Dia 139: Rio de Janeiro

Esmorzo un suc de fruites tropicals en un local molt carioca ubicat en la via principal del barri d'Ipanema. És un establiment sense portes, obert a la ciutat, a la gent i al soroll del carrer, amb una barra en forma de U, uns tamborets platejats i una carta immensa amb tres-centes varietats de sucs, entrepans, menjars i dolços. Està pleníssim de cariocas amb màniga curta, somriure etern i ritme lent. Rio de Janeiro en estat pur.

Els habitants de Rio i comarca s'anomenen cariocas (sí, com els rotuladors) i tenen (mala) fama de poc treballadors, de gent que els agrada divertir-se i viure la vida amb alegria i despreocupació, de gent amb esperit creatiu i artístic, gent molt llesta -molt pilla-, d'amabilitat ensucrada i d'una familiaritat tan enganxosa que pot fer-te perdre la cartera. Són, els cariocas, persones que frueixen estant al carrer i a la platja, bebent sucs de fruites i cervesa fresca, xerrant i discutint i fent gestos teatrals amb les mans; gent que poden asseure's al teu costat en una terrassa d'un bar sense conèixer-te de res i autoconvidar-se a alguna cosa mentre parlen de futbol o miren passar les garotas camí de la platja. Mentre devoro un sandwitx de formatge, observo el mig centenar de cariocas que m'envolten i em sento a gust.

Un cop esmorzats, observem com el cel està clar i blau a Ipanema i decidim teletransportar-nos fins als peus de la muntanya del Corcovado. Farem el primer dels innumerables viatges amb autobús atravessant diversos barris de Rio: la xarxa de metro és molt escassa i la gent es mou principalment per sobre terra. El servei de bus és exhaustiu i molt complet. Massa complet, diria jo. La ciutat està literalment inundada d'autobusos que corren esperitats pels carrers embussats, plens de cotxes. És un autèntic vendaval de busos que, a més a més, segons em comenta l'Olinto, tenen un bonus econòmic extra si arriben a destí abans de l'hora marcada: us imagineu a quina velocitat has de pujar i baixar del vehicle?

El tràfic és horrorós. Tardem una hora i quart en arribar al Corcovado. Un cop allà, veiem molts núvols abraçant la muntanya. Preguntem si realment val la pena pujar.

- Des de dalt no es veu ni la vista de Rio ni el Sant Crist. No es veu res de res.

Collons amb els núvols. Descartem pujar-hi i ho deixem per un altre dia. Un altre autobús ens duur al Centre de la ciutat, passant pels barris de Flamengo i Botofaogo. Des d'allà tenim un passeig de cinc minuts fins al Museu de la República, un palau del segle XIX que va ser residència oficial del Govern de Brasil durant anys.

Impresiona especialment l'habitació privada de Getúlio Vargas, un dels presidents més importants, controvertits, polèmics i estimats en la història del Brasil contemporani: en una primer etapa va accedir al poder l'any 1930 i va estar-s'hi fins l'any 1945, utilitzant mitjans poc democràtics com ara el cop d'estat de 1938. En una segona etapa (1951-54) va tornar a la presidència, ara sí, escollit democràticament. Populista i impetuós, va transformar el Brasil amb grans obres i infraestructures fent entrar el país en la modernitat. En la seva habitació en el segon pis del Museu de la República es conserven el revòlver i la bala amb què es va suïcidar disparant-se al cor a l'edat de 72 anys. Efectivament, el president del país, davant de les presions dels militars i d'altres forces d'ordre, va amenaçar en matar-se si aquestes no cessaven. Com que no van cessar, es va matar a la seva habitació, deixant una carta-testament per a la posteritat amb tocs de culebrot brasiler, responsabilitat política i populisme tràgic. En fi, que la història el jutgi.

Sortim d'allà i donem un volt pel centre. Rio està ple de gent, de passes, de moviment: executius de corbata i vestit, venedors ambulants, cariocas ociosos conversant tranquilament, dones comprant en mercats de fruites i verdures de colorins, policies armats, turistes despistats i d'altres animals de l'auca. Dinem un plat de pasta i ens dirigim cap a un centre comercial proper, gaudint del xup-xup de Rio.

Quan sortim, una pluja intensa ens espera amb ganes de deixar-nos ben xops: plou amb força, amb gotes grosses com ous, aixecant una onada d'humitat que s'enganxa a la pell. Observo entre tres mil caps aturats davant la porta del centre comercial com les gotes d'aigua reboten contra l'asfalt amb ritme de bossa-nova. M'agrada. Somric estúpidament. Un taxi espitat que ens porta de tornada a casa evita que em quedi allà, badant, tota la tarda.

La nit arriba i les llums de carrer s'encenen. Des del balconet de casa mirem com segueix diluviant. A les deu de la nit però, Brasil s'apaga com un llumí que esgota el seu oxígen, com una cuca de llum cansada de tan cantar: una apagada general de tot el sud del país deixarà cent milions de persones sense electricitat durant hores. Des de casa estant, amb la tranquilitat d'estar aixoplugats de la pluja i de la foscor, jugem a recordar vells temps en un viatge al passat ple de nostalgies: és un remake de Back to the Future amb els nostres propis records. Benvinguda sigui la foscor, que il·lumina amb força un trosset del meu passat.