Dia 165: New York - Dublin (El comiat)

Abans d'anar a l'aeroport i dir-nos adéu, hem decidit acomiadar-nos com Déu mana de la ciutat de New York. Disposàvem de tres hores per invertir i volíem que el seu rendiment fos espectacular i immediat. Necessitàvem un bon brooker.

Què es pot fer amb tres hores a New York que resulti absolutament inoblidable?

Descartada la primera idea (anar a despertar en Woody Allen a l'Upper Manhattan i fer un cafè amb ell), per inverosímil; i la segona (volar en helicòpetero-tero-tero per sobre la ciutat), per cara, hem decidit invertir el nostre temps en una aposta segura i econòmica: pujar a dalt de tot de l'Empire State Building.

Així doncs, cap allà hem marxat, mirant-nos de reüll. Jo, ho confesso, buscava en la seva mirada un senyal que em permetés inventar-me un drama ple de llàgrimes i singlots per la immediatesa de la separació, però els seus ulls no indicaven res més que una emoció continguda per pujar al punt més alt de la ciutat. Res més.

L'ascensor ens ha dut al pis 86 després de 40 minuts de cua. El sol brillava al sud del Manhattan, diluint les vistes del Lower Manhattan i del Financial District. En canvi, la part nord de la ciutat es dibuixava a la perfecció des de la talaia més alta de New York: terrats plens de color, dipòsits d'aigua estancats, taxis de joguina circulant, carrers perpendiculars traçats amb una esquadra rectilínia, arbres fosforescents fent de frontera del Central Park i ponts tridimensionals unint la illa de Manhattan amb la resta d'illes de la ciutat. La vista d'ocell ha estat esplèndida i la càmara de fotos no ha tingut ni un instant de respir.

Feia fred, allà dalt. La cúpula punxeguda de l'Empire State Building brillava amb el color del glaç, empaperada de gel nocturn encara per desfer. La barana, en forma de reixa, també estava pintada de blanc, per la neu acumulada i petrificada en la seva freda superfície. Els turites ens concentràvem en els miradors Sud i Est de la torre, on tocava el solet: qui gosava abandonar aquells miradors i endinsar-se en les profunditat gelades de la vessant nord i oest de seguida comprenia que s'havia equivocat: la temperatura descendia 10 graus de cop i volta, el dit que premia el disparador de la càmares es tornava violeta i, dels nas penjant, descendien glaçons de gel.

Ha estat, sens dubte, una gran idea pujar fins allà a dalt, tot i el fred. El descens ha estat ràpid. En un tres i no res ens hem trobat al subway camí de l'aeroport. Jo anava pensant en com collons provocar un drama sideral, però no se m'acudia res de res. El meu cap feia raonaments estúpids i circulars del tipus: "I si faig anunciar per magafonia de l'aeroport que està acomiadada, i tothom la senyala per la terminal? Aconseguiré així que es posi a plorar com una magdalena? Serà aquest un drama suficient per augmentar el share? Però quin sentit té acomiadar-la... si és ella la que m'acomiada a mi?". Total, que gaire bé em passo d'estació pensant en totes aquestes bajenades.

Quan hem arribat a l'aeroport, i després de dinar unes pinzellades de menjar asiàtic en un fast-food de la teminal 1, ens hem dirigit cap a la porta de control de passaports. El seu vol cap a Barcelona sortia en menys d'una hora. Era l'hora de l'adéu.

- Adéu, que tinguis un bon viatge.
- Tu també, nano. Cap a on vas?
- Cap a Dublin, de moment.
- De moment? I després?
- No sé...he de pensar en alguna cosa...exòtica.
- Exòtica? Rollo Bahamas o així?
- No, no. Que va. Exotisme europeu.
- Ostres. I ja tens pensada alguna cosa.
- Encara no.
- Els del PP valencià són bastant exòtics, no creus?. Podries anar cap al País Valèncià.
- Si, no està mal pensat. Però l'Albufera està molt vista.
- Què vols, fred o calor?
- Home, ara que s'acosta el Nadal...vull dir, fred seria millor. Saps què em ve de gust?
- El què?
- Glhü Wein. Vi calent!
- Aha. Doncs tira cap al nord. Allà fa fred.
- Això faré.
- Però molt al nord no, eh? Que si vas a Rússia jo no vindré a cuidar-te, si et poses malalt.
- Ah no?
- No. No m'agraden les russes.
- D'acord. No aniré a Rússia. Així, si em poso malalt, vindràs tu?
- Sí, és clar. Però si et tapes quan fa fred segur que no caldrà que vingui.
- Ho faré.
- Ens veiem a Barcelona?
- Segur.

S'ha girat d'esquena i ha començat a caminar d'esquenes a mi, en direcció al control de passaports, movent el malucs amb molta gràcia.
- Ep! - l'he cridada-
- Digues - m'ha dit amb la mirada un pèl trista.
- Estàs acomiadada -li he dit, intentant provocar un drama.
- Tu també, bonic - m'ha contestat picant l'ullet i somrient.

La noia dels ulls verd fusta ha marxat tal com va havia vingut, amb aquell aire perfumat que tenen les noies boniques. Han estat uns dies rodons dins d'aquest món rodó, que gira i gira i gira i ens porta cada dia a un lloc nou.

La noia ha passat el control de passaports i la inspecció agropecuària dels detectors de metalls. Un cop a dins, s'ha girat un instant per comprovar si jo encara hi era. I sí, encara estava allà, palplantat, dient adéu amb la mà a la noia dels ulls verd fusta.

El drama estava servit. M'havia quedat sol, de nou.