Dia 168: Liverpool - Chester - Liverpool

La llum entra tènuement per la finestra de l'habitació atravessant la dèbil resistència d'unes cortines que han viscut temps millors. La penombra il·luminada deixa veure les vuit lliteres que, de forma ordenada, ocupen l'espai de l'habitació on he passat la meva primera nit a Liverpool. Les cançons dels Beatles encara ressonen dins del meu cap. El meu veí de dalt, un coreà de Seül es regira pesadament, poc interessat en llevar-se: ahir va arribar xop de dalt a baix, va treure's la roba mullada i es va fotre dins del llit sense dir ni bona nit. Ara es mou i ronca i murmura somnis humits de pluja. A l'altra banda de l'habitació -una cambra neta, de forma quadrada i espaiosa, amb una tauleta baixeta al mig per compartir menges i experiències, una dutxa i un bidet- dos joves granadins fan grans badalls i escarafalls davant de la finestra, tot mirant el carrer per un trosset de cortina entreoberta. En Pedro i en Marco són dos nanos de vint-i-un anys fruint del seu primer viatge a l'estranger per aprendre anglès. Ja va bé que n'aprenguin, ja, perquè no s'enteren de res, pobrets.

- Pisha, has visto esto?
- Joer, sí, como en Graná.

Els nanos estan exitats perquè ha sortit el sol. Ahir al vespre, abans d'anar a dormir i després de mostrar-se perplexos pel meu llarg i solitari viatge (joer que viaje tas pegao, tio), van confessar-me la seva pena i la seva angoixa pel fet de no haver vist el sol durant els darrers vuit dies. Quan m'ho deien, les seves mirades es tornaven tristes, opaques, com mancades de llum. De llum del sol.

Animat per les bones notícies relatives a la tornada de l'Astre Rei a les Illes Britàniques, m'he llevat de seguida, m'he dutxat i he baixat a esmorzar un fantàstic, greixós i calorífic English Breakfast: bacon, patates, salsitxes, cafè, torrades, suc de taronja, tot això amb els ous ben remenats. Un cop la presència del colesterol a les meves vies internes ha augmentat exponencialment i sense control en només vint minuts, m'he aixecat de la taula i he sortit al carrer a fruir d'un Liverpool pintat amb una llum diferent, amb colors més vius, amb somriures més grans.

He tornat a passejar per l'Albert Dock i voltants, fent fotos blaves i grogues. A l'alçada de Saint James Street ha tret el cap una estació de ferrocarril que promet atravessar el Mersey River per sota i portar-me més enllà, direcció al País de Gales. No tinc temps d'arribar a Gales, però sí de fer una petita excursió a Chester, un típic poble del nord d'Anglaterra a tocar de la frontera amb els galesos. Perquè no? Doncs som-hi.

Chester arriba després de només cinquanta minuts de trist ferrocarril anglès: és un viatge sense glamour, sense emocions, sense paisatges colpidors, sense russos oferint-te vodca pel passadís, sense converses d'ulls encesos a la matinada. Ara bé, només entrar a l'estació, la cosa canvia: velles estructures de ferro, maons victorians granatosos, megàfons de dicció shakesperiana i un olor a tè anglès de fulles verdes em desperta l'esperit i em fa pessigolles al melic. I les pessigolles segueixen mentre avanço pels carrers del poble que menen al centre històric: la primera parada són les runes de l'Església Normanda de Chester, història de segles i segles, pedres que tenen molts anys. Ara sí, per fi, em trobo cara a cara amb la vella Europa.

El nucli central de Chester està envoltat d'una muralla centrípeta i elevada que et permet passejar en una circumvalació elíptica per sobre dels seus habitants, de la seva història i del seu passat. Pots, d'aquesta manera, sobrevolar la magnífica catedral, Pilars de la Terra britànica, immensa construcció anglicana de maó daurat; pots bellugar-te entre els seves botigues de disseny carrincló, admirar el seu Rellotge Reial i penetrar en el pati de butaques d'una església reconvertida en saló de tè i cibercafè. Si vols i el temps t'ho permet, pots també observar les casetes de blanc estucat amb teulades negres, la seva plaça municipal i el seu mercat de Nadal. I quan et canses de volar, pots aterrar sobre les runes de l'amfiteatre romà, vestigis que tenen vint segles, petjades de l'emperador Claudi conquerint la salvatge terra dels saxons. Sí, Chester va ser romana, com ho va ser pràcticament tot Europa, i és en aquest punt on pots sentir molt a prop teu el vincle, la unió, la connexió wifi existent entre aquelles contrades britàniques i la teva pròpia terra, unides per un passat comú.

Deixo Chester a les tres de la tarda, després d'haver visitat de passada un dels hipòdroms més antics de l'Imperi Brritànic. Avui no hi ha curses, però és fàcil imaginar-se la festa de disfresses que s'organitza cada cop que els cavalls corren, un ballo in maschera ple de barrets de flors i de fracs passats de moda. M'hagués encantat poder guadir d'aquest espectacle. I de la cursa de cavalls també.

És pràcticament fosc quan arribo a Liverpool, a mitja tarda. Decideixo organitzar el que queda del dia amb l'objectiu de presenciar amb tranquilitat i bons aliments el decisiu partit del Barça a Kiev. Així que torno a entrar al Museu dels Beatles a rematar la feina, i un cop acabat vaig cap al Hostel, preparo la bossa per demà i recullo les meves coses. Amb els deures fets, em dirigeixo a la recerca i captura d'un senyal de satèlit que em porti el Barça de Guardiola a Liverpool.

Vagarejo per uns quants pubs del centre on grans pantalles gegants es preparen per oferir els partits del Liverpool i de l'Arsenal londinenc: tots dos equips juguen avui i començo a pensar que serà difícil veure el meu partit. Pregunto en els establiments si també posaran el Barça, però tots van dient que no, tot i que puc veure en els seus ulls que els encantaria veure el partit del millor equip d'Europa. Però es deuen a la clientela, em diuen, i avui toca Liverpool-Fiorentina. Una mica decebut i després de voltar molt, entro en un pub irlandès decorat amb més de deu pantalles de televisió. És el meu últim recurs. Em dirigeixo a la barra i, amb tota la intenció del món, li faig la gara-gara al barman tot lloant la manera que té de tirar la cervesa dins del got. Un cop preparat e terreny, li demano si seria possible que en una de les pantalles de televisió connectessin amb la bonica ciutat de Kiev, coneguda per les seves esglésies, les seves avingudes i les seves dones guapes.

- Ucranianes? - em diu amb un somriure picant.
- Yes, man. Ucranianes!
- Mmmmm. Ucranianes...

I és així com a tres de vuit, hora local, em trobo presenciant el partit del Barça, assegut en un tamboret de fusta, amb una pinta de Guiness a la mà i celebrant els gols del millor equip del món jo solet, mentre tres-cents anglesos em miren amb cara d'enveja. És una sensació ben estranya veure un partit de futbol tot sol envoltat de tanta gent, sense compartir la primitives emocions del matx: quan ells canten els seus gols, jo reclamo una falta. Quan ells demanen tarjeta groga, jo celebro el gol de Xavi. Quan ells criden amb entusiasme, jo callo. Dos móns paral·lels, dos viatges diferents. Ells, corals i gregaris, animant el seu equip. Jo, com sempre, viatjant sol.