Dia 165: New York - Dublin (El Drama)

M'he llevat ben d'hora, pensant que d'aquesta manera podria fer que durés més el darrer dia a New York. No vull marxar. M'hi quedaria. Miro per la finestra: Queens sembla no adonar-se que, d'aquí a molt poquetes hores, marxaré definitivament i potser no tornaré en molts anys. O qui sap?, potser no tornaré mai més. Mentre recullo les coses i vaig distribuint en diferents motxiles les meves pertenències, encenc la tele perquè faci les funcions de banda sonora d'aquest dia tan trist.

Just en el moment en què estic tractant de tancar la cremallera davantera de la motxila tahilandesa, amenaçant-la de deportar-la al gulag de l'altell si se li acut, en aquests moments tan delicats, reventar i esquitxar l'habitació amb les seves vísceres de calçotets i mitjons bruts, sento com la CNN anuncia un titular:

"Mondo-rotondo.blogspot.com, el conegut blog de la volta al món del Marcus Welby, a punt de ser clausurat pels baixos índexs d'audiència. De seguida, a CNN!". I tot seguit, una sintonia electrònica dóna pas a la previsó del temps tempestuós a Kuala Lumpur i Singapur.

- Has sentit això? - em diu l'enfermera en atur, des del seu tamboret.
- Sí, sí. Sembla que plourà força al Sudest asiàtic, no? - dissimulo.
- Com? - diu, despistada, la noia.

Però no li dono temps a rèplica i cridant un ara-vinc! surto de l'habitació tot marcant el número de telèfon del meu editor. Em sentirà.
- La qualitat està baixant, Marcus.
- Què vols dir?
- Que què vull dir? La qualitat està baixant. Quina part de la frase no entens?
- Des de quan?
- No et sé dir des de quan. Però fa dies, molts dies, que escrius com si, ...com t'ho diria,...com si redactessis informes bancaris o alguna cosa semblant.
- Informes bancaris? Què t'empatolles!?
- Ja m'entens, coi! En les teves darreres entrades al blog hi manca alguna cosa...hi manca ànima, sentiment. Emoció.
- Emoció...
- Sí, collons, emoció. Ets avorrit, Welby. M'avorreixes i avorreixes els lectors.
- Si?
- Sí!. Les lectures han caigut a la meitad! Has vist el share de la darrere setamana? Un 12%! Un dotze per cent, nano! Els jefes estan que trinen...
- Jo...no sé.
- Posa't les piles, Marcus. Posa't les piles o...
- O què?
- Posa't les piles o pleguem. Plegues, vull dir. La publicitat ha caigut un 87%, els comentaris un 59%, els passatges inventats un 134%, i les frases que fan riure...escolta'm bé...les frases que fan riure un 224%!!
- 224% Això és molt, no?
- Moltíssim. Moltíssim, nano. Massa.
- I ara?
- Collons Marcus, reacciona. Fes alguna cosa.
- Ja, val, val, d'acord...estic una mica perdut. Ja saps, toca tornar a casa i ..
- A veure. Cap a on vas avui?
- Cap a Barcelona. Això s'acaba. El visat americà caduca demà i la volta al món ha quedat completada arribant a New York...
- No em pots fer això. No pots acabar el viatge amb aquest share de merda! No m'ho pots fer, això. Vaig confiar amb tu!
- Ei, escolta, que jo no et faig res...
- Canvia de plans!
- Com?
- Canvia de plans! No tornis a Barcelona avui.
- No?
- No, de cap manera. Segueixes viatjant, d'acord? I segueix escrivint. Això ho aixequem, eh? estic segur que ho faràs millor.
- Que segueixi viatjant? A on?
- No sé. A veure, dona'm mitja hora i et truco. Fins ara.

He tornat a l'habitació per acabar de fer les bosses. He posat la roba neta en una bosseta de plàstic petita i l'he col·locada a dalt de tot, juntament amb la roba d'hivern: la roba d'estiu està al fons de tot, rabregada després del pas pel Brasil i la d'hivern, a dalt. Algunes de les peces d'estiu ni les vaig rentar ja, pensant que no les havia de necessitar...però aleshores m'ha sorgit el dubte: i si m'envien cap al Carib? Què em posaré? Així que m'he posat a desfer la motxila, que tant havia costat fer.

- Nano, que fas? Et trobes bé?
- Sí, sí, perfectament.
- No ho crec. Deus tenir febre altra vegada.
- No, no, que va.
- Oh i tant. Si no no s'entén que després d'haver-te passat dues hores empaquetant les coses, ara, de cop i volta estiguis desfent la bossa de nou...
- Ja. Costa d'entendre, oi?
- Què et passa?
- Res.
- Que no marxem cap a Barcelona?
- Sí. Vull dir, no. Vull dir, no ho sé.
- Com?
- He de fer una trucada

He sortit de l'habitació de nou i he tornat a marcar el mateix número de telèfon.
- On vaig?
- Nano, t'he dit mitja horeta i no han passat ni deu minuts. Paciència.
- On vaig? Necessito saber-ho. He de fer la bossa.
- Tranquil, hi ha temps.
- M'apreten. Em pregunten. I no sé què dir.
- Qui? Ella?
- Sí
- ...
- Què passa?
- Bé, d'això també et volia parlar.
- De què? D'ella?
- Sí. Marcus...
- Digues-me.
- Oi que ja no tens febre?
- No, és clar que no. Fa dies.
- Acomiada l'enfermera.
- Com?
- Acomiada l'enfermera. Fes-me cas! Necessitem personatges nous, situacions noves. Necessitem acció! El teu viatge en solitari venia, agradava...en canvi, el teu viatge a dos no ven tant. Mira el share...
- Em cago en el putu share!
- D'acord, d'acord...però no és només el share. La qualitat ha baixat.
- Ha baixat, sí.
- Acaba el viatge sol. Fes una última setmana, o deu dies fins i tot, sol de nou. Anirà bé.
- I després puc tornar amb l'enfermera?
- Quan acabis el blog pots fer el que et doni la gana. Però ara...
- Ara caldria acomiadar l'enfermera.
- Veig que ho has entès. Molt bé nano, molt bé. Tot sortirà bé.
- Ho creus ab-so-lu-ta-ment necessari?
- Mira, Marcus, no t'ho diria si no creiés fermament què serà bo per tu...i per mi. Cal donar al públic allò que vol, si no, estem perduts.
- I què vol el públic? Que acomiadi l'enfermera? N'estàs segur?
- Drama! El públic vol un gran drama. Sempre. Drama per esmorzar, drama a l'hora de dinar, drama per sopar i, per variar, una mica de drama a l'hora de dormir.
- Drama...
- Sí, drama i acció. Un acomiadament sobtat de l'enfermera dels ulls verds oliva serà bestial! Tornarem a recuperar l'audiència!
- Fusta.
- Fusta?
- Verd fusta. Ulls verd fusta! Joder!
- Sí, sí, fusta, fusta, el que tu vulguis. Però acomiada-la, d'acord? I fes que sigui ben dramàtic.
- Veuré el que puc fer. Escolta. Què hi ha del meu proper destí? Platja o muntanya?
- A veure, un momentet.
- Espero.

Han passat dos llarguíssims minuts. El fil musical del telèfon del meu editor és la tormentosa sintonia de la Champions (el meu editor és un malalt del futbol...també). Passats els cent vint segons, la paraula Dublin ha interromput els cors femenins que, en aquell precís instant entonaven amb emoció la part final, tot dient :The Champioooooooons!!!!!

- Dublin?
- Sí. Dublin. És l'única combinació raonable que he trobat per evitar que te'n tornis ja a casa. Quan hi arribis demà pel matí vull que em truquis i tinguis decidit on vols anar. Avui al vespre voles cap a Dublin.
- D'acord. Però Dublin ja em sembla bé. No cal moure's massa. Puc quedar-me laa setmaneta que em demanes allà mateix.
- Escolta'm nano, veig que no has entès res de res. Estem perdent diners cada segon que passa amb els teus posts avorrits. Cal que canviïs el xip, i que ho facis ja! No marxes cap a casa encara, no te'n vas amb l'enfermera i a més a més...
- A més a més, que?
- I a més a més ja estàs buscant un destí...exòtic. Dublin no ven.
- Collons!
- Espavila. Si vols Europa, Europa. Però ni Dublin ni Londres ni Roma, ni res d'això. No, Sant Celoni tampoc.
- D'acord. D'acord. Deixa-m'ho pensar.
- Molt bé, així m'agrada. Pensa-t'ho i quan arribis a Dublin em dius alguna cosa.
- Vinga, fins demà.
- Fins demà....Ei!, escolta....
- Digues?
- Drama, eh?
- Fins demà.

He penjat i he tornat cap a l'habitació. Els termòmetres, el paracetamol, els ibuprofens, les xeringues i tot l'arsenal de medicaments que la noia dels ulls verd fusta havia portat per curar-me estaven exposats sobre la tauleta de nit, ordenats per ordre alfabètic, abans de ser dipositats en el necesser de parament mèdic.

- Hola.
- Hola, on eres?
- Res, trucant.
- Aha. Ara ja pots fer la maleta, no? Farem tard.
- Sí, ja puc....això, eh..que, escolta....
- Digues.
- T'he de dir una cosa.
- Una cosa?
- Sí, és sobre el viatge. Sobre el viatge.... a Barcelona.
- Ah, ara que dius Barcelona. Han trucat des d'allà.
- Qui?
- En Welby.
- En Welby?
- Sí, nano, el de l'agència de viatges. El paio que em va enviar aquí, recordes?
- Sí, sí, en Welby. Ja sé qui és. Què vol?
- Em sap molt greu, però no puc tornar amb tu a Barcelona. T'hauràs d'espavilar solet.
- Com?
- Sí. Es veu que el teu contracte amb l'agència que t'ha organitzat tot aquest tinglado nega expressament la possibilitat de que tornis a Barcelona acompanyat.
- Com dius?
- Doncs això. M'ha llegit fins i tot la clàusula, i està molt clara. Sota cap condició pots tornar acompanyat a Barcelona. No està inclòs,vaja.
- Bé, si no està inclòs...
- Jo agafo un avió cap a Barcelona d'aqui 5 hores. Marxo abans que tu.
- I jo?
- És el teu viatge. Tu decideixes.

Amb aquestes paraules ha donat per acabada la conversa, ha agafat les seves maletes i ha dit, t'espero a baix, nano. Jo m'he quedat amb la boca mig oberta, rascant-me instintivament l'orella dreta i pensant, joder, quin drama.