar el llum i vas llençar la clau.
- Home, vaig fer-me gran i ...
- No. Vas fer-te vell. Vas oblidar que havies estat jove. Molt jove. Vas oblidar que havia mons per descobrir. Vas oblidar que cada dia és un dia nou. Em vas oblidar. Em vas abandonar.
- És llei de vida, no?
- No. No ho és. No és llei de vida oblidar qui eres i d'on veneies. Oblidar què eres i cap a on anaves. No és llei de vida oblidar el teu passat.
- Vols dir que...
- Vull dir que et vas desentendre de tu mateix. Vas esborrar-te. I no va ser una bona jugada. No pots tancar la porta al que has estat. Perquè tu ets el que eres. Res més. No ho oblidis.
- Però ara estic aquí, no?
- Sí, has tornat.
Una ràfaga de vent bufa i arrossega una orquesra de fulles seques. Un núvol emprenyat descarrega la seva ràbia amb ràtzies de gotes de pluja punxeguda. Un fanstasma del passat creua l'escena, repartint ampolles de llet de matinada.
- Vindràs amb mi? -li pregunto.
- No - em contesta de seguida
- No? - li dic sorprès.
- No aniré amb tu. Ets tu que vindràs amb mi - diu.
I així ha estat com aquesta última nit fora de casa l'he passada sota els protectors auguris d'un pretèrit perfecte, d'un somni oblidat. I així ha estat com, per fi, aquell home de 35 anys ha tornat i hem parlat i ens hem vist més vells, sí, amb més cabells blancs, també, però amb la mateixa mirada naïf davant d'un món verge encara per descobrir, amb les mateixes ganes per mirar i remenar, per sorprendre's, per trepitjar aquella neu verge, per caminar i dibuixar noves petjades en aquella platja solitària, amb el mateix anhel per creuar el dintell d'una porta amb fermesa i un somriure als llavis, convençut de que qualsevol descoberta, de que qualsevol misteri per resoldre, és el tresor més valuós que mai pots trobar.
- No paris mai de buscar. I quan ho trobis, segueix buscant - m'ha dit
Tu que somrius tant, li he dit, acompanya'm avui per Bourbemouth. I ell, o jo, ja no sé qui, ha dit, d'acord, però recorda que ets tu qui m'acompanya a mi, i no el contrari.
- D'acord, d'acord -li he dit de seguida, per evitar discutir de semàntica quàntica tan aviat al matí- . El que tu diguis. Som'hi.
I aquest marrec de disset anys, aquest explorador de móns universals i innocents que va estar per aquestes contrades fa més de divuit anys, m'ha agafat del bracet i, amb un crit engrescador i ple de vitalitat adolescent, m'ha empès carrer avall tot fent saltirons.
Bournemouth segueix tenint aquell aire inconfusible de vila marinera al bell mig de la campinya anglesa, una barreja explosiva que m'ha atrapat amb els tentacles de la nostàlgia. He baixat per un carrer comercial de formes sinuoses que anava menant cap al down town, pavimentada zona comercial d'absolutes gangues de temporada, escenaris congelats de temps pretèrits. Un cop al bell mig de l'ou, nadant en ple rovell, un carreró insignificant s'obre pas cap a la Square, epicentre neuràlgic d'aquest poble amb ínfules de ciutat balneari. Des d'allà, un parc verd i urbà, seu de concerts d'estiu, glorietes abandonades i petons oblidats, inunda la memòria amb onades de vells moments. I quan el parc acaba, la platja. I allà, el pier.
El Pier de Bournemouth és la seva Torre Eiffel, el seu Taj Majal, el meu Dorado. La seva silueta allargada i prima penetrant la mar salada dels meus records punxa la memòria amb esclats lluminosos i focs artificials. El nano m'avança. Camina amb la boca oberta per les fustes velles de la plataforma, mirant sempre endavant, mai enrere. Jo el segueixo amb la mirada i contemplo com s'abraça emocionat a una onada d'amics apareguts del no res, gotes d'aigua d'antigues cares gravades en foc a la sala de retines. Pausa vital. Rebobinem la vida.
- Marxem! - crido - Anem cap a Poole.
Poole és un municipi independent cosit sense costures a la platgeta de Bournemouth. És aquest el punt de trobada de les meves inquietuds, del meu tarannà; el lloc de reunió de la meva forma de ser, dels meus somnis i dels meus anhels. Les nits d'estiu eren de Bournemouth, amb la seva platja, les seves casetes de pescadors i els seus parcs amagats, però els dies de canícula britànica eren de Poole, amb la seva Acadèmia d'art i confecció vital, amb les seves residències de llibertat, amb els seus carrers de muntanyes russes a l'anglesa i la seva barreja de nacions i nacionalitats. Poole, antiga capital imperial en el mapa del meu passat.
Hi arribem tots dos a migdia, en el mateix autobús de dos pisos que tantes vegades havia vingut a buscar-me durant les tardes adolescents. Passo de llarg del centre i m'acosto al Pub on tots els capvespres eren revetlles de Sant Joan, capella ardent d'un passat que jau de cos present davant meu, al costat d'un Bowling que es conserva com si per ell no haguessin passats els anys.
Entro a prendre una cervesa. És l'hora de dinar i no hi ha ningú: davant meu es dibuixa un desangelat paisatge de tardor plujosa al sud d'Anglaterra. Darrere meu, però, entra el meu acompanyant seguit d'un brugit de llums i escalfors, d'un rebombori de llençols blancs i cadenes i rialles: una comitiva de personatges elevats als altars de la nostàlgia entren fent la conga i saludant efusivament: precioses sirenes de llavis de Ginebra, mitològiques amazones de rínxols de Bilbao, pellroges parpelles del Solsonès i melucs de les ribes del Rhin. I també boques catalanes, i celles italianes, i narius suïsses, somriures austríacs, salutacions andaluses, ritmes colombians. Tots són allà, amb ell, omplint-lo de dibuixos i gargots, de petons i de fantasies, de cartes i de segells.
Jo me'l miro des de la barra estant, sol, acompanyat únicament per una solitària pinta de Guiness. M'agrada veure'l tan feliç. Tanco els ulls i no em sento sol: invoco amb la imaginació les cares alemanes, poloneses i russes, els rostres canadencs i americans, els ulls japonesos i tahilandesos, les rialles catalanes i les mirades brasileres que m'han acompanyat aquests mesos, i vénen de seguida, i em miren amb veu dolça i brinden amb mi. I el pub és una festa.
- T'assembles molt a mi - em diu el nano de disset anys, des de l'altra punta de la barra.
- Vols dir? - li dic, mentre faig l'ullet a un record siberià.
- Ets pastat, nen - em respon.
- No tant, no tant - li contesto amb la suficiència del qui se sap, equivocadament, un graó per sobre de l'altre.
- On veus la diferència? - pregunta.
- Tu estàs començant. Tens tota la vida per davant. Totes les portes estan obertes. Nano! tu pots ser el que vulguis, pots fer el que desitgis. Pots triar el camí que més t'agradi cap a la felicitat. Res tens escrit. Tot està per escriure. Tot és possible.
- Per a tu també, amic meu. Tu també pots triar encara. Tu també ets, com jo, amo del teu propi destí. Tu també, encara, pots obrir totes les portes. Tu també.
- Puc?
- És clar. O és que no has après res, d'aquest viatge, burro?
- Què vols dir?
- Tu mateix ho has experimentat. No cal que ningú t'ho digui. Tot és possible. Ara ja ho saps. Tot és a les teves mans. Només es tracta de véncer la por.
- La por? Por de què? De qui?
- Por de tu mateix, nano. Por del teu camí, por de les portes que estan encara per obrir. Sens curiositat per saber què hi ha darrere d'elles, oi? Doncs obre-les!
- Així de fàcil?
- Així de fàcil...i així de difícil. Però sobretot, així de senzill, així d'evident. La teva fugida de la realitat, aquest viatge, així t'ho demostra.
- Què vols dir?
-Pensa. No fa ni un any que no et veies capaç d'empendre un viatge en solitari. No ho veies possible. No era viable dins del teu cap. Somniaves despert en fer-lo, però no gosaves ni plantejar-te, realment, fer un pas endavant i fer-ho. I mira't ara.
- Sí, ho he fet.
- Ho has fet! Ho has fet. Senzillament ho has fet. Ho veus?
- Sí.
El cambrer m'ha servit una altra cervesa negra. L'escuma ha tardat en anar desapareixent, a poc a poc. Aquí té, senyor, m'ha dit, i després s'ha dirigit cap al nano de disset anys i l'ha acompanyat a abandonar el local. Menor d'edat, ha remugat quan ha tornat de tancar la porta i deixar el pobre xaval a l'intempèrie. Collons. M'he begut la cervesa ràpidament i he sortit de seguida del Woodman. Però ell ja no hi era.
Perdut i desorientat, m'he posat a perseguir una ombra pels carrers serens de Poole. M'he creuat amb una cantonada humida, amb un solar ocupat, amb una vella escola que ja no és més que un record. L'he buscat arreu, entre carrers oblidats que transiten direcció al passat i he resseguit les seves passes, la seva veu, buscant un lloc comú, un indret on tots dos ens puguessim trobar, o millor dit, on ens puguéssim retrobar. Després de vagarejar una bona estona entre llençols de blanca memòria, l'he trobat recolzat contra la tàpia d'una casa.
- Vius aquí ? - li pregunto.
- Aquí és on em vaig quedar, sí. No ho recordes?
- No.
- Tu em vas deixar aquí.
- Vaig ser jo?
- Sí. Vas voler que em quedés aquí. Vindré a buscar-te, em vas dir. No t'oblidaré, em vares prometres. Tu seràs el camí que em guiarà, em vas assegurar. Però després, res de res.
- Què vols dir, res de res?
- Que et vas oblidar de mi. Em vas deixar aquí, tancat en aquest món adolescent, en una habitació fosca de la memòria: vas apagar el llum i vas llençar la clau.
- Home, vaig fer-me gran i ...
- No. Vas fer-te vell. Vas oblidar que havies estat jove. Molt jove. Vas oblidar que havia mons per descobrir. Vas oblidar que cada dia és un dia nou. Em vas oblidar. Em vas abandonar.
- És llei de vida, no?
- No. No ho és. No és llei de vida oblidar qui eres i d'on veneies. Oblidar què eres i cap a on anaves. No és llei de vida oblidar el teu passat.
- Vols dir que...
- Vull dir que et vas desentendre de tu mateix. Vas esborrar-te. I no va ser una bona jugada. No pots tancar la porta al que has estat. Perquè tu ets el que eres. Res més. No ho oblidis.
- Però ara estic aquí, no?
- Sí, has tornat.
Una ràfaga de vent bufa i arrossega una orquesra de fulles seques. Un núvol emprenyat descarrega la seva ràbia amb ràtzies de gotes de pluja punxeguda. Un fanstasma del passat creua l'escena, repartint ampolles de llet de matinada.
- Vindràs amb mi? -li pregunto.
- No - em contesta de seguida
- No? - li dic sorprès.
- No aniré amb tu. Ets tu que vindràs amb mi - diu.
I així ha estat com aquesta última nit fora de casa l'he passada sota els protectors auguris d'un pretèrit perfecte, d'un somni oblidat. I així ha estat com, per fi, aquell home de 35 anys ha tornat i hem parlat i ens hem vist més vells, sí, amb més cabells blancs, també, però amb la mateixa mirada naïf davant d'un món verge encara per descobrir, amb les mateixes ganes per mirar i remenar, per sorprendre's, per trepitjar aquella neu verge, per caminar i dibuixar noves petjades en aquella platja solitària, amb el mateix anhel per creuar el dintell d'una porta amb fermesa i un somriure als llavis, convençut de que qualsevol descoberta, de que qualsevol misteri per resoldre, és el tresor més valuós que mai pots trobar.
- No paris mai de buscar. I quan ho trobis, segueix buscant - m'ha dit
dimarts
Dia 173: Londres - Bournemouth
He passat la nit a tocar de l'aeroport de Gatwick, en un hotelet sense pretencions d'un suburbi de la capital de l'Imperi. Fins aquí m'hi va portar un taxista de poques paraules i escassos reflexos ahir al vespre, un cop aterrat de Hèlsinki. L'establiment està regentat per un grup de pakistanesos exiliats en cos i ànima que viuen tan lluny del seu poble que ja han oblidat com enyorar-lo. A l'hora del ckeck in em van rebre amb mostres d'indiferència i em van assignar una habitació de dos llits tous que s'aixequen sobre una gran catifa anglesa, niu d'àcars i d'olors del vell Imperi.
Torno ha estar a Anglaterra, darrere etapa del meu viatge. El fred i la neu dels països nòrdics ha deixat pas al vent del Mar del Nord i a la pluja de britàniques conseqüències: dies grisos, humits i passats per aigua. Però aquest escenari de depressió atmosfèrica no aconsegueix esborrar, ni tan sols mitigar, la sensació d'anticiclònic salt al buit que el meu cos i la meva ment experimenten al veure's i sentir-se tan a prop de la meta final: Bournemouth. Avui hi arribaré, he pensat quan he obert els ulls, i una glopada d'adrenalina ha acudit d'immediat per barrejar-se amb el cafè amb llet del matí. Aquesta sensació d'estusiasme contingut s'ha mantingut durant totes les hores prèvies a la meva arribada a la ciutat, embolicant el meu món d'una pàtina de gran expectació, de silenci eixordidor i de redoble de tambors: en aquest estat, cap borrasca nuvolosa és capaç d'esborrar el somriure d'exitació que porto dibuixat al rostre. Bournemouth és a tocar dels dits.
Un tren de rodalies m'apropa a Victoria Station en menys de mitja hora, i des d'allà un autobus de la National Expres em portarà fins a destí. Seran les cinc de la tarda quan, setze anys després, tornaré a trepitjar Bournemouth. Mentre m'apropo circulant en direcció prohibida per l'autopista del passat, imatges, flaixos i sensacions van projectant-se en forma de diapositives en color sèpia en el pati de butaques de la memòria: amb només disset anys, jo, la meva timidesa i la closca de cargol que m'envoltava, em protegia i m'aïllava del món real, vam viatjar plegats cap a Bournemouth, al sud d'Anglaterra, per aprendre una mica d'anglès. Sota el paraigües protector del meu germà gran, vaig descobrir que hi havia vida fora del meu univers: marcians d'altres països i latituds m'esperaven amb els seus accents tancats, les seves cares diverses i les seves vides noves: italians, alemanys, suïssos, austríacs, espanyols, francesos, belgas, eslovens, anglesos, bascs, àrabs i catalans compartíem àpats, classes d'idiomes i cançons. Va ser aleshores quan vaig descobrir un mapamundi ple de vides, de camins i d'inèrcies, un món rodó farcit de petjades i d'anhels diversos: em vaig enamorar d'aquell cafarnaum de cares i de llengües, aquella conjunció astral d'estats vitals i nacionals i em vaig prometre a mi mateix que quan sigués gran trepitjaria cada pam del planeta Terra per tastar tots els seus colors.
I va ser a Bournemouth, també, on la vaig conèixer. Vestia llençols blaus i corona de joguina, ulls de sol egipci i moviments de danzes otomanes. Vaig caure rendit als seus peus. De lluny era un àngel exterminador de pors i malsons; de prop, una vella geperuda i artrítica de nom Llibertat, que tot i la seva avançada edat i el seu precari estat de salut, besava com mai ningú m'ha besat: la petjada d'aquell petó, l'huracà encès per aquella besada, la turmenta provocada per aquell terratrèmol d'emocions, encara m'acaricia la cara, encara dorm amb mi per les nits, encara prem l'accelerador per les desertes sabanes americanes, per les tundres siberianes de boscos humits, per les selves amazòniques del més enllà: aquella sensació encara viatja amb mi.
Bournemouth és un indret imaginari on la realitat hi va estar present durant tres estius seguits, en plena adolescència. Un mite, un heroi enterrat en un moment àlgit de popularitat, una icona que va deixar un bonic cadàver i moltes llavors que han anat creixent dins meu, durant anys. Aquest viatge és, ha estat, un dels fruits d'aquelles llavors plantades fa més de setze anys.
Bournemoth arriba a quarts de sis de la tarda, quan la llum del crepuscle pinta de nit un dia molt gris. En moments com aquests te n'adones de quantes tonalitats diferents pot arribar a tenir un dia gris si hi barreges la teva emoció càlida, taronja i verda amb la llum apagada i somorta del capvespre. El dia plora mentre s'acomiada, però jo per dins cremo amb la llum blanca de la memòria que il·lumina aquest jorn de desembre: dins meu, una porta tancada s'ha obert de bat a bat i ha deixat entrar litres i litres de raigs de llum que desperten zones mortes i fosques, racons oblidats, emocions trasplantades a la zona de l'oblit. Olors i sensacions, records i emocions em pinten el rostre de fosforescències que riuen i somriuen. Feliç, aparco el meu DeLorean a la porta del Bed & Breakfast i demano una habitació. Room 10, em diu la mestressa amb accent del sud. Thank you.
Pujo les escales encerades de catifes rovellades, farcides d'aquell polsim tan anglòfil i tan britànicament inconfusible. Cada passa, cada graó, em transporten a les cases que em van acollir fa anys i panys, televisors encesos amb Gent del Barri, flaire de te amb llet, nervis de principiant. Obro la porta de l'habitació i deixo la motxilla sobre un dels llits. Em trec pesadament l'anorac, assaboreixo l'instant, càmara lenta. M'estiro sobre el llit i somnio despert uns minuts. Després, em llevo, em canvio de roba i surto al carrer direcció el centre de la ciutat, a la recerca d'uns records que han vingut a buscar-me. Quan arribo a tocar de la platja, sota els ponts artificials del Pier de Bournemouth, veig que jo ja hi sóc, des de fa temps: allà estic, dempeus, mirant el mar fosc i exaltat com brama amb paraules oblidades. De sobte sento passes al meu darrere i em giro: fa setze anys que t'estava esperant em diu.
Fa setze anys que t'estava esperant, he dit.
Torno ha estar a Anglaterra, darrere etapa del meu viatge. El fred i la neu dels països nòrdics ha deixat pas al vent del Mar del Nord i a la pluja de britàniques conseqüències: dies grisos, humits i passats per aigua. Però aquest escenari de depressió atmosfèrica no aconsegueix esborrar, ni tan sols mitigar, la sensació d'anticiclònic salt al buit que el meu cos i la meva ment experimenten al veure's i sentir-se tan a prop de la meta final: Bournemouth. Avui hi arribaré, he pensat quan he obert els ulls, i una glopada d'adrenalina ha acudit d'immediat per barrejar-se amb el cafè amb llet del matí. Aquesta sensació d'estusiasme contingut s'ha mantingut durant totes les hores prèvies a la meva arribada a la ciutat, embolicant el meu món d'una pàtina de gran expectació, de silenci eixordidor i de redoble de tambors: en aquest estat, cap borrasca nuvolosa és capaç d'esborrar el somriure d'exitació que porto dibuixat al rostre. Bournemouth és a tocar dels dits.
Un tren de rodalies m'apropa a Victoria Station en menys de mitja hora, i des d'allà un autobus de la National Expres em portarà fins a destí. Seran les cinc de la tarda quan, setze anys després, tornaré a trepitjar Bournemouth. Mentre m'apropo circulant en direcció prohibida per l'autopista del passat, imatges, flaixos i sensacions van projectant-se en forma de diapositives en color sèpia en el pati de butaques de la memòria: amb només disset anys, jo, la meva timidesa i la closca de cargol que m'envoltava, em protegia i m'aïllava del món real, vam viatjar plegats cap a Bournemouth, al sud d'Anglaterra, per aprendre una mica d'anglès. Sota el paraigües protector del meu germà gran, vaig descobrir que hi havia vida fora del meu univers: marcians d'altres països i latituds m'esperaven amb els seus accents tancats, les seves cares diverses i les seves vides noves: italians, alemanys, suïssos, austríacs, espanyols, francesos, belgas, eslovens, anglesos, bascs, àrabs i catalans compartíem àpats, classes d'idiomes i cançons. Va ser aleshores quan vaig descobrir un mapamundi ple de vides, de camins i d'inèrcies, un món rodó farcit de petjades i d'anhels diversos: em vaig enamorar d'aquell cafarnaum de cares i de llengües, aquella conjunció astral d'estats vitals i nacionals i em vaig prometre a mi mateix que quan sigués gran trepitjaria cada pam del planeta Terra per tastar tots els seus colors.
I va ser a Bournemouth, també, on la vaig conèixer. Vestia llençols blaus i corona de joguina, ulls de sol egipci i moviments de danzes otomanes. Vaig caure rendit als seus peus. De lluny era un àngel exterminador de pors i malsons; de prop, una vella geperuda i artrítica de nom Llibertat, que tot i la seva avançada edat i el seu precari estat de salut, besava com mai ningú m'ha besat: la petjada d'aquell petó, l'huracà encès per aquella besada, la turmenta provocada per aquell terratrèmol d'emocions, encara m'acaricia la cara, encara dorm amb mi per les nits, encara prem l'accelerador per les desertes sabanes americanes, per les tundres siberianes de boscos humits, per les selves amazòniques del més enllà: aquella sensació encara viatja amb mi.
Bournemouth és un indret imaginari on la realitat hi va estar present durant tres estius seguits, en plena adolescència. Un mite, un heroi enterrat en un moment àlgit de popularitat, una icona que va deixar un bonic cadàver i moltes llavors que han anat creixent dins meu, durant anys. Aquest viatge és, ha estat, un dels fruits d'aquelles llavors plantades fa més de setze anys.
Bournemoth arriba a quarts de sis de la tarda, quan la llum del crepuscle pinta de nit un dia molt gris. En moments com aquests te n'adones de quantes tonalitats diferents pot arribar a tenir un dia gris si hi barreges la teva emoció càlida, taronja i verda amb la llum apagada i somorta del capvespre. El dia plora mentre s'acomiada, però jo per dins cremo amb la llum blanca de la memòria que il·lumina aquest jorn de desembre: dins meu, una porta tancada s'ha obert de bat a bat i ha deixat entrar litres i litres de raigs de llum que desperten zones mortes i fosques, racons oblidats, emocions trasplantades a la zona de l'oblit. Olors i sensacions, records i emocions em pinten el rostre de fosforescències que riuen i somriuen. Feliç, aparco el meu DeLorean a la porta del Bed & Breakfast i demano una habitació. Room 10, em diu la mestressa amb accent del sud. Thank you.
Pujo les escales encerades de catifes rovellades, farcides d'aquell polsim tan anglòfil i tan britànicament inconfusible. Cada passa, cada graó, em transporten a les cases que em van acollir fa anys i panys, televisors encesos amb Gent del Barri, flaire de te amb llet, nervis de principiant. Obro la porta de l'habitació i deixo la motxilla sobre un dels llits. Em trec pesadament l'anorac, assaboreixo l'instant, càmara lenta. M'estiro sobre el llit i somnio despert uns minuts. Després, em llevo, em canvio de roba i surto al carrer direcció el centre de la ciutat, a la recerca d'uns records que han vingut a buscar-me. Quan arribo a tocar de la platja, sota els ponts artificials del Pier de Bournemouth, veig que jo ja hi sóc, des de fa temps: allà estic, dempeus, mirant el mar fosc i exaltat com brama amb paraules oblidades. De sobte sento passes al meu darrere i em giro: fa setze anys que t'estava esperant em diu.
Fa setze anys que t'estava esperant, he dit.
Dia 172: Tallin - Londres
Matí de diumenge. Neva. El fred és intens i blanc. Les cúpules rodones de la catedral de Tallin anuncien un hivern cru. Vents polars corren per la plaça central on el Mercat de Nadal, alegre i ple de llumetes fa només unes hores, tracta de suportar les baixes temperatures sota una manta de grisor terapèutica. La gent, al carrer, passeja amb cara de pocs amics i l'amabilitat bàltica es torna agre, somriures inclinats i torbats pels quatre graus negatius.
Tallin m'ha sorprès per la seva bellesa ancestral, per les parets folrades de pedra antiga, pels carrers empinats que busquen muralles oblidades, per la rialla d'una ciutat que, tot i estar esquitxada per una forta crisi econòmica, se sap orgullosa del seu passat, segura del seu present i confiada en el seu futur. Tallin m'ha sorprès també per la seva capacitat de seduir els europeus del sud amb la seva indumentària bàltica, els seus locals de disseny i el seu personal políglota, tot molt allunyat de la imatge de república bananera ex-soviètica que, per error, molts podíem tenir. Tallin és una llum d'esperança al nord d'Europa, una gota d'aire fresc, una joia amagada. Aquest matí, però, Tallin badalla i tremola de fred i el seu maquillatge es fon sota la neu, pintant escenes grises amb tons blancs i apagats.
El nostre estat d'ànim és un mirall de la ciutat, tons grisos, cares llargues, migranyes agudes. Els llençols s'han enganxat a l'ànima i el cansament s'ha apropiat de l'escenari: l'hora de l'adéu ha arribat. Sóc jo, de fet, qui inicia la ronda de comiats, russos i russes, amics de viatges infinits, fins a sempre. Una llàgrima invisible i seca, gelada pel fred glacial, es queda a mitja sortida, sense saber si anar galta avall o tornar al cau. Ulls blau transparent em diuen adéu somrient amb tristesa. Ens tornarem a veure, penso sense dir-ho, tractant d'enganyar-me a mi mateix.
Enfilo, tot sol, el camí de l'exili: Hèlsinki m'espera a l'altra banda d'Europa, on les blanques tempestes cauen sota terrats finlandesos de saunes suades i benestants. Hèlsinki em crida, però jo segueixo mirant enrere amb la vista cansada de tant dir adéu. Adéu Tallin. Adéu viatge.
El ferry, efectivament, em duu a Finlàndia amb un parell d'hores. Són dues hores confuses, un pèl amargues, com glops de cianur de mentida, com espases de joguet en una guerra d'adults, estúpides i innecessàries. Tallin queda enrere i allà seguirà, per sempre, l'esperit perdut del RUS i la trista història de la bella Li Sa i en Dents Boniques: Tallin, cementiri d'emocions. Tallin, trampolí cap al buit i el record.
El que no es queda a Tallin és el temporal. La neu em persegueix tot el viatge i em rep amb alegria mentre baixo del vaixell a Hèlsinki i espero l'autobús que m'ha de dur al centre de la capital. Quan hi arribo, després d'un viatge ràpid del dels port, miro el rellotge i comprovo que tinc una hora per fruir de la ciutat abans d'agafar el bus cap a l'aeroport. Aquesta nit dormiré a Londres, de nou.
L'hora a Hèlsinki és intensa: intensa en emocions, intensa en neu, intensa en fred i intensa en cansament: porto tot l'equipatge a sobre, però tot i aquest sobrepès evident, camino i vagarejo més de seixanta minuts sota la nevada més gran que recordo, mentre el termòmetre baixa fins als sis graus negatius. La neu em pinta les celles, el bigoti i la barba de blanc de Nadal i, carregat com vaig, els nens em confonen amb un Pare Noel itinerant i em demanen caramels i xocolates mentre passejo entre tramvies nevats, carrers comercials i pistes de gel. El temporal augmenta en intensitat: sóc un ninot de neu a la recerca del temps perdut.
Cansat, fred i xop, a les sis de la tarda agafo l'autobús amb calefacció que em duu a l'aeroport. Després d'una hora de cua i dues d'espera, el meu vol surt cap a Londres amb puntualitat. L'avió apunta cap al sud, deixant enrere el fred nòrdic. El sud s'aproxima. El final del viatge està molt a prop. Abans d'arribar a casa però, faré una darrere parada per visitar uns fantasmes del passat: un magnífic DeLorean m'espera a l'aeroport de Luton.
Tallin m'ha sorprès per la seva bellesa ancestral, per les parets folrades de pedra antiga, pels carrers empinats que busquen muralles oblidades, per la rialla d'una ciutat que, tot i estar esquitxada per una forta crisi econòmica, se sap orgullosa del seu passat, segura del seu present i confiada en el seu futur. Tallin m'ha sorprès també per la seva capacitat de seduir els europeus del sud amb la seva indumentària bàltica, els seus locals de disseny i el seu personal políglota, tot molt allunyat de la imatge de república bananera ex-soviètica que, per error, molts podíem tenir. Tallin és una llum d'esperança al nord d'Europa, una gota d'aire fresc, una joia amagada. Aquest matí, però, Tallin badalla i tremola de fred i el seu maquillatge es fon sota la neu, pintant escenes grises amb tons blancs i apagats.
El nostre estat d'ànim és un mirall de la ciutat, tons grisos, cares llargues, migranyes agudes. Els llençols s'han enganxat a l'ànima i el cansament s'ha apropiat de l'escenari: l'hora de l'adéu ha arribat. Sóc jo, de fet, qui inicia la ronda de comiats, russos i russes, amics de viatges infinits, fins a sempre. Una llàgrima invisible i seca, gelada pel fred glacial, es queda a mitja sortida, sense saber si anar galta avall o tornar al cau. Ulls blau transparent em diuen adéu somrient amb tristesa. Ens tornarem a veure, penso sense dir-ho, tractant d'enganyar-me a mi mateix.
Enfilo, tot sol, el camí de l'exili: Hèlsinki m'espera a l'altra banda d'Europa, on les blanques tempestes cauen sota terrats finlandesos de saunes suades i benestants. Hèlsinki em crida, però jo segueixo mirant enrere amb la vista cansada de tant dir adéu. Adéu Tallin. Adéu viatge.
El ferry, efectivament, em duu a Finlàndia amb un parell d'hores. Són dues hores confuses, un pèl amargues, com glops de cianur de mentida, com espases de joguet en una guerra d'adults, estúpides i innecessàries. Tallin queda enrere i allà seguirà, per sempre, l'esperit perdut del RUS i la trista història de la bella Li Sa i en Dents Boniques: Tallin, cementiri d'emocions. Tallin, trampolí cap al buit i el record.
El que no es queda a Tallin és el temporal. La neu em persegueix tot el viatge i em rep amb alegria mentre baixo del vaixell a Hèlsinki i espero l'autobús que m'ha de dur al centre de la capital. Quan hi arribo, després d'un viatge ràpid del dels port, miro el rellotge i comprovo que tinc una hora per fruir de la ciutat abans d'agafar el bus cap a l'aeroport. Aquesta nit dormiré a Londres, de nou.
L'hora a Hèlsinki és intensa: intensa en emocions, intensa en neu, intensa en fred i intensa en cansament: porto tot l'equipatge a sobre, però tot i aquest sobrepès evident, camino i vagarejo més de seixanta minuts sota la nevada més gran que recordo, mentre el termòmetre baixa fins als sis graus negatius. La neu em pinta les celles, el bigoti i la barba de blanc de Nadal i, carregat com vaig, els nens em confonen amb un Pare Noel itinerant i em demanen caramels i xocolates mentre passejo entre tramvies nevats, carrers comercials i pistes de gel. El temporal augmenta en intensitat: sóc un ninot de neu a la recerca del temps perdut.
Cansat, fred i xop, a les sis de la tarda agafo l'autobús amb calefacció que em duu a l'aeroport. Després d'una hora de cua i dues d'espera, el meu vol surt cap a Londres amb puntualitat. L'avió apunta cap al sud, deixant enrere el fred nòrdic. El sud s'aproxima. El final del viatge està molt a prop. Abans d'arribar a casa però, faré una darrere parada per visitar uns fantasmes del passat: un magnífic DeLorean m'espera a l'aeroport de Luton.
Dia 171: Tallin
El cos acostuma a castigar els excessos amb migranyes, angines, punxades o marejos, depenent de la tipologia i la dimensió dels esmenats excessos. A Tallin però, vés a saber si a causa del fred antisèptic, o degut a la blanquinosa neu que cau i cau i cau com un mantra anestèsic o, qui sap, provocat per l'adrenalina del final del viatge que tapa amb escalfor i emoció qualsevol símptoma de defalliment, la veritat es que, tot i els excessos del dia anterior, em llevo en perfectes condicions físiques per afrontar la dura jornada de beure i viure a la capital d'Estònia envoltat de russos.
Surto al carrer i els mugrons se m'endureixen per la onada de fred cruel que em rep amb un somriure glaçat. Una punxada de dolor em pinta la cara de fred. Camino encarcarat al costat d'algun dels meus companys de viatge, tots amb cara de son i a la cerca i captura d'un cafè salvador. Sota les bufandes gruixudes i els gorros d'esquiador s'amaguen un rus i tres russes tremolant de fred: un cop desaparegut l'alcohol de les seves venes, comprovo que la temperatura els xucla l'energia i són com pollets desvalguts abandonats a l'intempèrie. Serà per això que en Dimitar, només entrar al primer bar que trobem, demana una canya i un cafè.
Al fons del bar, en una tauleta apartada, està instal·lat en Xavi i la noia de l'aniversari, els únics que s'han llevat abans d'hora i han pogut esmorzar a l'hotel. Ni l'he sentit sortir de l'habitació, de tan clapat com estava. Mentre compartim unes primeres menges i uns quants badalls, ens agrupem per nacionalitats per descansar, de bon matí, de l'esforç de practicar una llengua estrangera. És en aquest moment quan en Xavi m'explica el tràgic epíleg del conte de Dents Boniques i la princesa Li Sa, que semblava predestinat a tenir un final feliç:
"El mateix dia que van decidir construir un pont per on passejar els seus somnis, la princesa Li Sa va començar a dubtar d'ella mateixa. No havia passat ni un segon d'aquell petó màgic, d'aquell instant, que ella va començar a calibrar respostes matemàtiques a la seva passió, iniciant un camí sense retorn a través de les tristes i somortes selves de l'adéu. El jove viatjant de somnis va tractar d'aturar l'hemorràgia inexplicable, de parar aquella sagnia de malentesos provocats per no se sap ben bé què. On era l'amor?
En Dents Boniques va tractar d'entendre aquella absurda comèdia, aquell trist devenir, però no va entendre res. Els ulls d'ella encara s'encenien com abans però les paraules, els gestos i els petons anaven morint, perduts en l'oblit. Res a fer. Has estat un somni preciós, li va dir. I ella va somriure amb melangia, eixugant-se una llàgrima de fum. Sigues feliç. Adéu"
La història em deixa colpit, com et deixen tots els finals tristos, com et colpegen les mirades inesperades i desesperades. Tractant d'alliberar-me de la tristesa, em reintegro al grup, ara ja més animat per efecte de la cafeïna i l'alcohol.
Un nou passeig pel vell Tallin, un copiós dinar en un restaurant de cuina hindú picant i una visita a les muralles nocturnes de la ciutat fan avançar les busques del rellotge cap a l'hora de sopar. La conversa és animada i també nostàlgica, recordant batalletes de viatges pretèrits i de vides paral·leles. Fa fred al carrer. Abans de sopar, però, parem a beure un vi calent rus en la part més alta del Barri Vell, un bé de Déu d'escalfor reconfortant.
El sopar de comiat és alegre però amb tons blaus, conscients tots d'estar vivint la darrera escena d'un fresc impossible de repetir. Tot i les moltes promeses que ens fem, tot i els brindis que s'alcen planificant i celebrant futures retrobades, tots sabem que poques possibilitats hi ha de retrobar-nos tots plegats, de nou, en algun lloc de la freda Europa. Mai se sap, és cert. I també és veritat que tots i cada un de nosaltres som amos del nostre destí, de les nostres vides, i que de nosaltres -i només de nosaltres- depèn repetir-ho o no....però hi ha alguna cosa en l'ambient, una mirada, un comentari, un gest, que ens fa pensar a tots plegats en que no hi haurà una nova entrega d'aquesta història de vaixells pirates i de pluges torrencials, de visats transfronterers i plànctons gegants pintant escenes boniques en mars orientals. Darrera nit. Nit única. Nit irrepetible. Fi de festa. Na zdorovje!
Surto al carrer i els mugrons se m'endureixen per la onada de fred cruel que em rep amb un somriure glaçat. Una punxada de dolor em pinta la cara de fred. Camino encarcarat al costat d'algun dels meus companys de viatge, tots amb cara de son i a la cerca i captura d'un cafè salvador. Sota les bufandes gruixudes i els gorros d'esquiador s'amaguen un rus i tres russes tremolant de fred: un cop desaparegut l'alcohol de les seves venes, comprovo que la temperatura els xucla l'energia i són com pollets desvalguts abandonats a l'intempèrie. Serà per això que en Dimitar, només entrar al primer bar que trobem, demana una canya i un cafè.
Al fons del bar, en una tauleta apartada, està instal·lat en Xavi i la noia de l'aniversari, els únics que s'han llevat abans d'hora i han pogut esmorzar a l'hotel. Ni l'he sentit sortir de l'habitació, de tan clapat com estava. Mentre compartim unes primeres menges i uns quants badalls, ens agrupem per nacionalitats per descansar, de bon matí, de l'esforç de practicar una llengua estrangera. És en aquest moment quan en Xavi m'explica el tràgic epíleg del conte de Dents Boniques i la princesa Li Sa, que semblava predestinat a tenir un final feliç:
"El mateix dia que van decidir construir un pont per on passejar els seus somnis, la princesa Li Sa va començar a dubtar d'ella mateixa. No havia passat ni un segon d'aquell petó màgic, d'aquell instant, que ella va començar a calibrar respostes matemàtiques a la seva passió, iniciant un camí sense retorn a través de les tristes i somortes selves de l'adéu. El jove viatjant de somnis va tractar d'aturar l'hemorràgia inexplicable, de parar aquella sagnia de malentesos provocats per no se sap ben bé què. On era l'amor?
En Dents Boniques va tractar d'entendre aquella absurda comèdia, aquell trist devenir, però no va entendre res. Els ulls d'ella encara s'encenien com abans però les paraules, els gestos i els petons anaven morint, perduts en l'oblit. Res a fer. Has estat un somni preciós, li va dir. I ella va somriure amb melangia, eixugant-se una llàgrima de fum. Sigues feliç. Adéu"
La història em deixa colpit, com et deixen tots els finals tristos, com et colpegen les mirades inesperades i desesperades. Tractant d'alliberar-me de la tristesa, em reintegro al grup, ara ja més animat per efecte de la cafeïna i l'alcohol.
Un nou passeig pel vell Tallin, un copiós dinar en un restaurant de cuina hindú picant i una visita a les muralles nocturnes de la ciutat fan avançar les busques del rellotge cap a l'hora de sopar. La conversa és animada i també nostàlgica, recordant batalletes de viatges pretèrits i de vides paral·leles. Fa fred al carrer. Abans de sopar, però, parem a beure un vi calent rus en la part més alta del Barri Vell, un bé de Déu d'escalfor reconfortant.
El sopar de comiat és alegre però amb tons blaus, conscients tots d'estar vivint la darrera escena d'un fresc impossible de repetir. Tot i les moltes promeses que ens fem, tot i els brindis que s'alcen planificant i celebrant futures retrobades, tots sabem que poques possibilitats hi ha de retrobar-nos tots plegats, de nou, en algun lloc de la freda Europa. Mai se sap, és cert. I també és veritat que tots i cada un de nosaltres som amos del nostre destí, de les nostres vides, i que de nosaltres -i només de nosaltres- depèn repetir-ho o no....però hi ha alguna cosa en l'ambient, una mirada, un comentari, un gest, que ens fa pensar a tots plegats en que no hi haurà una nova entrega d'aquesta història de vaixells pirates i de pluges torrencials, de visats transfronterers i plànctons gegants pintant escenes boniques en mars orientals. Darrera nit. Nit única. Nit irrepetible. Fi de festa. Na zdorovje!
Dia 170: Tallin
Em desperto ben bé a les dues de la tarda. Estic a Tallin, Estònia, un indret de l'Europa septentrional on mai abans havia pensat posar-hi els peus. Hi vaig arribar fa unes catorze hores, a mitjanit: el ferry provinent de Hèlsinki va trigar només dues hores en recórrer la distància que separa ambdós ports, navegant amb mà experta pels gelats mars del nord: ni un sol moviment de balanceig, ni una sola pèrdua d'equilibri. El vaixell, pantagruèlic tros de ferralla, va anar tallant la negra superfície del mar immòbil com si fos un gran ganivet afilat, separant les aigües gelades a banda i banda de la seva imponent figura, i a mitjanit dipositava, amb elegància, el seu voluminós cul al port de la capital d'Estònia: allà m'esperava en Xavi.
Quan el meu editor em va demanar amb vehemència un final de viatge que enganxés l'audiència, amb retrobaments, llàgrimes i fred polar, totes les peces del puzle van encaixar: sabia que en Xavi havia quedat amb un grup de nois i noies russes a Tallin el cap de setmana dels 12-13 de desembre per celebrar l'aniversari d'una d'elles, princesa d'ulls blaus i de cor robat. I així va ser com, sense cap tipus de pudor, em vaig apuntar a la festa. Vinc? Vine, va dir de seguida.
La mitjanit ens va rebre amb una neu fina que acariciava la cara amb tendresa. Feia un fred que et feia sentir viu, alegre, amb ganes de passejar pels carrers deserts de la ciutat medieval mentre la pols blanquinosa anava caient a càmera lenta, com si fos una pel·lícula antiga que es movia fotograma a fotograma. Un plaer sentir-se viu, un cop més.
En Xavi i jo vam retrobar, a l'instant, la vella sintonia que mai vam perdre. Ell venia de Barcelona: el seu viatge va acabar fa dos mesos, però tot i així arrossega encara una motxilla plena d'entusiasme carregada amb els records del viatge ja viscut, llavor de futures escapades, gènesi de totes les vides noves que l'esperen a qualsevol illa de Malàisia, o en algun port japonès, o sota l'ombra majestuosa dels temples cambodjans o dels gratacels de Singapur o de les platges del Vietnam. Porta el seu somriure intacte enganxat al llavis i conserva les seves ganes de xerrar, de conversar, de recordar. Retrobament perfecte i nostàlgic, regat amb cervesa d'Estònia.
La nit va passar entre pubs de disseny, restaurants de menjar ràpid i locals d'striptease avorrits sense clients ni ballarines. I com sol passar en aquestes ocasions, la llum del sol havia estat més ràpida que nosaltres i havia aparegut, traïdora, a deshora, tacant de color blanc la nit negra. Amb aquelles primeres llums ens vam adonar que el color blanc era arreu, en tots els racons: sobre els cotxes, damunt dels tramvies, cobrint matolls, arbres i aparcaments abandonats. Una gelor fantasmal pintava la matinada amb un tel de joia albina i eterna. La llum del nou dia marcava el camí cap a l'estació d'autobusos on ens vam dirigir per rebre els nostres hostes, cinc russos adormits i amb cara de son llençats d'un autobús de línia en marxa: benvinguts a Tallin.
A les dues del migdia, i després d'haver dormit poc i malament, un pensament em ronda pel cap: tinc gana. Sembla que aquest pensament és universal: la sensació de gana ens uneix a tots set al voltant de la taula d'una pizzeria del centre històric, ubicada en un local que recorda una cova rupestre. Abans, ràpidament, hem fet un passeig per la preciosa plaça del mercat nadalenc i les muralles de Tallin, quedant meravellats per les formes arcaiques de les seves catedrals, els seus carrers empedrats i les seves estampes de gulag d'Alícia al País de les Meravelles. Un encant de ciutat.
El dinar suculent empalma amb el berenar calentet, el sopar contundent i el ressopo innecessari. Passem hores i hores asseguts uns davant dels altres comunicant-nos, a vegades, en un anglès decent i a vegades amb l'ajuda d'un traductor simultani -pels que no saben defensar-se amb la llengua Shakespeare-. És un encontre en la tercera fase absolutament delirant conduït pels efluvis de l'alcohol que aquesta gent consumeix amb devoció i quantitat. Com poden ingerir, sense caure malalts, tanta cervesa, vodka i combinats diversos xuclant amb una palleta? Fa fred, contesten rient i xarrupant de nou. Em veig impossibilitat de seguir el seu ritme i així ho declaro obertament: com a resposta, em conviden a un altre got de vodka, divertits. Qui els va parir!
La nit acaba a quarts de dotze. El cansament i la son, i també l'alcohol, passen factura. De tornada a l'hotel m'assabento del resultat del derby. Barça 1 Espanyol 0. A veure si, per fi, baixen a segona. Marxo a dormir content, somniant amb els angelets: angelets de retrobament, angelets de fred i de somriures, angelets d'un viatge que comença a tocar el final.
Quan el meu editor em va demanar amb vehemència un final de viatge que enganxés l'audiència, amb retrobaments, llàgrimes i fred polar, totes les peces del puzle van encaixar: sabia que en Xavi havia quedat amb un grup de nois i noies russes a Tallin el cap de setmana dels 12-13 de desembre per celebrar l'aniversari d'una d'elles, princesa d'ulls blaus i de cor robat. I així va ser com, sense cap tipus de pudor, em vaig apuntar a la festa. Vinc? Vine, va dir de seguida.
La mitjanit ens va rebre amb una neu fina que acariciava la cara amb tendresa. Feia un fred que et feia sentir viu, alegre, amb ganes de passejar pels carrers deserts de la ciutat medieval mentre la pols blanquinosa anava caient a càmera lenta, com si fos una pel·lícula antiga que es movia fotograma a fotograma. Un plaer sentir-se viu, un cop més.
En Xavi i jo vam retrobar, a l'instant, la vella sintonia que mai vam perdre. Ell venia de Barcelona: el seu viatge va acabar fa dos mesos, però tot i així arrossega encara una motxilla plena d'entusiasme carregada amb els records del viatge ja viscut, llavor de futures escapades, gènesi de totes les vides noves que l'esperen a qualsevol illa de Malàisia, o en algun port japonès, o sota l'ombra majestuosa dels temples cambodjans o dels gratacels de Singapur o de les platges del Vietnam. Porta el seu somriure intacte enganxat al llavis i conserva les seves ganes de xerrar, de conversar, de recordar. Retrobament perfecte i nostàlgic, regat amb cervesa d'Estònia.
La nit va passar entre pubs de disseny, restaurants de menjar ràpid i locals d'striptease avorrits sense clients ni ballarines. I com sol passar en aquestes ocasions, la llum del sol havia estat més ràpida que nosaltres i havia aparegut, traïdora, a deshora, tacant de color blanc la nit negra. Amb aquelles primeres llums ens vam adonar que el color blanc era arreu, en tots els racons: sobre els cotxes, damunt dels tramvies, cobrint matolls, arbres i aparcaments abandonats. Una gelor fantasmal pintava la matinada amb un tel de joia albina i eterna. La llum del nou dia marcava el camí cap a l'estació d'autobusos on ens vam dirigir per rebre els nostres hostes, cinc russos adormits i amb cara de son llençats d'un autobús de línia en marxa: benvinguts a Tallin.
A les dues del migdia, i després d'haver dormit poc i malament, un pensament em ronda pel cap: tinc gana. Sembla que aquest pensament és universal: la sensació de gana ens uneix a tots set al voltant de la taula d'una pizzeria del centre històric, ubicada en un local que recorda una cova rupestre. Abans, ràpidament, hem fet un passeig per la preciosa plaça del mercat nadalenc i les muralles de Tallin, quedant meravellats per les formes arcaiques de les seves catedrals, els seus carrers empedrats i les seves estampes de gulag d'Alícia al País de les Meravelles. Un encant de ciutat.
El dinar suculent empalma amb el berenar calentet, el sopar contundent i el ressopo innecessari. Passem hores i hores asseguts uns davant dels altres comunicant-nos, a vegades, en un anglès decent i a vegades amb l'ajuda d'un traductor simultani -pels que no saben defensar-se amb la llengua Shakespeare-. És un encontre en la tercera fase absolutament delirant conduït pels efluvis de l'alcohol que aquesta gent consumeix amb devoció i quantitat. Com poden ingerir, sense caure malalts, tanta cervesa, vodka i combinats diversos xuclant amb una palleta? Fa fred, contesten rient i xarrupant de nou. Em veig impossibilitat de seguir el seu ritme i així ho declaro obertament: com a resposta, em conviden a un altre got de vodka, divertits. Qui els va parir!
La nit acaba a quarts de dotze. El cansament i la son, i també l'alcohol, passen factura. De tornada a l'hotel m'assabento del resultat del derby. Barça 1 Espanyol 0. A veure si, per fi, baixen a segona. Marxo a dormir content, somniant amb els angelets: angelets de retrobament, angelets de fred i de somriures, angelets d'un viatge que comença a tocar el final.
Dia 169: Liverpool -Tallin
Em desperto, de sobte, a les cinc de la matinada. Liverpool és un cementiri de silenci: tothom dorm. El meu cap dóna voltes. Gairebé cent setanta pulsacions per minut. Gairebé cent setanta dies recorrent el món. Gairebé cent setanta viatges; cent setanta vegades sol, cent setanta jornades d'absoluta llibertat que s'acosten, irremeiablement, al seu final. Dins del silenci sepulcral de l’habitació fosca i tranquil·la veig el final molt a prop, però no hi penso: em nego a destruir el somni. Em nego a despertar-me.
El meu viatge m'ha portat de Barcelona a Liverpool fent una volta pràcticament sencera al globus terraqui. El món és, efectivament, rodó, tal com fa molts i molts anys van pronosticar uns saberuts científics que van pagar amb la seva vida el fet de ser tan i tan savis. Missió complerta. El pastís del meu viatge ja ha sortit del forn, acabat de fer, preparat per ser cruspit: ja estic llest per tornar i anar devorant, un a un, els records, les sensacions i les emocions viscudes. Ara només l’hi manca una cosa, a aquest pastís: la cirereta.
I la cirereta és, ni més ni menys, que un repte: aconseguir arribar el més lluny possible amb una sola jornada de viatge navegant per terra, mar i aire. Tres mitjans de transport en un sol dia per arribar tan lluny com pugui. Per fer-ho, seguiré el camí traçat per un vell adagi saxó que diu "No hi ha més gran plaer a la terra que despertar-se al Nord d'Anglaterra i anar a dormir a la riba del Bàltic". Dit i fet.
Aquesta premonitòria sentència va ser proclamada pel poeta gòtic Wilfred D. Tripper a les darreries del segle XI, evocant les llegendàries rutes traçades pels primers habitants d'Escòcia i del Nord d'Anglaterra. Explica la llegenda que els mandataris de les Restes de l'Imperi Carolingi continental van tractar d'apropiar-se de la ruta entre Anglaterra i la república russa d'Estònia, poblada de riques caravanes i de cavallers valerosos, però que no ho van aconseguir gràcies a la intervenció d’esperits fantasmagòrics, forces metafísiques i clemències meteorològiques que van protegir, durant segles i segles, els pobles, les gents i les cultures nòrdiques d’aquelles contrades, mantenint-les a salv de l'avarícia Catòlica-Romana del sud. Alabades siguin.
Vaig per feina. El meu ordinador treu fum per buscar la millor combinació que em dugui al Bàltic en menys de vint-i-quatre hores. Uns quants clics després, ja ho tinc. Merda, l'autocar cap a Londres surt d'aquí a vint minuts! Som-hi!
Arribo a l'estació d'autobusos de Liverpool a les sis i cinc minuts, just quatre minuts abans que el primer dels transports que m'ha de dur a Estònia marxi en un tres i no res. A les 6.09 AM, toca el dos. Un èxit. Són més de cinc hores i mitja d'autobús reclinable sobre una espessa pluja de matí anglès prehivernal. Els vidres de l'autocar brillen aquosos mentre el meu cap repassa amb calma els dies viscuts, les vides deixades enrere.
Des de l’autocar faig una trucada.
- Hola.
- Hola.
- Vaig cap a Tallin.
- Tallin? On para això?
- Estònia. T’hi véns? Arribo aquesta nit.
- D’acord.
La primera etapa del meu viatge es compleix amb impuntualitat impròpia d'un país que presumeix de beure el te cada dia a la mateixa refotuda hora. Malament anem si els propis anglesos són els primers en no respectar els seus costums victorians. Què passaria si la tieta Dolly es presenta a casa dels Smith a prendre el te a les cinc i vint? No puc ni vull imaginar-m'ho.
A les 12 del migdia Londres em rep amb familiaritat. Tu i jo ja ens havíem vist abans, no? Efectivament, li dic, però no tinc massa temps per dedicar-te, criatura. Sempre amb presses, nano, sembla que em digui, tot girant-se d'esquena.
Camino pels carrers de la capital britànica carregat de romanços i amb la motxilla plena com un ou fins a les guixetes de la Victoria Station. Ha parat de ploure però el cel segueix pintat d'amenaces. A l'estació compro un bitllet de tren per anar a l’aeroport de Luton, des d'on surt el meu avió cap al nord: objectiu Helsinki, Finlàndia.
Luton em rep amb cues i controls propis de ramaders en zel inspeccionant una remesa de bestiar d’origen dubtós. Després de ser vexat repetidament, decideixo no denunciar l'abús i distreure'm tot llegint el meu llibre en la llengua de Shakespeare: no m'agrada que em toquin els ous -literalment- si no és a petició pròpia i en companyia de persones seleccionades expressament per a aquestes finalitats. Intento calmar-me i ho aconsegueixo, alienat com estic per la fascinant història d'en McCandless a les pàgines del meu llibre. L'hora i mitja d'espera passa a velocitat de creuer. Finalment, l'avió s'enlaire a les 15.30, hora local: aquest matí sortia de Liverpool i ja sóc rumb a Finlàndia.
El vol fins a Helsinki destaca per la presència d'una civilitzada colònia finlandesa amb les seves rosses cabelleres, els seus ulls transparents i el seu nas acabat amb una lleugera inclinació cap a munt. Us heu fixat en que aquests ciutadans europeus tenen unes narius ben peculiars, amb un nas més propi dels amics de David El Nomo (dibuix animat amb nom de torero) que d'un homo sapiens normal? Més enllà d'això, el fet més rellevant del vol és que el capità de l'aparell es ratifica en la seva idea de portar l'avió fins a Helsinki tot i que això suposi fer un sacrifici mortal durat el vol: dues hores de rellotge seran assassinades amb la complicitat de la tripulació i dels passatgers, sense que els militants contraris a aquestes pràctiques transgèniques del Temps puguem impedir-ho: el meu dia de viatge tindrà només vint-i-dues hores. Més difícil encara.
Així doncs, aterrem a Helsinki a les vuit del vespre hora local, després de dues hora i mitja de vol. Haurien de ser les sis, però la classe dominant ha decidit que ja són les vuit. Quins collons! Però no tinc més remei que acceptar-ho. La meva motxilla apareix circulant per la cinta transportadora tractant de seduir amb la mirada una Samsonite de color fúcsia i quatre rodes. Vinga, que farem tard, li dic mentre l'estiro d'una nansa. Amb cara de coitus interruptus s'enfila a la meva esquena i iniciem la darrera cursa del dia: objectiu, port de Helsinki.
Però no tinc ni idea de com arribar-hi. A peu? En tramvia? En un autobús de línia? Un taxi? Són quarts de nou i el ferry cap a Tallin surt a les deu en punt. D'aquí una hora tanquen la terminal. Ja em puc espavilar. Pregunto a un amable finlandès com arribar-hi, però el nano s'empenya en practicar el seu raquític espanyol amb mi i ens entenem prou malament. Per treure-me'l se sobre un cop tinc la informació que necessitava -cal agafar un taxi, estic lluny del port dels ferrys- li dic en un perfecte castellà que "Es tarde y quiere llover", cosa que realment no entén, ja que a Finlàndia aquesta nit no hi ha ni un núvol.
-Taxi!, cap al moll d'on surten els vaixells cap a Tallin, si us plau.
Mentre circulo pels carrers deserts, avorrits, amples i solitaris de Helsinki reflexiono sobre la condició humana i sobre la resistència del cos humà a un dia sense sopar, com el que m'espera-. El taxista, de sobte, m'interromp miserablement:
- Anem al moll Olympia o al moll Lënern?
- No ho sé, nano, jo sóc un viatjant de motxilla i blog interminable i, com pots imaginar, no em preocupo de saber de quin dels nombrosos molls de Helsinki surt el meu vaixell.
- Entenc - em contesta el taxista, arrufant el nas de gnom-. I així, a on anem?.
- Collons. No sé. Anem a l'Olympia. O no. Al Lënern. O no. Ni idea.
- Ho fem a cara o creu? - diu amb certa mala llet.
- Vol dir? Quantes possibilitats tinc d'encertar el moll correcte?
- 50%. Surten tans baixells d'un moll com de l'altre.
- Vaja. Hauré de trucar - contesto amb un fastigueig teatralitzat
La trucada és clarificadora a més no poder. És com demanar el comodí del cinquanta per cert quan dubtes només entre dues caselles. Lënern és la solució. El que jo deia.
Arribem a les 21.25 h. En cinc minuts tanquen el check in. Sembla que ho he aconseguit.
- Quant és? –li dic al taxista
- Quaranta-dos euros.
- Collons, nano, et guanyes bé la vida, eh?
- Quaranta-dos euros -repeteix triomfalment
- Puc pagar amb targeta de crèdit, oi? Doncs té.
Sé perfectament que la meva targeta no funciona. Fa dies que la banda magnètica està mandrosa i passa olímpicament dels lectors encriptats. No hi ha forma de pagar-me els meus vicis, ni de treure diners ni res de res. Sense anar més lluny, no fa ni mitja hora que m'he barallat amb un caixer automàtic a l'aeroport de Helsinki per treure euros, sense èxit.
- No va - em diu.
- Impossible! - li dic falsament indignat.
- No va - repeteix.
- Torni-ho a provar, si és tan amable.
- No va.
- Vaja per Déu!
- Pagui en efectiu, si us plau.
- No tinc euros. Em sap greu.
Em mira com dient, m'estàs prenent el pèl, nano? La seva barba prima i estilitzada, el seu nas punxegut i els seus ulls vidriosos m'interroguen amb la mirada. La situació és tensa. En dos minuts tanquen la terminal de ferrys i no em puc quedar a terra. No tinc ni un duro i Helsinki no m'agrada.
- Li puc pagar amb lliures estarlines -li plantejo com a darrera solució abans d'haver de vendre el meu cos.
- Lliures? Fucking Brittish Empire - remuga casi imperceptiblement.
- No tinc res més. Fa o no fa?
- D'acord. Quaranta-dues lliures, seran.
El paio sap que això és més que els 42 euros del trajecte, però també sap que faig tard. Trio no perdre ni un minut més, pagar i marxar. El vaixell ja fa estona que fa sonar la sirena.
Arribo just a temps. Buf. A les 21.45 h. estic còmodament assegut en una butaca vermella de vellut nòrdic del vaixell, a punt de salpar cap a la capital d'Estònia. Respiro fons. El motor engega. El ferry es mou. En dues hores seré a Tallin. A les sis del matí sortia de Liverpool, a les dotze de la nit arribo a Estònia. Terra, aire i mar. Missió complerta.
Al moll nevat de Tallin m'espera en Xavi de Vladivostok amb una abraçada i un somriure càlid, com sempre. Retrobament esperat abans d'acabar la volta al món. La cirereta ja és sobre el pastís.
El meu viatge m'ha portat de Barcelona a Liverpool fent una volta pràcticament sencera al globus terraqui. El món és, efectivament, rodó, tal com fa molts i molts anys van pronosticar uns saberuts científics que van pagar amb la seva vida el fet de ser tan i tan savis. Missió complerta. El pastís del meu viatge ja ha sortit del forn, acabat de fer, preparat per ser cruspit: ja estic llest per tornar i anar devorant, un a un, els records, les sensacions i les emocions viscudes. Ara només l’hi manca una cosa, a aquest pastís: la cirereta.
I la cirereta és, ni més ni menys, que un repte: aconseguir arribar el més lluny possible amb una sola jornada de viatge navegant per terra, mar i aire. Tres mitjans de transport en un sol dia per arribar tan lluny com pugui. Per fer-ho, seguiré el camí traçat per un vell adagi saxó que diu "No hi ha més gran plaer a la terra que despertar-se al Nord d'Anglaterra i anar a dormir a la riba del Bàltic". Dit i fet.
Aquesta premonitòria sentència va ser proclamada pel poeta gòtic Wilfred D. Tripper a les darreries del segle XI, evocant les llegendàries rutes traçades pels primers habitants d'Escòcia i del Nord d'Anglaterra. Explica la llegenda que els mandataris de les Restes de l'Imperi Carolingi continental van tractar d'apropiar-se de la ruta entre Anglaterra i la república russa d'Estònia, poblada de riques caravanes i de cavallers valerosos, però que no ho van aconseguir gràcies a la intervenció d’esperits fantasmagòrics, forces metafísiques i clemències meteorològiques que van protegir, durant segles i segles, els pobles, les gents i les cultures nòrdiques d’aquelles contrades, mantenint-les a salv de l'avarícia Catòlica-Romana del sud. Alabades siguin.
Vaig per feina. El meu ordinador treu fum per buscar la millor combinació que em dugui al Bàltic en menys de vint-i-quatre hores. Uns quants clics després, ja ho tinc. Merda, l'autocar cap a Londres surt d'aquí a vint minuts! Som-hi!
Arribo a l'estació d'autobusos de Liverpool a les sis i cinc minuts, just quatre minuts abans que el primer dels transports que m'ha de dur a Estònia marxi en un tres i no res. A les 6.09 AM, toca el dos. Un èxit. Són més de cinc hores i mitja d'autobús reclinable sobre una espessa pluja de matí anglès prehivernal. Els vidres de l'autocar brillen aquosos mentre el meu cap repassa amb calma els dies viscuts, les vides deixades enrere.
Des de l’autocar faig una trucada.
- Hola.
- Hola.
- Vaig cap a Tallin.
- Tallin? On para això?
- Estònia. T’hi véns? Arribo aquesta nit.
- D’acord.
La primera etapa del meu viatge es compleix amb impuntualitat impròpia d'un país que presumeix de beure el te cada dia a la mateixa refotuda hora. Malament anem si els propis anglesos són els primers en no respectar els seus costums victorians. Què passaria si la tieta Dolly es presenta a casa dels Smith a prendre el te a les cinc i vint? No puc ni vull imaginar-m'ho.
A les 12 del migdia Londres em rep amb familiaritat. Tu i jo ja ens havíem vist abans, no? Efectivament, li dic, però no tinc massa temps per dedicar-te, criatura. Sempre amb presses, nano, sembla que em digui, tot girant-se d'esquena.
Camino pels carrers de la capital britànica carregat de romanços i amb la motxilla plena com un ou fins a les guixetes de la Victoria Station. Ha parat de ploure però el cel segueix pintat d'amenaces. A l'estació compro un bitllet de tren per anar a l’aeroport de Luton, des d'on surt el meu avió cap al nord: objectiu Helsinki, Finlàndia.
Luton em rep amb cues i controls propis de ramaders en zel inspeccionant una remesa de bestiar d’origen dubtós. Després de ser vexat repetidament, decideixo no denunciar l'abús i distreure'm tot llegint el meu llibre en la llengua de Shakespeare: no m'agrada que em toquin els ous -literalment- si no és a petició pròpia i en companyia de persones seleccionades expressament per a aquestes finalitats. Intento calmar-me i ho aconsegueixo, alienat com estic per la fascinant història d'en McCandless a les pàgines del meu llibre. L'hora i mitja d'espera passa a velocitat de creuer. Finalment, l'avió s'enlaire a les 15.30, hora local: aquest matí sortia de Liverpool i ja sóc rumb a Finlàndia.
El vol fins a Helsinki destaca per la presència d'una civilitzada colònia finlandesa amb les seves rosses cabelleres, els seus ulls transparents i el seu nas acabat amb una lleugera inclinació cap a munt. Us heu fixat en que aquests ciutadans europeus tenen unes narius ben peculiars, amb un nas més propi dels amics de David El Nomo (dibuix animat amb nom de torero) que d'un homo sapiens normal? Més enllà d'això, el fet més rellevant del vol és que el capità de l'aparell es ratifica en la seva idea de portar l'avió fins a Helsinki tot i que això suposi fer un sacrifici mortal durat el vol: dues hores de rellotge seran assassinades amb la complicitat de la tripulació i dels passatgers, sense que els militants contraris a aquestes pràctiques transgèniques del Temps puguem impedir-ho: el meu dia de viatge tindrà només vint-i-dues hores. Més difícil encara.
Així doncs, aterrem a Helsinki a les vuit del vespre hora local, després de dues hora i mitja de vol. Haurien de ser les sis, però la classe dominant ha decidit que ja són les vuit. Quins collons! Però no tinc més remei que acceptar-ho. La meva motxilla apareix circulant per la cinta transportadora tractant de seduir amb la mirada una Samsonite de color fúcsia i quatre rodes. Vinga, que farem tard, li dic mentre l'estiro d'una nansa. Amb cara de coitus interruptus s'enfila a la meva esquena i iniciem la darrera cursa del dia: objectiu, port de Helsinki.
Però no tinc ni idea de com arribar-hi. A peu? En tramvia? En un autobús de línia? Un taxi? Són quarts de nou i el ferry cap a Tallin surt a les deu en punt. D'aquí una hora tanquen la terminal. Ja em puc espavilar. Pregunto a un amable finlandès com arribar-hi, però el nano s'empenya en practicar el seu raquític espanyol amb mi i ens entenem prou malament. Per treure-me'l se sobre un cop tinc la informació que necessitava -cal agafar un taxi, estic lluny del port dels ferrys- li dic en un perfecte castellà que "Es tarde y quiere llover", cosa que realment no entén, ja que a Finlàndia aquesta nit no hi ha ni un núvol.
-Taxi!, cap al moll d'on surten els vaixells cap a Tallin, si us plau.
Mentre circulo pels carrers deserts, avorrits, amples i solitaris de Helsinki reflexiono sobre la condició humana i sobre la resistència del cos humà a un dia sense sopar, com el que m'espera-. El taxista, de sobte, m'interromp miserablement:
- Anem al moll Olympia o al moll Lënern?
- No ho sé, nano, jo sóc un viatjant de motxilla i blog interminable i, com pots imaginar, no em preocupo de saber de quin dels nombrosos molls de Helsinki surt el meu vaixell.
- Entenc - em contesta el taxista, arrufant el nas de gnom-. I així, a on anem?.
- Collons. No sé. Anem a l'Olympia. O no. Al Lënern. O no. Ni idea.
- Ho fem a cara o creu? - diu amb certa mala llet.
- Vol dir? Quantes possibilitats tinc d'encertar el moll correcte?
- 50%. Surten tans baixells d'un moll com de l'altre.
- Vaja. Hauré de trucar - contesto amb un fastigueig teatralitzat
La trucada és clarificadora a més no poder. És com demanar el comodí del cinquanta per cert quan dubtes només entre dues caselles. Lënern és la solució. El que jo deia.
Arribem a les 21.25 h. En cinc minuts tanquen el check in. Sembla que ho he aconseguit.
- Quant és? –li dic al taxista
- Quaranta-dos euros.
- Collons, nano, et guanyes bé la vida, eh?
- Quaranta-dos euros -repeteix triomfalment
- Puc pagar amb targeta de crèdit, oi? Doncs té.
Sé perfectament que la meva targeta no funciona. Fa dies que la banda magnètica està mandrosa i passa olímpicament dels lectors encriptats. No hi ha forma de pagar-me els meus vicis, ni de treure diners ni res de res. Sense anar més lluny, no fa ni mitja hora que m'he barallat amb un caixer automàtic a l'aeroport de Helsinki per treure euros, sense èxit.
- No va - em diu.
- Impossible! - li dic falsament indignat.
- No va - repeteix.
- Torni-ho a provar, si és tan amable.
- No va.
- Vaja per Déu!
- Pagui en efectiu, si us plau.
- No tinc euros. Em sap greu.
Em mira com dient, m'estàs prenent el pèl, nano? La seva barba prima i estilitzada, el seu nas punxegut i els seus ulls vidriosos m'interroguen amb la mirada. La situació és tensa. En dos minuts tanquen la terminal de ferrys i no em puc quedar a terra. No tinc ni un duro i Helsinki no m'agrada.
- Li puc pagar amb lliures estarlines -li plantejo com a darrera solució abans d'haver de vendre el meu cos.
- Lliures? Fucking Brittish Empire - remuga casi imperceptiblement.
- No tinc res més. Fa o no fa?
- D'acord. Quaranta-dues lliures, seran.
El paio sap que això és més que els 42 euros del trajecte, però també sap que faig tard. Trio no perdre ni un minut més, pagar i marxar. El vaixell ja fa estona que fa sonar la sirena.
Arribo just a temps. Buf. A les 21.45 h. estic còmodament assegut en una butaca vermella de vellut nòrdic del vaixell, a punt de salpar cap a la capital d'Estònia. Respiro fons. El motor engega. El ferry es mou. En dues hores seré a Tallin. A les sis del matí sortia de Liverpool, a les dotze de la nit arribo a Estònia. Terra, aire i mar. Missió complerta.
Al moll nevat de Tallin m'espera en Xavi de Vladivostok amb una abraçada i un somriure càlid, com sempre. Retrobament esperat abans d'acabar la volta al món. La cirereta ja és sobre el pastís.
Dia 168: Liverpool - Chester - Liverpool
La llum entra tènuement per la finestra de l'habitació atravessant la dèbil resistència d'unes cortines que han viscut temps millors. La penombra il·luminada deixa veure les vuit lliteres que, de forma ordenada, ocupen l'espai de l'habitació on he passat la meva primera nit a Liverpool. Les cançons dels Beatles encara ressonen dins del meu cap. El meu veí de dalt, un coreà de Seül es regira pesadament, poc interessat en llevar-se: ahir va arribar xop de dalt a baix, va treure's la roba mullada i es va fotre dins del llit sense dir ni bona nit. Ara es mou i ronca i murmura somnis humits de pluja. A l'altra banda de l'habitació -una cambra neta, de forma quadrada i espaiosa, amb una tauleta baixeta al mig per compartir menges i experiències, una dutxa i un bidet- dos joves granadins fan grans badalls i escarafalls davant de la finestra, tot mirant el carrer per un trosset de cortina entreoberta. En Pedro i en Marco són dos nanos de vint-i-un anys fruint del seu primer viatge a l'estranger per aprendre anglès. Ja va bé que n'aprenguin, ja, perquè no s'enteren de res, pobrets.
- Pisha, has visto esto?
- Joer, sí, como en Graná.
Els nanos estan exitats perquè ha sortit el sol. Ahir al vespre, abans d'anar a dormir i després de mostrar-se perplexos pel meu llarg i solitari viatge (joer que viaje tas pegao, tio), van confessar-me la seva pena i la seva angoixa pel fet de no haver vist el sol durant els darrers vuit dies. Quan m'ho deien, les seves mirades es tornaven tristes, opaques, com mancades de llum. De llum del sol.
Animat per les bones notícies relatives a la tornada de l'Astre Rei a les Illes Britàniques, m'he llevat de seguida, m'he dutxat i he baixat a esmorzar un fantàstic, greixós i calorífic English Breakfast: bacon, patates, salsitxes, cafè, torrades, suc de taronja, tot això amb els ous ben remenats. Un cop la presència del colesterol a les meves vies internes ha augmentat exponencialment i sense control en només vint minuts, m'he aixecat de la taula i he sortit al carrer a fruir d'un Liverpool pintat amb una llum diferent, amb colors més vius, amb somriures més grans.
He tornat a passejar per l'Albert Dock i voltants, fent fotos blaves i grogues. A l'alçada de Saint James Street ha tret el cap una estació de ferrocarril que promet atravessar el Mersey River per sota i portar-me més enllà, direcció al País de Gales. No tinc temps d'arribar a Gales, però sí de fer una petita excursió a Chester, un típic poble del nord d'Anglaterra a tocar de la frontera amb els galesos. Perquè no? Doncs som-hi.
Chester arriba després de només cinquanta minuts de trist ferrocarril anglès: és un viatge sense glamour, sense emocions, sense paisatges colpidors, sense russos oferint-te vodca pel passadís, sense converses d'ulls encesos a la matinada. Ara bé, només entrar a l'estació, la cosa canvia: velles estructures de ferro, maons victorians granatosos, megàfons de dicció shakesperiana i un olor a tè anglès de fulles verdes em desperta l'esperit i em fa pessigolles al melic. I les pessigolles segueixen mentre avanço pels carrers del poble que menen al centre històric: la primera parada són les runes de l'Església Normanda de Chester, història de segles i segles, pedres que tenen molts anys. Ara sí, per fi, em trobo cara a cara amb la vella Europa.
El nucli central de Chester està envoltat d'una muralla centrípeta i elevada que et permet passejar en una circumvalació elíptica per sobre dels seus habitants, de la seva història i del seu passat. Pots, d'aquesta manera, sobrevolar la magnífica catedral, Pilars de la Terra britànica, immensa construcció anglicana de maó daurat; pots bellugar-te entre els seves botigues de disseny carrincló, admirar el seu Rellotge Reial i penetrar en el pati de butaques d'una església reconvertida en saló de tè i cibercafè. Si vols i el temps t'ho permet, pots també observar les casetes de blanc estucat amb teulades negres, la seva plaça municipal i el seu mercat de Nadal. I quan et canses de volar, pots aterrar sobre les runes de l'amfiteatre romà, vestigis que tenen vint segles, petjades de l'emperador Claudi conquerint la salvatge terra dels saxons. Sí, Chester va ser romana, com ho va ser pràcticament tot Europa, i és en aquest punt on pots sentir molt a prop teu el vincle, la unió, la connexió wifi existent entre aquelles contrades britàniques i la teva pròpia terra, unides per un passat comú.
Deixo Chester a les tres de la tarda, després d'haver visitat de passada un dels hipòdroms més antics de l'Imperi Brritànic. Avui no hi ha curses, però és fàcil imaginar-se la festa de disfresses que s'organitza cada cop que els cavalls corren, un ballo in maschera ple de barrets de flors i de fracs passats de moda. M'hagués encantat poder guadir d'aquest espectacle. I de la cursa de cavalls també.
És pràcticament fosc quan arribo a Liverpool, a mitja tarda. Decideixo organitzar el que queda del dia amb l'objectiu de presenciar amb tranquilitat i bons aliments el decisiu partit del Barça a Kiev. Així que torno a entrar al Museu dels Beatles a rematar la feina, i un cop acabat vaig cap al Hostel, preparo la bossa per demà i recullo les meves coses. Amb els deures fets, em dirigeixo a la recerca i captura d'un senyal de satèlit que em porti el Barça de Guardiola a Liverpool.
Vagarejo per uns quants pubs del centre on grans pantalles gegants es preparen per oferir els partits del Liverpool i de l'Arsenal londinenc: tots dos equips juguen avui i començo a pensar que serà difícil veure el meu partit. Pregunto en els establiments si també posaran el Barça, però tots van dient que no, tot i que puc veure en els seus ulls que els encantaria veure el partit del millor equip d'Europa. Però es deuen a la clientela, em diuen, i avui toca Liverpool-Fiorentina. Una mica decebut i després de voltar molt, entro en un pub irlandès decorat amb més de deu pantalles de televisió. És el meu últim recurs. Em dirigeixo a la barra i, amb tota la intenció del món, li faig la gara-gara al barman tot lloant la manera que té de tirar la cervesa dins del got. Un cop preparat e terreny, li demano si seria possible que en una de les pantalles de televisió connectessin amb la bonica ciutat de Kiev, coneguda per les seves esglésies, les seves avingudes i les seves dones guapes.
- Ucranianes? - em diu amb un somriure picant.
- Yes, man. Ucranianes!
- Mmmmm. Ucranianes...
I és així com a tres de vuit, hora local, em trobo presenciant el partit del Barça, assegut en un tamboret de fusta, amb una pinta de Guiness a la mà i celebrant els gols del millor equip del món jo solet, mentre tres-cents anglesos em miren amb cara d'enveja. És una sensació ben estranya veure un partit de futbol tot sol envoltat de tanta gent, sense compartir la primitives emocions del matx: quan ells canten els seus gols, jo reclamo una falta. Quan ells demanen tarjeta groga, jo celebro el gol de Xavi. Quan ells criden amb entusiasme, jo callo. Dos móns paral·lels, dos viatges diferents. Ells, corals i gregaris, animant el seu equip. Jo, com sempre, viatjant sol.
- Pisha, has visto esto?
- Joer, sí, como en Graná.
Els nanos estan exitats perquè ha sortit el sol. Ahir al vespre, abans d'anar a dormir i després de mostrar-se perplexos pel meu llarg i solitari viatge (joer que viaje tas pegao, tio), van confessar-me la seva pena i la seva angoixa pel fet de no haver vist el sol durant els darrers vuit dies. Quan m'ho deien, les seves mirades es tornaven tristes, opaques, com mancades de llum. De llum del sol.
Animat per les bones notícies relatives a la tornada de l'Astre Rei a les Illes Britàniques, m'he llevat de seguida, m'he dutxat i he baixat a esmorzar un fantàstic, greixós i calorífic English Breakfast: bacon, patates, salsitxes, cafè, torrades, suc de taronja, tot això amb els ous ben remenats. Un cop la presència del colesterol a les meves vies internes ha augmentat exponencialment i sense control en només vint minuts, m'he aixecat de la taula i he sortit al carrer a fruir d'un Liverpool pintat amb una llum diferent, amb colors més vius, amb somriures més grans.
He tornat a passejar per l'Albert Dock i voltants, fent fotos blaves i grogues. A l'alçada de Saint James Street ha tret el cap una estació de ferrocarril que promet atravessar el Mersey River per sota i portar-me més enllà, direcció al País de Gales. No tinc temps d'arribar a Gales, però sí de fer una petita excursió a Chester, un típic poble del nord d'Anglaterra a tocar de la frontera amb els galesos. Perquè no? Doncs som-hi.
Chester arriba després de només cinquanta minuts de trist ferrocarril anglès: és un viatge sense glamour, sense emocions, sense paisatges colpidors, sense russos oferint-te vodca pel passadís, sense converses d'ulls encesos a la matinada. Ara bé, només entrar a l'estació, la cosa canvia: velles estructures de ferro, maons victorians granatosos, megàfons de dicció shakesperiana i un olor a tè anglès de fulles verdes em desperta l'esperit i em fa pessigolles al melic. I les pessigolles segueixen mentre avanço pels carrers del poble que menen al centre històric: la primera parada són les runes de l'Església Normanda de Chester, història de segles i segles, pedres que tenen molts anys. Ara sí, per fi, em trobo cara a cara amb la vella Europa.
El nucli central de Chester està envoltat d'una muralla centrípeta i elevada que et permet passejar en una circumvalació elíptica per sobre dels seus habitants, de la seva història i del seu passat. Pots, d'aquesta manera, sobrevolar la magnífica catedral, Pilars de la Terra britànica, immensa construcció anglicana de maó daurat; pots bellugar-te entre els seves botigues de disseny carrincló, admirar el seu Rellotge Reial i penetrar en el pati de butaques d'una església reconvertida en saló de tè i cibercafè. Si vols i el temps t'ho permet, pots també observar les casetes de blanc estucat amb teulades negres, la seva plaça municipal i el seu mercat de Nadal. I quan et canses de volar, pots aterrar sobre les runes de l'amfiteatre romà, vestigis que tenen vint segles, petjades de l'emperador Claudi conquerint la salvatge terra dels saxons. Sí, Chester va ser romana, com ho va ser pràcticament tot Europa, i és en aquest punt on pots sentir molt a prop teu el vincle, la unió, la connexió wifi existent entre aquelles contrades britàniques i la teva pròpia terra, unides per un passat comú.
Deixo Chester a les tres de la tarda, després d'haver visitat de passada un dels hipòdroms més antics de l'Imperi Brritànic. Avui no hi ha curses, però és fàcil imaginar-se la festa de disfresses que s'organitza cada cop que els cavalls corren, un ballo in maschera ple de barrets de flors i de fracs passats de moda. M'hagués encantat poder guadir d'aquest espectacle. I de la cursa de cavalls també.
És pràcticament fosc quan arribo a Liverpool, a mitja tarda. Decideixo organitzar el que queda del dia amb l'objectiu de presenciar amb tranquilitat i bons aliments el decisiu partit del Barça a Kiev. Així que torno a entrar al Museu dels Beatles a rematar la feina, i un cop acabat vaig cap al Hostel, preparo la bossa per demà i recullo les meves coses. Amb els deures fets, em dirigeixo a la recerca i captura d'un senyal de satèlit que em porti el Barça de Guardiola a Liverpool.
Vagarejo per uns quants pubs del centre on grans pantalles gegants es preparen per oferir els partits del Liverpool i de l'Arsenal londinenc: tots dos equips juguen avui i començo a pensar que serà difícil veure el meu partit. Pregunto en els establiments si també posaran el Barça, però tots van dient que no, tot i que puc veure en els seus ulls que els encantaria veure el partit del millor equip d'Europa. Però es deuen a la clientela, em diuen, i avui toca Liverpool-Fiorentina. Una mica decebut i després de voltar molt, entro en un pub irlandès decorat amb més de deu pantalles de televisió. És el meu últim recurs. Em dirigeixo a la barra i, amb tota la intenció del món, li faig la gara-gara al barman tot lloant la manera que té de tirar la cervesa dins del got. Un cop preparat e terreny, li demano si seria possible que en una de les pantalles de televisió connectessin amb la bonica ciutat de Kiev, coneguda per les seves esglésies, les seves avingudes i les seves dones guapes.
- Ucranianes? - em diu amb un somriure picant.
- Yes, man. Ucranianes!
- Mmmmm. Ucranianes...
I és així com a tres de vuit, hora local, em trobo presenciant el partit del Barça, assegut en un tamboret de fusta, amb una pinta de Guiness a la mà i celebrant els gols del millor equip del món jo solet, mentre tres-cents anglesos em miren amb cara d'enveja. És una sensació ben estranya veure un partit de futbol tot sol envoltat de tanta gent, sense compartir la primitives emocions del matx: quan ells canten els seus gols, jo reclamo una falta. Quan ells demanen tarjeta groga, jo celebro el gol de Xavi. Quan ells criden amb entusiasme, jo callo. Dos móns paral·lels, dos viatges diferents. Ells, corals i gregaris, animant el seu equip. Jo, com sempre, viatjant sol.
Dia 167: Liverpool
Liverpool és gris i plou i hi ha un núvol tan gran que ocupa tota la ciutat. Liverpool és victorià, és un accent tancat, és un riu amb indústries. Liverpool és una cançó, són mil cançons. Liverpool és una joia amagada, un tresor per descobrir i no tornar mai més.
He sortit del hostel disposat a descobrir la joia de la corona britànica amagada a la riba del Mersey. El primer racó que he trobat ha estat un diamant amb nom de príncep, l'Albert Dock, un quadrilàter de 2.000 metres quadrats on les barquetes anglòfiles aparquen envoltades d'edificis postindustrials convertits en sales de museus: cultura i tradició, museus i barcasses, maons vermells i xemeneies de disseny t'envolten sota un núvol anglès mentre contemples aquest moll fluvial, símbol de la prosperitat naval i cultural de la ciutat. Un raconet per viure-hi una vida sencera.
A mà dreta, en una cantonada de l'Albert Dock, hi ha un petit museu gratuït on et mostren i et demostren com era la Casa dels Masovers del Far durant la II Guerra Mundial. Un cop dins, inicies un petit viatge en el temps, una regressió induïda per ràdios antigues, llars de foc apagades, cuines de marbres grocs i foto papal de Winston Churchill, adalid de la pau, Déu Nostro Senyor en temps de Guerra. En el jardinet del museu, reconvertit en hort de tubèrculs raquítics en aquells temps, m'he trobat amb l'operari de guàrdia, cabells llargs i conversa estranya.
- Tu dius sí -m'ha dit.
- Jo dic no -li he contestat.
- Tu dius para - m'ha retret.
- Jo dic vinga, vinga, vinga - li he contestat tot d'una.
- Tu dius adéu -ha dit amb la mà.
- Jo dic hola - l'he contradit, saludant educadament. I he seguit - Hola! Hola! No sé perquè tu dius adéu; jo dic hola. No sé perquè dius adéu, jo dic hola. Hola! Hola! Tu dius adéu i jo dic hola. Hola Adéu. Hola Adéu!
La conversa ha acabat de sobte quan he decidit abandonar el museu i tallar d'arrel aquella situació kafkiana. He continuat passejant per la riba del riu, on unes grans mansions victorianes m'han saludat, altives, mostrant les estatàtues equestres de reis morts. L'aire gris de la ciutat m'ha submergit una mena de silenci interior, de pau, de solitud reverencial. Mentre mirava de reüll aquells palaus burgesos vora el riu, m'he adonat que Liverpool és ple d'ànimes solitàries que recorren els seus carrers: ei, mira, la gent solitària -li he dit a una ombra que passava molt a prop meu-. Ei, mira la gent solitària. I allà estava l'Eleanor Rigby, recollint arròs a l'església després d'un casament i vivint en un somni. La gent solitària...d'on ve la gent solitària? -m'he preguntat- La gent solitària, a qui pertany? - he preguntat al vent.
Tractant de no pensar-hi he deixat enrere el riu i m'he encaminat cap al centre. Liverpool ha construït un centre històric ple de cases de colors diferents, teulades angleses, façanes ocres, pubs irlandesos i carrers estrets. Liverpool ha aixecat edifics gegants amb la solidesa d'una història llarga, eterna i victoriosa. Liverpool et porta amb ales als peus per avingudes que t'enamoren sense oferir-te res més que essència britànica i un accent tancat. I sense saber com, caus rendit, enamorat als seus vulgars encants. Amor, amor, amor, amor. Amor, amor, amor, amor. No hi ha res que puguis fer que no pugui ser fet. Res que puguis cantar que no pugui ser cantat. No pots dir res...però pots aprendre com jugar al joc. És fàcil Tot el que necessites és amor. I amb amor, Liverpool llueix i brilla sota un sol inexistent. Quin gran misteri.
Tot i que els meus peus estaven ja cansats, he volgut continuar passejant el meu amor per la ciutat per la zona nord on la gran Biblioteca i el Museu Nacional donen un toc de neoclassicisme a la silueta de Liverpool. Quan el rellotge m'ha dit que portava tres hores de ruta sota la boira humida de la capital del Mersey, he entrat a dinar uns enyorats ramen japonesos a les portes de China Town. Un àpat excel·lent. Després, amb la panxa plena i mentre les primeres gotes de pluja mullaven els carrers comercials del centre, he encarat cap a la gran fita del dia: el Museu dels Beatles.
M'he perdut a l'arribar al centre. He decidit demanar ajuda. Quan era més jove, bastant més jove que ara, mai havia necessitat l'ajuda de ningú. Però ara aquests dies ja han marxat i ja no estic tan segur de mi mateix i he canviat d'opinió i he obert les portes. Ajuda'm si pots -li he dit a un anglès amb bastó i barret-, no em sento bé. De veritat que aprecio trobar-te per aquí, ajuda'm a posar els meus peus de nou a la terra. M'ajudaràs, si us plau?
- First street on the left - m'ha dit amablement.
- Thank you, nano.
I és així com he trobat la porta d'entrada al temple que explica el conte de fades dels quatre personatges més importants de la història de la ciutat: John, Paul, George i Ringo.
El Museu és una meravella, un recorregut cronològic per la història fundacional i evolutiva del grup de música més important de tots els temps. Des de la primera trobada teenager en un concert de música folk fins a la dissolució del grup, el Museu et conduiex a través del túnel del temps teletransportant-te amb cançons, fotografies, objectes, vídeos i escenaris que van crear la llegenda dels Beatles. Una guitarra, una nota, un estudi de gravació, un objecte abandonat, una llàgrima d'emoció. El Museu aconsegueix transmetre't la força de la Religió Beatle, que amb molts pocs anys va convertir a milions de fidels a la seva fe.
Quan surts d'allà, centenars de cançons ballen dins del teu cap dibuixant una èpocs única i i irrepetible i neix dins teu una sensació estranya: sents, de cop i volta, molta enveja dels teus pares, de la generació dels seixanta, d'aquells que van poder viure en directe la revolució Beatle des d'un terrat ple d'antenes o sota la llum d'un guateque de Campari i Cocacola, presenciant com una nova era neixia sota els seus peus, que no paraven de ballar.
Atabalat amb tantes notes penjades del pentagrama de la història, he marxat a sopar al hostel. Més tard i amb l'estómac ple m'he posat a redactar aquesta entrada al blog tot escoltant la trista història d'un mariner que, amb un gintònic a la mà i lamirada apagada, cantava una alegre cançó sobre el vell Liverpool: "A la ciutat on vaig néixer vivia un home que navegava pel mar que ens va explicar la seva vida en la terra dels Submarins i deia: vam navegar tots amunt, cap al Sol, fins que vam trobar el mar ben verd; i vam viure plegats sota les onades dins del nostre submarí groc. Tots nosaltres vivim en un submarí groc! Tots nosaltres vivim en un submarí groc!"
He sortit del hostel disposat a descobrir la joia de la corona britànica amagada a la riba del Mersey. El primer racó que he trobat ha estat un diamant amb nom de príncep, l'Albert Dock, un quadrilàter de 2.000 metres quadrats on les barquetes anglòfiles aparquen envoltades d'edificis postindustrials convertits en sales de museus: cultura i tradició, museus i barcasses, maons vermells i xemeneies de disseny t'envolten sota un núvol anglès mentre contemples aquest moll fluvial, símbol de la prosperitat naval i cultural de la ciutat. Un raconet per viure-hi una vida sencera.
A mà dreta, en una cantonada de l'Albert Dock, hi ha un petit museu gratuït on et mostren i et demostren com era la Casa dels Masovers del Far durant la II Guerra Mundial. Un cop dins, inicies un petit viatge en el temps, una regressió induïda per ràdios antigues, llars de foc apagades, cuines de marbres grocs i foto papal de Winston Churchill, adalid de la pau, Déu Nostro Senyor en temps de Guerra. En el jardinet del museu, reconvertit en hort de tubèrculs raquítics en aquells temps, m'he trobat amb l'operari de guàrdia, cabells llargs i conversa estranya.
- Tu dius sí -m'ha dit.
- Jo dic no -li he contestat.
- Tu dius para - m'ha retret.
- Jo dic vinga, vinga, vinga - li he contestat tot d'una.
- Tu dius adéu -ha dit amb la mà.
- Jo dic hola - l'he contradit, saludant educadament. I he seguit - Hola! Hola! No sé perquè tu dius adéu; jo dic hola. No sé perquè dius adéu, jo dic hola. Hola! Hola! Tu dius adéu i jo dic hola. Hola Adéu. Hola Adéu!
La conversa ha acabat de sobte quan he decidit abandonar el museu i tallar d'arrel aquella situació kafkiana. He continuat passejant per la riba del riu, on unes grans mansions victorianes m'han saludat, altives, mostrant les estatàtues equestres de reis morts. L'aire gris de la ciutat m'ha submergit una mena de silenci interior, de pau, de solitud reverencial. Mentre mirava de reüll aquells palaus burgesos vora el riu, m'he adonat que Liverpool és ple d'ànimes solitàries que recorren els seus carrers: ei, mira, la gent solitària -li he dit a una ombra que passava molt a prop meu-. Ei, mira la gent solitària. I allà estava l'Eleanor Rigby, recollint arròs a l'església després d'un casament i vivint en un somni. La gent solitària...d'on ve la gent solitària? -m'he preguntat- La gent solitària, a qui pertany? - he preguntat al vent.
Tractant de no pensar-hi he deixat enrere el riu i m'he encaminat cap al centre. Liverpool ha construït un centre històric ple de cases de colors diferents, teulades angleses, façanes ocres, pubs irlandesos i carrers estrets. Liverpool ha aixecat edifics gegants amb la solidesa d'una història llarga, eterna i victoriosa. Liverpool et porta amb ales als peus per avingudes que t'enamoren sense oferir-te res més que essència britànica i un accent tancat. I sense saber com, caus rendit, enamorat als seus vulgars encants. Amor, amor, amor, amor. Amor, amor, amor, amor. No hi ha res que puguis fer que no pugui ser fet. Res que puguis cantar que no pugui ser cantat. No pots dir res...però pots aprendre com jugar al joc. És fàcil Tot el que necessites és amor. I amb amor, Liverpool llueix i brilla sota un sol inexistent. Quin gran misteri.
Tot i que els meus peus estaven ja cansats, he volgut continuar passejant el meu amor per la ciutat per la zona nord on la gran Biblioteca i el Museu Nacional donen un toc de neoclassicisme a la silueta de Liverpool. Quan el rellotge m'ha dit que portava tres hores de ruta sota la boira humida de la capital del Mersey, he entrat a dinar uns enyorats ramen japonesos a les portes de China Town. Un àpat excel·lent. Després, amb la panxa plena i mentre les primeres gotes de pluja mullaven els carrers comercials del centre, he encarat cap a la gran fita del dia: el Museu dels Beatles.
M'he perdut a l'arribar al centre. He decidit demanar ajuda. Quan era més jove, bastant més jove que ara, mai havia necessitat l'ajuda de ningú. Però ara aquests dies ja han marxat i ja no estic tan segur de mi mateix i he canviat d'opinió i he obert les portes. Ajuda'm si pots -li he dit a un anglès amb bastó i barret-, no em sento bé. De veritat que aprecio trobar-te per aquí, ajuda'm a posar els meus peus de nou a la terra. M'ajudaràs, si us plau?
- First street on the left - m'ha dit amablement.
- Thank you, nano.
I és així com he trobat la porta d'entrada al temple que explica el conte de fades dels quatre personatges més importants de la història de la ciutat: John, Paul, George i Ringo.
El Museu és una meravella, un recorregut cronològic per la història fundacional i evolutiva del grup de música més important de tots els temps. Des de la primera trobada teenager en un concert de música folk fins a la dissolució del grup, el Museu et conduiex a través del túnel del temps teletransportant-te amb cançons, fotografies, objectes, vídeos i escenaris que van crear la llegenda dels Beatles. Una guitarra, una nota, un estudi de gravació, un objecte abandonat, una llàgrima d'emoció. El Museu aconsegueix transmetre't la força de la Religió Beatle, que amb molts pocs anys va convertir a milions de fidels a la seva fe.
Quan surts d'allà, centenars de cançons ballen dins del teu cap dibuixant una èpocs única i i irrepetible i neix dins teu una sensació estranya: sents, de cop i volta, molta enveja dels teus pares, de la generació dels seixanta, d'aquells que van poder viure en directe la revolució Beatle des d'un terrat ple d'antenes o sota la llum d'un guateque de Campari i Cocacola, presenciant com una nova era neixia sota els seus peus, que no paraven de ballar.
Atabalat amb tantes notes penjades del pentagrama de la història, he marxat a sopar al hostel. Més tard i amb l'estómac ple m'he posat a redactar aquesta entrada al blog tot escoltant la trista història d'un mariner que, amb un gintònic a la mà i lamirada apagada, cantava una alegre cançó sobre el vell Liverpool: "A la ciutat on vaig néixer vivia un home que navegava pel mar que ens va explicar la seva vida en la terra dels Submarins i deia: vam navegar tots amunt, cap al Sol, fins que vam trobar el mar ben verd; i vam viure plegats sota les onades dins del nostre submarí groc. Tots nosaltres vivim en un submarí groc! Tots nosaltres vivim en un submarí groc!"
Dia 166: Dublin - Liverpool
He aterrat a la capital irlandesa a les sis del matí. El comandant ens ha desitjat una feliç estada a la ciutat i gaire bé em convenç de quedar-m'hi. Per què no? Què m'impedeix fruir de nou de l'hospitalitat irlandesa? Perquè no estar-m'hi aquí uns dies? Perquè no establir el meu centre d'operacions d'aquesta darrera etapa europea del viatge a Dublin?
Passejo uns minuts pels voltants de l'aeroport dublinès, respirant l'aire de la vella Europa. Es respira diferent, aquí. No trepitjava terra europeu des de que el Transiberià va creuar els Urals als voltants del 15 de juliol. Han estat pràcticament cinc mesos lluny de casa, lluny d'Europa. Pràcticament 150 dies entre Àsia i Amèrica, mirant de lluny aquest petit conglomerat de països, d'Estats i de nacions que configuren un continent -l'europeu- ple de contrastos, ple de fronteres, ple de comptes pendents en un pam de terreny. Europa, vista des de l'altra banda del món, és un raconet del planeta superpoblat farcit de gents diverses que tracten d'entendre's amb l'esperança de no entendre's mai.
Un autobús de l'eficaç Bus Eirean Lines ha arribat a la terminal de l'aeroport i ha parat davant meu. Uns quants irlandesos han abandonat l'autocar carretejant maletíns negres i avorrits. Els esperava un avió cap a Londres, les galeres de l'Imperi Britànic, enemic íntim de les terres verdes d'Irlanda. Jo me'ls he mirat amb curiositat, com he après a mirar la gent durant aquest viatge. Ells m'han tornat la mirada amb cara de pocs amics, com miren els europeus que són observats impúdicament per mirades anònimes. En els seus ulls però, es podia veure aquella llum especial que tenen els irlandesos quan encenen les seves mirades...encara no està tot perdut. Els he respòs amb un gest invisible i han passat de llarg, amb la pressa embolicada a les corbates.
- Puges, nano? - m'ha dit el conductor, veient que badava, d'empeus, davant la parada.
- Ostres, potser si...
- Potser? - ha respòs impacientment.
- Cap on va?
- Estem a Irlanda, you know - ha dit amb un nas somrient-. Vaig cap a valls ben verdes regades per la pluja, cap a muntanyes plenes d'ovelles, penyasegats de somni, illes perdudes. Irlanda, ja saps. Véns o no?
Quan estava a punt de dir-li que sí, que m'esperés un segon, que recollia la maleta i hi pujava, he rebut una trucada. Era el meu editor. Cridava i no se l'entenia res. Vaja. El conductor de nas somrient m'ha fet un gest amb la mà com dient, què fem, nano?, puges? Amb els ulls li he dit que no, que ara no pudia pujar, que he d'atendre aquesta trucada. Ell, amb un moviment gaire bé imperceptible, m'ha dit que d'acord, jo marxo, ens veiem aviat, i ha tancat les portes. Mentre l'autocar enfilava cap a terres de somnis verds i humits, he demanat al meu interlocutor al telèfon una mica de tranquilitat. Vols fer el favor de calmar-te?
- Estic calmat. Però enfadat.
- Què et passa?
- Et vaig demanar drama! Et vaig demanar drama!
- I?
- Et vaig demanar que acomiadessis aquella noia? Que la despatxessis! Drama!
- Ho vaig fer.
- I una merda! Allò semblava una comèdia ensucrada a l'estil Nora Ephron! Només hi faltava la Meg Ryan fent ganyotes! Quin desastre!
- No vaig saber-ho fer millor. Em sap greu.
- Fatal, nano, fatal.
- I ara que fem? Havia pensat de quedar-me per aquí Irlanda...
- Irlanda? Irlanda, has dit? Però tu vols que m'agafi una angina de pit, o què? Vols matar-me, oi? Digues-m'ho, no et faci vergonya! Tu-vols-ma-tar-me!
- Tranquilitzat, no?
- Irlanda? I què faràs a Irlanda? Escriure sobre com pasten les ovelletes en el camp? Tu em vols arruinar! Tu vols que em mori! Ovelletes i penyasegats! Mare de Déu Senyor!
- Bé, bé, calma't. No em quedo, si no vols. Total, jo ja volia tornar cap a casa...
- Ni vas cap a casa ni et quedes a Irlanda. Necessitem un final del viatge espectacular.
- Espectacular?
- Sí. Necessitem acció, drama, focs artificials... no sé, grans nevades!, ciutats antigues amb monstres mitològics, amb retobaments del passat, amb fantasmes i mags i camins de rajoles grogues...
- Ja.
- Necessitem un final que vengui, que atrapi, amb una banda sonora espectacular i bones fotografies. Necessitem una cirereta al pastís que sigui inoblidable.
- Sona bé.
- Necessitem tot això. Necessites tot això. Pensa-hi.
- De quants dies disposo?
- He parlat amb en Welby. Et regala 10 dies a Europa per acabar el viatge de forma decent. Aprofita-ho. Truca' m en una hora i en parlem.
Retrobaments. Nevades. Ciutats antigues. Drama.
Com un puzzle he anat encaixant les peces per construir un bon final de viatge, dibuixant l'estratègia sobre un mapa imaginari. Quin privilegi, quina sensació d'immortalitat, quin somni: organitzar el teu propi viatge per Europa sense més límits que la teva imaginació i l'encaix d'unes quantes peces. En només vint minuts i una connexió wifi a Internet he planificat una ruta a la carta. Ja ho tinc.
- Em sembla molt bona idea. Molt bona.
- T'agrada?
- Sí, sí. Perfecte. Veus com, quan vols, pots fer-ho molt bé?
- Sí, sí. Vinga, ja ens veurem.
- Adéu
He penjat el telèfon després de parlar amb el meu editor i deixar-lo més tranquil. He mirat el rellotge. Tocava corre. M'he dirigit al taulell d'Aerlingus per comprar un bitllet d'avió cap a Londres, que sortia en un parell d'hores. Des d'allà, havia decidit, agafaria un altre avió cap al retrobament de vells amics al nord d'Europa, on m'esperaven, amb una mica de fortuna, fantasmes, nevades i ciutats antigues.
Quan he arribat a Londres a mig matí, però, un missatge m'ha retingut uns minuts en un núvol d'indecisió: el retrobament no es podria produir, per raons logístiques, fins d'aquí a tres dies, m'ha escrit en Xavi. Vaja, canvi de plans. Amb setanta-dues hores davant meu sense cap altre objectiu que seguir coneixent món, m'he replantejat de nou què fer. Em quedo a Londres?
Londres és un vell amic: ens coneixem des de fa temps i ens hem vist 7 ó 8 vegades ja. M'ha explicat molts dels seus secrets i puc afirmar que tenim una relació molt bona...tot i que ens coneixem massa: la capacitat de sopresa, en els nostres retrobaments, va minvant any rere any. De fet, quan m'ha vist amb les maletes en el seu rebedor, disposat a passar de nou una temporada amb ell, Londres m'ha dit.
- Una altra vegada aquí?
- Sí. Ja veus. No estava previst, però...
- Però si ens vam veure fa només uns mesos enrere..
- Ja...
- Et quedaràs molt de temps?
- No, només tres dies.
- Vaja
- No vols que em quedi?
- No és això. Ja saps que estem bé, junts, però...
- Però...
- Però crec que podries aprofitar millor aquests dies.
- Millor?
- Sí. Perquè no te'n vas cap al nord, aquests tres dies. Et puc presentar alguns del meus amics i parents.
- Tens parents, al nord?
- Dos cosins. En Liverpool i en Manchester. Els coneixes?
- No.
- Doncs a què esperes? A les 15.00 surt el primer autobús cap a Liverpool. Espavila.
Liverpool. Sona bé. Sona mooooolt bé. Liverpool, de fet, és la ciutat amb la millor banda sonora del planeta. Liverpool, sí, perquè no.
He corregut moltíssim per arribar a la Victoria Coach Station a les 15.00 h. Hi he arribat quan mancaven dos minuts per l'hora. Buf. Un cop assegut a l'autocar he respirat fons i m'he relaxat profundament durant les cinc hores de trajecte, mirant com plovia. Des de darrere les finestres de l'autocar he gaudit amb l'espectacle victorià d'un gris i fred capvespre anglès. La campinya britànica s'efosquia ràpidament i la pluja esquitxava els vidres amb llàgrimes d'hivern immediat, fent tronar els núvols i les tempestes. L'aigua queia a cabassos, inundant la via de respiració de l'autopista cap al nord. L'autocar nedava entre el mar d'onades que, tramposes, conduien per la dreta. Era tan gran l'aiguat que, tot just un parell de kilòmetes abans d'arribar a Liverpool, per un moment he tingut la sensació d'estar viatjant sota l'aigua a bord d'un submari.
Un submari de color groc, of course.
In the town where I was born
Lived a man who sailed to sea
And he told us of his life
In the land of submarines
So we sailed up to the sun
Till we found a sea of green
And we lived beneath the waves
in our yellow submarine
We all live in a yellow submarine
Yellow submarine, yellow submarine
We all live in a yellow submarine
Yellow submarine, yellow submarine
The Beatles - Yellow Submarine
Passejo uns minuts pels voltants de l'aeroport dublinès, respirant l'aire de la vella Europa. Es respira diferent, aquí. No trepitjava terra europeu des de que el Transiberià va creuar els Urals als voltants del 15 de juliol. Han estat pràcticament cinc mesos lluny de casa, lluny d'Europa. Pràcticament 150 dies entre Àsia i Amèrica, mirant de lluny aquest petit conglomerat de països, d'Estats i de nacions que configuren un continent -l'europeu- ple de contrastos, ple de fronteres, ple de comptes pendents en un pam de terreny. Europa, vista des de l'altra banda del món, és un raconet del planeta superpoblat farcit de gents diverses que tracten d'entendre's amb l'esperança de no entendre's mai.
Un autobús de l'eficaç Bus Eirean Lines ha arribat a la terminal de l'aeroport i ha parat davant meu. Uns quants irlandesos han abandonat l'autocar carretejant maletíns negres i avorrits. Els esperava un avió cap a Londres, les galeres de l'Imperi Britànic, enemic íntim de les terres verdes d'Irlanda. Jo me'ls he mirat amb curiositat, com he après a mirar la gent durant aquest viatge. Ells m'han tornat la mirada amb cara de pocs amics, com miren els europeus que són observats impúdicament per mirades anònimes. En els seus ulls però, es podia veure aquella llum especial que tenen els irlandesos quan encenen les seves mirades...encara no està tot perdut. Els he respòs amb un gest invisible i han passat de llarg, amb la pressa embolicada a les corbates.
- Puges, nano? - m'ha dit el conductor, veient que badava, d'empeus, davant la parada.
- Ostres, potser si...
- Potser? - ha respòs impacientment.
- Cap on va?
- Estem a Irlanda, you know - ha dit amb un nas somrient-. Vaig cap a valls ben verdes regades per la pluja, cap a muntanyes plenes d'ovelles, penyasegats de somni, illes perdudes. Irlanda, ja saps. Véns o no?
Quan estava a punt de dir-li que sí, que m'esperés un segon, que recollia la maleta i hi pujava, he rebut una trucada. Era el meu editor. Cridava i no se l'entenia res. Vaja. El conductor de nas somrient m'ha fet un gest amb la mà com dient, què fem, nano?, puges? Amb els ulls li he dit que no, que ara no pudia pujar, que he d'atendre aquesta trucada. Ell, amb un moviment gaire bé imperceptible, m'ha dit que d'acord, jo marxo, ens veiem aviat, i ha tancat les portes. Mentre l'autocar enfilava cap a terres de somnis verds i humits, he demanat al meu interlocutor al telèfon una mica de tranquilitat. Vols fer el favor de calmar-te?
- Estic calmat. Però enfadat.
- Què et passa?
- Et vaig demanar drama! Et vaig demanar drama!
- I?
- Et vaig demanar que acomiadessis aquella noia? Que la despatxessis! Drama!
- Ho vaig fer.
- I una merda! Allò semblava una comèdia ensucrada a l'estil Nora Ephron! Només hi faltava la Meg Ryan fent ganyotes! Quin desastre!
- No vaig saber-ho fer millor. Em sap greu.
- Fatal, nano, fatal.
- I ara que fem? Havia pensat de quedar-me per aquí Irlanda...
- Irlanda? Irlanda, has dit? Però tu vols que m'agafi una angina de pit, o què? Vols matar-me, oi? Digues-m'ho, no et faci vergonya! Tu-vols-ma-tar-me!
- Tranquilitzat, no?
- Irlanda? I què faràs a Irlanda? Escriure sobre com pasten les ovelletes en el camp? Tu em vols arruinar! Tu vols que em mori! Ovelletes i penyasegats! Mare de Déu Senyor!
- Bé, bé, calma't. No em quedo, si no vols. Total, jo ja volia tornar cap a casa...
- Ni vas cap a casa ni et quedes a Irlanda. Necessitem un final del viatge espectacular.
- Espectacular?
- Sí. Necessitem acció, drama, focs artificials... no sé, grans nevades!, ciutats antigues amb monstres mitològics, amb retobaments del passat, amb fantasmes i mags i camins de rajoles grogues...
- Ja.
- Necessitem un final que vengui, que atrapi, amb una banda sonora espectacular i bones fotografies. Necessitem una cirereta al pastís que sigui inoblidable.
- Sona bé.
- Necessitem tot això. Necessites tot això. Pensa-hi.
- De quants dies disposo?
- He parlat amb en Welby. Et regala 10 dies a Europa per acabar el viatge de forma decent. Aprofita-ho. Truca' m en una hora i en parlem.
Retrobaments. Nevades. Ciutats antigues. Drama.
Com un puzzle he anat encaixant les peces per construir un bon final de viatge, dibuixant l'estratègia sobre un mapa imaginari. Quin privilegi, quina sensació d'immortalitat, quin somni: organitzar el teu propi viatge per Europa sense més límits que la teva imaginació i l'encaix d'unes quantes peces. En només vint minuts i una connexió wifi a Internet he planificat una ruta a la carta. Ja ho tinc.
- Em sembla molt bona idea. Molt bona.
- T'agrada?
- Sí, sí. Perfecte. Veus com, quan vols, pots fer-ho molt bé?
- Sí, sí. Vinga, ja ens veurem.
- Adéu
He penjat el telèfon després de parlar amb el meu editor i deixar-lo més tranquil. He mirat el rellotge. Tocava corre. M'he dirigit al taulell d'Aerlingus per comprar un bitllet d'avió cap a Londres, que sortia en un parell d'hores. Des d'allà, havia decidit, agafaria un altre avió cap al retrobament de vells amics al nord d'Europa, on m'esperaven, amb una mica de fortuna, fantasmes, nevades i ciutats antigues.
Quan he arribat a Londres a mig matí, però, un missatge m'ha retingut uns minuts en un núvol d'indecisió: el retrobament no es podria produir, per raons logístiques, fins d'aquí a tres dies, m'ha escrit en Xavi. Vaja, canvi de plans. Amb setanta-dues hores davant meu sense cap altre objectiu que seguir coneixent món, m'he replantejat de nou què fer. Em quedo a Londres?
Londres és un vell amic: ens coneixem des de fa temps i ens hem vist 7 ó 8 vegades ja. M'ha explicat molts dels seus secrets i puc afirmar que tenim una relació molt bona...tot i que ens coneixem massa: la capacitat de sopresa, en els nostres retrobaments, va minvant any rere any. De fet, quan m'ha vist amb les maletes en el seu rebedor, disposat a passar de nou una temporada amb ell, Londres m'ha dit.
- Una altra vegada aquí?
- Sí. Ja veus. No estava previst, però...
- Però si ens vam veure fa només uns mesos enrere..
- Ja...
- Et quedaràs molt de temps?
- No, només tres dies.
- Vaja
- No vols que em quedi?
- No és això. Ja saps que estem bé, junts, però...
- Però...
- Però crec que podries aprofitar millor aquests dies.
- Millor?
- Sí. Perquè no te'n vas cap al nord, aquests tres dies. Et puc presentar alguns del meus amics i parents.
- Tens parents, al nord?
- Dos cosins. En Liverpool i en Manchester. Els coneixes?
- No.
- Doncs a què esperes? A les 15.00 surt el primer autobús cap a Liverpool. Espavila.
Liverpool. Sona bé. Sona mooooolt bé. Liverpool, de fet, és la ciutat amb la millor banda sonora del planeta. Liverpool, sí, perquè no.
He corregut moltíssim per arribar a la Victoria Coach Station a les 15.00 h. Hi he arribat quan mancaven dos minuts per l'hora. Buf. Un cop assegut a l'autocar he respirat fons i m'he relaxat profundament durant les cinc hores de trajecte, mirant com plovia. Des de darrere les finestres de l'autocar he gaudit amb l'espectacle victorià d'un gris i fred capvespre anglès. La campinya britànica s'efosquia ràpidament i la pluja esquitxava els vidres amb llàgrimes d'hivern immediat, fent tronar els núvols i les tempestes. L'aigua queia a cabassos, inundant la via de respiració de l'autopista cap al nord. L'autocar nedava entre el mar d'onades que, tramposes, conduien per la dreta. Era tan gran l'aiguat que, tot just un parell de kilòmetes abans d'arribar a Liverpool, per un moment he tingut la sensació d'estar viatjant sota l'aigua a bord d'un submari.
Un submari de color groc, of course.
In the town where I was born
Lived a man who sailed to sea
And he told us of his life
In the land of submarines
So we sailed up to the sun
Till we found a sea of green
And we lived beneath the waves
in our yellow submarine
We all live in a yellow submarine
Yellow submarine, yellow submarine
We all live in a yellow submarine
Yellow submarine, yellow submarine
The Beatles - Yellow Submarine
Dia 165: New York - Dublin (El comiat)
Abans d'anar a l'aeroport i dir-nos adéu, hem decidit acomiadar-nos com Déu mana de la ciutat de New York. Disposàvem de tres hores per invertir i volíem que el seu rendiment fos espectacular i immediat. Necessitàvem un bon brooker.
Què es pot fer amb tres hores a New York que resulti absolutament inoblidable?
Descartada la primera idea (anar a despertar en Woody Allen a l'Upper Manhattan i fer un cafè amb ell), per inverosímil; i la segona (volar en helicòpetero-tero-tero per sobre la ciutat), per cara, hem decidit invertir el nostre temps en una aposta segura i econòmica: pujar a dalt de tot de l'Empire State Building.
Així doncs, cap allà hem marxat, mirant-nos de reüll. Jo, ho confesso, buscava en la seva mirada un senyal que em permetés inventar-me un drama ple de llàgrimes i singlots per la immediatesa de la separació, però els seus ulls no indicaven res més que una emoció continguda per pujar al punt més alt de la ciutat. Res més.
L'ascensor ens ha dut al pis 86 després de 40 minuts de cua. El sol brillava al sud del Manhattan, diluint les vistes del Lower Manhattan i del Financial District. En canvi, la part nord de la ciutat es dibuixava a la perfecció des de la talaia més alta de New York: terrats plens de color, dipòsits d'aigua estancats, taxis de joguina circulant, carrers perpendiculars traçats amb una esquadra rectilínia, arbres fosforescents fent de frontera del Central Park i ponts tridimensionals unint la illa de Manhattan amb la resta d'illes de la ciutat. La vista d'ocell ha estat esplèndida i la càmara de fotos no ha tingut ni un instant de respir.
Feia fred, allà dalt. La cúpula punxeguda de l'Empire State Building brillava amb el color del glaç, empaperada de gel nocturn encara per desfer. La barana, en forma de reixa, també estava pintada de blanc, per la neu acumulada i petrificada en la seva freda superfície. Els turites ens concentràvem en els miradors Sud i Est de la torre, on tocava el solet: qui gosava abandonar aquells miradors i endinsar-se en les profunditat gelades de la vessant nord i oest de seguida comprenia que s'havia equivocat: la temperatura descendia 10 graus de cop i volta, el dit que premia el disparador de la càmares es tornava violeta i, dels nas penjant, descendien glaçons de gel.
Ha estat, sens dubte, una gran idea pujar fins allà a dalt, tot i el fred. El descens ha estat ràpid. En un tres i no res ens hem trobat al subway camí de l'aeroport. Jo anava pensant en com collons provocar un drama sideral, però no se m'acudia res de res. El meu cap feia raonaments estúpids i circulars del tipus: "I si faig anunciar per magafonia de l'aeroport que està acomiadada, i tothom la senyala per la terminal? Aconseguiré així que es posi a plorar com una magdalena? Serà aquest un drama suficient per augmentar el share? Però quin sentit té acomiadar-la... si és ella la que m'acomiada a mi?". Total, que gaire bé em passo d'estació pensant en totes aquestes bajenades.
Quan hem arribat a l'aeroport, i després de dinar unes pinzellades de menjar asiàtic en un fast-food de la teminal 1, ens hem dirigit cap a la porta de control de passaports. El seu vol cap a Barcelona sortia en menys d'una hora. Era l'hora de l'adéu.
- Adéu, que tinguis un bon viatge.
- Tu també, nano. Cap a on vas?
- Cap a Dublin, de moment.
- De moment? I després?
- No sé...he de pensar en alguna cosa...exòtica.
- Exòtica? Rollo Bahamas o així?
- No, no. Que va. Exotisme europeu.
- Ostres. I ja tens pensada alguna cosa.
- Encara no.
- Els del PP valencià són bastant exòtics, no creus?. Podries anar cap al País Valèncià.
- Si, no està mal pensat. Però l'Albufera està molt vista.
- Què vols, fred o calor?
- Home, ara que s'acosta el Nadal...vull dir, fred seria millor. Saps què em ve de gust?
- El què?
- Glhü Wein. Vi calent!
- Aha. Doncs tira cap al nord. Allà fa fred.
- Això faré.
- Però molt al nord no, eh? Que si vas a Rússia jo no vindré a cuidar-te, si et poses malalt.
- Ah no?
- No. No m'agraden les russes.
- D'acord. No aniré a Rússia. Així, si em poso malalt, vindràs tu?
- Sí, és clar. Però si et tapes quan fa fred segur que no caldrà que vingui.
- Ho faré.
- Ens veiem a Barcelona?
- Segur.
S'ha girat d'esquena i ha començat a caminar d'esquenes a mi, en direcció al control de passaports, movent el malucs amb molta gràcia.
- Ep! - l'he cridada-
- Digues - m'ha dit amb la mirada un pèl trista.
- Estàs acomiadada -li he dit, intentant provocar un drama.
- Tu també, bonic - m'ha contestat picant l'ullet i somrient.
La noia dels ulls verd fusta ha marxat tal com va havia vingut, amb aquell aire perfumat que tenen les noies boniques. Han estat uns dies rodons dins d'aquest món rodó, que gira i gira i gira i ens porta cada dia a un lloc nou.
La noia ha passat el control de passaports i la inspecció agropecuària dels detectors de metalls. Un cop a dins, s'ha girat un instant per comprovar si jo encara hi era. I sí, encara estava allà, palplantat, dient adéu amb la mà a la noia dels ulls verd fusta.
El drama estava servit. M'havia quedat sol, de nou.
Què es pot fer amb tres hores a New York que resulti absolutament inoblidable?
Descartada la primera idea (anar a despertar en Woody Allen a l'Upper Manhattan i fer un cafè amb ell), per inverosímil; i la segona (volar en helicòpetero-tero-tero per sobre la ciutat), per cara, hem decidit invertir el nostre temps en una aposta segura i econòmica: pujar a dalt de tot de l'Empire State Building.
Així doncs, cap allà hem marxat, mirant-nos de reüll. Jo, ho confesso, buscava en la seva mirada un senyal que em permetés inventar-me un drama ple de llàgrimes i singlots per la immediatesa de la separació, però els seus ulls no indicaven res més que una emoció continguda per pujar al punt més alt de la ciutat. Res més.
L'ascensor ens ha dut al pis 86 després de 40 minuts de cua. El sol brillava al sud del Manhattan, diluint les vistes del Lower Manhattan i del Financial District. En canvi, la part nord de la ciutat es dibuixava a la perfecció des de la talaia més alta de New York: terrats plens de color, dipòsits d'aigua estancats, taxis de joguina circulant, carrers perpendiculars traçats amb una esquadra rectilínia, arbres fosforescents fent de frontera del Central Park i ponts tridimensionals unint la illa de Manhattan amb la resta d'illes de la ciutat. La vista d'ocell ha estat esplèndida i la càmara de fotos no ha tingut ni un instant de respir.
Feia fred, allà dalt. La cúpula punxeguda de l'Empire State Building brillava amb el color del glaç, empaperada de gel nocturn encara per desfer. La barana, en forma de reixa, també estava pintada de blanc, per la neu acumulada i petrificada en la seva freda superfície. Els turites ens concentràvem en els miradors Sud i Est de la torre, on tocava el solet: qui gosava abandonar aquells miradors i endinsar-se en les profunditat gelades de la vessant nord i oest de seguida comprenia que s'havia equivocat: la temperatura descendia 10 graus de cop i volta, el dit que premia el disparador de la càmares es tornava violeta i, dels nas penjant, descendien glaçons de gel.
Ha estat, sens dubte, una gran idea pujar fins allà a dalt, tot i el fred. El descens ha estat ràpid. En un tres i no res ens hem trobat al subway camí de l'aeroport. Jo anava pensant en com collons provocar un drama sideral, però no se m'acudia res de res. El meu cap feia raonaments estúpids i circulars del tipus: "I si faig anunciar per magafonia de l'aeroport que està acomiadada, i tothom la senyala per la terminal? Aconseguiré així que es posi a plorar com una magdalena? Serà aquest un drama suficient per augmentar el share? Però quin sentit té acomiadar-la... si és ella la que m'acomiada a mi?". Total, que gaire bé em passo d'estació pensant en totes aquestes bajenades.
Quan hem arribat a l'aeroport, i després de dinar unes pinzellades de menjar asiàtic en un fast-food de la teminal 1, ens hem dirigit cap a la porta de control de passaports. El seu vol cap a Barcelona sortia en menys d'una hora. Era l'hora de l'adéu.
- Adéu, que tinguis un bon viatge.
- Tu també, nano. Cap a on vas?
- Cap a Dublin, de moment.
- De moment? I després?
- No sé...he de pensar en alguna cosa...exòtica.
- Exòtica? Rollo Bahamas o així?
- No, no. Que va. Exotisme europeu.
- Ostres. I ja tens pensada alguna cosa.
- Encara no.
- Els del PP valencià són bastant exòtics, no creus?. Podries anar cap al País Valèncià.
- Si, no està mal pensat. Però l'Albufera està molt vista.
- Què vols, fred o calor?
- Home, ara que s'acosta el Nadal...vull dir, fred seria millor. Saps què em ve de gust?
- El què?
- Glhü Wein. Vi calent!
- Aha. Doncs tira cap al nord. Allà fa fred.
- Això faré.
- Però molt al nord no, eh? Que si vas a Rússia jo no vindré a cuidar-te, si et poses malalt.
- Ah no?
- No. No m'agraden les russes.
- D'acord. No aniré a Rússia. Així, si em poso malalt, vindràs tu?
- Sí, és clar. Però si et tapes quan fa fred segur que no caldrà que vingui.
- Ho faré.
- Ens veiem a Barcelona?
- Segur.
S'ha girat d'esquena i ha començat a caminar d'esquenes a mi, en direcció al control de passaports, movent el malucs amb molta gràcia.
- Ep! - l'he cridada-
- Digues - m'ha dit amb la mirada un pèl trista.
- Estàs acomiadada -li he dit, intentant provocar un drama.
- Tu també, bonic - m'ha contestat picant l'ullet i somrient.
La noia dels ulls verd fusta ha marxat tal com va havia vingut, amb aquell aire perfumat que tenen les noies boniques. Han estat uns dies rodons dins d'aquest món rodó, que gira i gira i gira i ens porta cada dia a un lloc nou.
La noia ha passat el control de passaports i la inspecció agropecuària dels detectors de metalls. Un cop a dins, s'ha girat un instant per comprovar si jo encara hi era. I sí, encara estava allà, palplantat, dient adéu amb la mà a la noia dels ulls verd fusta.
El drama estava servit. M'havia quedat sol, de nou.
Dia 165: New York - Dublin (El Drama)
M'he llevat ben d'hora, pensant que d'aquesta manera podria fer que durés més el darrer dia a New York. No vull marxar. M'hi quedaria. Miro per la finestra: Queens sembla no adonar-se que, d'aquí a molt poquetes hores, marxaré definitivament i potser no tornaré en molts anys. O qui sap?, potser no tornaré mai més. Mentre recullo les coses i vaig distribuint en diferents motxiles les meves pertenències, encenc la tele perquè faci les funcions de banda sonora d'aquest dia tan trist.
Just en el moment en què estic tractant de tancar la cremallera davantera de la motxila tahilandesa, amenaçant-la de deportar-la al gulag de l'altell si se li acut, en aquests moments tan delicats, reventar i esquitxar l'habitació amb les seves vísceres de calçotets i mitjons bruts, sento com la CNN anuncia un titular:
"Mondo-rotondo.blogspot.com, el conegut blog de la volta al món del Marcus Welby, a punt de ser clausurat pels baixos índexs d'audiència. De seguida, a CNN!". I tot seguit, una sintonia electrònica dóna pas a la previsó del temps tempestuós a Kuala Lumpur i Singapur.
- Has sentit això? - em diu l'enfermera en atur, des del seu tamboret.
- Sí, sí. Sembla que plourà força al Sudest asiàtic, no? - dissimulo.
- Com? - diu, despistada, la noia.
Però no li dono temps a rèplica i cridant un ara-vinc! surto de l'habitació tot marcant el número de telèfon del meu editor. Em sentirà.
- La qualitat està baixant, Marcus.
- Què vols dir?
- Que què vull dir? La qualitat està baixant. Quina part de la frase no entens?
- Des de quan?
- No et sé dir des de quan. Però fa dies, molts dies, que escrius com si, ...com t'ho diria,...com si redactessis informes bancaris o alguna cosa semblant.
- Informes bancaris? Què t'empatolles!?
- Ja m'entens, coi! En les teves darreres entrades al blog hi manca alguna cosa...hi manca ànima, sentiment. Emoció.
- Emoció...
- Sí, collons, emoció. Ets avorrit, Welby. M'avorreixes i avorreixes els lectors.
- Si?
- Sí!. Les lectures han caigut a la meitad! Has vist el share de la darrere setamana? Un 12%! Un dotze per cent, nano! Els jefes estan que trinen...
- Jo...no sé.
- Posa't les piles, Marcus. Posa't les piles o...
- O què?
- Posa't les piles o pleguem. Plegues, vull dir. La publicitat ha caigut un 87%, els comentaris un 59%, els passatges inventats un 134%, i les frases que fan riure...escolta'm bé...les frases que fan riure un 224%!!
- 224% Això és molt, no?
- Moltíssim. Moltíssim, nano. Massa.
- I ara?
- Collons Marcus, reacciona. Fes alguna cosa.
- Ja, val, val, d'acord...estic una mica perdut. Ja saps, toca tornar a casa i ..
- A veure. Cap a on vas avui?
- Cap a Barcelona. Això s'acaba. El visat americà caduca demà i la volta al món ha quedat completada arribant a New York...
- No em pots fer això. No pots acabar el viatge amb aquest share de merda! No m'ho pots fer, això. Vaig confiar amb tu!
- Ei, escolta, que jo no et faig res...
- Canvia de plans!
- Com?
- Canvia de plans! No tornis a Barcelona avui.
- No?
- No, de cap manera. Segueixes viatjant, d'acord? I segueix escrivint. Això ho aixequem, eh? estic segur que ho faràs millor.
- Que segueixi viatjant? A on?
- No sé. A veure, dona'm mitja hora i et truco. Fins ara.
He tornat a l'habitació per acabar de fer les bosses. He posat la roba neta en una bosseta de plàstic petita i l'he col·locada a dalt de tot, juntament amb la roba d'hivern: la roba d'estiu està al fons de tot, rabregada després del pas pel Brasil i la d'hivern, a dalt. Algunes de les peces d'estiu ni les vaig rentar ja, pensant que no les havia de necessitar...però aleshores m'ha sorgit el dubte: i si m'envien cap al Carib? Què em posaré? Així que m'he posat a desfer la motxila, que tant havia costat fer.
- Nano, que fas? Et trobes bé?
- Sí, sí, perfectament.
- No ho crec. Deus tenir febre altra vegada.
- No, no, que va.
- Oh i tant. Si no no s'entén que després d'haver-te passat dues hores empaquetant les coses, ara, de cop i volta estiguis desfent la bossa de nou...
- Ja. Costa d'entendre, oi?
- Què et passa?
- Res.
- Que no marxem cap a Barcelona?
- Sí. Vull dir, no. Vull dir, no ho sé.
- Com?
- He de fer una trucada
He sortit de l'habitació de nou i he tornat a marcar el mateix número de telèfon.
- On vaig?
- Nano, t'he dit mitja horeta i no han passat ni deu minuts. Paciència.
- On vaig? Necessito saber-ho. He de fer la bossa.
- Tranquil, hi ha temps.
- M'apreten. Em pregunten. I no sé què dir.
- Qui? Ella?
- Sí
- ...
- Què passa?
- Bé, d'això també et volia parlar.
- De què? D'ella?
- Sí. Marcus...
- Digues-me.
- Oi que ja no tens febre?
- No, és clar que no. Fa dies.
- Acomiada l'enfermera.
- Com?
- Acomiada l'enfermera. Fes-me cas! Necessitem personatges nous, situacions noves. Necessitem acció! El teu viatge en solitari venia, agradava...en canvi, el teu viatge a dos no ven tant. Mira el share...
- Em cago en el putu share!
- D'acord, d'acord...però no és només el share. La qualitat ha baixat.
- Ha baixat, sí.
- Acaba el viatge sol. Fes una última setmana, o deu dies fins i tot, sol de nou. Anirà bé.
- I després puc tornar amb l'enfermera?
- Quan acabis el blog pots fer el que et doni la gana. Però ara...
- Ara caldria acomiadar l'enfermera.
- Veig que ho has entès. Molt bé nano, molt bé. Tot sortirà bé.
- Ho creus ab-so-lu-ta-ment necessari?
- Mira, Marcus, no t'ho diria si no creiés fermament què serà bo per tu...i per mi. Cal donar al públic allò que vol, si no, estem perduts.
- I què vol el públic? Que acomiadi l'enfermera? N'estàs segur?
- Drama! El públic vol un gran drama. Sempre. Drama per esmorzar, drama a l'hora de dinar, drama per sopar i, per variar, una mica de drama a l'hora de dormir.
- Drama...
- Sí, drama i acció. Un acomiadament sobtat de l'enfermera dels ulls verds oliva serà bestial! Tornarem a recuperar l'audiència!
- Fusta.
- Fusta?
- Verd fusta. Ulls verd fusta! Joder!
- Sí, sí, fusta, fusta, el que tu vulguis. Però acomiada-la, d'acord? I fes que sigui ben dramàtic.
- Veuré el que puc fer. Escolta. Què hi ha del meu proper destí? Platja o muntanya?
- A veure, un momentet.
- Espero.
Han passat dos llarguíssims minuts. El fil musical del telèfon del meu editor és la tormentosa sintonia de la Champions (el meu editor és un malalt del futbol...també). Passats els cent vint segons, la paraula Dublin ha interromput els cors femenins que, en aquell precís instant entonaven amb emoció la part final, tot dient :The Champioooooooons!!!!!
- Dublin?
- Sí. Dublin. És l'única combinació raonable que he trobat per evitar que te'n tornis ja a casa. Quan hi arribis demà pel matí vull que em truquis i tinguis decidit on vols anar. Avui al vespre voles cap a Dublin.
- D'acord. Però Dublin ja em sembla bé. No cal moure's massa. Puc quedar-me laa setmaneta que em demanes allà mateix.
- Escolta'm nano, veig que no has entès res de res. Estem perdent diners cada segon que passa amb els teus posts avorrits. Cal que canviïs el xip, i que ho facis ja! No marxes cap a casa encara, no te'n vas amb l'enfermera i a més a més...
- A més a més, que?
- I a més a més ja estàs buscant un destí...exòtic. Dublin no ven.
- Collons!
- Espavila. Si vols Europa, Europa. Però ni Dublin ni Londres ni Roma, ni res d'això. No, Sant Celoni tampoc.
- D'acord. D'acord. Deixa-m'ho pensar.
- Molt bé, així m'agrada. Pensa-t'ho i quan arribis a Dublin em dius alguna cosa.
- Vinga, fins demà.
- Fins demà....Ei!, escolta....
- Digues?
- Drama, eh?
- Fins demà.
He penjat i he tornat cap a l'habitació. Els termòmetres, el paracetamol, els ibuprofens, les xeringues i tot l'arsenal de medicaments que la noia dels ulls verd fusta havia portat per curar-me estaven exposats sobre la tauleta de nit, ordenats per ordre alfabètic, abans de ser dipositats en el necesser de parament mèdic.
- Hola.
- Hola, on eres?
- Res, trucant.
- Aha. Ara ja pots fer la maleta, no? Farem tard.
- Sí, ja puc....això, eh..que, escolta....
- Digues.
- T'he de dir una cosa.
- Una cosa?
- Sí, és sobre el viatge. Sobre el viatge.... a Barcelona.
- Ah, ara que dius Barcelona. Han trucat des d'allà.
- Qui?
- En Welby.
- En Welby?
- Sí, nano, el de l'agència de viatges. El paio que em va enviar aquí, recordes?
- Sí, sí, en Welby. Ja sé qui és. Què vol?
- Em sap molt greu, però no puc tornar amb tu a Barcelona. T'hauràs d'espavilar solet.
- Com?
- Sí. Es veu que el teu contracte amb l'agència que t'ha organitzat tot aquest tinglado nega expressament la possibilitat de que tornis a Barcelona acompanyat.
- Com dius?
- Doncs això. M'ha llegit fins i tot la clàusula, i està molt clara. Sota cap condició pots tornar acompanyat a Barcelona. No està inclòs,vaja.
- Bé, si no està inclòs...
- Jo agafo un avió cap a Barcelona d'aqui 5 hores. Marxo abans que tu.
- I jo?
- És el teu viatge. Tu decideixes.
Amb aquestes paraules ha donat per acabada la conversa, ha agafat les seves maletes i ha dit, t'espero a baix, nano. Jo m'he quedat amb la boca mig oberta, rascant-me instintivament l'orella dreta i pensant, joder, quin drama.
Just en el moment en què estic tractant de tancar la cremallera davantera de la motxila tahilandesa, amenaçant-la de deportar-la al gulag de l'altell si se li acut, en aquests moments tan delicats, reventar i esquitxar l'habitació amb les seves vísceres de calçotets i mitjons bruts, sento com la CNN anuncia un titular:
"Mondo-rotondo.blogspot.com, el conegut blog de la volta al món del Marcus Welby, a punt de ser clausurat pels baixos índexs d'audiència. De seguida, a CNN!". I tot seguit, una sintonia electrònica dóna pas a la previsó del temps tempestuós a Kuala Lumpur i Singapur.
- Has sentit això? - em diu l'enfermera en atur, des del seu tamboret.
- Sí, sí. Sembla que plourà força al Sudest asiàtic, no? - dissimulo.
- Com? - diu, despistada, la noia.
Però no li dono temps a rèplica i cridant un ara-vinc! surto de l'habitació tot marcant el número de telèfon del meu editor. Em sentirà.
- La qualitat està baixant, Marcus.
- Què vols dir?
- Que què vull dir? La qualitat està baixant. Quina part de la frase no entens?
- Des de quan?
- No et sé dir des de quan. Però fa dies, molts dies, que escrius com si, ...com t'ho diria,...com si redactessis informes bancaris o alguna cosa semblant.
- Informes bancaris? Què t'empatolles!?
- Ja m'entens, coi! En les teves darreres entrades al blog hi manca alguna cosa...hi manca ànima, sentiment. Emoció.
- Emoció...
- Sí, collons, emoció. Ets avorrit, Welby. M'avorreixes i avorreixes els lectors.
- Si?
- Sí!. Les lectures han caigut a la meitad! Has vist el share de la darrere setamana? Un 12%! Un dotze per cent, nano! Els jefes estan que trinen...
- Jo...no sé.
- Posa't les piles, Marcus. Posa't les piles o...
- O què?
- Posa't les piles o pleguem. Plegues, vull dir. La publicitat ha caigut un 87%, els comentaris un 59%, els passatges inventats un 134%, i les frases que fan riure...escolta'm bé...les frases que fan riure un 224%!!
- 224% Això és molt, no?
- Moltíssim. Moltíssim, nano. Massa.
- I ara?
- Collons Marcus, reacciona. Fes alguna cosa.
- Ja, val, val, d'acord...estic una mica perdut. Ja saps, toca tornar a casa i ..
- A veure. Cap a on vas avui?
- Cap a Barcelona. Això s'acaba. El visat americà caduca demà i la volta al món ha quedat completada arribant a New York...
- No em pots fer això. No pots acabar el viatge amb aquest share de merda! No m'ho pots fer, això. Vaig confiar amb tu!
- Ei, escolta, que jo no et faig res...
- Canvia de plans!
- Com?
- Canvia de plans! No tornis a Barcelona avui.
- No?
- No, de cap manera. Segueixes viatjant, d'acord? I segueix escrivint. Això ho aixequem, eh? estic segur que ho faràs millor.
- Que segueixi viatjant? A on?
- No sé. A veure, dona'm mitja hora i et truco. Fins ara.
He tornat a l'habitació per acabar de fer les bosses. He posat la roba neta en una bosseta de plàstic petita i l'he col·locada a dalt de tot, juntament amb la roba d'hivern: la roba d'estiu està al fons de tot, rabregada després del pas pel Brasil i la d'hivern, a dalt. Algunes de les peces d'estiu ni les vaig rentar ja, pensant que no les havia de necessitar...però aleshores m'ha sorgit el dubte: i si m'envien cap al Carib? Què em posaré? Així que m'he posat a desfer la motxila, que tant havia costat fer.
- Nano, que fas? Et trobes bé?
- Sí, sí, perfectament.
- No ho crec. Deus tenir febre altra vegada.
- No, no, que va.
- Oh i tant. Si no no s'entén que després d'haver-te passat dues hores empaquetant les coses, ara, de cop i volta estiguis desfent la bossa de nou...
- Ja. Costa d'entendre, oi?
- Què et passa?
- Res.
- Que no marxem cap a Barcelona?
- Sí. Vull dir, no. Vull dir, no ho sé.
- Com?
- He de fer una trucada
He sortit de l'habitació de nou i he tornat a marcar el mateix número de telèfon.
- On vaig?
- Nano, t'he dit mitja horeta i no han passat ni deu minuts. Paciència.
- On vaig? Necessito saber-ho. He de fer la bossa.
- Tranquil, hi ha temps.
- M'apreten. Em pregunten. I no sé què dir.
- Qui? Ella?
- Sí
- ...
- Què passa?
- Bé, d'això també et volia parlar.
- De què? D'ella?
- Sí. Marcus...
- Digues-me.
- Oi que ja no tens febre?
- No, és clar que no. Fa dies.
- Acomiada l'enfermera.
- Com?
- Acomiada l'enfermera. Fes-me cas! Necessitem personatges nous, situacions noves. Necessitem acció! El teu viatge en solitari venia, agradava...en canvi, el teu viatge a dos no ven tant. Mira el share...
- Em cago en el putu share!
- D'acord, d'acord...però no és només el share. La qualitat ha baixat.
- Ha baixat, sí.
- Acaba el viatge sol. Fes una última setmana, o deu dies fins i tot, sol de nou. Anirà bé.
- I després puc tornar amb l'enfermera?
- Quan acabis el blog pots fer el que et doni la gana. Però ara...
- Ara caldria acomiadar l'enfermera.
- Veig que ho has entès. Molt bé nano, molt bé. Tot sortirà bé.
- Ho creus ab-so-lu-ta-ment necessari?
- Mira, Marcus, no t'ho diria si no creiés fermament què serà bo per tu...i per mi. Cal donar al públic allò que vol, si no, estem perduts.
- I què vol el públic? Que acomiadi l'enfermera? N'estàs segur?
- Drama! El públic vol un gran drama. Sempre. Drama per esmorzar, drama a l'hora de dinar, drama per sopar i, per variar, una mica de drama a l'hora de dormir.
- Drama...
- Sí, drama i acció. Un acomiadament sobtat de l'enfermera dels ulls verds oliva serà bestial! Tornarem a recuperar l'audiència!
- Fusta.
- Fusta?
- Verd fusta. Ulls verd fusta! Joder!
- Sí, sí, fusta, fusta, el que tu vulguis. Però acomiada-la, d'acord? I fes que sigui ben dramàtic.
- Veuré el que puc fer. Escolta. Què hi ha del meu proper destí? Platja o muntanya?
- A veure, un momentet.
- Espero.
Han passat dos llarguíssims minuts. El fil musical del telèfon del meu editor és la tormentosa sintonia de la Champions (el meu editor és un malalt del futbol...també). Passats els cent vint segons, la paraula Dublin ha interromput els cors femenins que, en aquell precís instant entonaven amb emoció la part final, tot dient :The Champioooooooons!!!!!
- Dublin?
- Sí. Dublin. És l'única combinació raonable que he trobat per evitar que te'n tornis ja a casa. Quan hi arribis demà pel matí vull que em truquis i tinguis decidit on vols anar. Avui al vespre voles cap a Dublin.
- D'acord. Però Dublin ja em sembla bé. No cal moure's massa. Puc quedar-me laa setmaneta que em demanes allà mateix.
- Escolta'm nano, veig que no has entès res de res. Estem perdent diners cada segon que passa amb els teus posts avorrits. Cal que canviïs el xip, i que ho facis ja! No marxes cap a casa encara, no te'n vas amb l'enfermera i a més a més...
- A més a més, que?
- I a més a més ja estàs buscant un destí...exòtic. Dublin no ven.
- Collons!
- Espavila. Si vols Europa, Europa. Però ni Dublin ni Londres ni Roma, ni res d'això. No, Sant Celoni tampoc.
- D'acord. D'acord. Deixa-m'ho pensar.
- Molt bé, així m'agrada. Pensa-t'ho i quan arribis a Dublin em dius alguna cosa.
- Vinga, fins demà.
- Fins demà....Ei!, escolta....
- Digues?
- Drama, eh?
- Fins demà.
He penjat i he tornat cap a l'habitació. Els termòmetres, el paracetamol, els ibuprofens, les xeringues i tot l'arsenal de medicaments que la noia dels ulls verd fusta havia portat per curar-me estaven exposats sobre la tauleta de nit, ordenats per ordre alfabètic, abans de ser dipositats en el necesser de parament mèdic.
- Hola.
- Hola, on eres?
- Res, trucant.
- Aha. Ara ja pots fer la maleta, no? Farem tard.
- Sí, ja puc....això, eh..que, escolta....
- Digues.
- T'he de dir una cosa.
- Una cosa?
- Sí, és sobre el viatge. Sobre el viatge.... a Barcelona.
- Ah, ara que dius Barcelona. Han trucat des d'allà.
- Qui?
- En Welby.
- En Welby?
- Sí, nano, el de l'agència de viatges. El paio que em va enviar aquí, recordes?
- Sí, sí, en Welby. Ja sé qui és. Què vol?
- Em sap molt greu, però no puc tornar amb tu a Barcelona. T'hauràs d'espavilar solet.
- Com?
- Sí. Es veu que el teu contracte amb l'agència que t'ha organitzat tot aquest tinglado nega expressament la possibilitat de que tornis a Barcelona acompanyat.
- Com dius?
- Doncs això. M'ha llegit fins i tot la clàusula, i està molt clara. Sota cap condició pots tornar acompanyat a Barcelona. No està inclòs,vaja.
- Bé, si no està inclòs...
- Jo agafo un avió cap a Barcelona d'aqui 5 hores. Marxo abans que tu.
- I jo?
- És el teu viatge. Tu decideixes.
Amb aquestes paraules ha donat per acabada la conversa, ha agafat les seves maletes i ha dit, t'espero a baix, nano. Jo m'he quedat amb la boca mig oberta, rascant-me instintivament l'orella dreta i pensant, joder, quin drama.
Dia 164: New York
La bella Eliza cantava amb un somriure als llavis "The rain in Spain stays mainly in the plain" i el professor Higgins (no confondre amb l'amic de Zeus & Apolo i jefe d'en Magnum) xalava d'allò més. Unes quantes milles més al nord, Mr. Don Lockwood-Gene Kelly cantava feliç "I'm singing in the Rain" i saltava sobre grans bassals d'aigua i xiulava alegrement tot esquivant la severa mirada d'un policia. Pluja feliç, que dirien alguns.
Aquest dissabte de desembre plou i plourà tot el dia, mullant el darrer dia complet a New York, esquitxant amb gotes fredes i gruixudes el record d'una ciutat en la qual he viscut més de vint dies durant aquest llarg viatge. Serà, per tant, un dissabte passat per aigua. I no m'agrada. L'Eliza, en Higginns, el Magnum, el Zeus, l'Apol·lo i el Gene Kelly ja poden anar predicant com de feliços se senten amb les gotes d'aigua sobre els seus caps, però jo estic enfadat. No m'agrada la pluja.
Davant la perspectiva de disposar tot el dia del nostre núvol particular fent-nos la guitza, hem decidit prendre'ns el dia de descans i no permetre que l'alegria del núvol sigui completa. Si ens volia fotre enlaire el darrer dels dies a Amèrica, no ho aconseguirà, ja que les nostres activitats d'avui no requeriran especialment d'un clima de secà: es poden fer lliscant sobre l'aigua.
Així doncs, plantem el campament base al Soho i ens dediquem a organitzar ràpides ràtzies a l'interior de les botigues chic de l'àrea, amb l'objectiu d'emmagatzemar el màxim nombre de peces de roba al preu més econòmic possible. Les expedicions, però, no tenen massa èxit ja que els trofeus tampoc són excessivament llaminers. No obstant això, gaudim d'un entorn únic passejant entre boutiques d'aspecte postindustrial i fabril i entre edificis preciosos amb escales d'incendi de fantasia.
En una de les incursions en territori Camper, el venedor ens explica en un català amb accent barceloní que la botiga de New York on ell treballa és la segona del món en volum de ventes, després de Camper-Roma. Quan li preguntem com ha arribat a parar aquí, despatxant gènero a la botiga del Soho de New York, ens diu lacònicament que l'empresa el va destinar aquí. Collons...a veure si el Montilla s'enrotlla i em traslada a mi també a la ciutat del Gratacels. Venent sabates? El que faci falta, Jose.
Quan el Soho està tan mullat que de res ja serveix anar mirant on poses els peus perquè, sigui on sigui, segur que serà un bassal immens d'aigua, decidim canviar d'escenari però no d'activitat. És així com se'ns acut passar pel Macy's, els famosos grans magatzems a tocar de la 34a amb Broadway. Només treure el cap per l'estació del Subway que ens hi duu, ens adonem que hem comès un error de principiant: anar al Macy's de NYC un dissabte a les 12 del migdia és com voler assistir a la Missa de Gall a la Basílica de Sant Pere i pretendre entrar al Regne dels Cels aquell mateix Nadal: impossible. Com en la famosa Basílica, el lloc està massa ple, acabes perdent la fe en el gènere humà i te n'adones que anar-hi no ha servit de res. Macy's no és més que unes Lovely Galery's (Galerias Preciados) amb els preus en dòlars. Prescindible, com la Missa de Gall.
Segueix plovent. Decidim abandonar les activitats de risc que hem estat fent fins ara (shopping) i triar-ne una de menys perillosa: lunching (tot i que el nostre colesterol no hi estaria massa d'acord amb aquesta afirmació). Dinem en un Dinner de la 4a amb la 12a unes truites de tres ous amb patates fregides de la casa. Una delícia amb moltes calories i poca proteïna. Nyam!
Les temperatures volen baixar però a la pluja, que seguix queient, no li dóna la gana de convertir-se en neu. Seria tan bonic veure nevar a New York...però no hi ha manera. Vaja, veig que hauré de tornar el febrer (de no-sé-quin-any) per veure-ho tot covert de blanc. Buf, la veritat, quina mandra haver de tonar...però vaja, que si cal fer-ho perquè els seguidors d'aquest blog estiguin contents, s'hi torna i no en parlem més...
Com que fa fred, humitat i plou, decidim practicar una mica de futbol sala. Així doncs, ens apropem al Nevada Smith, el famosíssim pub del soccer a NYC i ens asseiem a la Sala principal, esperant que comenci el partit del Barça a A Corunya, en 30 minuts. Mentrestant, i durant els minuts que estem allà esperant l'inici del matx, tenim el gust i el plaer de veure com el Madrid marca no 1, ni 2, sinó 3 goals. El que em faltava! Afortunadament l'equip dóna la cara i guanya en un emocionant partit a Riazor (1-3) i tranquilament puc aixecar-me de la cadira, fer botifarra a un parell de merengons emborratxant-se davant de la barra i sortir amb el cap ben alt del pub. Em mullo, però m'és igual, perquè tres punts són tres punts, què carai!
Ultima tarda-nit a New York. Últimes notes del capvespre, darreres llums d'un sol inexistent. S'acaba la ciutat que mai dorm, s'acaba la ciutat dels Knicks, la ciutat dels ponts mitològics, de les estàutues famoses, dels edificis kilomètrics. S'acaba el viatge a Amèrica. Demà, últim dia.
Aquest dissabte de desembre plou i plourà tot el dia, mullant el darrer dia complet a New York, esquitxant amb gotes fredes i gruixudes el record d'una ciutat en la qual he viscut més de vint dies durant aquest llarg viatge. Serà, per tant, un dissabte passat per aigua. I no m'agrada. L'Eliza, en Higginns, el Magnum, el Zeus, l'Apol·lo i el Gene Kelly ja poden anar predicant com de feliços se senten amb les gotes d'aigua sobre els seus caps, però jo estic enfadat. No m'agrada la pluja.
Davant la perspectiva de disposar tot el dia del nostre núvol particular fent-nos la guitza, hem decidit prendre'ns el dia de descans i no permetre que l'alegria del núvol sigui completa. Si ens volia fotre enlaire el darrer dels dies a Amèrica, no ho aconseguirà, ja que les nostres activitats d'avui no requeriran especialment d'un clima de secà: es poden fer lliscant sobre l'aigua.
Així doncs, plantem el campament base al Soho i ens dediquem a organitzar ràpides ràtzies a l'interior de les botigues chic de l'àrea, amb l'objectiu d'emmagatzemar el màxim nombre de peces de roba al preu més econòmic possible. Les expedicions, però, no tenen massa èxit ja que els trofeus tampoc són excessivament llaminers. No obstant això, gaudim d'un entorn únic passejant entre boutiques d'aspecte postindustrial i fabril i entre edificis preciosos amb escales d'incendi de fantasia.
En una de les incursions en territori Camper, el venedor ens explica en un català amb accent barceloní que la botiga de New York on ell treballa és la segona del món en volum de ventes, després de Camper-Roma. Quan li preguntem com ha arribat a parar aquí, despatxant gènero a la botiga del Soho de New York, ens diu lacònicament que l'empresa el va destinar aquí. Collons...a veure si el Montilla s'enrotlla i em traslada a mi també a la ciutat del Gratacels. Venent sabates? El que faci falta, Jose.
Quan el Soho està tan mullat que de res ja serveix anar mirant on poses els peus perquè, sigui on sigui, segur que serà un bassal immens d'aigua, decidim canviar d'escenari però no d'activitat. És així com se'ns acut passar pel Macy's, els famosos grans magatzems a tocar de la 34a amb Broadway. Només treure el cap per l'estació del Subway que ens hi duu, ens adonem que hem comès un error de principiant: anar al Macy's de NYC un dissabte a les 12 del migdia és com voler assistir a la Missa de Gall a la Basílica de Sant Pere i pretendre entrar al Regne dels Cels aquell mateix Nadal: impossible. Com en la famosa Basílica, el lloc està massa ple, acabes perdent la fe en el gènere humà i te n'adones que anar-hi no ha servit de res. Macy's no és més que unes Lovely Galery's (Galerias Preciados) amb els preus en dòlars. Prescindible, com la Missa de Gall.
Segueix plovent. Decidim abandonar les activitats de risc que hem estat fent fins ara (shopping) i triar-ne una de menys perillosa: lunching (tot i que el nostre colesterol no hi estaria massa d'acord amb aquesta afirmació). Dinem en un Dinner de la 4a amb la 12a unes truites de tres ous amb patates fregides de la casa. Una delícia amb moltes calories i poca proteïna. Nyam!
Les temperatures volen baixar però a la pluja, que seguix queient, no li dóna la gana de convertir-se en neu. Seria tan bonic veure nevar a New York...però no hi ha manera. Vaja, veig que hauré de tornar el febrer (de no-sé-quin-any) per veure-ho tot covert de blanc. Buf, la veritat, quina mandra haver de tonar...però vaja, que si cal fer-ho perquè els seguidors d'aquest blog estiguin contents, s'hi torna i no en parlem més...
Com que fa fred, humitat i plou, decidim practicar una mica de futbol sala. Així doncs, ens apropem al Nevada Smith, el famosíssim pub del soccer a NYC i ens asseiem a la Sala principal, esperant que comenci el partit del Barça a A Corunya, en 30 minuts. Mentrestant, i durant els minuts que estem allà esperant l'inici del matx, tenim el gust i el plaer de veure com el Madrid marca no 1, ni 2, sinó 3 goals. El que em faltava! Afortunadament l'equip dóna la cara i guanya en un emocionant partit a Riazor (1-3) i tranquilament puc aixecar-me de la cadira, fer botifarra a un parell de merengons emborratxant-se davant de la barra i sortir amb el cap ben alt del pub. Em mullo, però m'és igual, perquè tres punts són tres punts, què carai!
Ultima tarda-nit a New York. Últimes notes del capvespre, darreres llums d'un sol inexistent. S'acaba la ciutat que mai dorm, s'acaba la ciutat dels Knicks, la ciutat dels ponts mitològics, de les estàutues famoses, dels edificis kilomètrics. S'acaba el viatge a Amèrica. Demà, últim dia.
dilluns
Dia 163: New York
New York atrau cada any milers, centenars de sommiadors d'arreu del món, que acudeixen a la Ciutat dels Gratacels en una peregrinació mí(s)tica i plena de fe. New York probablement està unida a la resta de les ciutats del món per imaginaris caminets de rajoles grogues i brillants que menen a la ciutat dels Miracles i dels Oracles, on res sembla impossible. Allà arriben kurds i sudafricans, congolesos i italians, taiwanesos i vietnamites, senegalesos i uruguaians. Tots volen trobar el seu mag d'Oz i només els exèrcits de funcionaris que controlen les fronteres, disfressats de tenebrosos arbres amb ulls i braços i cames, poden impedir que els somniadors arribin a bon port.
Avui hem fet el trio amb una catalana que va seguir el seu somni i es va plantar a New York fa més deu anys. Passats els anys, les arrels plantades han crescut i s'han arrapat amb força al terra americà i el somni segueix encara viu. La Marta va seguir una pilota de bàsket i una beca i va trobar un noi guapo i una feina dura però emocionant, i allà es va quedar. Ara, ja és una novaiorquina més. Fins i tot és amiga del Matt Damon. Amb ella fem una volta pel Central Park, admirant els seus colors verds hivernals i els seus esquirols atontats amb el fred de desembre. La conversa té els tocs nostàlgics dels retrobaments postposats des de fa anys, quan la noia dels ulls verd fusta i la Marta van coincidir a la mateixa facultat. Ara, totes dues conserven la facultat de rememorar moments, personatges i records caminant entre les fonts màgiques de Central Park. Quan la gana apreta, la Marta ens convida a menjar en un Dinner.
Mentre devorem pancakes, smash potatoes i wraps de l'Amèrica tradicional, conversem sobre Barcelona, sobre les nostres vides...i sobre el Barça. Com a bona compatriota, llueix samarreta i orgull barcelonista arreu on va, i com a premi per aquesta fidelitat en Welby la convida al proper partit al Camp Nou tan bon punt ella es deixi caure per Barcelona. Tracte fet. Després de dinar, petonets de comiat i un parell de fotos de record.
Després d'aquest matí nostàlgic, i veient que el dia és clar, postposem de nou la visita al Soho i la bescanviem per una passejada kilomètrica pel pont de Brooklyn. Serà el meu comiat personal d'aquest gran mite de ferro i ciment que suporta amb estoicisme els milers de turistes i d'aborígens que el creuen a diari per admirar la seva figura i les vistes que ofereix des del seus lloms centenaris. Com si fos un gran antílop atrapat per una xarxa indesxifrable i encriptada de cables metàl·lics teixits per una taràntula gegant, el Pont de Brooklyn romà quiet i resignat unint i compactant la ciutat de New York, i deixant-se fotografiar un i mil cops per tothom. Estic segur que si un dia el magnífic entrellat de cablejat cedeix i el pont s'allibera de tan feixuga presó, transcorregut un instant incial de dubte, aquest romandrà quiet en el mateix lloc, enamorat com està de les dues belleses que tan a prop té: lady Manhattan i Miss Brooklyn.
Ja a l'altra banda del pont, Miss Brooklyn segueix tan bohèmia i aristocràtica com sempre, mirant-se Manhattan per sobre de l'ombro i del riu que les separa. Des de la platgeta estant, a peus del Brooklyn i del Manhattan Bridge, observem amb emoció la silueta de la ciutat, tantes vegades repetida i tantes vegades enyorada. New York segueix enamorant tot i haver-la vist cent mil vegades. És un cas únic al món.
Entusiasmats amb els colors i la lluminositat de la ciutat, i abans que la pluja i el fred de demà ens esguerrin els plans, retornem cap a Manhattan, creuant per darrer cop el pont de Brooklyn. Et trobaré a faltar. Un cop a l'altra banda, fem un passeig nocturn per la zona portuària i comercial del Pier 17, ple de baixells i de cocodrils de sabates d'estiu. Quan un moment de silenci trenca el soroll del riu xocant contra els molls de l'East Manhattan, sentim com les sirenes del Ferry que et porta a l'Staten Island ens criden amb veu dolça i envolvent: és impossible resistir-se al seu cant, a les seves promeses: llums de neó, mars de color; estàtues lluminoses, vent a la cara, panoràmica de somni, has de venir.
Seguim el cant de la sirena, ferry enllà, viatjant sobre les aigües negres, blaves i vermelloses que uneixen Staten Island i Manhattan Les promeses es compleixen i les vistes i el fred són terribles. No sé però, quin dels dos és més terrible. En una hora arribem a bon port, de tornada ja a Manhattan, sans i estalvis: per primer cop en la història, el cant de la sirena no ha dut desgràcies ni naufragis. I és que la mitologia ja no pot amb el GPS.
Avui hem fet el trio amb una catalana que va seguir el seu somni i es va plantar a New York fa més deu anys. Passats els anys, les arrels plantades han crescut i s'han arrapat amb força al terra americà i el somni segueix encara viu. La Marta va seguir una pilota de bàsket i una beca i va trobar un noi guapo i una feina dura però emocionant, i allà es va quedar. Ara, ja és una novaiorquina més. Fins i tot és amiga del Matt Damon. Amb ella fem una volta pel Central Park, admirant els seus colors verds hivernals i els seus esquirols atontats amb el fred de desembre. La conversa té els tocs nostàlgics dels retrobaments postposats des de fa anys, quan la noia dels ulls verd fusta i la Marta van coincidir a la mateixa facultat. Ara, totes dues conserven la facultat de rememorar moments, personatges i records caminant entre les fonts màgiques de Central Park. Quan la gana apreta, la Marta ens convida a menjar en un Dinner.
Mentre devorem pancakes, smash potatoes i wraps de l'Amèrica tradicional, conversem sobre Barcelona, sobre les nostres vides...i sobre el Barça. Com a bona compatriota, llueix samarreta i orgull barcelonista arreu on va, i com a premi per aquesta fidelitat en Welby la convida al proper partit al Camp Nou tan bon punt ella es deixi caure per Barcelona. Tracte fet. Després de dinar, petonets de comiat i un parell de fotos de record.
Després d'aquest matí nostàlgic, i veient que el dia és clar, postposem de nou la visita al Soho i la bescanviem per una passejada kilomètrica pel pont de Brooklyn. Serà el meu comiat personal d'aquest gran mite de ferro i ciment que suporta amb estoicisme els milers de turistes i d'aborígens que el creuen a diari per admirar la seva figura i les vistes que ofereix des del seus lloms centenaris. Com si fos un gran antílop atrapat per una xarxa indesxifrable i encriptada de cables metàl·lics teixits per una taràntula gegant, el Pont de Brooklyn romà quiet i resignat unint i compactant la ciutat de New York, i deixant-se fotografiar un i mil cops per tothom. Estic segur que si un dia el magnífic entrellat de cablejat cedeix i el pont s'allibera de tan feixuga presó, transcorregut un instant incial de dubte, aquest romandrà quiet en el mateix lloc, enamorat com està de les dues belleses que tan a prop té: lady Manhattan i Miss Brooklyn.
Ja a l'altra banda del pont, Miss Brooklyn segueix tan bohèmia i aristocràtica com sempre, mirant-se Manhattan per sobre de l'ombro i del riu que les separa. Des de la platgeta estant, a peus del Brooklyn i del Manhattan Bridge, observem amb emoció la silueta de la ciutat, tantes vegades repetida i tantes vegades enyorada. New York segueix enamorant tot i haver-la vist cent mil vegades. És un cas únic al món.
Entusiasmats amb els colors i la lluminositat de la ciutat, i abans que la pluja i el fred de demà ens esguerrin els plans, retornem cap a Manhattan, creuant per darrer cop el pont de Brooklyn. Et trobaré a faltar. Un cop a l'altra banda, fem un passeig nocturn per la zona portuària i comercial del Pier 17, ple de baixells i de cocodrils de sabates d'estiu. Quan un moment de silenci trenca el soroll del riu xocant contra els molls de l'East Manhattan, sentim com les sirenes del Ferry que et porta a l'Staten Island ens criden amb veu dolça i envolvent: és impossible resistir-se al seu cant, a les seves promeses: llums de neó, mars de color; estàtues lluminoses, vent a la cara, panoràmica de somni, has de venir.
Seguim el cant de la sirena, ferry enllà, viatjant sobre les aigües negres, blaves i vermelloses que uneixen Staten Island i Manhattan Les promeses es compleixen i les vistes i el fred són terribles. No sé però, quin dels dos és més terrible. En una hora arribem a bon port, de tornada ja a Manhattan, sans i estalvis: per primer cop en la història, el cant de la sirena no ha dut desgràcies ni naufragis. I és que la mitologia ja no pot amb el GPS.
Dia 162: Boston - New York
Despertar-se a Boston té un nosequé especial. Llevar-se i alçar el teló de les cortines de l'habitació de la planta baixa on hem passat la nit i observar com les cases vermelles i nobles romanen encara al seu lloc, sense moure's, mirant com va passant la vida tranquilament, fa que comencis el dia somrient. I si el despertar, a més a més, va acompanyat d'un esmorzar on la xocolata i els dolços són protagonistes, poca cosa més es pots demanar.
Sortim al carrer i notem de seguida que el Saint Marty's Little Summer ha fet parada a la ciutat dels Celtics. Tècnicament no podem dir que fa calor, però la temperatura és altíssima per l'època de l'any tenin en compte que ens trobem en el very Nord Est dels Estats Units: els bostonians, incrèduls, surten al carrer amb samarreta de màniga curta i més d'un vol tirar cap a la platja. Exagerats.
El Boston d'avui és un Boston de cel blau, un Boston de brindis televisiu, un Boston de passeig prop de l'aigua, de ponts peatonals, de jardins verds. El Boston d'avui és un Boston de converses tristes sota un arbre que fa ombra i tapa el sol de l'estiuet. És, també, un Boston de China Town i de restaurant deliciós amb inclinacions asiàtiques.
A la tarda, Boston de port i d'edificis alts, de mercats de Nadal, d'Ajuntaments i de galetes penjades d'un avet. Recorrem Boston a peu pla, fent surfing per la seva superfície, desplaçant-nos amb la lleugeresa dels esquiadors sobre la neu.
Quan la llum s'apaga, els ocells dels arbres verds i frondosos dels parcs urbans comencen a emigrar cap a latituds properes, alçant el vol. Una manifestació pacífica però molt cridanera d'ocellets fa piruetes volàtils sobre els nostres caps i marxa solemne per participar, un dia més, en la cerimònia del funeral del sol, mort fa uns minuts. Alcen el vol i van cap a l'oest. Nosaltres els seguim.
Sense ales, però disfressats d'ascensoristes professionals, perseguim el somni dels ocells pujant a la Prudencial Tower, un edifici de seixanta-i-escaig pisos que s'eleva al mig de Boston. En el darrer dels pisos, tot just sota la inexistent taulada que, si hi fos, aixoplogaria els nius de gavines, pelícans i caderneres, hi ha un restaurant molt tocat i posat que ofereix espectaculars vistes nocturnes de la ciutat pel prou d'una bona copa de vi i d'un mojito d'aigua. Allà seiem i conversem, reprenent el fil d'alguna coversa inacabada, que es va quedar penjada sota el cel de Barcelona. A través del vi brillant de la copa s'observa Boston, allà baix, tranquila i calmada, malencòlica i senyorial. Res canvia des de les alçades, tot segueix igual: Boston ara és negra i plena de llumetes brillants, però conserva la seva fesomia de vella capital europea anclada en la Costa Atlàntica del Nou Món.
Boston s'ha acabat per nosaltres. Toca contractar de nou un exèrcit de xinesos que ens portin de nou cap a New York, on hem deixat els botiquins pels virus i els bacteris que ja han marxat. Tan lluny ens semblen aquelles febres que fins i tot dubtem de que existissin. Mai ho sabrem del cert.
Sortim al carrer i notem de seguida que el Saint Marty's Little Summer ha fet parada a la ciutat dels Celtics. Tècnicament no podem dir que fa calor, però la temperatura és altíssima per l'època de l'any tenin en compte que ens trobem en el very Nord Est dels Estats Units: els bostonians, incrèduls, surten al carrer amb samarreta de màniga curta i més d'un vol tirar cap a la platja. Exagerats.
El Boston d'avui és un Boston de cel blau, un Boston de brindis televisiu, un Boston de passeig prop de l'aigua, de ponts peatonals, de jardins verds. El Boston d'avui és un Boston de converses tristes sota un arbre que fa ombra i tapa el sol de l'estiuet. És, també, un Boston de China Town i de restaurant deliciós amb inclinacions asiàtiques.
A la tarda, Boston de port i d'edificis alts, de mercats de Nadal, d'Ajuntaments i de galetes penjades d'un avet. Recorrem Boston a peu pla, fent surfing per la seva superfície, desplaçant-nos amb la lleugeresa dels esquiadors sobre la neu.
Quan la llum s'apaga, els ocells dels arbres verds i frondosos dels parcs urbans comencen a emigrar cap a latituds properes, alçant el vol. Una manifestació pacífica però molt cridanera d'ocellets fa piruetes volàtils sobre els nostres caps i marxa solemne per participar, un dia més, en la cerimònia del funeral del sol, mort fa uns minuts. Alcen el vol i van cap a l'oest. Nosaltres els seguim.
Sense ales, però disfressats d'ascensoristes professionals, perseguim el somni dels ocells pujant a la Prudencial Tower, un edifici de seixanta-i-escaig pisos que s'eleva al mig de Boston. En el darrer dels pisos, tot just sota la inexistent taulada que, si hi fos, aixoplogaria els nius de gavines, pelícans i caderneres, hi ha un restaurant molt tocat i posat que ofereix espectaculars vistes nocturnes de la ciutat pel prou d'una bona copa de vi i d'un mojito d'aigua. Allà seiem i conversem, reprenent el fil d'alguna coversa inacabada, que es va quedar penjada sota el cel de Barcelona. A través del vi brillant de la copa s'observa Boston, allà baix, tranquila i calmada, malencòlica i senyorial. Res canvia des de les alçades, tot segueix igual: Boston ara és negra i plena de llumetes brillants, però conserva la seva fesomia de vella capital europea anclada en la Costa Atlàntica del Nou Món.
Boston s'ha acabat per nosaltres. Toca contractar de nou un exèrcit de xinesos que ens portin de nou cap a New York, on hem deixat els botiquins pels virus i els bacteris que ja han marxat. Tan lluny ens semblen aquelles febres que fins i tot dubtem de que existissin. Mai ho sabrem del cert.
dijous
Dia 161: New York - Boston
Ahir al vespre, tornant del partit de bàsquet, vam passar de nou per China Town. Passejant entre rètols lluminosos i ànecs esquarterats, vam observar com un asiàtic de pell groga i sabates blanques empaperava un kiosc de begudes amb publicitat enganxosa. Els rètols deien: "Boston per 15 $ - Fung Wa Bus, sortides cada dia, cada hora".
- Què, anem cap a Boston demà?
- Som-hi - va dir la noia dels ulls de color verd fusta.
Així doncs, avui a les sis del matí ha sonat el despertador per expulsar-nos del paradís de la son. Amb cara de somnis trencats i lleganyes enganxades sota les orelles, hem abandonat l'hotel per la porta del darrere a la recerca de la companyia de busos Low-Cost que, assegura, ens portarà a Boston per 15 dòlars.
Hem baixat del metro a Broadway-Lafayette i hem iniciat la cerca. Passats uns minuts, i havent arribat a l'alçada de Beijing Street, cansats i carregats com cargols en plenes mudances, ens hem aturat per preguntar on paren aquests autobusos. Desconec si el xinès de barba blanca que ens escoltava ha entès o no la nostra pregunta, perquè la seva única resposta ha estat riure. Riure molt. Allà l'hem deixat, morint-se de riure, partint-se el cul amb la nostra pregunta. Caguntot....
Hem abandonat el xinès alegre i hem seguit caminant. Quan estàvem a tocar de Shanghai Avenue ho hem tornat a provar diverses vegades:
- Fung Wa Bus?
- Ni idea.
- Fung Wa Bus?
- No sé.
- Fung Wa Bus?
- Fung què?
Collons! Ens hauran enredat com a xinos? Els dubtes comencen a créixer. S'aproxima l'hora de la sortida de l'autobús i ni rastre de la companyia. Quan estem ja un pèl resignats a romandre un dia a l'intempèrie a New York, veiem una caravana de xinesos arrossagant grans maletes i transportant paquets enormes relligats amb cordills. Dins d'aquell garbuix de persones treuen el cap tasses de tofu fumejant i bols de fideus recalentats. És una processor oriental d'ulls inclinats per la son i el cansament que segueix el rastre d'una senyoreta uniformada amb el logotip de Fung Wa Bus. Així doncs, existeixen!
Seguim la cua catastròfica que gira homogènia cap a Canal Street, com si fos el gran Yang-Tsé. A la cantonada de Braodway St. amb Canal St. està ancorat l'autobús. Sí! Només veure'l, com si aquest fos la terra promesa, els xinesos es llencen a la seva conquesta: la fila, convertida ara en un motí salvatge, es transforma en una successió de cops de colze, alguna traveta, empentes, rodolons i desordre consumat. Però aconseguim pujar i seure, i miraculosament, a l'hora marcada, el conductor engega el motor i ens posem en marxa. Boston ens espera.
El conductor és un xinès obès que durant tot el trajecte xerra pels colzes amb la seva família a través del wifi desprotegit d'algun client despistat. La conferència amb Shenzen dura pràcticament les quatre hores de viatge fins a Boston. O feia molt que no parlaven o és que estan tramant alguna cosa.
Boston arriba a les onze i deu minuts d'aquests primer dimecres de desembre. Fa fred però ni rastre del temporal ni dels trenta centímetres de neu que ens havien anunciat. Doncs què voleu que us digui, de moment, ja està bé així. Per tant, sense massa dificultats ni impediments metereològics ens instal·lem a l'habitació de l'hotel on han de tenir lloc les cures intensives de les febres que ja han desaparegut fa hores.
Boston és una de les ciutats europees que està més a l'Oest. Els britànics la van fundar durant les primeres dècades del segle XVII, convertint-se en ciutat-bressol del Nou Món. El seu caràcter, la seva idiosincrasia, els seus edificis, les seves esglésies protestants i les seves avigudes et transporten a la vella Europa i, passejant per Boston, pots trobar mercats de Nadal amb un aire centreeuropeu, cementiris britànics on oneja la bandera imperial, parcs verds amb esquirols escosesos, presons franceses i palauets venecians. Tot plegat fa que sentis una estranya sensació de familiaritat entre les seves quatre parets, a més de 6000 km. de distància del continent.
De seguida ens posem en marxa. La visita als monuments i als moments més destacats de la ciutat és molt fàcil, a Boston. Això és així perquè a algú se li va acudir pintar una línia gruixuda i vermella al terra de la ciutat que conduís -ella sola- als turistes pels llocs emblemàtics de la ciutat. És així com visites Boston, sense possibilitat de pèrdua ...però sense massa misteri, perseguint una absurda línia granatosa dibuixada sobre les seves aceres, talment com si busquessin la secció de Reumatologia d'un Hospital. I Boston s'estalvia un dineral en guies i informadors turístics. Com si fóssim escolars de P4 agafats d'un cordill, turistes i vistants avancem més atents a no perdre la línia vermella que a observar la majestuositat de les catedrals, els ponts, la biblioteca, els barris anglesos i els mercats angelicals.
Tot i així, m'ha agradat Boston. Força. M'ha agradat el seu centre ample i tranquil. M'han agradat les seves gents, els seus carrers i la seva història, el seu aire de vella metròpoli, de bella dama del nord, àvia respectada, senyora elegant i tranquila, un conte per anar a dormir, un barri per viure tota la vida. Boston et captura amb el seu gota a gota, a poc a poc, encerclant-te amb els seus edificis victorians i les seves postals de la Commonwealth a les costes de l'Atlàntic.
Ja de nit, surto a comprar unes cerveses per emborratxar el pas del temps i tactar de drogar els rellotges penjats a la paret, a veure si així els convenço de que aturin una mica aquest ritme infernal, aquest impeclable i inexorable segon a segon que marquen dia i nit. A la recerca de la pulpa alcohòlica de la cibada, passejo per un barri de cases vermelles i nobles, tranquiles, on segurament el temps passa més a poc a poc, on les llars de foc cremen tot l'any els mals records, on les ànimes viuen i reviuen les seves vides amb una pau absoluta i sense ajuda de narcòtics. No tindreu un lloc per mi, bostonians?
- Què, anem cap a Boston demà?
- Som-hi - va dir la noia dels ulls de color verd fusta.
Així doncs, avui a les sis del matí ha sonat el despertador per expulsar-nos del paradís de la son. Amb cara de somnis trencats i lleganyes enganxades sota les orelles, hem abandonat l'hotel per la porta del darrere a la recerca de la companyia de busos Low-Cost que, assegura, ens portarà a Boston per 15 dòlars.
Hem baixat del metro a Broadway-Lafayette i hem iniciat la cerca. Passats uns minuts, i havent arribat a l'alçada de Beijing Street, cansats i carregats com cargols en plenes mudances, ens hem aturat per preguntar on paren aquests autobusos. Desconec si el xinès de barba blanca que ens escoltava ha entès o no la nostra pregunta, perquè la seva única resposta ha estat riure. Riure molt. Allà l'hem deixat, morint-se de riure, partint-se el cul amb la nostra pregunta. Caguntot....
Hem abandonat el xinès alegre i hem seguit caminant. Quan estàvem a tocar de Shanghai Avenue ho hem tornat a provar diverses vegades:
- Fung Wa Bus?
- Ni idea.
- Fung Wa Bus?
- No sé.
- Fung Wa Bus?
- Fung què?
Collons! Ens hauran enredat com a xinos? Els dubtes comencen a créixer. S'aproxima l'hora de la sortida de l'autobús i ni rastre de la companyia. Quan estem ja un pèl resignats a romandre un dia a l'intempèrie a New York, veiem una caravana de xinesos arrossagant grans maletes i transportant paquets enormes relligats amb cordills. Dins d'aquell garbuix de persones treuen el cap tasses de tofu fumejant i bols de fideus recalentats. És una processor oriental d'ulls inclinats per la son i el cansament que segueix el rastre d'una senyoreta uniformada amb el logotip de Fung Wa Bus. Així doncs, existeixen!
Seguim la cua catastròfica que gira homogènia cap a Canal Street, com si fos el gran Yang-Tsé. A la cantonada de Braodway St. amb Canal St. està ancorat l'autobús. Sí! Només veure'l, com si aquest fos la terra promesa, els xinesos es llencen a la seva conquesta: la fila, convertida ara en un motí salvatge, es transforma en una successió de cops de colze, alguna traveta, empentes, rodolons i desordre consumat. Però aconseguim pujar i seure, i miraculosament, a l'hora marcada, el conductor engega el motor i ens posem en marxa. Boston ens espera.
El conductor és un xinès obès que durant tot el trajecte xerra pels colzes amb la seva família a través del wifi desprotegit d'algun client despistat. La conferència amb Shenzen dura pràcticament les quatre hores de viatge fins a Boston. O feia molt que no parlaven o és que estan tramant alguna cosa.
Boston arriba a les onze i deu minuts d'aquests primer dimecres de desembre. Fa fred però ni rastre del temporal ni dels trenta centímetres de neu que ens havien anunciat. Doncs què voleu que us digui, de moment, ja està bé així. Per tant, sense massa dificultats ni impediments metereològics ens instal·lem a l'habitació de l'hotel on han de tenir lloc les cures intensives de les febres que ja han desaparegut fa hores.
Boston és una de les ciutats europees que està més a l'Oest. Els britànics la van fundar durant les primeres dècades del segle XVII, convertint-se en ciutat-bressol del Nou Món. El seu caràcter, la seva idiosincrasia, els seus edificis, les seves esglésies protestants i les seves avigudes et transporten a la vella Europa i, passejant per Boston, pots trobar mercats de Nadal amb un aire centreeuropeu, cementiris britànics on oneja la bandera imperial, parcs verds amb esquirols escosesos, presons franceses i palauets venecians. Tot plegat fa que sentis una estranya sensació de familiaritat entre les seves quatre parets, a més de 6000 km. de distància del continent.
De seguida ens posem en marxa. La visita als monuments i als moments més destacats de la ciutat és molt fàcil, a Boston. Això és així perquè a algú se li va acudir pintar una línia gruixuda i vermella al terra de la ciutat que conduís -ella sola- als turistes pels llocs emblemàtics de la ciutat. És així com visites Boston, sense possibilitat de pèrdua ...però sense massa misteri, perseguint una absurda línia granatosa dibuixada sobre les seves aceres, talment com si busquessin la secció de Reumatologia d'un Hospital. I Boston s'estalvia un dineral en guies i informadors turístics. Com si fóssim escolars de P4 agafats d'un cordill, turistes i vistants avancem més atents a no perdre la línia vermella que a observar la majestuositat de les catedrals, els ponts, la biblioteca, els barris anglesos i els mercats angelicals.
Tot i així, m'ha agradat Boston. Força. M'ha agradat el seu centre ample i tranquil. M'han agradat les seves gents, els seus carrers i la seva història, el seu aire de vella metròpoli, de bella dama del nord, àvia respectada, senyora elegant i tranquila, un conte per anar a dormir, un barri per viure tota la vida. Boston et captura amb el seu gota a gota, a poc a poc, encerclant-te amb els seus edificis victorians i les seves postals de la Commonwealth a les costes de l'Atlàntic.
Ja de nit, surto a comprar unes cerveses per emborratxar el pas del temps i tactar de drogar els rellotges penjats a la paret, a veure si així els convenço de que aturin una mica aquest ritme infernal, aquest impeclable i inexorable segon a segon que marquen dia i nit. A la recerca de la pulpa alcohòlica de la cibada, passejo per un barri de cases vermelles i nobles, tranquiles, on segurament el temps passa més a poc a poc, on les llars de foc cremen tot l'any els mals records, on les ànimes viuen i reviuen les seves vides amb una pau absoluta i sense ajuda de narcòtics. No tindreu un lloc per mi, bostonians?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
