Dia 172: Tallin - Londres

Matí de diumenge. Neva. El fred és intens i blanc. Les cúpules rodones de la catedral de Tallin anuncien un hivern cru. Vents polars corren per la plaça central on el Mercat de Nadal, alegre i ple de llumetes fa només unes hores, tracta de suportar les baixes temperatures sota una manta de grisor terapèutica. La gent, al carrer, passeja amb cara de pocs amics i l'amabilitat bàltica es torna agre, somriures inclinats i torbats pels quatre graus negatius.

Tallin m'ha sorprès per la seva bellesa ancestral, per les parets folrades de pedra antiga, pels carrers empinats que busquen muralles oblidades, per la rialla d'una ciutat que, tot i estar esquitxada per una forta crisi econòmica, se sap orgullosa del seu passat, segura del seu present i confiada en el seu futur. Tallin m'ha sorprès també per la seva capacitat de seduir els europeus del sud amb la seva indumentària bàltica, els seus locals de disseny i el seu personal políglota, tot molt allunyat de la imatge de república bananera ex-soviètica que, per error, molts podíem tenir. Tallin és una llum d'esperança al nord d'Europa, una gota d'aire fresc, una joia amagada. Aquest matí, però, Tallin badalla i tremola de fred i el seu maquillatge es fon sota la neu, pintant escenes grises amb tons blancs i apagats.

El nostre estat d'ànim és un mirall de la ciutat, tons grisos, cares llargues, migranyes agudes. Els llençols s'han enganxat a l'ànima i el cansament s'ha apropiat de l'escenari: l'hora de l'adéu ha arribat. Sóc jo, de fet, qui inicia la ronda de comiats, russos i russes, amics de viatges infinits, fins a sempre. Una llàgrima invisible i seca, gelada pel fred glacial, es queda a mitja sortida, sense saber si anar galta avall o tornar al cau. Ulls blau transparent em diuen adéu somrient amb tristesa. Ens tornarem a veure, penso sense dir-ho, tractant d'enganyar-me a mi mateix.

Enfilo, tot sol, el camí de l'exili: Hèlsinki m'espera a l'altra banda d'Europa, on les blanques tempestes cauen sota terrats finlandesos de saunes suades i benestants. Hèlsinki em crida, però jo segueixo mirant enrere amb la vista cansada de tant dir adéu. Adéu Tallin. Adéu viatge.

El ferry, efectivament, em duu a Finlàndia amb un parell d'hores. Són dues hores confuses, un pèl amargues, com glops de cianur de mentida, com espases de joguet en una guerra d'adults, estúpides i innecessàries. Tallin queda enrere i allà seguirà, per sempre, l'esperit perdut del RUS i la trista història de la bella Li Sa i en Dents Boniques: Tallin, cementiri d'emocions. Tallin, trampolí cap al buit i el record.

El que no es queda a Tallin és el temporal. La neu em persegueix tot el viatge i em rep amb alegria mentre baixo del vaixell a Hèlsinki i espero l'autobús que m'ha de dur al centre de la capital. Quan hi arribo, després d'un viatge ràpid del dels port, miro el rellotge i comprovo que tinc una hora per fruir de la ciutat abans d'agafar el bus cap a l'aeroport. Aquesta nit dormiré a Londres, de nou.

L'hora a Hèlsinki és intensa: intensa en emocions, intensa en neu, intensa en fred i intensa en cansament: porto tot l'equipatge a sobre, però tot i aquest sobrepès evident, camino i vagarejo més de seixanta minuts sota la nevada més gran que recordo, mentre el termòmetre baixa fins als sis graus negatius. La neu em pinta les celles, el bigoti i la barba de blanc de Nadal i, carregat com vaig, els nens em confonen amb un Pare Noel itinerant i em demanen caramels i xocolates mentre passejo entre tramvies nevats, carrers comercials i pistes de gel. El temporal augmenta en intensitat: sóc un ninot de neu a la recerca del temps perdut.

Cansat, fred i xop, a les sis de la tarda agafo l'autobús amb calefacció que em duu a l'aeroport. Després d'una hora de cua i dues d'espera, el meu vol surt cap a Londres amb puntualitat. L'avió apunta cap al sud, deixant enrere el fred nòrdic. El sud s'aproxima. El final del viatge està molt a prop. Abans d'arribar a casa però, faré una darrere parada per visitar uns fantasmes del passat: un magnífic DeLorean m'espera a l'aeroport de Luton.