Dia 160: New York

Dimarts primer de desembre a New York amb ganes de divertir-se. Després de dedicar el matí a fer una passejada per la Liberty Island (on hi ha una estàtua molt famosa) i per l'Ellis Island (on romanen els esperits del immigrants que vingueren a la terra promesa fa molts i molt anys), ens hem sentit amb forces de planificar una vespresa divertida i diferent a la ciutat. A primera vista sembla que ha de ser fàcil divertir-se a New York: els entesos diuen que aquesta és la ciutat que mai dorm, que la festa, la diversió i la música mai s'apaguen, i que en aquesta ciutat pots sempre trobar un show en marxa, un espectacle en moviment. Els entesos s'omplen la boca amb la gran oferta cultural i artística que pots trobar, sempre, a New York.

Així doncs, abans que el sol s'amagués del tot, hem agafat les pàgines grogues de la Gran Ciutat (Big City Yellow Pages) i hem buscat, a la "E" d'Entesos, algú que ens recomanés alguna show especial. Hi ha un fotiment d'Entesos, a New York: entesos en menjar cantonès, entesos en massatges tahilandesos, entesos en relacions bilaterals i en trios, entesos en passatges de Dickens, entesos sobreentesos, entesos avorrits, entesos traspassats. I també, és clar, entesos en la ciutat de New York.

- Hello?
- Hello. Vostè és un d'aquests entesos que diuen les coses que diuen els entesos?
- Yes, I am.
- Doncs digui, quin espectacle ens recomana per aquest vespre a New York?

Aquesta conversa s'ha anat repetint amb totes i cada una de les persone amb qui hem contactat aquesta tarda. Les respostes han estat diverses i no massa satisfactòries: ens han proposat assitir a una actuació musical de la Tina Turner amb coros de la Trinca al pavelló de les Old Fat Glory's, a un festival de curtmetratges albanokosovars sobre tècniques paramiliatrs per assaltar xalets a les urbanitzacions del Baix Penedès i a una exposió retrospectiva molt interessant dels dibuixos i pictogrames del fill gran de Brad Pitt i Angelina Jolie, amb títol "P3, una experiència inoblidable". També ens han suggerit la possibilitat de fer una visita al zoològic nocturn de la ciutat, on s'exposa des de fa pocs dies el Tigre de Fusta (Tiger Woods), sotmès a l'impacable circ mediàtic del país, o participar en una performance d'art visual sensorial on una gran boira plena d'ultrasons et trastoca durant una estona, et provoca mal de cap i nàusees i a sobre has de dir que t'ha agradat, o, finalment, anar a un cicle de cinema jueu al aire lliure que només es programa quan plou.

No ens hem mostrat massa entusiasmats amb les idees proposades. No té res més....convencional, li hem dit a l'entès núm. 8. El paio s'ha ofès i s'ha posat les mans al cap (ho sabem perquè l'auricular li ha caigut de les mans amb estrèpit, emetent un soroll horrible, com de tortuga amb reuma aixafada per un autobús). Un cop recuperat, s'ha tornat a posar al telèfon mussitant repetidament la paraula "convencional, convencional, convencional...". Quan ha tornat en sí, amb una veu trencada -com l'auricular-, ens ha dit:

- Nanos, si voleu coses convencionals aneu a veure un fucking partit de bàsquet.
I ha penjat.

Collons amb els entesos. Quanta raó tenen: un partit de la NBA!
New York Knicks - Phoenix Suns. Madison Square Garden. 7.30 pm.

El Madison Square Garden és un recinte històric dee la ciutat de New York. Sí, és cert, aquí juguen els Knicks, l'equip de bàsquet de la ciutat, en possessió de dos anells de campió. Però el Madison és molt més que una simple pista de bàsquet: aquí han actuat els Rollings, Frank Sinatra i Elvis Presley, aquí han fet mítings John F: Kennedy, Richard Watergate Nixon, Ronald Reagan o el president Obama; aquí han presentat shows els grans de la televisió americana, aquí han lluitat Foreman contra Tyson, Claussius Clay contra Mohamed Ali; en el Madison s'hi han fet conferències de pau i tractats de guerra. En defnitiva, el Madison és història viva dels Estats Units d'Amèrica.

El Madison Square Garden, ubicat en el West Midtown de Manhattan, on primitivament s'hi va instal·lar un hipòdrom, és un preciós recinte de forma elíptica, amb cadires de color groc, blau i vermell i amb un aspecte absolutament cuidat, net: sembla més una gran sala de concerts que una pista de bàsquetbol. Només entrar, però, el soroll de les pilotes de bàsquet rebotant contra les anelles metàliques i el rellinar de les bambes sobre l'immaculat parquet del pavelló ens ha posat en situació: a punt de viure un dels major espectacles esportius del món, la NBA. Benvinguts basquetmaniàtics!

I mai millor dit: un partit de la NBA és, sobretot, un espectacle. Durant les dues hores i quart que dura la festa, el show no para ni un segon. El regidor, implacable, no dóna ni un moment de respir als espectadors. El tret de sortida és espectacular: sis soldats vestits de gala obren pas al mig de la pista per permetre que una noia molt jove, maquillada en excés i amb els nervis a flor de pell, entoni a capel·la l'himne nordamericà. El pavelló, encara mig buit, se submergeix en un silenci sepulcral, tots dempeus. Les darreres estrofes de l'himne, cantades amb emoció per la nena repintada, encén la flama patriòtica dels nostres companys de tribuna, que amb ohhhs! i ahhhs! desbordats de passió aplaudeixen fervorosament la més que discreta actuació artística. Amèrica, Amèrica...

I el partit comença, i els Knicks de seguida es posen al davant en el marcador. Jo no sóc un expert del món de la canasta, però al llarg de la meva vida -ho confesso- m'he tragat bastants programes de Basquetmania amb l'amic Canut, així que alguna cosa m'atraveixo a dir. nanos, allà no defensa ni Déu. El partit és una succesió d'atacs que duren un promig de 8 segons, el que tarda el base en creuar la pista, fer un passe (o a vegades ni això) i llançar a canasta. Això sí, quan llencen a canasta són uns cracks: festival de triples, de matxucades i de contraactacs. La NBA és un espectacle i suposo que deu estar mal vist defensar massa perquè desllueix el show. El resultat final ho diu tot: Knicks 126, Suns 99.

Però més enllà del partit pròpiament dit, l'assistència a un partit de la NBA et permet apropar-te una miqueta més a la personalitat del poble americà. Ja he parlat de l'himne inicial i de la inflamació patriòtica de l'acte, però això no és tot. La màxima del Show must go on s'aplica estrictament perquè és el que vol el públic: els temps morts són els moments més esperats, amb actuacions eròtico-musicals de les Cheerleaders i les acrobàcies circenses d'un grup de nois guapos i musculats. Després, durant el descans, enlloc de permetre'ns anar a fer un pipí tranquilament i menjar-nos l'entrepà de truita a peu dret, ens atabalen amb espectacles no aptes per majors de 6 anys. El més celebrat consisteix en col·locar al mig de la pista de bàsquet (del Madison Square Garden!) tres cadires i quatre nois i noies, i jugar al joc de les cadires: la música es posa en marxa, els nanos donen voltes a les cadires i quan s'apaga el so, han de seure-hi. Un queda eliminat i una cadira és retirada. I el joc continua. El públic xala amb aquesta demostració de sabiduria popular i acomiada amb una gran ovació a la finalista i al guanyador, que viu el seu minut de fama. Acabat això, comencen a repartir samarretes, juguen a un estúpid joc que consiteix en llençar uns dards d'espuma gegants fins a un llençol que fa de diana instal·lat en una les graderies, i ofereixen al públic l'oportunitat de lluir-se ballant sobre les cadires mentre són enfocats per les càmares del pavelló i projectada la seva ballaruca en els video marcadors gegants. Tinc la impressió que quan els àrbitres xiulen l'inici de la segona part, la gent preferiria veure la segona tongada del Joc de la Cadira que no pas el partit de bàsquet.

Hem disfrutat de l'espectacle. Tot un show, sí senyor. La gent també: els americans van a passar-s'ho bé a la pista, a riure, a menjar crispetes i beure cervesa, a trobar-se amb els amics, a conversar en veu alta i a explicar acudits, a celebrar les jugades espectaculars amb crits histèrics. Van a passar una bona estona. Criden, canten, ballen i mengen, i en el seu vocabulari no entren conceptes com patir pel resultat, mossegar-se les ungles, insultar l'àrbitre, xiular l'equip rival o maleir una canasta del contrari: allò és un espectacle, un negoci, un gran negoci...i els americans disfruten amb aquest gran enterteiment: They love this game!