He aterrat a la capital irlandesa a les sis del matí. El comandant ens ha desitjat una feliç estada a la ciutat i gaire bé em convenç de quedar-m'hi. Per què no? Què m'impedeix fruir de nou de l'hospitalitat irlandesa? Perquè no estar-m'hi aquí uns dies? Perquè no establir el meu centre d'operacions d'aquesta darrera etapa europea del viatge a Dublin?
Passejo uns minuts pels voltants de l'aeroport dublinès, respirant l'aire de la vella Europa. Es respira diferent, aquí. No trepitjava terra europeu des de que el Transiberià va creuar els Urals als voltants del 15 de juliol. Han estat pràcticament cinc mesos lluny de casa, lluny d'Europa. Pràcticament 150 dies entre Àsia i Amèrica, mirant de lluny aquest petit conglomerat de països, d'Estats i de nacions que configuren un continent -l'europeu- ple de contrastos, ple de fronteres, ple de comptes pendents en un pam de terreny. Europa, vista des de l'altra banda del món, és un raconet del planeta superpoblat farcit de gents diverses que tracten d'entendre's amb l'esperança de no entendre's mai.
Un autobús de l'eficaç Bus Eirean Lines ha arribat a la terminal de l'aeroport i ha parat davant meu. Uns quants irlandesos han abandonat l'autocar carretejant maletíns negres i avorrits. Els esperava un avió cap a Londres, les galeres de l'Imperi Britànic, enemic íntim de les terres verdes d'Irlanda. Jo me'ls he mirat amb curiositat, com he après a mirar la gent durant aquest viatge. Ells m'han tornat la mirada amb cara de pocs amics, com miren els europeus que són observats impúdicament per mirades anònimes. En els seus ulls però, es podia veure aquella llum especial que tenen els irlandesos quan encenen les seves mirades...encara no està tot perdut. Els he respòs amb un gest invisible i han passat de llarg, amb la pressa embolicada a les corbates.
- Puges, nano? - m'ha dit el conductor, veient que badava, d'empeus, davant la parada.
- Ostres, potser si...
- Potser? - ha respòs impacientment.
- Cap on va?
- Estem a Irlanda, you know - ha dit amb un nas somrient-. Vaig cap a valls ben verdes regades per la pluja, cap a muntanyes plenes d'ovelles, penyasegats de somni, illes perdudes. Irlanda, ja saps. Véns o no?
Quan estava a punt de dir-li que sí, que m'esperés un segon, que recollia la maleta i hi pujava, he rebut una trucada. Era el meu editor. Cridava i no se l'entenia res. Vaja. El conductor de nas somrient m'ha fet un gest amb la mà com dient, què fem, nano?, puges? Amb els ulls li he dit que no, que ara no pudia pujar, que he d'atendre aquesta trucada. Ell, amb un moviment gaire bé imperceptible, m'ha dit que d'acord, jo marxo, ens veiem aviat, i ha tancat les portes. Mentre l'autocar enfilava cap a terres de somnis verds i humits, he demanat al meu interlocutor al telèfon una mica de tranquilitat. Vols fer el favor de calmar-te?
- Estic calmat. Però enfadat.
- Què et passa?
- Et vaig demanar drama! Et vaig demanar drama!
- I?
- Et vaig demanar que acomiadessis aquella noia? Que la despatxessis! Drama!
- Ho vaig fer.
- I una merda! Allò semblava una comèdia ensucrada a l'estil Nora Ephron! Només hi faltava la Meg Ryan fent ganyotes! Quin desastre!
- No vaig saber-ho fer millor. Em sap greu.
- Fatal, nano, fatal.
- I ara que fem? Havia pensat de quedar-me per aquí Irlanda...
- Irlanda? Irlanda, has dit? Però tu vols que m'agafi una angina de pit, o què? Vols matar-me, oi? Digues-m'ho, no et faci vergonya! Tu-vols-ma-tar-me!
- Tranquilitzat, no?
- Irlanda? I què faràs a Irlanda? Escriure sobre com pasten les ovelletes en el camp? Tu em vols arruinar! Tu vols que em mori! Ovelletes i penyasegats! Mare de Déu Senyor!
- Bé, bé, calma't. No em quedo, si no vols. Total, jo ja volia tornar cap a casa...
- Ni vas cap a casa ni et quedes a Irlanda. Necessitem un final del viatge espectacular.
- Espectacular?
- Sí. Necessitem acció, drama, focs artificials... no sé, grans nevades!, ciutats antigues amb monstres mitològics, amb retobaments del passat, amb fantasmes i mags i camins de rajoles grogues...
- Ja.
- Necessitem un final que vengui, que atrapi, amb una banda sonora espectacular i bones fotografies. Necessitem una cirereta al pastís que sigui inoblidable.
- Sona bé.
- Necessitem tot això. Necessites tot això. Pensa-hi.
- De quants dies disposo?
- He parlat amb en Welby. Et regala 10 dies a Europa per acabar el viatge de forma decent. Aprofita-ho. Truca' m en una hora i en parlem.
Retrobaments. Nevades. Ciutats antigues. Drama.
Com un puzzle he anat encaixant les peces per construir un bon final de viatge, dibuixant l'estratègia sobre un mapa imaginari. Quin privilegi, quina sensació d'immortalitat, quin somni: organitzar el teu propi viatge per Europa sense més límits que la teva imaginació i l'encaix d'unes quantes peces. En només vint minuts i una connexió wifi a Internet he planificat una ruta a la carta. Ja ho tinc.
- Em sembla molt bona idea. Molt bona.
- T'agrada?
- Sí, sí. Perfecte. Veus com, quan vols, pots fer-ho molt bé?
- Sí, sí. Vinga, ja ens veurem.
- Adéu
He penjat el telèfon després de parlar amb el meu editor i deixar-lo més tranquil. He mirat el rellotge. Tocava corre. M'he dirigit al taulell d'Aerlingus per comprar un bitllet d'avió cap a Londres, que sortia en un parell d'hores. Des d'allà, havia decidit, agafaria un altre avió cap al retrobament de vells amics al nord d'Europa, on m'esperaven, amb una mica de fortuna, fantasmes, nevades i ciutats antigues.
Quan he arribat a Londres a mig matí, però, un missatge m'ha retingut uns minuts en un núvol d'indecisió: el retrobament no es podria produir, per raons logístiques, fins d'aquí a tres dies, m'ha escrit en Xavi. Vaja, canvi de plans. Amb setanta-dues hores davant meu sense cap altre objectiu que seguir coneixent món, m'he replantejat de nou què fer. Em quedo a Londres?
Londres és un vell amic: ens coneixem des de fa temps i ens hem vist 7 ó 8 vegades ja. M'ha explicat molts dels seus secrets i puc afirmar que tenim una relació molt bona...tot i que ens coneixem massa: la capacitat de sopresa, en els nostres retrobaments, va minvant any rere any. De fet, quan m'ha vist amb les maletes en el seu rebedor, disposat a passar de nou una temporada amb ell, Londres m'ha dit.
- Una altra vegada aquí?
- Sí. Ja veus. No estava previst, però...
- Però si ens vam veure fa només uns mesos enrere..
- Ja...
- Et quedaràs molt de temps?
- No, només tres dies.
- Vaja
- No vols que em quedi?
- No és això. Ja saps que estem bé, junts, però...
- Però...
- Però crec que podries aprofitar millor aquests dies.
- Millor?
- Sí. Perquè no te'n vas cap al nord, aquests tres dies. Et puc presentar alguns del meus amics i parents.
- Tens parents, al nord?
- Dos cosins. En Liverpool i en Manchester. Els coneixes?
- No.
- Doncs a què esperes? A les 15.00 surt el primer autobús cap a Liverpool. Espavila.
Liverpool. Sona bé. Sona mooooolt bé. Liverpool, de fet, és la ciutat amb la millor banda sonora del planeta. Liverpool, sí, perquè no.
He corregut moltíssim per arribar a la Victoria Coach Station a les 15.00 h. Hi he arribat quan mancaven dos minuts per l'hora. Buf. Un cop assegut a l'autocar he respirat fons i m'he relaxat profundament durant les cinc hores de trajecte, mirant com plovia. Des de darrere les finestres de l'autocar he gaudit amb l'espectacle victorià d'un gris i fred capvespre anglès. La campinya britànica s'efosquia ràpidament i la pluja esquitxava els vidres amb llàgrimes d'hivern immediat, fent tronar els núvols i les tempestes. L'aigua queia a cabassos, inundant la via de respiració de l'autopista cap al nord. L'autocar nedava entre el mar d'onades que, tramposes, conduien per la dreta. Era tan gran l'aiguat que, tot just un parell de kilòmetes abans d'arribar a Liverpool, per un moment he tingut la sensació d'estar viatjant sota l'aigua a bord d'un submari.
Un submari de color groc, of course.
In the town where I was born
Lived a man who sailed to sea
And he told us of his life
In the land of submarines
So we sailed up to the sun
Till we found a sea of green
And we lived beneath the waves
in our yellow submarine
We all live in a yellow submarine
Yellow submarine, yellow submarine
We all live in a yellow submarine
Yellow submarine, yellow submarine
The Beatles - Yellow Submarine
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada