Dia 173: Londres - Bournemouth

He passat la nit a tocar de l'aeroport de Gatwick, en un hotelet sense pretencions d'un suburbi de la capital de l'Imperi. Fins aquí m'hi va portar un taxista de poques paraules i escassos reflexos ahir al vespre, un cop aterrat de Hèlsinki. L'establiment està regentat per un grup de pakistanesos exiliats en cos i ànima que viuen tan lluny del seu poble que ja han oblidat com enyorar-lo. A l'hora del ckeck in em van rebre amb mostres d'indiferència i em van assignar una habitació de dos llits tous que s'aixequen sobre una gran catifa anglesa, niu d'àcars i d'olors del vell Imperi.

Torno ha estar a Anglaterra, darrere etapa del meu viatge. El fred i la neu dels països nòrdics ha deixat pas al vent del Mar del Nord i a la pluja de britàniques conseqüències: dies grisos, humits i passats per aigua. Però aquest escenari de depressió atmosfèrica no aconsegueix esborrar, ni tan sols mitigar, la sensació d'anticiclònic salt al buit que el meu cos i la meva ment experimenten al veure's i sentir-se tan a prop de la meta final: Bournemouth. Avui hi arribaré, he pensat quan he obert els ulls, i una glopada d'adrenalina ha acudit d'immediat per barrejar-se amb el cafè amb llet del matí. Aquesta sensació d'estusiasme contingut s'ha mantingut durant totes les hores prèvies a la meva arribada a la ciutat, embolicant el meu món d'una pàtina de gran expectació, de silenci eixordidor i de redoble de tambors: en aquest estat, cap borrasca nuvolosa és capaç d'esborrar el somriure d'exitació que porto dibuixat al rostre. Bournemouth és a tocar dels dits.

Un tren de rodalies m'apropa a Victoria Station en menys de mitja hora, i des d'allà un autobus de la National Expres em portarà fins a destí. Seran les cinc de la tarda quan, setze anys després, tornaré a trepitjar Bournemouth. Mentre m'apropo circulant en direcció prohibida per l'autopista del passat, imatges, flaixos i sensacions van projectant-se en forma de diapositives en color sèpia en el pati de butaques de la memòria: amb només disset anys, jo, la meva timidesa i la closca de cargol que m'envoltava, em protegia i m'aïllava del món real, vam viatjar plegats cap a Bournemouth, al sud d'Anglaterra, per aprendre una mica d'anglès. Sota el paraigües protector del meu germà gran, vaig descobrir que hi havia vida fora del meu univers: marcians d'altres països i latituds m'esperaven amb els seus accents tancats, les seves cares diverses i les seves vides noves: italians, alemanys, suïssos, austríacs, espanyols, francesos, belgas, eslovens, anglesos, bascs, àrabs i catalans compartíem àpats, classes d'idiomes i cançons. Va ser aleshores quan vaig descobrir un mapamundi ple de vides, de camins i d'inèrcies, un món rodó farcit de petjades i d'anhels diversos: em vaig enamorar d'aquell cafarnaum de cares i de llengües, aquella conjunció astral d'estats vitals i nacionals i em vaig prometre a mi mateix que quan sigués gran trepitjaria cada pam del planeta Terra per tastar tots els seus colors.

I va ser a Bournemouth, també, on la vaig conèixer. Vestia llençols blaus i corona de joguina, ulls de sol egipci i moviments de danzes otomanes. Vaig caure rendit als seus peus. De lluny era un àngel exterminador de pors i malsons; de prop, una vella geperuda i artrítica de nom Llibertat, que tot i la seva avançada edat i el seu precari estat de salut, besava com mai ningú m'ha besat: la petjada d'aquell petó, l'huracà encès per aquella besada, la turmenta provocada per aquell terratrèmol d'emocions, encara m'acaricia la cara, encara dorm amb mi per les nits, encara prem l'accelerador per les desertes sabanes americanes, per les tundres siberianes de boscos humits, per les selves amazòniques del més enllà: aquella sensació encara viatja amb mi.

Bournemouth és un indret imaginari on la realitat hi va estar present durant tres estius seguits, en plena adolescència. Un mite, un heroi enterrat en un moment àlgit de popularitat, una icona que va deixar un bonic cadàver i moltes llavors que han anat creixent dins meu, durant anys. Aquest viatge és, ha estat, un dels fruits d'aquelles llavors plantades fa més de setze anys.

Bournemoth arriba a quarts de sis de la tarda, quan la llum del crepuscle pinta de nit un dia molt gris. En moments com aquests te n'adones de quantes tonalitats diferents pot arribar a tenir un dia gris si hi barreges la teva emoció càlida, taronja i verda amb la llum apagada i somorta del capvespre. El dia plora mentre s'acomiada, però jo per dins cremo amb la llum blanca de la memòria que il·lumina aquest jorn de desembre: dins meu, una porta tancada s'ha obert de bat a bat i ha deixat entrar litres i litres de raigs de llum que desperten zones mortes i fosques, racons oblidats, emocions trasplantades a la zona de l'oblit. Olors i sensacions, records i emocions em pinten el rostre de fosforescències que riuen i somriuen. Feliç, aparco el meu DeLorean a la porta del Bed & Breakfast i demano una habitació. Room 10, em diu la mestressa amb accent del sud. Thank you.

Pujo les escales encerades de catifes rovellades, farcides d'aquell polsim tan anglòfil i tan britànicament inconfusible. Cada passa, cada graó, em transporten a les cases que em van acollir fa anys i panys, televisors encesos amb Gent del Barri, flaire de te amb llet, nervis de principiant. Obro la porta de l'habitació i deixo la motxilla sobre un dels llits. Em trec pesadament l'anorac, assaboreixo l'instant, càmara lenta. M'estiro sobre el llit i somnio despert uns minuts. Després, em llevo, em canvio de roba i surto al carrer direcció el centre de la ciutat, a la recerca d'uns records que han vingut a buscar-me. Quan arribo a tocar de la platja, sota els ponts artificials del Pier de Bournemouth, veig que jo ja hi sóc, des de fa temps: allà estic, dempeus, mirant el mar fosc i exaltat com brama amb paraules oblidades. De sobte sento passes al meu darrere i em giro: fa setze anys que t'estava esperant em diu.

Fa setze anys que t'estava esperant, he dit.