Despertar-se a Boston té un nosequé especial. Llevar-se i alçar el teló de les cortines de l'habitació de la planta baixa on hem passat la nit i observar com les cases vermelles i nobles romanen encara al seu lloc, sense moure's, mirant com va passant la vida tranquilament, fa que comencis el dia somrient. I si el despertar, a més a més, va acompanyat d'un esmorzar on la xocolata i els dolços són protagonistes, poca cosa més es pots demanar.
Sortim al carrer i notem de seguida que el Saint Marty's Little Summer ha fet parada a la ciutat dels Celtics. Tècnicament no podem dir que fa calor, però la temperatura és altíssima per l'època de l'any tenin en compte que ens trobem en el very Nord Est dels Estats Units: els bostonians, incrèduls, surten al carrer amb samarreta de màniga curta i més d'un vol tirar cap a la platja. Exagerats.
El Boston d'avui és un Boston de cel blau, un Boston de brindis televisiu, un Boston de passeig prop de l'aigua, de ponts peatonals, de jardins verds. El Boston d'avui és un Boston de converses tristes sota un arbre que fa ombra i tapa el sol de l'estiuet. És, també, un Boston de China Town i de restaurant deliciós amb inclinacions asiàtiques.
A la tarda, Boston de port i d'edificis alts, de mercats de Nadal, d'Ajuntaments i de galetes penjades d'un avet. Recorrem Boston a peu pla, fent surfing per la seva superfície, desplaçant-nos amb la lleugeresa dels esquiadors sobre la neu.
Quan la llum s'apaga, els ocells dels arbres verds i frondosos dels parcs urbans comencen a emigrar cap a latituds properes, alçant el vol. Una manifestació pacífica però molt cridanera d'ocellets fa piruetes volàtils sobre els nostres caps i marxa solemne per participar, un dia més, en la cerimònia del funeral del sol, mort fa uns minuts. Alcen el vol i van cap a l'oest. Nosaltres els seguim.
Sense ales, però disfressats d'ascensoristes professionals, perseguim el somni dels ocells pujant a la Prudencial Tower, un edifici de seixanta-i-escaig pisos que s'eleva al mig de Boston. En el darrer dels pisos, tot just sota la inexistent taulada que, si hi fos, aixoplogaria els nius de gavines, pelícans i caderneres, hi ha un restaurant molt tocat i posat que ofereix espectaculars vistes nocturnes de la ciutat pel prou d'una bona copa de vi i d'un mojito d'aigua. Allà seiem i conversem, reprenent el fil d'alguna coversa inacabada, que es va quedar penjada sota el cel de Barcelona. A través del vi brillant de la copa s'observa Boston, allà baix, tranquila i calmada, malencòlica i senyorial. Res canvia des de les alçades, tot segueix igual: Boston ara és negra i plena de llumetes brillants, però conserva la seva fesomia de vella capital europea anclada en la Costa Atlàntica del Nou Món.
Boston s'ha acabat per nosaltres. Toca contractar de nou un exèrcit de xinesos que ens portin de nou cap a New York, on hem deixat els botiquins pels virus i els bacteris que ja han marxat. Tan lluny ens semblen aquelles febres que fins i tot dubtem de que existissin. Mai ho sabrem del cert.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada