Dia 175: Bournemouth - Barcelona

Róda el món i torna al born.
Fi del viatge. Darrer dia en ruta. Acabar per tornar a començar. El meu viatge al voltant del món viu el seu darrer suspir: avui l'enterraré en una cerimònia íntima on només jo i els meus records hi assitirem. Hi haurà alguna llàgrima, segur que sí; però sobretot hi haurà milers de somriures, centenars de rialles. I molta nostàlgia.

Em llevo a quarts de nou. Bournemouth em mira amb cara de son i amb un nus a la gola. No tornaràs?, sembla preguntar-se. No ho sé, crec que no, penso en veu alta. Recullo les coses per darrer cop, fent els mateixos gestos, les mateixes rutines, els mateixos mecanismes automàtics que he fet els darrers mesos quan era hora de recollir la casa i marxar a buscar uns altres sols, uns altres sons. La motxilla és plena de records i roba bruta, en perfecte harmonia. Obro la porta de l'habitació i m'acomiado cerimoniosament. Baixo les escales carregat de sensacions ben extranyes i agafo velocitat empès per la inèrcia de l'adéu. Vaig baixant avall, avall, avall fins a topar-me amb mi mateix, pujant unes escales ben similars ara fa gaire bé sis mesos en un hotelet de Paris: era la meva primera nit del viatge, la primera vegada que trepitjava el món pujat sobre la meva estora voladora i solitària. Era la primera passa cap a l'Est, cap al més enllà, cap a la felicitat.

- Han passat cent setanta cinc dies- li he dit al meu mirall.
- Gairebé sis mesos! - m'ha respòs, impressionat-. Seguiries viatjant?
-Seguiria viatjant.

Però he decidit tornar a casa. Ni les circumstàncies ni els lligams ni les nòmines han estat arguments per fer-me tornar a casa. Únicament la meva voluntat ha estat escoltada. Reflexiono, penso, m'aturo. Sóc jo qui ha decidit donar per acabada aquesta aventura i n'estic orgullós. Vaig ser jo qui va decidir marxar. He estat jo qui ha decidit tornar. Barcelona m'espera.

Abans d'agafar l'avió, passejo la meva nostàlgia anticipada pels carrers freds i desangelats de Bournemouth, cementari d'emocions, trampoli de sensacions. M'acosto tot caminant fins al Pier i m'hi estic un parell d'hores mirant el ritme pausat de les ones i el blau lluminós i cegador del mar. Diapositives de mil colors passen davant meu i cent mil barquetes de records apareixen a l'horitzó. Estic content.

Abandono la platgeta de Bournemouth, menjo alguna cosa i enfilo carrer amunt per recollir la motxilla i anar cap a l'aeroport. Però, enlloc d'anar per l'avinguda principal directe cap a l'hotel, un potent camp magnètic em transporta per carrerons secundaris sense que ni jo ni la meva voluntat puguem fer-hi res, com si una gegantina i invisible cinta transportadora em dugués per on ella vulgués, sense oportunitat de desviar-se ni un centímetre de la ruta marcada. Camino a cegues pel centre de la ciutat, seguint un instint, un somni, un perquè. Finalment, quan hi arribo al davant, la força magnètica que em teledirigeix cessa. Però jo ja estic atrapat. Em trobo a les portes d'una gran llibreria de viatges en plena liquidació d'existències. El cant de les sirenes ressona amb força i ve de l'interior. Entro. Evidentment que hi entro.

Sí, ho confesso, he passat les darreres dues hores del meu viatge... en una llibreria de viatges. He estat documentant-me, deleitant-me, gaudint de milers de guies que dibuixen en les seves pàgines trajectes infinits, trens plens de màgia, pobles plens de vida. He gaudit bussejant de nou per paisatges desconeguts i he notat, un cop més, aquell pessigolleig tan intens que sents a la boca de l'estòmac quan descobreixes que encara hi ha tantes i tantes coses per descobrir. He sortit d'allà amb un parell de guies sota el braç. De quins països? Ho haureu de descobrir en el proper blog.

De Bournemouth a Girona hi ha tot un món però només una hora i quart de trajecte en avió. Sense pràcticament adonar-me he creuat el darrer bassal d'aigua que em separava de casa, el darrer escull, la darrera frontera. A les set de la tarda del meu 175è dia de viatge, dimecres setze de desembre, he aterrat a Catalunya, cinc mesos i vint-i-dos dies després d'agafar el tren a l'Estació de França, direcció est. Benvingut a casa, m'ha dit una veu coneguda.

És fosc quan el tren m'ha deixat a Sants. Aquí vaig agafar el primer tren que em va dur a la casella de sortida, l'endemà de Sant Joan. L'Estació està exactament igual que uns mesos enrere. Aquell rètol mig torçat que anunciava la liquidació per jubilació de la joieria del vestíbul segueix allà, encara mig torçat. El tren que va a Maçanat, via 3, Maçanet, via 3, continua sortint a les 21.24. Com sempre. Com abans. La gent que tragina maletes i malsons continua sense somriure: caminen mirant el terra, amb por a descobrir nous móns en rostres desconeguts. Tot continua igual. Res s'ha mogut de lloc. Res ha canviat. Segueixo endavant i passo per davant d'un aparador de llums blavoses on les imatges reboten amb estoïcisme i exactitud. M'aturo. Alço els ulls i m'hi veig reflectit. Somric. Ara ja sé que no tot éstà igual que abans: hi ha coses que sí que han canviat.

Camino a poc a poc per l'estació en direcció a la sortida, que continua allà on la vaig deixar. La porta s'obre i es tanca de manera automàtica i quan s'obre, deixa veure els carrers de la ciutat. Els carrers de la meva ciutat. Abans de creuar aquella darrera frontera sense control de passaports, respiro fons i agafo forces. A pocs metres de distància es veu ja el tràfic somort de la gran ciutat i una mica més enllà hi viuen els meus records, els meus amics, la meva família, la meva vida. Quan surti per aquella porta i trepitgi novament els carrers de Barcelona, el contador es posarà a zero de nou, el cronòmetro començarà a comptar. La vida tornarà a començar. Som-hi.