Dia 161: New York - Boston

Ahir al vespre, tornant del partit de bàsquet, vam passar de nou per China Town. Passejant entre rètols lluminosos i ànecs esquarterats, vam observar com un asiàtic de pell groga i sabates blanques empaperava un kiosc de begudes amb publicitat enganxosa. Els rètols deien: "Boston per 15 $ - Fung Wa Bus, sortides cada dia, cada hora".

- Què, anem cap a Boston demà?
- Som-hi - va dir la noia dels ulls de color verd fusta.

Així doncs, avui a les sis del matí ha sonat el despertador per expulsar-nos del paradís de la son. Amb cara de somnis trencats i lleganyes enganxades sota les orelles, hem abandonat l'hotel per la porta del darrere a la recerca de la companyia de busos Low-Cost que, assegura, ens portarà a Boston per 15 dòlars.

Hem baixat del metro a Broadway-Lafayette i hem iniciat la cerca. Passats uns minuts, i havent arribat a l'alçada de Beijing Street, cansats i carregats com cargols en plenes mudances, ens hem aturat per preguntar on paren aquests autobusos. Desconec si el xinès de barba blanca que ens escoltava ha entès o no la nostra pregunta, perquè la seva única resposta ha estat riure. Riure molt. Allà l'hem deixat, morint-se de riure, partint-se el cul amb la nostra pregunta. Caguntot....

Hem abandonat el xinès alegre i hem seguit caminant. Quan estàvem a tocar de Shanghai Avenue ho hem tornat a provar diverses vegades:
- Fung Wa Bus?
- Ni idea.
- Fung Wa Bus?
- No sé.
- Fung Wa Bus?
- Fung què?

Collons! Ens hauran enredat com a xinos? Els dubtes comencen a créixer. S'aproxima l'hora de la sortida de l'autobús i ni rastre de la companyia. Quan estem ja un pèl resignats a romandre un dia a l'intempèrie a New York, veiem una caravana de xinesos arrossagant grans maletes i transportant paquets enormes relligats amb cordills. Dins d'aquell garbuix de persones treuen el cap tasses de tofu fumejant i bols de fideus recalentats. És una processor oriental d'ulls inclinats per la son i el cansament que segueix el rastre d'una senyoreta uniformada amb el logotip de Fung Wa Bus. Així doncs, existeixen!

Seguim la cua catastròfica que gira homogènia cap a Canal Street, com si fos el gran Yang-Tsé. A la cantonada de Braodway St. amb Canal St. està ancorat l'autobús. Sí! Només veure'l, com si aquest fos la terra promesa, els xinesos es llencen a la seva conquesta: la fila, convertida ara en un motí salvatge, es transforma en una successió de cops de colze, alguna traveta, empentes, rodolons i desordre consumat. Però aconseguim pujar i seure, i miraculosament, a l'hora marcada, el conductor engega el motor i ens posem en marxa. Boston ens espera.

El conductor és un xinès obès que durant tot el trajecte xerra pels colzes amb la seva família a través del wifi desprotegit d'algun client despistat. La conferència amb Shenzen dura pràcticament les quatre hores de viatge fins a Boston. O feia molt que no parlaven o és que estan tramant alguna cosa.

Boston arriba a les onze i deu minuts d'aquests primer dimecres de desembre. Fa fred però ni rastre del temporal ni dels trenta centímetres de neu que ens havien anunciat. Doncs què voleu que us digui, de moment, ja està bé així. Per tant, sense massa dificultats ni impediments metereològics ens instal·lem a l'habitació de l'hotel on han de tenir lloc les cures intensives de les febres que ja han desaparegut fa hores.

Boston és una de les ciutats europees que està més a l'Oest. Els britànics la van fundar durant les primeres dècades del segle XVII, convertint-se en ciutat-bressol del Nou Món. El seu caràcter, la seva idiosincrasia, els seus edificis, les seves esglésies protestants i les seves avigudes et transporten a la vella Europa i, passejant per Boston, pots trobar mercats de Nadal amb un aire centreeuropeu, cementiris britànics on oneja la bandera imperial, parcs verds amb esquirols escosesos, presons franceses i palauets venecians. Tot plegat fa que sentis una estranya sensació de familiaritat entre les seves quatre parets, a més de 6000 km. de distància del continent.

De seguida ens posem en marxa. La visita als monuments i als moments més destacats de la ciutat és molt fàcil, a Boston. Això és així perquè a algú se li va acudir pintar una línia gruixuda i vermella al terra de la ciutat que conduís -ella sola- als turistes pels llocs emblemàtics de la ciutat. És així com visites Boston, sense possibilitat de pèrdua ...però sense massa misteri, perseguint una absurda línia granatosa dibuixada sobre les seves aceres, talment com si busquessin la secció de Reumatologia d'un Hospital. I Boston s'estalvia un dineral en guies i informadors turístics. Com si fóssim escolars de P4 agafats d'un cordill, turistes i vistants avancem més atents a no perdre la línia vermella que a observar la majestuositat de les catedrals, els ponts, la biblioteca, els barris anglesos i els mercats angelicals.

Tot i així, m'ha agradat Boston. Força. M'ha agradat el seu centre ample i tranquil. M'han agradat les seves gents, els seus carrers i la seva història, el seu aire de vella metròpoli, de bella dama del nord, àvia respectada, senyora elegant i tranquila, un conte per anar a dormir, un barri per viure tota la vida. Boston et captura amb el seu gota a gota, a poc a poc, encerclant-te amb els seus edificis victorians i les seves postals de la Commonwealth a les costes de l'Atlàntic.

Ja de nit, surto a comprar unes cerveses per emborratxar el pas del temps i tactar de drogar els rellotges penjats a la paret, a veure si així els convenço de que aturin una mica aquest ritme infernal, aquest impeclable i inexorable segon a segon que marquen dia i nit. A la recerca de la pulpa alcohòlica de la cibada, passejo per un barri de cases vermelles i nobles, tranquiles, on segurament el temps passa més a poc a poc, on les llars de foc cremen tot l'any els mals records, on les ànimes viuen i reviuen les seves vides amb una pau absoluta i sense ajuda de narcòtics. No tindreu un lloc per mi, bostonians?