Dia 174: Bournemouth

Té disset anys i tota la vida per davant. Veu la vida com una autopista diàfana plena de portes entreobertes a punt per empenyer-les i creuar el seu dintell. Té cinc mil portes, cinc mil sortides per escapar d'un camí que encara no està marcat, per seguir una vida que encara està per escriure. Fa goig veure'l. Somriu, com somric jo ara, com he somrigut jo aquests cinc mesos i mig de viatge en solitari. Somriu de felicitat, d'estúpida i addictiva felicitat per la descoberta de nous mons; somriu per les pessigolles que fa el futur sota la barbeta, per l'alegria que dóna disposar lliurament d'un xec en blanc, d'una extensió immensa de neu verge llesta per ser trepitjada, per tenir davant seu una platja oblidada de sorres blanques per on encara no ha passat mai ningú.

Tu que somrius tant, li he dit, acompanya'm avui per Bourbemouth. I ell, o jo, ja no sé qui, ha dit, d'acord, però recorda que ets tu qui m'acompanya a mi, i no el contrari.

- D'acord, d'acord -li he dit de seguida, per evitar discutir de semàntica quàntica tan aviat al matí- . El que tu diguis. Som'hi.

I aquest marrec de disset anys, aquest explorador de móns universals i innocents que va estar per aquestes contrades fa més de divuit anys, m'ha agafat del bracet i, amb un crit engrescador i ple de vitalitat adolescent, m'ha empès carrer avall tot fent saltirons.

Bournemouth segueix tenint aquell aire inconfusible de vila marinera al bell mig de la campinya anglesa, una barreja explosiva que m'ha atrapat amb els tentacles de la nostàlgia. He baixat per un carrer comercial de formes sinuoses que anava menant cap al down town, pavimentada zona comercial d'absolutes gangues de temporada, escenaris congelats de temps pretèrits. Un cop al bell mig de l'ou, nadant en ple rovell, un carreró insignificant s'obre pas cap a la Square, epicentre neuràlgic d'aquest poble amb ínfules de ciutat balneari. Des d'allà, un parc verd i urbà, seu de concerts d'estiu, glorietes abandonades i petons oblidats, inunda la memòria amb onades de vells moments. I quan el parc acaba, la platja. I allà, el pier.

El Pier de Bournemouth és la seva Torre Eiffel, el seu Taj Majal, el meu Dorado. La seva silueta allargada i prima penetrant la mar salada dels meus records punxa la memòria amb esclats lluminosos i focs artificials. El nano m'avança. Camina amb la boca oberta per les fustes velles de la plataforma, mirant sempre endavant, mai enrere. Jo el segueixo amb la mirada i contemplo com s'abraça emocionat a una onada d'amics apareguts del no res, gotes d'aigua d'antigues cares gravades en foc a la sala de retines. Pausa vital. Rebobinem la vida.

- Marxem! - crido - Anem cap a Poole.

Poole és un municipi independent cosit sense costures a la platgeta de Bournemouth. És aquest el punt de trobada de les meves inquietuds, del meu tarannà; el lloc de reunió de la meva forma de ser, dels meus somnis i dels meus anhels. Les nits d'estiu eren de Bournemouth, amb la seva platja, les seves casetes de pescadors i els seus parcs amagats, però els dies de canícula britànica eren de Poole, amb la seva Acadèmia d'art i confecció vital, amb les seves residències de llibertat, amb els seus carrers de muntanyes russes a l'anglesa i la seva barreja de nacions i nacionalitats. Poole, antiga capital imperial en el mapa del meu passat.

Hi arribem tots dos a migdia, en el mateix autobús de dos pisos que tantes vegades havia vingut a buscar-me durant les tardes adolescents. Passo de llarg del centre i m'acosto al Pub on tots els capvespres eren revetlles de Sant Joan, capella ardent d'un passat que jau de cos present davant meu, al costat d'un Bowling que es conserva com si per ell no haguessin passats els anys.

Entro a prendre una cervesa. És l'hora de dinar i no hi ha ningú: davant meu es dibuixa un desangelat paisatge de tardor plujosa al sud d'Anglaterra. Darrere meu, però, entra el meu acompanyant seguit d'un brugit de llums i escalfors, d'un rebombori de llençols blancs i cadenes i rialles: una comitiva de personatges elevats als altars de la nostàlgia entren fent la conga i saludant efusivament: precioses sirenes de llavis de Ginebra, mitològiques amazones de rínxols de Bilbao, pellroges parpelles del Solsonès i melucs de les ribes del Rhin. I també boques catalanes, i celles italianes, i narius suïsses, somriures austríacs, salutacions andaluses, ritmes colombians. Tots són allà, amb ell, omplint-lo de dibuixos i gargots, de petons i de fantasies, de cartes i de segells.

Jo me'l miro des de la barra estant, sol, acompanyat únicament per una solitària pinta de Guiness. M'agrada veure'l tan feliç. Tanco els ulls i no em sento sol: invoco amb la imaginació les cares alemanes, poloneses i russes, els rostres canadencs i americans, els ulls japonesos i tahilandesos, les rialles catalanes i les mirades brasileres que m'han acompanyat aquests mesos, i vénen de seguida, i em miren amb veu dolça i brinden amb mi. I el pub és una festa.

- T'assembles molt a mi - em diu el nano de disset anys, des de l'altra punta de la barra.
- Vols dir? - li dic, mentre faig l'ullet a un record siberià.
- Ets pastat, nen - em respon.
- No tant, no tant - li contesto amb la suficiència del qui se sap, equivocadament, un graó per sobre de l'altre.
- On veus la diferència? - pregunta.
- Tu estàs començant. Tens tota la vida per davant. Totes les portes estan obertes. Nano! tu pots ser el que vulguis, pots fer el que desitgis. Pots triar el camí que més t'agradi cap a la felicitat. Res tens escrit. Tot està per escriure. Tot és possible.
- Per a tu també, amic meu. Tu també pots triar encara. Tu també ets, com jo, amo del teu propi destí. Tu també, encara, pots obrir totes les portes. Tu també.
- Puc?
- És clar. O és que no has après res, d'aquest viatge, burro?
- Què vols dir?
- Tu mateix ho has experimentat. No cal que ningú t'ho digui. Tot és possible. Ara ja ho saps. Tot és a les teves mans. Només es tracta de véncer la por.
- La por? Por de què? De qui?
- Por de tu mateix, nano. Por del teu camí, por de les portes que estan encara per obrir. Sens curiositat per saber què hi ha darrere d'elles, oi? Doncs obre-les!
- Així de fàcil?
- Així de fàcil...i així de difícil. Però sobretot, així de senzill, així d'evident. La teva fugida de la realitat, aquest viatge, així t'ho demostra.
- Què vols dir?
-Pensa. No fa ni un any que no et veies capaç d'empendre un viatge en solitari. No ho veies possible. No era viable dins del teu cap. Somniaves despert en fer-lo, però no gosaves ni plantejar-te, realment, fer un pas endavant i fer-ho. I mira't ara.
- Sí, ho he fet.
- Ho has fet! Ho has fet. Senzillament ho has fet. Ho veus?
- Sí.

El cambrer m'ha servit una altra cervesa negra. L'escuma ha tardat en anar desapareixent, a poc a poc. Aquí té, senyor, m'ha dit, i després s'ha dirigit cap al nano de disset anys i l'ha acompanyat a abandonar el local. Menor d'edat, ha remugat quan ha tornat de tancar la porta i deixar el pobre xaval a l'intempèrie. Collons. M'he begut la cervesa ràpidament i he sortit de seguida del Woodman. Però ell ja no hi era.

Perdut i desorientat, m'he posat a perseguir una ombra pels carrers serens de Poole. M'he creuat amb una cantonada humida, amb un solar ocupat, amb una vella escola que ja no és més que un record. L'he buscat arreu, entre carrers oblidats que transiten direcció al passat i he resseguit les seves passes, la seva veu, buscant un lloc comú, un indret on tots dos ens puguessim trobar, o millor dit, on ens puguéssim retrobar. Després de vagarejar una bona estona entre llençols de blanca memòria, l'he trobat recolzat contra la tàpia d'una casa.

- Vius aquí ? - li pregunto.
- Aquí és on em vaig quedar, sí. No ho recordes?
- No.
- Tu em vas deixar aquí.
- Vaig ser jo?
- Sí. Vas voler que em quedés aquí. Vindré a buscar-te, em vas dir. No t'oblidaré, em vares prometres. Tu seràs el camí que em guiarà, em vas assegurar. Però després, res de res.
- Què vols dir, res de res?
- Que et vas oblidar de mi. Em vas deixar aquí, tancat en aquest món adolescent, en una habitació fosca de la memòria: vas apagar el llum i vas llençar la clau.
- Home, vaig fer-me gran i ...
- No. Vas fer-te vell. Vas oblidar que havies estat jove. Molt jove. Vas oblidar que havia mons per descobrir. Vas oblidar que cada dia és un dia nou. Em vas oblidar. Em vas abandonar.
- És llei de vida, no?
- No. No ho és. No és llei de vida oblidar qui eres i d'on veneies. Oblidar què eres i cap a on anaves. No és llei de vida oblidar el teu passat.
- Vols dir que...
- Vull dir que et vas desentendre de tu mateix. Vas esborrar-te. I no va ser una bona jugada. No pots tancar la porta al que has estat. Perquè tu ets el que eres. Res més. No ho oblidis.
- Però ara estic aquí, no?
- Sí, has tornat.

Una ràfaga de vent bufa i arrossega una orquesra de fulles seques. Un núvol emprenyat descarrega la seva ràbia amb ràtzies de gotes de pluja punxeguda. Un fanstasma del passat creua l'escena, repartint ampolles de llet de matinada.

- Vindràs amb mi? -li pregunto.
- No - em contesta de seguida
- No? - li dic sorprès.
- No aniré amb tu. Ets tu que vindràs amb mi - diu.

I així ha estat com aquesta última nit fora de casa l'he passada sota els protectors auguris d'un pretèrit perfecte, d'un somni oblidat. I així ha estat com, per fi, aquell home de 35 anys ha tornat i hem parlat i ens hem vist més vells, sí, amb més cabells blancs, també, però amb la mateixa mirada naïf davant d'un món verge encara per descobrir, amb les mateixes ganes per mirar i remenar, per sorprendre's, per trepitjar aquella neu verge, per caminar i dibuixar noves petjades en aquella platja solitària, amb el mateix anhel per creuar el dintell d'una porta amb fermesa i un somriure als llavis, convençut de que qualsevol descoberta, de que qualsevol misteri per resoldre, és el tresor més valuós que mai pots trobar.

- No paris mai de buscar. I quan ho trobis, segueix buscant - m'ha dit