Em desperto ben bé a les dues de la tarda. Estic a Tallin, Estònia, un indret de l'Europa septentrional on mai abans havia pensat posar-hi els peus. Hi vaig arribar fa unes catorze hores, a mitjanit: el ferry provinent de Hèlsinki va trigar només dues hores en recórrer la distància que separa ambdós ports, navegant amb mà experta pels gelats mars del nord: ni un sol moviment de balanceig, ni una sola pèrdua d'equilibri. El vaixell, pantagruèlic tros de ferralla, va anar tallant la negra superfície del mar immòbil com si fos un gran ganivet afilat, separant les aigües gelades a banda i banda de la seva imponent figura, i a mitjanit dipositava, amb elegància, el seu voluminós cul al port de la capital d'Estònia: allà m'esperava en Xavi.
Quan el meu editor em va demanar amb vehemència un final de viatge que enganxés l'audiència, amb retrobaments, llàgrimes i fred polar, totes les peces del puzle van encaixar: sabia que en Xavi havia quedat amb un grup de nois i noies russes a Tallin el cap de setmana dels 12-13 de desembre per celebrar l'aniversari d'una d'elles, princesa d'ulls blaus i de cor robat. I així va ser com, sense cap tipus de pudor, em vaig apuntar a la festa. Vinc? Vine, va dir de seguida.
La mitjanit ens va rebre amb una neu fina que acariciava la cara amb tendresa. Feia un fred que et feia sentir viu, alegre, amb ganes de passejar pels carrers deserts de la ciutat medieval mentre la pols blanquinosa anava caient a càmera lenta, com si fos una pel·lícula antiga que es movia fotograma a fotograma. Un plaer sentir-se viu, un cop més.
En Xavi i jo vam retrobar, a l'instant, la vella sintonia que mai vam perdre. Ell venia de Barcelona: el seu viatge va acabar fa dos mesos, però tot i així arrossega encara una motxilla plena d'entusiasme carregada amb els records del viatge ja viscut, llavor de futures escapades, gènesi de totes les vides noves que l'esperen a qualsevol illa de Malàisia, o en algun port japonès, o sota l'ombra majestuosa dels temples cambodjans o dels gratacels de Singapur o de les platges del Vietnam. Porta el seu somriure intacte enganxat al llavis i conserva les seves ganes de xerrar, de conversar, de recordar. Retrobament perfecte i nostàlgic, regat amb cervesa d'Estònia.
La nit va passar entre pubs de disseny, restaurants de menjar ràpid i locals d'striptease avorrits sense clients ni ballarines. I com sol passar en aquestes ocasions, la llum del sol havia estat més ràpida que nosaltres i havia aparegut, traïdora, a deshora, tacant de color blanc la nit negra. Amb aquelles primeres llums ens vam adonar que el color blanc era arreu, en tots els racons: sobre els cotxes, damunt dels tramvies, cobrint matolls, arbres i aparcaments abandonats. Una gelor fantasmal pintava la matinada amb un tel de joia albina i eterna. La llum del nou dia marcava el camí cap a l'estació d'autobusos on ens vam dirigir per rebre els nostres hostes, cinc russos adormits i amb cara de son llençats d'un autobús de línia en marxa: benvinguts a Tallin.
A les dues del migdia, i després d'haver dormit poc i malament, un pensament em ronda pel cap: tinc gana. Sembla que aquest pensament és universal: la sensació de gana ens uneix a tots set al voltant de la taula d'una pizzeria del centre històric, ubicada en un local que recorda una cova rupestre. Abans, ràpidament, hem fet un passeig per la preciosa plaça del mercat nadalenc i les muralles de Tallin, quedant meravellats per les formes arcaiques de les seves catedrals, els seus carrers empedrats i les seves estampes de gulag d'Alícia al País de les Meravelles. Un encant de ciutat.
El dinar suculent empalma amb el berenar calentet, el sopar contundent i el ressopo innecessari. Passem hores i hores asseguts uns davant dels altres comunicant-nos, a vegades, en un anglès decent i a vegades amb l'ajuda d'un traductor simultani -pels que no saben defensar-se amb la llengua Shakespeare-. És un encontre en la tercera fase absolutament delirant conduït pels efluvis de l'alcohol que aquesta gent consumeix amb devoció i quantitat. Com poden ingerir, sense caure malalts, tanta cervesa, vodka i combinats diversos xuclant amb una palleta? Fa fred, contesten rient i xarrupant de nou. Em veig impossibilitat de seguir el seu ritme i així ho declaro obertament: com a resposta, em conviden a un altre got de vodka, divertits. Qui els va parir!
La nit acaba a quarts de dotze. El cansament i la son, i també l'alcohol, passen factura. De tornada a l'hotel m'assabento del resultat del derby. Barça 1 Espanyol 0. A veure si, per fi, baixen a segona. Marxo a dormir content, somniant amb els angelets: angelets de retrobament, angelets de fred i de somriures, angelets d'un viatge que comença a tocar el final.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada