Dia 167: Liverpool

Liverpool és gris i plou i hi ha un núvol tan gran que ocupa tota la ciutat. Liverpool és victorià, és un accent tancat, és un riu amb indústries. Liverpool és una cançó, són mil cançons. Liverpool és una joia amagada, un tresor per descobrir i no tornar mai més.

He sortit del hostel disposat a descobrir la joia de la corona britànica amagada a la riba del Mersey. El primer racó que he trobat ha estat un diamant amb nom de príncep, l'Albert Dock, un quadrilàter de 2.000 metres quadrats on les barquetes anglòfiles aparquen envoltades d'edificis postindustrials convertits en sales de museus: cultura i tradició, museus i barcasses, maons vermells i xemeneies de disseny t'envolten sota un núvol anglès mentre contemples aquest moll fluvial, símbol de la prosperitat naval i cultural de la ciutat. Un raconet per viure-hi una vida sencera.

A mà dreta, en una cantonada de l'Albert Dock, hi ha un petit museu gratuït on et mostren i et demostren com era la Casa dels Masovers del Far durant la II Guerra Mundial. Un cop dins, inicies un petit viatge en el temps, una regressió induïda per ràdios antigues, llars de foc apagades, cuines de marbres grocs i foto papal de Winston Churchill, adalid de la pau, Déu Nostro Senyor en temps de Guerra. En el jardinet del museu, reconvertit en hort de tubèrculs raquítics en aquells temps, m'he trobat amb l'operari de guàrdia, cabells llargs i conversa estranya.
- Tu dius sí -m'ha dit.
- Jo dic no -li he contestat.
- Tu dius para - m'ha retret.
- Jo dic vinga, vinga, vinga - li he contestat tot d'una.
- Tu dius adéu -ha dit amb la mà.
- Jo dic hola - l'he contradit, saludant educadament. I he seguit - Hola! Hola! No sé perquè tu dius adéu; jo dic hola. No sé perquè dius adéu, jo dic hola. Hola! Hola! Tu dius adéu i jo dic hola. Hola Adéu. Hola Adéu!

La conversa ha acabat de sobte quan he decidit abandonar el museu i tallar d'arrel aquella situació kafkiana. He continuat passejant per la riba del riu, on unes grans mansions victorianes m'han saludat, altives, mostrant les estatàtues equestres de reis morts. L'aire gris de la ciutat m'ha submergit una mena de silenci interior, de pau, de solitud reverencial. Mentre mirava de reüll aquells palaus burgesos vora el riu, m'he adonat que Liverpool és ple d'ànimes solitàries que recorren els seus carrers: ei, mira, la gent solitària -li he dit a una ombra que passava molt a prop meu-. Ei, mira la gent solitària. I allà estava l'Eleanor Rigby, recollint arròs a l'església després d'un casament i vivint en un somni. La gent solitària...d'on ve la gent solitària? -m'he preguntat- La gent solitària, a qui pertany? - he preguntat al vent.

Tractant de no pensar-hi he deixat enrere el riu i m'he encaminat cap al centre. Liverpool ha construït un centre històric ple de cases de colors diferents, teulades angleses, façanes ocres, pubs irlandesos i carrers estrets. Liverpool ha aixecat edifics gegants amb la solidesa d'una història llarga, eterna i victoriosa. Liverpool et porta amb ales als peus per avingudes que t'enamoren sense oferir-te res més que essència britànica i un accent tancat. I sense saber com, caus rendit, enamorat als seus vulgars encants. Amor, amor, amor, amor. Amor, amor, amor, amor. No hi ha res que puguis fer que no pugui ser fet. Res que puguis cantar que no pugui ser cantat. No pots dir res...però pots aprendre com jugar al joc. És fàcil Tot el que necessites és amor. I amb amor, Liverpool llueix i brilla sota un sol inexistent. Quin gran misteri.

Tot i que els meus peus estaven ja cansats, he volgut continuar passejant el meu amor per la ciutat per la zona nord on la gran Biblioteca i el Museu Nacional donen un toc de neoclassicisme a la silueta de Liverpool. Quan el rellotge m'ha dit que portava tres hores de ruta sota la boira humida de la capital del Mersey, he entrat a dinar uns enyorats ramen japonesos a les portes de China Town. Un àpat excel·lent. Després, amb la panxa plena i mentre les primeres gotes de pluja mullaven els carrers comercials del centre, he encarat cap a la gran fita del dia: el Museu dels Beatles.

M'he perdut a l'arribar al centre. He decidit demanar ajuda. Quan era més jove, bastant més jove que ara, mai havia necessitat l'ajuda de ningú. Però ara aquests dies ja han marxat i ja no estic tan segur de mi mateix i he canviat d'opinió i he obert les portes. Ajuda'm si pots -li he dit a un anglès amb bastó i barret-, no em sento bé. De veritat que aprecio trobar-te per aquí, ajuda'm a posar els meus peus de nou a la terra. M'ajudaràs, si us plau?
- First street on the left - m'ha dit amablement.
- Thank you, nano.

I és així com he trobat la porta d'entrada al temple que explica el conte de fades dels quatre personatges més importants de la història de la ciutat: John, Paul, George i Ringo.

El Museu és una meravella, un recorregut cronològic per la història fundacional i evolutiva del grup de música més important de tots els temps. Des de la primera trobada teenager en un concert de música folk fins a la dissolució del grup, el Museu et conduiex a través del túnel del temps teletransportant-te amb cançons, fotografies, objectes, vídeos i escenaris que van crear la llegenda dels Beatles. Una guitarra, una nota, un estudi de gravació, un objecte abandonat, una llàgrima d'emoció. El Museu aconsegueix transmetre't la força de la Religió Beatle, que amb molts pocs anys va convertir a milions de fidels a la seva fe.

Quan surts d'allà, centenars de cançons ballen dins del teu cap dibuixant una èpocs única i i irrepetible i neix dins teu una sensació estranya: sents, de cop i volta, molta enveja dels teus pares, de la generació dels seixanta, d'aquells que van poder viure en directe la revolució Beatle des d'un terrat ple d'antenes o sota la llum d'un guateque de Campari i Cocacola, presenciant com una nova era neixia sota els seus peus, que no paraven de ballar.

Atabalat amb tantes notes penjades del pentagrama de la història, he marxat a sopar al hostel. Més tard i amb l'estómac ple m'he posat a redactar aquesta entrada al blog tot escoltant la trista història d'un mariner que, amb un gintònic a la mà i lamirada apagada, cantava una alegre cançó sobre el vell Liverpool: "A la ciutat on vaig néixer vivia un home que navegava pel mar que ens va explicar la seva vida en la terra dels Submarins i deia: vam navegar tots amunt, cap al Sol, fins que vam trobar el mar ben verd; i vam viure plegats sota les onades dins del nostre submarí groc. Tots nosaltres vivim en un submarí groc! Tots nosaltres vivim en un submarí groc!"