Dia 169: Liverpool -Tallin

Em desperto, de sobte, a les cinc de la matinada. Liverpool és un cementiri de silenci: tothom dorm. El meu cap dóna voltes. Gairebé cent setanta pulsacions per minut. Gairebé cent setanta dies recorrent el món. Gairebé cent setanta viatges; cent setanta vegades sol, cent setanta jornades d'absoluta llibertat que s'acosten, irremeiablement, al seu final. Dins del silenci sepulcral de l’habitació fosca i tranquil·la veig el final molt a prop, però no hi penso: em nego a destruir el somni. Em nego a despertar-me.

El meu viatge m'ha portat de Barcelona a Liverpool fent una volta pràcticament sencera al globus terraqui. El món és, efectivament, rodó, tal com fa molts i molts anys van pronosticar uns saberuts científics que van pagar amb la seva vida el fet de ser tan i tan savis. Missió complerta. El pastís del meu viatge ja ha sortit del forn, acabat de fer, preparat per ser cruspit: ja estic llest per tornar i anar devorant, un a un, els records, les sensacions i les emocions viscudes. Ara només l’hi manca una cosa, a aquest pastís: la cirereta.

I la cirereta és, ni més ni menys, que un repte: aconseguir arribar el més lluny possible amb una sola jornada de viatge navegant per terra, mar i aire. Tres mitjans de transport en un sol dia per arribar tan lluny com pugui. Per fer-ho, seguiré el camí traçat per un vell adagi saxó que diu "No hi ha més gran plaer a la terra que despertar-se al Nord d'Anglaterra i anar a dormir a la riba del Bàltic". Dit i fet.

Aquesta premonitòria sentència va ser proclamada pel poeta gòtic Wilfred D. Tripper a les darreries del segle XI, evocant les llegendàries rutes traçades pels primers habitants d'Escòcia i del Nord d'Anglaterra. Explica la llegenda que els mandataris de les Restes de l'Imperi Carolingi continental van tractar d'apropiar-se de la ruta entre Anglaterra i la república russa d'Estònia, poblada de riques caravanes i de cavallers valerosos, però que no ho van aconseguir gràcies a la intervenció d’esperits fantasmagòrics, forces metafísiques i clemències meteorològiques que van protegir, durant segles i segles, els pobles, les gents i les cultures nòrdiques d’aquelles contrades, mantenint-les a salv de l'avarícia Catòlica-Romana del sud. Alabades siguin.

Vaig per feina. El meu ordinador treu fum per buscar la millor combinació que em dugui al Bàltic en menys de vint-i-quatre hores. Uns quants clics després, ja ho tinc. Merda, l'autocar cap a Londres surt d'aquí a vint minuts! Som-hi!

Arribo a l'estació d'autobusos de Liverpool a les sis i cinc minuts, just quatre minuts abans que el primer dels transports que m'ha de dur a Estònia marxi en un tres i no res. A les 6.09 AM, toca el dos. Un èxit. Són més de cinc hores i mitja d'autobús reclinable sobre una espessa pluja de matí anglès prehivernal. Els vidres de l'autocar brillen aquosos mentre el meu cap repassa amb calma els dies viscuts, les vides deixades enrere.

Des de l’autocar faig una trucada.
- Hola.
- Hola.
- Vaig cap a Tallin.
- Tallin? On para això?
- Estònia. T’hi véns? Arribo aquesta nit.
- D’acord.

La primera etapa del meu viatge es compleix amb impuntualitat impròpia d'un país que presumeix de beure el te cada dia a la mateixa refotuda hora. Malament anem si els propis anglesos són els primers en no respectar els seus costums victorians. Què passaria si la tieta Dolly es presenta a casa dels Smith a prendre el te a les cinc i vint? No puc ni vull imaginar-m'ho.
A les 12 del migdia Londres em rep amb familiaritat. Tu i jo ja ens havíem vist abans, no? Efectivament, li dic, però no tinc massa temps per dedicar-te, criatura. Sempre amb presses, nano, sembla que em digui, tot girant-se d'esquena.

Camino pels carrers de la capital britànica carregat de romanços i amb la motxilla plena com un ou fins a les guixetes de la Victoria Station. Ha parat de ploure però el cel segueix pintat d'amenaces. A l'estació compro un bitllet de tren per anar a l’aeroport de Luton, des d'on surt el meu avió cap al nord: objectiu Helsinki, Finlàndia.

Luton em rep amb cues i controls propis de ramaders en zel inspeccionant una remesa de bestiar d’origen dubtós. Després de ser vexat repetidament, decideixo no denunciar l'abús i distreure'm tot llegint el meu llibre en la llengua de Shakespeare: no m'agrada que em toquin els ous -literalment- si no és a petició pròpia i en companyia de persones seleccionades expressament per a aquestes finalitats. Intento calmar-me i ho aconsegueixo, alienat com estic per la fascinant història d'en McCandless a les pàgines del meu llibre. L'hora i mitja d'espera passa a velocitat de creuer. Finalment, l'avió s'enlaire a les 15.30, hora local: aquest matí sortia de Liverpool i ja sóc rumb a Finlàndia.

El vol fins a Helsinki destaca per la presència d'una civilitzada colònia finlandesa amb les seves rosses cabelleres, els seus ulls transparents i el seu nas acabat amb una lleugera inclinació cap a munt. Us heu fixat en que aquests ciutadans europeus tenen unes narius ben peculiars, amb un nas més propi dels amics de David El Nomo (dibuix animat amb nom de torero) que d'un homo sapiens normal? Més enllà d'això, el fet més rellevant del vol és que el capità de l'aparell es ratifica en la seva idea de portar l'avió fins a Helsinki tot i que això suposi fer un sacrifici mortal durat el vol: dues hores de rellotge seran assassinades amb la complicitat de la tripulació i dels passatgers, sense que els militants contraris a aquestes pràctiques transgèniques del Temps puguem impedir-ho: el meu dia de viatge tindrà només vint-i-dues hores. Més difícil encara.

Així doncs, aterrem a Helsinki a les vuit del vespre hora local, després de dues hora i mitja de vol. Haurien de ser les sis, però la classe dominant ha decidit que ja són les vuit. Quins collons! Però no tinc més remei que acceptar-ho. La meva motxilla apareix circulant per la cinta transportadora tractant de seduir amb la mirada una Samsonite de color fúcsia i quatre rodes. Vinga, que farem tard, li dic mentre l'estiro d'una nansa. Amb cara de coitus interruptus s'enfila a la meva esquena i iniciem la darrera cursa del dia: objectiu, port de Helsinki.

Però no tinc ni idea de com arribar-hi. A peu? En tramvia? En un autobús de línia? Un taxi? Són quarts de nou i el ferry cap a Tallin surt a les deu en punt. D'aquí una hora tanquen la terminal. Ja em puc espavilar. Pregunto a un amable finlandès com arribar-hi, però el nano s'empenya en practicar el seu raquític espanyol amb mi i ens entenem prou malament. Per treure-me'l se sobre un cop tinc la informació que necessitava -cal agafar un taxi, estic lluny del port dels ferrys- li dic en un perfecte castellà que "Es tarde y quiere llover", cosa que realment no entén, ja que a Finlàndia aquesta nit no hi ha ni un núvol.

-Taxi!, cap al moll d'on surten els vaixells cap a Tallin, si us plau.

Mentre circulo pels carrers deserts, avorrits, amples i solitaris de Helsinki reflexiono sobre la condició humana i sobre la resistència del cos humà a un dia sense sopar, com el que m'espera-. El taxista, de sobte, m'interromp miserablement:
- Anem al moll Olympia o al moll Lënern?
- No ho sé, nano, jo sóc un viatjant de motxilla i blog interminable i, com pots imaginar, no em preocupo de saber de quin dels nombrosos molls de Helsinki surt el meu vaixell.
- Entenc - em contesta el taxista, arrufant el nas de gnom-. I així, a on anem?.
- Collons. No sé. Anem a l'Olympia. O no. Al Lënern. O no. Ni idea.
- Ho fem a cara o creu? - diu amb certa mala llet.
- Vol dir? Quantes possibilitats tinc d'encertar el moll correcte?
- 50%. Surten tans baixells d'un moll com de l'altre.
- Vaja. Hauré de trucar - contesto amb un fastigueig teatralitzat

La trucada és clarificadora a més no poder. És com demanar el comodí del cinquanta per cert quan dubtes només entre dues caselles. Lënern és la solució. El que jo deia.

Arribem a les 21.25 h. En cinc minuts tanquen el check in. Sembla que ho he aconseguit.
- Quant és? –li dic al taxista
- Quaranta-dos euros.
- Collons, nano, et guanyes bé la vida, eh?
- Quaranta-dos euros -repeteix triomfalment
- Puc pagar amb targeta de crèdit, oi? Doncs té.

Sé perfectament que la meva targeta no funciona. Fa dies que la banda magnètica està mandrosa i passa olímpicament dels lectors encriptats. No hi ha forma de pagar-me els meus vicis, ni de treure diners ni res de res. Sense anar més lluny, no fa ni mitja hora que m'he barallat amb un caixer automàtic a l'aeroport de Helsinki per treure euros, sense èxit.

- No va - em diu.
- Impossible! - li dic falsament indignat.
- No va - repeteix.
- Torni-ho a provar, si és tan amable.
- No va.
- Vaja per Déu!
- Pagui en efectiu, si us plau.
- No tinc euros. Em sap greu.

Em mira com dient, m'estàs prenent el pèl, nano? La seva barba prima i estilitzada, el seu nas punxegut i els seus ulls vidriosos m'interroguen amb la mirada. La situació és tensa. En dos minuts tanquen la terminal de ferrys i no em puc quedar a terra. No tinc ni un duro i Helsinki no m'agrada.

- Li puc pagar amb lliures estarlines -li plantejo com a darrera solució abans d'haver de vendre el meu cos.
- Lliures? Fucking Brittish Empire - remuga casi imperceptiblement.
- No tinc res més. Fa o no fa?
- D'acord. Quaranta-dues lliures, seran.

El paio sap que això és més que els 42 euros del trajecte, però també sap que faig tard. Trio no perdre ni un minut més, pagar i marxar. El vaixell ja fa estona que fa sonar la sirena.

Arribo just a temps. Buf. A les 21.45 h. estic còmodament assegut en una butaca vermella de vellut nòrdic del vaixell, a punt de salpar cap a la capital d'Estònia. Respiro fons. El motor engega. El ferry es mou. En dues hores seré a Tallin. A les sis del matí sortia de Liverpool, a les dotze de la nit arribo a Estònia. Terra, aire i mar. Missió complerta.

Al moll nevat de Tallin m'espera en Xavi de Vladivostok amb una abraçada i un somriure càlid, com sempre. Retrobament esperat abans d'acabar la volta al món. La cirereta ja és sobre el pastís.