Dia 132: New York

Diuen els llibres d'història que els holandesos, abans de convertir-se en seleccionadors de Catalunya, van ser grans mariners, homes de mar, vells llops portuaris a la recerca de nous mons per descobrir. De fet van ser ells, els holandesos, els primers en posar un peu a New York: va ser durant la segona dècada del segle XVII gràcies a la flota de vint-i-dos baixells dirigida pel comandant Aaron Hudson. Sembla ser que l'actual New York era, en aquells temps, una terra inhabitada i deserta, un pàram de sorra i fang sense pobladors originaris, un gran solar inhòspit i deshabitat, sense vida ni passat. Bé, això almenys és el que expliquen els llibres d'història escrits pels descendents dels anglosaxons que, arribats a New York quaranta anys més tard, van expulsar els holandesos de Manhattan a punta de pistola.

Però ja se sap que la història l'escriuen els vencedors, i que dels vençuts ningú en sap res més que varen ser derrotats, aniquilats i expulsats. De vegades però, caldria deixar escriure -ni que fossin només unes línies- als vençuts, per contrastar la seva realitat amb la veritat oficial.

Avui hem embarcat en un baixell de bandera americana cap a la Liberty Island, seu de la famosa Estàtua de la Torxa i de la corona de Set Puntes. Des del punt més baix del Lower Manhattan es divisava la seva verda figura, solitària al mig del mar. Tots els tripulants i passatgers, només pujar a bord, ens hem vist atrapats pels seu cant, per la seva magnètica presència més enllà del port. El baixell s'ha posat en marxa i s'ha encaminat silenciosament cap a l'illa en un trajecte gaire bé oníric, impulsat per forces sobrenaturals: la força de l'Estàtua de la Libertat conduía el baixell amb mà experta fins a les seves costes per devorar una nova fornada de turistes.

Durant el trajecte, curt però intens com un bon cafè italià, un home molt vellet, fumant pipa i ataviat amb barret de mariner, s'ha assegut al nostre costat. El seu aspecte era aspre, sec, dur, però quan somreia amb les poques dents que li quedaven, la cara se li il·luminava com un tresor perdut al fons del mar. Parlava un dialecte holandès impossible de desxifrar tot i que, sense saber com, enteníem perfectament tot el que deia. S'ha presentat amb el nom de Marcellus Van Dick, mariner holandès a les Ordres de Sa Majestat. De seguida hem pensat que era un pobre diable sense seny, un solitrari homeless que, amb la connivència del capità, tenia accés a les butaques del baixell. Li hem dit que molt de gust, Mr. Van Dick, però que estàvem enfeinats fent fotografies a l'Estàtua, que cada cop estava més a prop.
-L'Estàtua? -ha repetit -. Seria una estàtua si fos de pedra. Però no ho és, amics.
- No és de pedra? - li hem preguntat.
- No. Està viva, però no es pot moure. Molt viva - ha repetit.

I ha estat aleshores quan ens ha explicat la història perduda de l'Estàtua de la Llibertat, esborrada de les versions oficials de la Història pels paternalistes i mentiders fundadors de la Nació Americana.

"El comandant Hudson dirigia les naus de la companyia Holandesa de les Índies Orientals a la recerca d'un passadís secret cap a Orient. El viatge va estar ple de contratemps i maldecaps: tempestes, huracans, tifons, taurons, balenes, animals mitològics, gana, malalties, motins apagats amb mà de ferro i molta indisciplina. Quan corria la desena setmana de viatge i la desesperació se servia calenta en tots i cada un dels vint-i-dos baixells, un home apostat a dalt de tot del màstil de la nau principal va cridar:
- Mireu allà!

No va cridar terra!, que és el que tots esperaven sentir des de feia dos mesos i mig, però va dir, mireu allà. I van mirar-hi. A l'horitzó van veure una munió de figures verdes amunt i avall, caminant per sobre de la superfície del mar. Algunes pescaven. D'altres prenien el sol i xerraven animadament. D'altres discutien sobre politica. Unes poques miraven el cel, ocioses. Portaven totes una corona de Set Puntes i una Torxa encesa a la mà dreta, il·luminant els oceans; vestien una túnica llarga que els tapava les sandàlies i els arribava fins al coll. Totes cantaven alegres cançons inintel·ligibles. Eren figures esveltes i gegantines que trencaven la línia de l'horitzó amb la seva magnètica presència.

La tripulació va quedar paralitzada per aquell espectacle tan irreal i per aquelles cançons hipnòtiques cantades en llengua estrangera. Tothom estava embadalit, absent. De sobte, una de les figures gegants va mirar enrere i va veure aquella immensa flota de canons i veles tricolors apuntant-los. Es va espantar molt, va apretar a corre i va ensopegar amb unes roques, queient al mar i provocant una onada immensa que va submergir en un tres i no res cinc dels galeons holandesos. El comandant Hudson, responsable de la vida dels seus homes davant del Rei i de la Nació, va ordenar obrir foc amb els canons de babord, disparant indiscriminadament contra aquelles figures de corona puntiaguda i rostre afilat. Sorpresos per l'atac inesperat, aquells gegants inofensius van ser ferits mortalment per la pólvora holandesa, proferint crits de dolor i de desconcert: expliquen les cròniques perdudes i mai escrites, que els udols d'aquelles belles figures del més enllà arribaren a sentir-se a les costes de Finisterre, fent plorar de tristesa els mariners gallecs i portuguesos que feinejaven a tocar de les seves platges.

Els gegants van ser caçats, aniquilats i afusellats per les ments estretes i porugues vingudes de l'Europa septrentional. Les corones van enfonsar-se, les torxes es van apagar i tres-centes grans onades van erigir-se en llàgrimes gegants destossant la meitad de la flota holandesa. Expliquen els tractats de Geografia Física de l'Edat Moderna, conservats al Museu d'Ambers, que va ser a principis del segle XVII quan els mars que envoltaven Holanda van augmentar el seu nivell fins a límits insospitats, deixant el país a punt de ser devorat per les aigües".

- Voleu dir que aquelles onades van arribar a les costes holandeses? - he preguntat, encuriosit per la història.
- Efectivament. Tres-centes grans onades per cada una de les tres-centes figures aniquilades - ha respòs el mariner.
- I van morir tots els gegants? - ha preguntat l'amable senyora de Barcelona, que m'acompanya.
- No, en va quedar un. El tens allà davant - ha dit en Marcellus Van Dick, assenyalant l'esvelta figura de l'Estàtua de la Llibertat.

"Quan el fum i el caos van anar minvant, els baixells holandesos supervivents van aproximar-se al camp de batalla, un cementiri de cossos rovellats i cargolats. Les imatges de la masacre eren esgarrifoses, un veritable infern verdós fumejant i asfixiant: encara se sentien alguns plors de mort, algun cant llunyà, algun lament incomprensiu. El comandant va ordenar fer un recompte dels ferits i dels supervivents: tres-centes figures assassinades. Cap supervivent.

Va ser en aquell instant quan l'home del pal major va cridar:
- Terra!

La tripulació va deixar el que estava fent i va sortir disparada cap a proa per observar, amb els seus propis ulls, aquell miracle: de seguida varen veure una petita illa de 300 metres quadrats i, tot seguit, darrere d'ella, una gran massa continental verge: davant seu s'extenia la fabulosa península de Manhattan. Un esclat de joia va tronar dins dels baixells.

Un cop calmats els ànims, les mirades de tots els mariners varen centrar-se en la petita illa que tenien a poques milles de distància. En aquell petit illot s'hi veia la silueta d'una figura verda amb la torxa incandescent il·luminant la fosca entrada del port natural. En el seu rostre s'hi dibuixava l'horror, la por i la ràbia pel que havia viscut aquell capvespre. Estava allà immòbil, amb els ulls plorosos i tractant de dissimular un tremolor que li recorria l'esquena.

De sobte, una gran tempesta va explotar dalt del cel i els trons i els llamps van caure com ganivets afilats sobre els baixells holandesos. La nit va tapar el sol amb un mantell fosc i el pànic va extendre's entre la tripulació. El comadant va ordenar dirigir les proes cap a l'illa. Sota un temporal de tristesa, les naus, guiades per la incandescència de la torxa del gegant, van poder atracar a l'illa aquella mateixa nit, sense patir cap dany considerable.

Al matí següent, una comitiva, armada fins a les dents, va apropar-se als peus del gegant verd. Tenien permís d'interrogar l'extranya figura per saber alguna cosa d'aquelles criatures, amb l'ordre de disparar immediatament si el gegantí aborigen reaccionava violentament. Li varen fer deu mil preguntes que mai va contestar. Després de vuit dies d'infructuoses labors d'interrogatori, van abandonar l'illa i van prendre possessio del continent...fins que els anglesos els van expulsar per la força de les armes, quaranta anys després.

Durant la batalla amb els anglesos, la majoria dels holandesos descendents dels mariners que havien arribat a port a principis de segle van morir. A més, durant l'assalt i destrucció del Lower Manhattan es varen cremar documents, llibres i mapes i es van enfonsar al fons del mar històries, veritats i arracades. D'entre els tresors guardats en les profunditats de l'oceà s'hi conserva el conegut com a Decret de l'Estàtua, una resolució signada pel comandant Hudson mitjançant la qual ordenava aplicar la pena capital al gegant supervivent de l'atac. Juntament amb aquest Decret es troba la Resolució del Perdó, de data posterior, que commuta la pena de mort per un càstig d'immovilitat indefinida. Sembla ser que varen ser els propis mariners holandesos qui varen convèncer el comandant de no afusellar el gegant verd, agraïts per la protecció que aquest els oferí durant la nit del desembarc i temerosos de la mala estrugança que -asseguraven- cauria sobre d'ells si acabaven amb la vida del darrer dels geganst verds orignaris d'aquell indret".

Hem arribat a l'illa en el moment en que el vell mariner acabava d'explicar-nos aquesta història. Hem alçat la vista, corpresos. L'Estàtua de la Llibertat ens ha fet l'ullet i ha conduït un dels seus dits a tocar dels llavis, demanant silenci, com aquell que prega que li guardis un secret. Ostres!.
- Oi que s'ha mogut? - hem exclamat amb sorpresa.
Però el vell mariner de la pipa havia desaparegut.

Els llibres d'història parlen que l'Estàtua de la Llibertat va ser un regal del Govern Francès al Govern Nordamericà com a senyal de l'amistat que unia els dos pobles. No us ho creieu pas. Si aneu a New York mireu fixament els ulls de la gran figura verda coronada amb Set Punxes; pareu l'orella per escoltar el seu cant; sentiu com encara tremola la seva figura; deixeu que la seva presència us parli, a cau d'orella. Feu-ho i ja em direu si encara us creieu el que expliquen els llibres d'història.