Dia 163: New York

New York atrau cada any milers, centenars de sommiadors d'arreu del món, que acudeixen a la Ciutat dels Gratacels en una peregrinació mí(s)tica i plena de fe. New York probablement està unida a la resta de les ciutats del món per imaginaris caminets de rajoles grogues i brillants que menen a la ciutat dels Miracles i dels Oracles, on res sembla impossible. Allà arriben kurds i sudafricans, congolesos i italians, taiwanesos i vietnamites, senegalesos i uruguaians. Tots volen trobar el seu mag d'Oz i només els exèrcits de funcionaris que controlen les fronteres, disfressats de tenebrosos arbres amb ulls i braços i cames, poden impedir que els somniadors arribin a bon port.

Avui hem fet el trio amb una catalana que va seguir el seu somni i es va plantar a New York fa més deu anys. Passats els anys, les arrels plantades han crescut i s'han arrapat amb força al terra americà i el somni segueix encara viu. La Marta va seguir una pilota de bàsket i una beca i va trobar un noi guapo i una feina dura però emocionant, i allà es va quedar. Ara, ja és una novaiorquina més. Fins i tot és amiga del Matt Damon. Amb ella fem una volta pel Central Park, admirant els seus colors verds hivernals i els seus esquirols atontats amb el fred de desembre. La conversa té els tocs nostàlgics dels retrobaments postposats des de fa anys, quan la noia dels ulls verd fusta i la Marta van coincidir a la mateixa facultat. Ara, totes dues conserven la facultat de rememorar moments, personatges i records caminant entre les fonts màgiques de Central Park. Quan la gana apreta, la Marta ens convida a menjar en un Dinner.

Mentre devorem pancakes, smash potatoes i wraps de l'Amèrica tradicional, conversem sobre Barcelona, sobre les nostres vides...i sobre el Barça. Com a bona compatriota, llueix samarreta i orgull barcelonista arreu on va, i com a premi per aquesta fidelitat en Welby la convida al proper partit al Camp Nou tan bon punt ella es deixi caure per Barcelona. Tracte fet. Després de dinar, petonets de comiat i un parell de fotos de record.

Després d'aquest matí nostàlgic, i veient que el dia és clar, postposem de nou la visita al Soho i la bescanviem per una passejada kilomètrica pel pont de Brooklyn. Serà el meu comiat personal d'aquest gran mite de ferro i ciment que suporta amb estoicisme els milers de turistes i d'aborígens que el creuen a diari per admirar la seva figura i les vistes que ofereix des del seus lloms centenaris. Com si fos un gran antílop atrapat per una xarxa indesxifrable i encriptada de cables metàl·lics teixits per una taràntula gegant, el Pont de Brooklyn romà quiet i resignat unint i compactant la ciutat de New York, i deixant-se fotografiar un i mil cops per tothom. Estic segur que si un dia el magnífic entrellat de cablejat cedeix i el pont s'allibera de tan feixuga presó, transcorregut un instant incial de dubte, aquest romandrà quiet en el mateix lloc, enamorat com està de les dues belleses que tan a prop té: lady Manhattan i Miss Brooklyn.

Ja a l'altra banda del pont, Miss Brooklyn segueix tan bohèmia i aristocràtica com sempre, mirant-se Manhattan per sobre de l'ombro i del riu que les separa. Des de la platgeta estant, a peus del Brooklyn i del Manhattan Bridge, observem amb emoció la silueta de la ciutat, tantes vegades repetida i tantes vegades enyorada. New York segueix enamorant tot i haver-la vist cent mil vegades. És un cas únic al món.

Entusiasmats amb els colors i la lluminositat de la ciutat, i abans que la pluja i el fred de demà ens esguerrin els plans, retornem cap a Manhattan, creuant per darrer cop el pont de Brooklyn. Et trobaré a faltar. Un cop a l'altra banda, fem un passeig nocturn per la zona portuària i comercial del Pier 17, ple de baixells i de cocodrils de sabates d'estiu. Quan un moment de silenci trenca el soroll del riu xocant contra els molls de l'East Manhattan, sentim com les sirenes del Ferry que et porta a l'Staten Island ens criden amb veu dolça i envolvent: és impossible resistir-se al seu cant, a les seves promeses: llums de neó, mars de color; estàtues lluminoses, vent a la cara, panoràmica de somni, has de venir.

Seguim el cant de la sirena, ferry enllà, viatjant sobre les aigües negres, blaves i vermelloses que uneixen Staten Island i Manhattan Les promeses es compleixen i les vistes i el fred són terribles. No sé però, quin dels dos és més terrible. En una hora arribem a bon port, de tornada ja a Manhattan, sans i estalvis: per primer cop en la història, el cant de la sirena no ha dut desgràcies ni naufragis. I és que la mitologia ja no pot amb el GPS.