Dia 164: New York

La bella Eliza cantava amb un somriure als llavis "The rain in Spain stays mainly in the plain" i el professor Higgins (no confondre amb l'amic de Zeus & Apolo i jefe d'en Magnum) xalava d'allò més. Unes quantes milles més al nord, Mr. Don Lockwood-Gene Kelly cantava feliç "I'm singing in the Rain" i saltava sobre grans bassals d'aigua i xiulava alegrement tot esquivant la severa mirada d'un policia. Pluja feliç, que dirien alguns.

Aquest dissabte de desembre plou i plourà tot el dia, mullant el darrer dia complet a New York, esquitxant amb gotes fredes i gruixudes el record d'una ciutat en la qual he viscut més de vint dies durant aquest llarg viatge. Serà, per tant, un dissabte passat per aigua. I no m'agrada. L'Eliza, en Higginns, el Magnum, el Zeus, l'Apol·lo i el Gene Kelly ja poden anar predicant com de feliços se senten amb les gotes d'aigua sobre els seus caps, però jo estic enfadat. No m'agrada la pluja.

Davant la perspectiva de disposar tot el dia del nostre núvol particular fent-nos la guitza, hem decidit prendre'ns el dia de descans i no permetre que l'alegria del núvol sigui completa. Si ens volia fotre enlaire el darrer dels dies a Amèrica, no ho aconseguirà, ja que les nostres activitats d'avui no requeriran especialment d'un clima de secà: es poden fer lliscant sobre l'aigua.

Així doncs, plantem el campament base al Soho i ens dediquem a organitzar ràpides ràtzies a l'interior de les botigues chic de l'àrea, amb l'objectiu d'emmagatzemar el màxim nombre de peces de roba al preu més econòmic possible. Les expedicions, però, no tenen massa èxit ja que els trofeus tampoc són excessivament llaminers. No obstant això, gaudim d'un entorn únic passejant entre boutiques d'aspecte postindustrial i fabril i entre edificis preciosos amb escales d'incendi de fantasia.

En una de les incursions en territori Camper, el venedor ens explica en un català amb accent barceloní que la botiga de New York on ell treballa és la segona del món en volum de ventes, després de Camper-Roma. Quan li preguntem com ha arribat a parar aquí, despatxant gènero a la botiga del Soho de New York, ens diu lacònicament que l'empresa el va destinar aquí. Collons...a veure si el Montilla s'enrotlla i em traslada a mi també a la ciutat del Gratacels. Venent sabates? El que faci falta, Jose.

Quan el Soho està tan mullat que de res ja serveix anar mirant on poses els peus perquè, sigui on sigui, segur que serà un bassal immens d'aigua, decidim canviar d'escenari però no d'activitat. És així com se'ns acut passar pel Macy's, els famosos grans magatzems a tocar de la 34a amb Broadway. Només treure el cap per l'estació del Subway que ens hi duu, ens adonem que hem comès un error de principiant: anar al Macy's de NYC un dissabte a les 12 del migdia és com voler assistir a la Missa de Gall a la Basílica de Sant Pere i pretendre entrar al Regne dels Cels aquell mateix Nadal: impossible. Com en la famosa Basílica, el lloc està massa ple, acabes perdent la fe en el gènere humà i te n'adones que anar-hi no ha servit de res. Macy's no és més que unes Lovely Galery's (Galerias Preciados) amb els preus en dòlars. Prescindible, com la Missa de Gall.

Segueix plovent. Decidim abandonar les activitats de risc que hem estat fent fins ara (shopping) i triar-ne una de menys perillosa: lunching (tot i que el nostre colesterol no hi estaria massa d'acord amb aquesta afirmació). Dinem en un Dinner de la 4a amb la 12a unes truites de tres ous amb patates fregides de la casa. Una delícia amb moltes calories i poca proteïna. Nyam!

Les temperatures volen baixar però a la pluja, que seguix queient, no li dóna la gana de convertir-se en neu. Seria tan bonic veure nevar a New York...però no hi ha manera. Vaja, veig que hauré de tornar el febrer (de no-sé-quin-any) per veure-ho tot covert de blanc. Buf, la veritat, quina mandra haver de tonar...però vaja, que si cal fer-ho perquè els seguidors d'aquest blog estiguin contents, s'hi torna i no en parlem més...

Com que fa fred, humitat i plou, decidim practicar una mica de futbol sala. Així doncs, ens apropem al Nevada Smith, el famosíssim pub del soccer a NYC i ens asseiem a la Sala principal, esperant que comenci el partit del Barça a A Corunya, en 30 minuts. Mentrestant, i durant els minuts que estem allà esperant l'inici del matx, tenim el gust i el plaer de veure com el Madrid marca no 1, ni 2, sinó 3 goals. El que em faltava! Afortunadament l'equip dóna la cara i guanya en un emocionant partit a Riazor (1-3) i tranquilament puc aixecar-me de la cadira, fer botifarra a un parell de merengons emborratxant-se davant de la barra i sortir amb el cap ben alt del pub. Em mullo, però m'és igual, perquè tres punts són tres punts, què carai!

Ultima tarda-nit a New York. Últimes notes del capvespre, darreres llums d'un sol inexistent. S'acaba la ciutat que mai dorm, s'acaba la ciutat dels Knicks, la ciutat dels ponts mitològics, de les estàutues famoses, dels edificis kilomètrics. S'acaba el viatge a Amèrica. Demà, últim dia.